Diumenge de futbol (femení)

Text de la columna Va com va emesa a Ràdio Gandia el 2 d'octubre de 2018
L'àudio complet es pot escoltar ací

Jo sóc del València des que era un xiquet. Recorde per exemple com si fos ahir la final de la Recopa que li guanyàrem a l'Arsenal en la tanda de penals. El darrer llançat per Arias i l'aturada perfecta de Pereira després. Jo sóc dels que plorà el 1986 quan va passar l'impensable i baixàrem a segona. I dels que plorà, però d'alegria, quan li remuntàrem aquell 2 a 1 al malvat Real Madrid amb un colp de cap de Robert la temporada 91-92, o quan guanyàrem la Copa del 99,  o les inesperades lligues posteriors. I no plorí, però em vaig posar molt trist quan les males pràctiques econòmiques el van deixar a un pas de l'abisme. I sí, vaig sentir que s'havia perdut alguna cosa íntimament meua.

Després, vaig sentir una mica de distància, amb un club que semblava destinat a comprar i vendre i a estar a l'ombra dels poderosos en una lliga trucada i desigual. En els últims temps estic tornant a acostar-me. Perquè en futbol, eixe és i serà el meu escut. Perquè a més em fa molta ràbia quan des de Madrid ens diuen "Levante", o siga que difícilment puc identificar-me amb un equip que porta eixe nom. Què hem de fer.

Ho vinc a dir perquè gràcies a la meua amiga Puri Naya, per la qual per cert vaig començar a compartir estos micròfons amb vosaltres, el diumenge se n'anàrem a veure un partit del València C. F. femení. Com probablement sabreu l'empresa Delikia, amb seu a La Safor, és un dels seus espònsors, i Puri està molt implicada en la causa de la visibilització de l'esport femení valencià, amb eixe entusiasme i eixa autenticitat que posa en tot el que fa. I així, el diumenge ens trobàrem en les grades de l'estadi Antoni Puchades de la Ciutat Esportiva del València C. F. I he de dir-vos que s'ho passàrem molt bé, en un partit disputat i intens, jugat amb força i ímpetu i amb moments de qualitat. Però sobre tot vaig retrobar el futbol com a esport en lloc d'eixe espectacle de masses alienador en el qual s'ha convertit l'anomenat futbol modern. De veres que l'esperit de José Carrete, per esmentar un dels meus coratjosos herois de l'infantesa, estava present en la infatigable Mari Paz Vilas, per posar només un exemple.

Al remat, empatàrem a zero contra el Màlaga. Però ningú no podrà dir que no lluitaren i buscaren porteria fins el darrer minut del llarg descompte.

En resum, que vos recomane que aneu a veure futbol femení. No només perquè està molt bé visibilitzar que  l'esport no és només una cosa d'homes, ni tampoc el futbol, sinó perquè val la pena. És vertader i emocionant com pot ser el futbol, l'esport més bonic i més emocionant de tots quan no se'l menja l'enorme aparell d'espectacle de masses que hui l'envolta.

I, per suposat, amunt València!