Darrere de la llum

Vaig a publicar en el meu blog alguns textos que he anat publicant en llibrets de falla d'enguany. En general són textos d'opinió que moltes vegades queden desapercebuts en l'interior d'aquestes publicacions íntimes que són els llibrets.

I he decidit començar pel més íntim de tots, el de la meua falla, Ripalda, Beneficència i Sant Ramón per a les falles del 2014. És un tex sobre el temps, sobre les absències, i al remat també una altra pista sobre perquè les falles ens agraden així a la gent que ens agraden les falles.

_____________________________

L'any 2005 vaig ser president de la meua falla. La meua Fallera Major era Elvira Flores Ariza, quasi res. Recorde la meua emoció en parlar-li durant el nomenament. Va ser un moment molt intens en que em sentia relligar al barri dels meus majors. Encara hui, anys i batalles després, haver sigut president de Ripalda, Beneficència i Sant Ramón és una de les coses de les que estic més orgullós.

Nou anys han passat des d'aquell mes de març i a la comissió infantil es torna a repetir el tàndem, però una generació després. El president es diu Martí Peris Garzón. La Fallera Major Infantil, Aitana Alfonso Flores. Martí agafa el micro amb la mateixa desimboltura que son pare. Aitana és rossa, guapíssima, desperta, alegre i vivaç com sa mare. El temps ha passat. La falla continua. I nosaltres, des d'un altre lloc, ho gaudim amb emoció, amb profunditat augmentada pels anys, per les experiències, pel record.

Després de les falles, sempre comença la primavera. Per això les falles pareixen sempre noves, sempre intactes, com ho és la matinada del dia 16 que rep el monument faller per estrenar. Quan arriba la plantà, tenim tota la vida -totes les falles- per davant. I al mateix temps per darrere de la llum i del blau del cel de març, com en transparència, creiem veure altres començaments d'altres falles, altres presències, altres dies quotidians, al mateix espai, en dies quasi iguals, tan propers, tan inabastables.

Mire la foto que acompanya estes línies i em sembla -com és- absolutament ordinària. De fet és una foto casual, d'una sèrie que vaig disparar confusament mentre Martí prenia posessió del seu càrrec de president. I per això, desenfocada, caòtica, és natural. És un instant qualsevol de qualsevol any al nostre casal. I clar, qualsevol instant, de qualsevol any al nostre casal hi estava José Ochoa Carmona. Com està en eixa foto, aplaudint afable.

La presència d'algunes persones en el món, fa que aquest semble un lloc estable, amb referències. Jose Ochoa sentat en el casal durant un acte infantil, per exemple, envoltat de trastos i bosses que li han deixat els nets. Ochoa recordant l'important que és comprar loteria... És la repetició d'eixos gestos xicotets el que ens fa reconeixible el món. És constituit com el nostre precisament per eixos gestos de bona gent com José Ochoa. I fan que siga habitable, i amable, i càlid. Sembla que no estan -o que és tan normal que estiguen que ni tan sols hi parem esment- i són com els límits de l'escenari de la vida de tots.

I de repent, la consciència sobtada de que mai més es repetiran. Que una vegada va ser la darrera. I aleshores el món trontolla. Pareix deixar de ser el nostre. Es converteix en un lloc desèrtic, inhòspit, indescifrable i fugitiu.

Una foto com aquesta es converteix així en el document preciós d'una quatidianitat perduda. I de qui erem nosaltres en eixa quotidianitat.

A José Ochoa, el pare de José Agustín i Nieves, l'home de Marijús, el recordaré així, amb eixe somriure, amb eixe gest afable, amb eixa mirada carinyosa cap al meu fill. Eixa foto teix biografies. En la meua hi ha un dia de maig, el meu fill sent president de la meua falla, un home que el mira i aplaudeix, i sé qui és eixe home, i sé quin és el món que creen tots plegats, ell, i Eva, i Jorge i Javi, i Ana, i Aitana, i Reme, i al qual pertany el meu fill , i jo. El barri de ma mare. El barri on han nascut els meus fills. La falla que presideix Martí amb il.lusió, amb responsabilitat, amb la consciència d'estar vivint moments per al record. La meua falla. Units tots nosaltres per les coses que estimem, pels mesos de març i les falles per estrenar. Units pels records compartits i per les absències.