La ideofòbia fallera

Aquest article va ser publicat originalment al Llibret de la Falla Sant Nicolau-Mosquit de Gandia de l'any 2018

El meu amic Gil Manuel Hernàndez ha parlat a sovint de l'anti-intel.lectualisme dels fallers. I té raó. Però crec que en realitat es tracta d'un fenòmen més profund, i que es percep a altres sectors de la societat valenciana i que en certa mesura pot considerar-se general als pobles hispànics. Ja Miguel de Unamuno parlava a les darreries del segle XIX de la "ideofòbia" com un dels mals crònics que explicaven la crisi d'Espanya.

Ideofòbia, és a dir, literalment, por a la idea. I deia a més que el revers de la ideofòbia era la ideocràcia. És a dir, els espanyols tenien poques idees, a sovint una només, i l'idolatraven i la convertien en el centre de la seua vida, en la base sobre la que reposaven les seues certeses i la seua apacibilitat. No és extrany aleshores que tingueren por de les altres idees, donat que podrien desestabilitzar el seu plàcid sistema de pensament.

Realment alguna part de raó tenia el catedràtic de la universitat de Salamanca. A l'Estat Espanyol -i particularment al País Valencià- els intel.lectuals -exceptuant curts periodes històrics concrets- mai han gaudit de vertadera rellevància social. Joan Fuster, un dels millors assagistes i divulgadors de tot l'estat, va patir l'odi d'una part dels seus coterranis, i particularment dels fallers, que el cremaren en efígie en la Cavalcada del Ninot del 1963. Manuel Sanchis Guarner, malgrat la seua profunda estima per la ciutat, i la seua enorme cultura i erudició, va patir també els atacs de sectors reaccionaris. O el mateix Vicent Andrés Estellés, un dels poetes més importants del segle XX en qualsevol llengua ibèrica, també va patir el rebuig i el bandejament d'una part de la societat valenciana.

Lamentablement, durant anys, els sector més reaccionaris de la societat aconseguiren hegemonitzar, especialment a la ciutat de València, una festa tan popular com les falles. I des d'ahí, aquest anti-intel.lectualisme, aquesta visceral ideofòbia, va ser atiada convenientment. La ideocràcia era la d'una determinada manera d'entendre la valencianitat, només folklorista, i amb un marcat espanyolisme. Qualsevol persona que reconeguera ni que fos de manera implícita la unitat de la llengua, o que es plantejara la recuperació real del valencià en els diferents àmbits d'ús, o pensara la identitat valenciana en clau nacional, immediatament era l'objecte preferit de la ideofòbia. I naturalment, qualsevol persona amb un mínim coneixement lingüístic havia de considerar la unitat de la llengua un fet obvi. De manera que no només els escriptors esmentats, sinó qualsevol filòleg, qualsevol lingüista, anava a ser acusat de "catalanista", de traidor, i de qui sap quines malifetes. A més el seu domini del discurs, la seua cultura, el convertia en algú temible, un encantador, un manipulador, amb ocults designis i projectes.

Evidentment, el franquisme -i el post-franquisme- tinguéren molt a veure en la consolidació de la ideofòbia fallera. La dictadura és també una ideocràcia potent. En alguns moments semblava -especialment al Cap i Casal-, que per ser bon faller calia ser ideòfob. També és de veres que la reacció dels sectors intel.lectuals i acadèmics no va ser la més inteligent i sí una mica superba. Despreciant publicament a qui els temia, només feren que retroalimentar l'odi. I el resultat va arribar a ser una certa alienitat mútua.

Eixe era encara l'estat de coses quan va nàixer l'Associació d'Estudis Fallers l'any 1990. En aquell moment -i també després- ser faller de manera oberta a la universitat era motiu de rialletes apenes dissimulades, o de desconfiança. Jo sóc filòleg, i durant els meus estudis de llicenciatura vaig amagar la meua condició d'amant de la festa fallera. Quan finalment vaig decidir declarar-la, sempre havia d'acompanyar-la amb tota mena d'aclariments: "no és el que penses", val a dir, no sóc fatxa, ni cutre, ni blavero. També al món de la festa la nostra doble militància alçava sospites. Bàsicament, no erem de fiar. No podia ser que la nostra estima per la festa fos sincera. Hi havia d'haver algun motiu inconfesable amagat.

Crec que les coses han canviat en les darreres dècades, al menys en part. Crec que a la major part dels nostres pobles i ciutats aquesta radical incomunicació s'ha anat esvaint. Fins i tot, tenim casos com el de Gandia, on la relació entre les falles i el món de la literatura i el pensament és modèlica. I inclús al Cap i Casal tenim sectors cada vegada més amples de la cultura -i de la universitat- que s'acosten a la festa per entendre-la, estudiar-la, reflexionar al seu voltant, i viure-la. I només els sectors més recalcitrants continuen amb la seua actitud de rebuig i de por.

De tota manera, la ideofòbia dels fallers, com la del conjunt de la societat, ha sigut el resultat d'un procés històric. I només una certa reversió dels factors centrals d'eixe procés acabarà totalment amb ella. La ideofòbia és conseqüència de la manca de cultura democràtica, de segles de caciquisme, de dictadura, de cultura autoritària. Només l'aprofundiment general en la democràcia en tots els àmbits de la societat acabarà del tot amb la ideofòbia. I només una comprensió vertaderament democràtica de la seua funció social per part dels intel.lectuals serà la contrapart adequada. De tota manera, els llargs procesos necessiten també de gestos individuals i de tendències sectorials. Llibres com aquest, lliures de pors, o enfrontant-se a la cara a les pors, i carregats de curiositat intel.lectual, són gestos esperançadors i necessaris en la bona direcció.