El divendres va morir l’autor teatral Alfonso Sastre, sense dubte un dels grans del teatre espanyol del segle XX. Se’l pot recordar per haver estat impulsor de nombrosos intents de renovació del teatre a l’estat espanyol des de 1945: al grup Arte Nuevo, primer; després al TAS (el Teatre d’Acció Social) i al Grup de Teatre Realista. Se’l pot recordar per la polèmica sobre el possibilisme amb Antonio Buero Vallejo, tant d’actualitat en l’Espanya de hui: què cal fer?, ¿escriure tractant d’evitar la censura per posar en escena el límit del possible a risc d’interioritzar la censura, com volia Buero, o escriure ignorant-la evidenciant la seua existència, com plantejava Sastre? Se’l pot recordar també per obres magnífiques, com Escuadra hacia la muerte, obra de referència del teatre independent, com La mordaza, com Guillermo Tell tiene los ojos tristes, com MSV. La muerte y la ceniza, o com l'extraordinària Oficio de tinieblas, estrenada en 1967 i que faig llegir als meus estudiants de Textos Teatrals Contemporanis al Grau d’Estudis Hispànics: una lúcida, hàbil i provocadora representació dels senyorets violents, cadells de la ultradreta, de la violència contra les dones i de la cultura de la violació. Se’l pot recordar pels seus assajos sobre el realisme, sobre la «tragèdia complexa», sobre la comèdia. Se’l pot recordar per moltes raons: per ser un dramaturg i un teòric fonamental de l’escena espanyola, un dels últims grans del segle XX que encara quedaven vius.
Tanmateix, la seua mort no ha tingut als mitjans espanyols el ressò que sense dubte es mereixia. Per què? La raó és ben senzilla. (L'article complet el trobareu a nosaltreslaveu.com fent clic ací)
El vídeo amb reflexions al voltant del tema de l'article ací:
No hay comentarios:
Publicar un comentario