viernes, 21 de septiembre de 2018

La bolcheviqui del Carme: somni i fragment d'un barri desaparegut.




Aquest text va ser publicat al Llibret de la Falla Na Jordana 2018.
Es pot llegir ací.


Tots els anys les falles de l'Agrupació del Barri del Carme li fan un homenatge a Josep Peris Celda, tan vinculat per motius diversos a la falla Ripalda-Soguers. Tantmateix, trobe que la seua memòria s'ha anat convertint en quelcom de vague. Recorde fa uns anys que una fallera d'edat de la meua falla, Ripalda, Beneficència i Sant Ramon, va demanar que incloguérem al llibret un poema de Peris Celda que son pare se sabia de memòria. Molts fallers i falleres que participen al passacarrer col.lectiu del 19 de març saben que Peris Celda va ser un personatge important del barri, o un escriptor, i apenes res més. Seria fàcil culpar a les persones concretes d'aquest desconeiximent, però la realitat és que ningú els ha parlat mai del poeta, absent com està majoritàriament la literatura popular valenciana dels continguts escolars i, hui en dia, pocs d'ells han representat, o vist representar una de les seues obres. Així les coses, la figura de Peris Celda porta camí de convertir-se, si no ho és ja, en un nom integrat al ritual, més el nom d'un passacarrer que no el que hauria de ser i és o ha sigut: patrimoni de tots, literatura valenciana i en valencià, història viva en la memòria col.lectiva, cultura del barri del Carme. Perquè els veïns i les veïnes i els fallers i les falleres del Barri del Carme podem estar ben orgullosos de Josep Peris Celda, pel seu compromís sostingut amb la nostra llengua i per el seu arrelament al barri. Posar-lo en valor, recuperar el seu llegat és responsabilitat de tots i de totes. Però sobre tot de les falles del seu barri. I, com passa a sovint, arribat el moment de la veritat és la Falla Na Jordana la capdavantera.

Són moltes les seues obres teatrals ambientades al nostre -al seu- barri del Carme. D'entre elles em voldria detindre en una: La bolcheviqui del Carme, "Sainet de costums valencianes en un acte, escrit expressament per a la funció a benefici de l'Associació Prensa, efectuat en el Teatre Valencià (Alkazar)" el 22 de maig de 1932. I és que moltes raons la fan especial: la popularitat que va gaudir en el seu moment (és una de les obres que en són recordades entre la seua enorme producció), el tarannà i força del personatge femení que la protagonitza, i per ser un testimoni de l'ambient polititzat i divers del moment al qual va ser estrenada, la societat democràtica de la Segona República Espanyola. També probablement va ajudar al seu èxit la reeixida actuació de la popular actriu Encarna Máñez. "Lo que difísilment trovaré es una Electrina com tu... pues posares en ella tanta simpatia, tant de cor de artista, tanta valensiania", escriu l'autor en la dedicatòria que encapçala l'edició de l'obra feta per la Sociedad General de Autores el mateix any 32[1].

L'argument de l'obra no deixa de tindre l'estructura típica del sainet, però de nou ens trobem elements que el fan especial, si més no vists de de hui, perquè ens parla d'una societat desapareguda en molts sentits.

Ens trobem a una escala de veïns prop del que era l'Hort d'En Sendra, és a dir, ben prop de casa del mateix Peris Celda, en algun lloc entre les demarcacions actuals de Ripalda Soguers, Marqués de Caro-Dr. Chiarri i la meua pròpia falla, Ripalda, Beneficencia i Sant Ramon. L'acció principal es desenvolupa al voltant d'un esmorzar a al qual es dirigeixen alguns veïns de l'escala amb altres del carrer, i els protagonistes són sobretot els de dos pisos. L'acció s'esdevé al quart (així ens ho fan adivinar les quatre anellaes amb la qual s'obri l'obra, on viu Carlos amb els seus fills, Consuelo i Alfonso i els propietaris que els tenen rellogats: Màxim i Teresa. Al pis de dalt viu Electrina amb son pare, Francisco, i sa mare, malalta, i que no apareix en l'acció. Altres personatges populars i típics del sainet, com ara el l'obrer de vila xurro que vol parlar valencià, Nelo o Manué, completen el quadre.

Consuelo és nóvia de Rafelet, un heroi republicà que es troba fugit per desertor, mentre que Alfonso està enamoradíssim d'Electrina. El pare, Carlos, d'ideologia carlina, com indica el seu nom, s'oposa a ambdúes parelles, per les diferències ideològiques, però també en el cas de Electrina perquè, encara que reconeix que és bonica, graciosa i plena de virtuts, és una mare fadrina, orgullosa a més de ser-ho. El centre de l'acció són evidentment els diàlegs plens d'expressions populars i d'acudits i de rèpliques vives, fins que el conflicte es resol amb l'arribada de Rafelet, que ha sigut alliberat dels càrrecs i convertit en heroi. Li demanen matrimoni a Carlos qui es nega fins que els nuvis li plantegen clarament que han de casar-se. En efecte, Electrina explica amb molta gràcia que el seu suposat fill en realitat és de Consuelo, i que ella ha proclamat que és seu per protegir la seua amiga de les ires de son pare. Entenem així la enigmàtica referència de la protagonista als banys que feren que "A Consuelo, se li en aná la melenchia y grogor quedant com una campana y a mi, mira si me probaren, que d'alli em portí un chiquet mes bonico que un sol" (p.24). En descobrir-se per tant que Carlos ha viscut molt equivocat, que Electrina no té cap fill (i de pas que la seua iaia la va batejar en secret i que es diu també Cecília), aquell accepta d'una sola vegada els dos matrimonis. L'últim obstacle és el pare d'Electrina, republicà, que no vol tindre un gendre que es diga Alfonso. L'encant de la seua filla l'ablanirà ràpidament i el sainet acabarà com cal, amb la perspectiva de dues bodes felices al veinat.

El centre de l'obra està ocupat per la figura d'Electrina, simpàtica, independent, xarradora, encisadora i republicana. Tan pronte fa una defensa higienista de la ventilació de les cases dels pobres ("les portes aubertes de bat a bat pa qu'entre la llum, el aire y el sol en estes casuches dels pobres que ya son prou chicotetes y encara les fá mes chicotetes la falta de llibertat", p. 12), com fila acudits sobre la nova època republicana ("Ara desapareix tot lo que olga a trono. El pont y els chardins, se diuen del Quinset; res de real gana; ara es 'no me da la republicana gana'; als chiquets ya no els diuen 'vinga así el rey de sa mare, Prínsip hermós... No señor... Ara es: Vinga así el Asaña de sa mare... Marselino Domingo hermós ... Hasta Julio Derrey se va a posar en el rotul Julio de Presidente", p. 13), com fa una reivindicació de la maternitat estant fadrina pegant-li la volta al lema carlí del seu veí, que li havia retret tindre un fill fora de la llei: "Pos he cumplit totes les lleis de vosté. Dios, en qui estic molt agraida per qu'es el chiquet mes bonico del mon. Rey, perque es el rey de sa mare, encara que ara siga el president. Y Patria, per que he donat un siudadano a España, pero un siudadano que va a rebolicar a totes les chiques no mes mirant-les. Un siudadano qu'en cuant no mes tinga tres sines y un as, me'l van a disputar pa ministre y en cuant persiga a algú que no cumplixca li dirá: ¡Eh, amic!: Así la llei es per a tots igual... Y si se torna a propasar l'envie a Bata, per que así tenim que honrar tots dignament a la República Española" (p. 15).

I és que Electrina relliga amb la tradició del republicanisme. Son pare es diu Francisco en homenatge a Francisco Pi i Margall (p. 26), i el seu mateix nom, Electra, és homenatge a l'obra de teatre de Benito Pérez Galdós estrenada el 1901, i que es va convertir en un símbol per a l'anticlericalisme republicà i molt popular entre les classes populars republicanes il.lustrades durant les dècades següents. De fet, el 1925 havia estar representada amb gran èxit al Teatre Russafa.

 Això sí, en diferents moments l'obra ens recorda que esta llibertat de criteri no està renyida amb virtuts tradicionalment femenines a la societat patriarcal: "en l'hora de matí, dumenche y tot, ya tinc tota la roba de la semana apunt, y la casa arreglá" (p. 15). Amb tota esta combinació de virtuts no és extrany el rendit enamorament d'Alfonset. Però, en qualsevol cas, malgrat les estratègies reconductores la figura d'Electrina, ens apareix com una potentíssima representació d'un nou model de dona. Impagable és el diàleg amb Alfons quan aquest tracta d'averiguar insistentment el nom del pare del seu (suposat) fill:

"Alfon: Pero eixa valentía que tens per afrontar la situasió, es exacherá si no finchida. Es la composició de lloc que tu t'has fet, per a defendret de les insidies de una sosietat, equivocá si vols, pero que te mira mal.
Elec: Así en Valencia por ser; y més en estos barrios del Carme. Si yó fora madrileña me dirien 'La Castiza'. Aixina me diuen 'La bolcheviqui del Carme'.
Alfon: Pero a pesar de dominaro tot el voler que te tinc, compendrás que yo necesite saber qui es el pare de ton fill.
Elec: ¿El pare? ¿Pa qué...?
Alfon: ¿Com que pa que? Si viu, per a buscarlo y tirarli en cara sa mala acsió, obligantlo a que cumplixca en son deure, a que ampare a son fill per damunt de tot.
Elec: Ara vé alló de: 'Levanta del suelo, pobre dolorosa y ten valor". (Canta la Dolorosa).
Alfon: ¿Veus? No pot ser. Te burles... Me desquisies... Me desorientes.
Elec: ¡"Pobre Rafael... sufres aun por mi!" (Canta idem).
Alfon: Electrina... Disme qui es el pare...
Elec: ¿El meu? El siñor Francisco. Emulo admirador de Don Francisco Pi i Margall.
Alfon: ¿Es que no vols prendreu en serio...?
Elec: ¿Per a qué...? Ademés, que a tu te diuen Alfonso y mon pare no vol Alfonsos en la família.
Alfon: En que tu me volgueres... (Molt de cor)-
Elec: Y com yó estic batechá no mes que per lo sivil y ton pare es molt católic...
Alfon: En que tu me volgueres...
Elec: Tan diràs...
Alfon. Disme. Disme qui es el pare. Dismeu, Electrina...
Elec. Vach a dirteu. Pos son pare es... el moro Musa que inventá el sabó moll..." (p. 26).

A més, l'obra és un document interessantíssim per altres motius. Per començar és una obra divertida, amb l'agilitat i el coneiximent del medi escènic que tenia el seu autor. I encara que siga de manera oblícua, i no oblidant que açò és un sainet i que com a tal respon a les seues convencions de construcció de personatges i ambients populars urbans l'obra ens recupera el vell Barri del Carme, amb les seues escales de veïns i la seua socialitat ja perduda en estos temps d'apartaments turístics i gentrificació.

Electrina i la resta dels personatges viuen en una clàssica "escaleta" de sainet, on els veïns formen una xicoteta comunitat, tots entren en les cases de tots, comenten els esdeveniments, se'n van junts a esmorzars, i posen en comú els que tenen, com ara el café que va a comprar Alfonso amb diners que li dona Francisco, i que finalment moldrà Teresa amb el molinet "que té Mersedetes la de l'últim" (p. 23).

I és que, com ens informa l'acotació inicial ens trobem en "una saleta-resibiment-menchaor y saló de visites, de un piso enclavat en la mansana que tanca el desaparegut hort d'Ensendra". En obrir-se la porta "se vorá la barana de la escala que pucha ... y una cordeta que pencha per el mich del buc per a obrir la porta de la escaleta". A un racó "una cómoda vella pero bona y damunt, a l'estil de barbería, un espill. Damunt de la cómoda, floreret, caixetes, un rellonche despertaor, un neceser y alguna que atra chuchería. Una taula de menchaor en mich de la saleta cuberta per un tapet de color y damunt un 'camino de mesa' en moltes puntilles i calats. Una maseta de mayólica al mich y dins un ram de flors. Caires curvaes y alguna de rejilla per els rincons y una al costat de la taula. Algún cuadro de paisaches y retratos per les parets". Es tracta d'un interior plé de marques de classe, d'un proletariat que mira cap a la xicoteta burgesia. No de bades descobrirem que el propietari del pis és tartanero, que es percep a ell mateix com a "home treballaor", membre del "gremio de tartaneros, galeros, faetoneros y demás animales de tiro", que té rellogats a casa i que prefereix la cassalla al vermut (p. 11).

Ens trobem, per dir-ho amb les paraules del poema que entona Rafelet en tornar-hi, a una "Caseta del Carme, dels barrios castisos / aon l'aulor de pólvora satura l'ambient / ... Poble aon no s'acaben els vols de campanes / que fá als chiquets correr com eixint del niu / Aon chamay perdonen festes Valensianes..." (pp. 29-29).

També ens parla d'unes classes populars polititzades, d'un espai cultural que enllaça més amb el republicanisme del XIX que amb el socialisme pròpiament dit. Ja hem parlat d'Electrina i de son pare, Francisco en homenatge a Pi i Margall i que és caracteritzat per l'autor en la relació de personatges de las següent manera: "Carácter franc i noble. En cós de camisa y chaleco, en el que portará la divisa republicana lo mateix que'el sinturó dels colors Nasionals de huí". Màxim és també un republicà autodidacta que barreja paraules altisonants fruit de les seues lectures eclèctiques i mal digerides: La seua aca porta per nom "Espartaca" en homenatge a "Espartacum. País de la igualtat. Isla de la Rubia Albión. En las montañas del Nilo, padre del mono" (p. 10). Embaladit per un discurs d'Electrina pot exclamar: "¡Ahí estás tú! Es un Maximo Groqui. Un Troski, un Tankauser...!" (p. 15), o pot considerar a Carlos un dels "retogrados aferrados a los ransios perjuicios ultraconstitureacsionarísticos" (p. 14). I és que el seu llogater també estava polititzat, però en altre lloc ben diferent de l'espectre, encara que no dubte en assistir a "l'asmorzar que paga el só Fransisco per els triunfos de la seua República. ¡Mira si em sentará a mi poc bé...! -es lamenta- A mi, que aní defenént a don Carlos per eixes montañes" (p. 7). I ja hem vist que aquest representat de les classes populars catòliques i conservadores, dels clericals oposats als blasquistes, per dir-ho emprant els termes consolidats per Ramir Reig per referir-se al període anterior, rebrà una lliçò moral per part dels seus veïns republicans.

En qualsevol cas també trobem que aquestes diferències polítiques no són cap obstacle per a la construcció de la comunitat veïnal, i malgrat elles allà ens els trobem assistint al famós esmorzar republicà a casa de Francisco, qualificat irònicament per Electrina com l'esmorzar del "comité revolusionari, secsió de veteranos vulgo regimiento de la tos Republicano" (p. 12). Al cap i a la fi sembla que, com resumirà Rafel "ojalá se pogueren fondre totes les idees en una gran, en la més sagrá: 'No fases a un atre, lo que no vullges per a tu" (p. 32). Fins i tot trobem el conservador Carlos tractant de plantejar propostes conciliadores de consens: "respetam i te respetaré" (p. 9) o fins i tot "Totes les idees persegueixen el mateix fi. El bé de la humanitat ... Lo que pasa es que'els homens vulneren les lleis y d'aixó no té la culpa la idea" (p. 20) i fins i tot reconeixent el bon criteri dels governs republicans: "Hia que reconeixer que no hu fan mal els republicans" (p. 19). I ja hem vist que de fet acabarà emparentant per partida doble amb els republicans del pis de dalt. I és que, com diu Electrina "l'amor es lliure" (p. 35) i l'afinitat de classe i veïnal està molt per damunt de les diferències ideològiques. Eixe sembla ser el plantejament de l'obra.

Menció especial mereix Nelo, el veí andalús i monàrquic, que no aconsegueix que li diguen Manué, que no deixa de queixar-se del que li costa entendre els valencians ("con el Valensiá no hay quien vos entenga... ar yeso, le llamais arché... A los ladrillos, rachola; a los niños, chiqué; al aseite l'oli... Piberró... Choliver..." (p. 22), però que s'afanya per parlar la seua llengua. Com ens informa l'autor en caracteritzar-lo: "Es andalús. y está molts añs en Valensia per lo que parla molt chapurrat tancant les vocals eubertes" (p. 4). És ben interessant que en aquest cas el personatge còmic que barreja el castellà i el valencià no et tracte d'un petit burgés aficionat a "bufar en caldo gelat", sinó un immigrant de classe obrera que tracta d'integrar-se al barri i de fet ho aconsegueix. Fins a tal punt ho aconsegueix que és el cobrador de la falla, i es passa els dies amunt i avall tractant -per lo general de manera infructuosa- de cobrar el rebut de la falla: "To er dia arriba i amunt puchant escaleretes y la una dona no está, la otra que no està lo seu home... La otra que ha anao a per oli.... Lo bien sierto es que no se cobra un chavo. Si manaren los meus, lo ficaria en lley obligatoria y que vinieran a pagar a mi casa. Lo qu'es que como reina la república cada uno fa lo que vulga y lo que le viene en gana" (p. 19).

Tot això em dóna ocasió, per cert, per dir una obvietat però que de vegades s'oblida: el génere del sainet, des d'Escalante a Peris Celda, era profundament contemporani, i traduïa al seu llenguatge procesos socials actuals, i fins i tot esdeveniments històrics reconeixibles pel seu públic. Recuperar el génere del sainet (que pot resultar divertit o fins i tot oportú) passa per representar històries de hui, contemporànies al seu nou públic, a banda que revisitar obres tan especials com esta siga també convenient per posar en valor el patrimoni cultural que suposen i tornar-lo al seu legítim propietari, és a dir, el poble valencià i el veinat del Carme.

En resum, i malgrat que les ideologies pròpiament obreres que promet el seu títol resten absents. o només oblíquament reflectides, La bolcheviqui del Carme ens permet imaginar-vos un Barri del Carme abigarrat, plural, divers i polititzat. Al menys així ens el representa Peris Celda, i així el reconeixeria el seu públic. Al mateix temps ens permet comprovar com l'imaginari republicà havia pregnat les classes populars, com fins i tot el sainet se'n feia ressò, i com allà per 1932 semblava que la república -la democràcia, la llibertat, la tolerància- havien arribat a l'estat espanyol per quedar-se. Sense dubte, els vells republicans com Fransisco pensaven que assistien per fi a l'inici del futur llargament somniat: "¡Sinquanta set anys esperanto! Si pareix un ensomit. Yo recorde de les barricaes y les persecucions y mil trapisondes pasaes, m'alse per lo matí dient: ¡Viva la República! Y per la nit encara no em quede asesiat" (p. 19).  Els lluitadors republicans, com ara Rafel, pensaven que la història per fi s'havia posat del seu costat.

Llegida hui (per a quan un nou muntatge que torne a alçar ilusòriament davant nosaltres aquest món imaginat pels nostres veïns d'altre tremps?) ens fa riure, ens resulta àgil, divertida i entranyable. I ens fa desitjar haver conegut eixes escaletes, haver participat de la fascinació de tot eixe veinat per la carismàtica Electrina. Tantmateix, ens produeix una profunda melancolia en ser conscients que estem assistint a les fantasmagories d'un món desaparegut. I no només pel pas del temps, sinó pel pas de la història i per la petjada inclement del feixisme.

Lamentablement, en sentir estos diàlegs, estes proclames de civilitat, d'igualtat, de respecte, no podem deixar de fer-nos descoratjadores preguntes si ens deixem portar per la ficció de realitat: estarien Rafel i Consuelo al port d'Alacant el 1939? Podrien escapar? I que seria d'Electrina? Sense dubte participaria de l'entusiasme revolucionari de 1936. I després? en quin remot exili tractaria de trobar una escaleta com la del Carme? O en quina grisor de derrota i humiliació Electrina devendria Cecília per a sempre? O en quin fossar comú del cementeri de Paterna jauen els ossos de la bolcheviqui del Carme, barrejats amb tantes altres despulles de cosos que somniaren amb la justícia social i amb la dignitat de totes i de tots i trobaren per això només la mort?



[1] Cite per esta edició: Peris Celda, Josep (1932): La bolcheviqui del Carme, València: Sociedad General de Autores de España. Agraisc al meu amic i company a l'Associació d'Estudis Fallers Luis Fernández que em fera arribar un exemplar de l'obra i també haver-me assessorat amb el seu inesgotable saber topofílic.

No hay comentarios:

Publicar un comentario