El gaudi retrobat d'ensenyar i aprendre

Aquest text el vaig escriure per al Llibret de la Falla Escoles Pies de Gandia. I és una reflexió a partir de la meua experiència com a professor de la Universitat dels Majors de la Universitat de València, un lloc on retrobí el plaer de donar classe pel gust de compartir coneixements, sense deixar-se ofegar per la burocràcia. Un plaer no gens habitual en aquestos temps que corren a l'ensenyament a Espanya

______________________________

Enguany he cumplit cinc anys donant classe a la Universitat dels Majors de Gandia. Quan vaig començar no sabia molt bé què podia esperar. Em pensava que serien unes classes paregudes a les de la La Nau Gran en València que havia donat en els meus temps de Becari d’Investigació. I bo, d’alguna manera ho són, però al mateix temps són molt diferents. Perquè Gandia és diferent.

Jo ja tenia proves del dinamisme i de la força de la societat gandienca. Com a membre primer i com a president després de l'Associació d'Estudis Fallers porte anys assistint a la Mostra de Llibrets de Falla que organitza la Federació de Falles de Gandia. Conec bé com la cultura és important per a la gent de Gandia. Com la cultura popular és ací cultura en el més ample sentit de la paraula, perquè no hi ha fronteres artificials. Com se l'estima i se la viu. I aviat les meues classes em varen confirmar aquestes impressions prèvies.

Per començar, les classes a la Universitat de Gandia són diferents perquè hi ha més estudiants. I sobre tot pel clima tan especial que es respira en les classes. Malgrat que hi són al voltant de 50 estudiants hi ha pràcticament sempre un silenci molt respetuós que impressiona, tant quan parla el professor, com quan algun company fa una intervenció. I les preguntes obrin el diàleg cap als aspectes més diversos, sempre relacionats amb el tema inicial.

La meua és la classe de Literatura. I des del principi, els directors que ha tingut la Universitat m'animaren a exercir la llibertat de càtedra. És la única classe a la qual puc barrejar amb naturalitat textos de literatura Llatinoamericana, de Literatura Espanyola, i de literatura escrita en català (o valencià), la qual cosa ens permet traçar relacions i contigüitats molt interessants i enriquidores. Determinats fenòmens culturals s'entenen molt millor llegits transversalment.

I en efecte, llibertat és el que es respira a l'aula. Sé que el temari que presente escrit és un requisit burocràtic, però només aixó: que me'l puc botar d'acord amb la dinàmica de les classes i les preguntes i els interessos dels estudiants. Hi ha vertadera curiositat intel.lectual. I gust per la literatura i la poesia. Es nota que aquells homes i dones  estan a classe perquè els interessa el tema. Perquè volen aprendre, i tornar a llegir textos que llegiren en la joventut. O descobrir noves obres, nous autors.

M'emociona molt, per exemple, com es rep la lectura en veu alta de la poesia. D'alguna manera sentisc que a aquestes classes es retroba el vertader sentit de la Universitat, de la Universitas: llegim per pensar, per discutir, per xarrar, per raonar, per tornar a casa una mica més savis, o siga amb una mica menys de certeses immutables. No hi ha exàmens que condicionen la nostra relació. És el gaudi pur de crèixer intelectualment, de compartir cultura, d'escoltar la bellesa de les paraules i sentir les seues insospitades resonàncies. En aquestos anys en què des del govern s'ataca constanment a la Universitat Pública i es qüestiona la seua importància, projectes il.lusionants com aquest ens recorden com d'important és per a la nostra societat la Universitat pública. Perquè coses com aquestes només poden fer-se des d'una universitat posada al servei de la gent i no de les empreses i la lògica del mercat.

Un dels meus moments preferits és immediatament després d'acabar la classe, en el descans o al final. Sempre se m'acosta algun estudiant per dir-me alguna cosa, per fer-me alguna pregunta, per fer-me alguna reflexió. O per donar-me mostres d'afecte que em commouen profundament i em recarreguen les piles per a la resta de la setmana.

Una senyora em donà un caramelet de regalíssia un dia que havia tossit una mica durant la classe. Li vaig dir que m'agradava moltíssim la regalíssia des que era xiquet. A la següent setmana em va regalar un bossa sencera. Altre dia, em regalen un punt de llibre fet artesanal, o un llibre antic que guarden a casa i pensen -saben- que jo el valoraré i l'estimaré. O un retall de premsa que volen compartir. Un altre dia els llisc un poema inèdit que guarde a una carpeta esperant temps millors. I així es va teixint una relació humana, entranyable, una vertadera comunitat en que el professor dóna i rep, ensenya i apren. Perquè els estudiants són generosos en compartir l'experiència que la vida els ha donat, la cultura, les lectures, la seua visió del món.

Un moment important de les classes és sense dubte el descans de mitja hora, entre les 10.30 i les 11.00: la xarrada i l'esmorzaret. Perquè a banda de tot, la Universitat dels Majors de Gandia és un lloc de trobada, un espai on es creen i es reforçen vincles, on es fa comunitat i comarca. On, per tant, es fa País, això que tanta falta ens fa. I jo sempre em quede xarrant amb algun estudiant o amb alguna estudiant, que em parlen dels nets, que han de replegar d'escola, de quan treballaven al meu poble en una sucursal bancària, del anys passats dirigint una banda de música, o cantant nova cançò o donant classe, del que han llegit en vacances, de les falles de Gandia, de les nits d'hivern als poblets de la Safor, del Comptat també, de la Marina. I em recomanen forns i restaurants, on es fan les millors empanadilles, quin menú del dia no em puc perdre. I em diuen que a veure quan vaig a Gandia per passejar. I ahí naixen projectes, iniciatives com els recitals de poesia que ja hem organitzat dos anys, com l'espectacular final de curs que l'any passat l'estudiant Vicent Vallés es va traure de la mànega. En això, la Universitat dels Majors és un poc com una falla: és una xarxa, un espai d'intercanvi social del qual pot eixir qualsevol cosa.

L'altre dia, un estudiant que em trobí pel carrer em va dir: "al final et faràs de Gandia". I, bo. Alguna cosa d'això hi ha. Quan aquell dia d'octubre de 2009 vaig donar la meua primera classe no em podia imaginar fins a quin punt la Universitat dels Majors de Gandia anava a ser important per a mi, des del punt de vista professional, en les seues gratificants classes, però també fins a quin punt, passet a passet, anava a sentir-me inclòs en aquella comunitat, com anava a gaudir de la sensació de caminar pels seus carrers i trobar cares conegudes i somrients. Gandia, al coret del País Valencià, és ja així una part important de la meua vida. I això no té marxa enrere. I va a anar a més.

Ens trobem a classe, o al carrer. A les falles o a la fira. O al Museu Faller en la propera edició de la Mostra de Llibrets, on vos espere a tots. I en qui sap en quines ocasions que segur vindran.