Reproduisc a continuació l'article que vaig publicar al llibret de la Falla Na Jordana 2014. Sí, eixa en que es cremaren tants bancs... Encara que les afirmacions sobre l'IVA s'haurien de matisar, tota la resta val tal qual. Crec. Perquè parla de la posició de la festa popular respecte al poder, i sobre la funció que aquella té per a aquest. A veure què vos sembla...
_________________________
L’últim any, el col.lectiu faller ha rebut notícies molt
dolentes. Una, per exemple, la desmedida pujada de l’IVA que, a banda de les
gravíssimes conseqüències econòmiques que té per als artistes i les comissions,
ve a fer palés que els monuments fallers no són considerats bens culturals, ni
artefactes artístics. Un colp doble, aleshores: un en la butxaca; l’altre en
l’imaginari.
El 29 de
novembre de 2013, a les 12.19 hores, les emissions de Canal 9 eren tallades per
la força judicial amb una nombrosa escolta policial. La nit anterior la ràdio
pública en valencià havia patit el mateix destí. Les falles perdien així una
eina fonamental no ja per a la seua difusió, que també, sino per a la
consolidació del camp cultural en la cultura de masses. El que Canal 9 treia o
deixava de traure era un tema de conversa ineludible als casals fallers. Enguany,
els fallers del Barri del Carme no anem a comentar si el Noticies 9 ha dedicat
molt o poc espai a l’Estoreta, o si els nostres xiquets han eixit per la tele o
no. Enguany no hi ha dubte que no eixiran. Si sintonitzem Canal 9 en els
nostres televisors, la pantalla es mostrarà tosudament en negre.
Quina ha
segut la resposta de Junta Central Fallera davant d’aquest allau d’agressions
directes e indirectes? Molt tèbia en el primer cas i arrossegada en bona mesura
per la pressió de la base; inexistent absolutament en el segon cas, quan no
complaent i de recolzament tàcit al tancament.
Això va
provocar com jo no havia vist mai el debat sobre el model organitzatiu de la
festa. És normal que el màxim dirigent dels fallers siga el regidor encarregat
precisament de la festa? És normal que a un estat suposadament democràtic els
fallers no tinguen de fet un cap visible, i la seua condició siga de súbdits,
d’administrats, i no en cap cas d’interlocutors del poder?
Realment la
resposta a aquestes preguntes així plantejades sembla òbvia. I per això, com
tinguérem ocasió de comprovar a les Converses Les Falles a La Nau d’enguay, que
l’Adef dedicà precisament a aquest tema, els arguments contraris a una
refundació de la Junta Central Fallera, a l’autonomització del fallers del
poder municipal, es basaven sobre tot en el “realisme”, en les dificultats, en
la falta de maduresa del col.lectiu, o en els beneficis que podria representar
per als fallers la seua submissió orgànica al poder, arguments tots ells
entrellaçats, donat que la “manca de maduresa” prové de l’experiència de 75
anys de minoritat. I una preocupació, de vegades una por, de vegades una
amenaça, retroalimentades una a l’altra, la por i l’amenaça, reapareixien ací i
allà en forma de pregunta insistent: què passarà amb les subvencions?
I encara que
es tractara de respondre amb bones paraules que tenen a veure amb la lletra de
la democràcia, a com haurien d’articular-se les relacions entre el poder i la
societat civil (les subvencions no són un regal graciós, són una ajuda del
govern municipal a activitats d’interés comú financiades amb diners que provenen
del mateix poble que les rep), la inquietud persistia. I és que en realitat
davant de l’experiència poc poden fer les declaracions de principis,
benintencionades però allunyades de les pràctiques polítiques habituals d’una
societat com la nostra.
En efecte: a
València, a l’Estat Espanyol, el poder es comporta com si fos propietari dels
diners dels impostos, com si fos un sobirà pre-modern que cobra tributs als
vassalls i no una administració pública dels recursos comuns. Això explica a
més la tendència a la comunicabilitat que tenen les arques públiques i els
patrimonis privats dels governants. És el vell problema de la concepció
patrimonial del poder que l’èlit té en societats tradicionals i oligàrquiques. I
no és una qüestió ni de la nostra ciutat ni del tema faller, sinó més profunda
i estructural. Ja hem tingut bones mostres de com les subvencions (i les
concesions de contractes públics) serveixen per a nodrir una xarxa clientelar,
i omplir alguns patrimonis de manera poc neta. És a dir, les decisions del
poder que tenen a veure amb la gestió dels recursos públics sempre semblen
esperar una contrapartida: uns tratges nous fets a mesura, un dineret per al
partit, un maletí negre plé de papers que podrán ser després repartits en
sobres... El cas de com es gestionaven les subvencions a ONGs per al
desenvolupament en l’època del Conseller Blasco és modèlica en aquest sentit.
És modèlica de la perversió del que hauria d’haver sigut la subvenció de
polítiques socials.
Aleshores:
per què el poder municipal subvenciona els monuments fallers? Perquè els
considera una activitat cultural i artística digna d’ésser recolçada? Perquè
vol col.laborar en la inversió econòmica que implica i que al seu torn genera
guanys turístics per a la ciutat? Si és així, què tindrà a veure que els
fallers estiguen disciplinadament administrats pel regidor de torn, o que es
dirigisquen al poder polític federats autònomament?
El fet que
els fallers tinguen clar que canviar de model organitzatiu podria implicar la
pèrdua de les subvencions, i que això es plantege amb naturalitat, sense
provocar la menor indignació, demostra fins a quin punt està interioritzat com
a normal un model de relació amb el poder més propi del franquisme o del regnat
d’Alfons XIII que d’una vertadera democràcia, i com això impedeix el seu
profund qüestionament. Els fallers intueixen que la subvenció és el preu de la
seua submissió, i pel que sembla estan disposats a pagar-lo. Després diran per
tot arreu els tòpics aquells de que les falles són la festa de la sàtira, de
l’ingeni popular i eixes coses; però un ingeni popular que accepta en molts
casos els límits imposats pel Partit Popular. Ara, quan el partit en el govern
es troba en plena descomposició, no tardarem a sentir les advertències: si
qualsevol altre partit arriba a governar a l’Ajuntament el primer que farà és
retirar les subvencions a les falles, ens diran, fent així explícit i evident
el que de mecanisme clientelar han tingut des del principi; els cacics
reclamaran als súbdits el vot per continuar dispensant eixes mercés gracioses
de sobirà de l’Antic Règim, de governant pseudemocràtic d’un sistema
oligàrquic, per continuar repartint molles cap a fora, mentre ells es
reparteixen el botí buidant la caixa cap a dins.
Si les
subvencions impliquen vendre l’ànima al dimoni, evidentment caldrà plantejar-se
renunciar a elles. Perquè si una festa nascuda de la cultura popular es deixa
sotmetre i condicionar és que ha venut l’ànima, és que ha renunciat a ser qui
és. Paradoxalment crec que lliurar-se de la por a perdre-les permetria
redefinir-les, conservar-les sense perdre la llibertat (ni la dignitat). Perquè
a la fi es tracta d’una ajuda a una actitivitat econòmica important per a la
nostra ciutat, per al País, però sobre tot a un element fonamental de la nostra
cultura i de la nostra sociabilitat. El poder no ens regala res, ens ajuda
gestionant recursos que no són seus per a activitats d’interés comú. Tan senzill
com això. Tornar la democràcia al seu sentit originari i literal és hui
revolucionari. Però és exactament el que cal fer: democràcia, que ja va siguent
hora. I precisament perquè estem en
temps de crisi, d’una crisi que han provocat els governants i els poders
econòmics en bona mesura pels seus excesos, per l’excesiva codícia en el
nodriment de la xarxa clientelar, en el transvassament dels diners públics als
comptes privats.
Redefinir
les subvencions, tornar a pensar-les, aclarir el seu sentit i la seua funció és
repensar la democràcia, aprofundir-la, fer-la esdevindre. És enfortir la
societat civil, trencar la dinàmica amo – vassall. Si no, més val que se la
queden tota, “que se lo coman todo y acabemos”, com escribia el poeta peruà
César Vallejo el 1937. Si rebre-les és el preu de la nostra llibertat, no les
volem. Podem fer festa sense ells. Sense ells i per a nosaltres. Com els
fallers del segle XIX. Perquè de vegades, avançar és tornar a l’origen.
La foto de la falla Na Jordana 2014 prové de www.facebook.com/najordana
La foto de la falla Almirante Cadarso-Conde Altea prové de h/whattalking.com/picasa/Talavera
La vinyeta prové de rambletamble.blogspot.com.es
No hay comentarios:
Publicar un comentario