Fa uns dies vaig canviar la meua
descripció al perfil de twitter (@perisllorca), per afegir "Filòleg,
d'esquerres, faller i sentimental". I sí, en efecte, eixe sóc jo. I tot
plegat, en aquesta València nostra no és ni habitual, ni -per a què negar-ho-
massa motiu per sentir-se orgullós.
Filòleg i faller, d'esquerres i
faller. Crec que hui en dia les coses han canviat una mica, però als meus temps
d'estudiant aquesta doble doble militància era un fet que era millor amagar. En
la falla, ser filòleg i d'esquerres era per a alguna gent motiu de sospita.
Però a la facultat, o als cercles esquerrans, ser faller era una garantia de
fatxerio o d'alguna cosa pitjor. S'havia de citar molt a Foucault -o a Fuster-
per fer-s'ho perdonar.
Crec que hui les coses són una mica
diferents. Però no del tot. Precisament a twitter, fa uns dies, em vaig veure
embolicat en una polèmica amb un contumaç esquerrà antifaller que em va
recordar vells temps. Encara estem així, vaig pensar. Encara estem en estes.
Sempre he pensat que
l'antifallerisme de l'esquerres era simplement la versió cosmopolita del
classisme. Sí, ho sé, és de veres que les falles van ser utilitzades com a
força de xoc per la dreta més reaccionària i populista. Gil Manuel Hernàndez ho
explica molt bé a un llibre imprescindible (Falles i franquisme a València, Afers, 1996). És normal, de fet. El franquisme
les havia refundat a imatge i semblança del seu projecte social: associacions
populars, vinculades a la identitat i organitzades a una xarxa piramidal que
era controlada des de l'ajuntament. Per a això va crear la JCF el 1939. Tot
això ho sé bé.
Però també sé altres coses. Algunes
més o menys erudites, llegides als llibres, com el caràcter genuinament popular
de les falles del segle XIX i principis del XX, o la diversitat i la modernitat
de les falles dels anys 30. Sé que la voluntat controladora del poder polític i
econòmic -del feixisme- és directament proporcional al seu arrelament en
l'imaginari social dels valencians. Per això, perquè el poble les sentia com a
pròpies és perquè varen ser intervingudes des de dalt.
Però intervingudes i tot,
continuaven essent societats populars, amb les virtuts i els defectes d'una
societat sotmesa a un dictador terrible, educada pels seus aparells
doctrinaris. I de portes a dins del casal, entre altres coses, eren una illa de
sociabilitat popular a una ciutat creixent, i element integrador de milers i
milers d'inmigrats arribats d'altres llocs d'Espanya. Sí. A les falles es
mengen tramussos i cacaus i es juga al truc. Encara es fa. I crec que molt bé
que fan, i per molts anys.
Eixes coses les sé. Però també sé
altres. Per exemple que un dels últims records nítids que tinc de mon pare és
la cremà de la falla de la Plaça de l'Àngel de 1982. Ho he contat moltes
voltes. Una d'elles, entrevistat per una estudiant nord-americana, es pot trobar ací, al seu blog. Fins i tot vaig escriure un relat fantàstic tractant
de reflexar el significat profund -i mític - d'aquest record. El podeu llegir ací. Mencionar-ho em val per
mostrar que les falles són entranyables, formen part de la memòria sentimental
de molts valencians. I tinc molts més records vinculats a les falles: passejos
amb ma mare i el meu germà, per exemple, dies blaus i lluminosos amb els
companys de col.legi, per exemple.
Per això, en fer-me majoret, sempre
em vaig negar a prescindir d'eixe lligam amb les falles.
Perquè les sent com una cosa molt meua també. Crec que el fet que el gust per
les falles, o la tolerància amb elles, no siga transversal a la nostra societat
és una de les proves dels seus dèficits, de la persistència de les ferides
obertes pel franquisme, el postfranquisme i la batalla de València. Fallers i
antifallers és una forma més de la radical divisió de la nostra trista societat,
esquilmada per cert pels perpetus atiadors i administradors de la divisió. Les
falles són nostres perquè són patrimoni sentimental del poble valencià, de la
gent, de tots. Renunciar a elles és cedir el terreny, és confirmar l'obra dels
que sempre s'han acostat a elles per manipular-les, per acaronar paternals amb
una mà el llom de la gent, mentre clavaven l'altra en la caixa.
A les falles es juga al truc i es
mengen tramussos, deia abans. I es fan més coses: es monten obres de teatre,
per exemple, s'editen llibrets, ens construeixen monuments satírics. Es fan
festes, es fa barri. Es teixen lligams. Es fa societat civil. Es creen vincles,
identificadors, afectes (i odis, es clar. Però l'odi faller és en molts casos
el revers fosc de l'afecte). Una falla és un lloc on es pertany. Una xicoteta
opinió pública, també, per a bé i per a mal. Però és un lloc de trobada no
virtual resistint la modernització urbana (i les crisis).
Jo no vaig a la meua falla tant com
abans. Però sempre torne. I cada vegada que ho faig, sentisc que torne a ma
casa, a una de les formes que té ma casa. I això no em passa de la mateixa
manera a cap altre grup humà al qual estic inserit. En un temps de relacions
humanes líquides, que deia aquell, volàtils, la falla permaneix. Sempre està per
si vols tornar. Les falles, crec, són això. I cal no confondre-les amb la
bambolla oligàrquica de les falleres majors de la ciutat i del president
polític de la Junta Central Fallera. Les falles són cacaus i tramussos al
casal, són conversa, són comunitat. No virtual, no complicadíssima teòricament.
Són comunitat real, ací i ara.
Per això crec que els antifallers
d'esquerres són al cap i a la fi senyorets. D'esquerres, cosmopolites, cultes,
el que es vulga, però senyorets. De casta, de voluntat o d'imaginari. O desclassats,
que de tot hi ha.
No vull dir.
és
clar, que a tot el món li hagen d'agradar les falles. Ni tan sols que els hagen
d'interessar. Parle dels antifallers militants, d'eixos que et miren amb
condescendència i et perdonen la vida.
I a més, de la mateixa manera que no
és de veres que ser faller implique ser fatxa, tampoc ho és que les falles
siguen totes iguals. Els monuments fallers, dic. Cada vegada més hi ha artistes
plàstics que pensen les falles com a instal.lacions en el carrer, que entenen
el que de radical i (post)modern hi ha -hi pot haver- en aquesta utilització
pública de l'espai públic, en aquesta expulsió dels cotxes de les places i dels
encreuaments. Eixes falles existeixen també per al que sàpiga mirar. No tot és
coentor i gegantisme.
En resum. Em negue a renunciar a les
falles. Perquè sí. Sóc faller -i damunt sentimental-. És clar que no només sóc
això. Però és una part important de la meua identitat i de la meua memòria. Em
negue a renunciar. Em negue a cedir-ho als que només els interessa la cultura
valenciana i popular per fer-ne ús populista. Els estaria fent el joc. I damunt
jo m'ho perdria. Em perdria el meu casal i la meua gent. I com va dir Vicent Andrés
Estellés, el goig de ser valencià en arribar el més de març.
És de veres que altres falles són
possibles. Però és de veres també que una part d'eixes falles possibles ja hi
és. I també que les falles seran el que els fallers -i la gent que s'acosta a
elles i hi col.labora- facen amb elles i d'elles. Les falles seran tan diverses
com els fallers que les composen. I això depen de tots.
Gran!
ResponderEliminarBonissim.
ResponderEliminarJesús. "CON DOS COJONES" ho escrit en castellà, per que te mes força aquest dit.
ResponderEliminarFins i tot m’has fet plorar als darrers línies, quant has afegit les paraules de Vicent Andrés Estelles. Tambe sóc sentimental amb les falles, no em preguntes per que, pero es possen els pels com a "escarpies", no ves olorar la pólvora, escoltar una banda de música i passejar pel carme el dia 16 Març,
Quina millor expresió popular de burla, denuncia, o fins i tot de lloança, es una Falla.
Es de deveres, hi ha molt d´iluminat "zurdito" que pel fet de esser faller, ja eres....... Pobrets mongolics intel.lectuals.
M´enviat el link un amic, que trobe que, hi has remogut el cor i els sentiments.
VISCA LES FALLES..........................
es la ostia
ResponderEliminarHen cague en la llet ... hem has descrit a mi mateix ... MEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEL
ResponderEliminarGRACIAS CREIA QUE ERA UN BICHO RARO YO SOY ELCTRICISTA FALLERO DE IZQUIERDAS Y SENTIMENTAL
ResponderEliminarEncantado, amigo. Yo creo que somos muchos, los bichos raros. Así que al final va a resultar que no somos tan raros.
ResponderEliminarMolt molt bo... No serem tan pocs al final!!
ResponderEliminar