viernes, 29 de noviembre de 2013

Canal 9 i jo (esperant el final)



Mentre escric aquestes ratlles treballant a casa, tinc posada la televisió, el que de fet és una cosa que faig molt poques vegades. I el que encara és menys habitual, el que tinc posat és Canal 9.  En qualsevol moment passarà l’emissió a negre. Ja ho han intentat durant la nit amb presència policial inclosa, eixos uniformes blaus que els valencians –que els espanyols- estem començant a acostumar-se a veure com els sicaris d’un poder injust, com a repressors autòmates sense consciència. En qualsevol moment acabarà la història de la televisió dels valencians, una trista història que acaba malament.

I així, esperant el final, recorde un matí qualsevol de finals del 80 al pati del col.legi la Salle de Paterna, on jo vaig estudiar BUP i COU. Eren les vespres d’aquell nou d’octubre en que començaren les emissions de Canal 9. I recorde la il.lusió d’un grup de xavals que esperàvem com aigua de maig aquella televisió que havia de ser la nostra. Per a ser franc, el que esperàvem sobre tot era poder veure un “Estudio estadio” en valencià, que dedicara temps al València CF, que tinguera la nostra perspectiva, i que no dedicara minuts i minuts a cantar les glòries del Real Madrid aquell prepotent i antipàtic (com tots el reals madrids) de la quinta del buitre… Recorde aquell primer 9 d’octubre pegat a la tele. Crec que recordar que va ser aquell dia quan emitiren El fava de Ramonet, la pel.lícula valenciana en valencià dels anys 30. Tot un símbol de la represa de la cultura de masses audiovisual en valencià. Un altre pas cap a la normalitat després de les persecucions del franquisme.



Encara guarde a un armari una pilera de cintes VHS amb hores i hores de reportatges de partits de futbol del València grabats de Minut a minut. Ja fa temps que no me’ls pose. Ni tan sols em funciona ja el vell reproductor de videocasettes. Però els conserve. També recorde que molts d’aquells xicots es férem inmediatament fans de Xelo Miralles, aquella xicona de cara dolça i veu greu i personal.  Vèiem els informatius bàsicament per veure-la a ella. Recorde també que vaig financiar-me el meu viatge a Londres per estudiar anglés amb diners que vaig guanyar al concurs La sort de cara, aquell en què si t’eixia una piranya en un panell estaves ben fotut. Allò sigué en 1993. Aquella va ser la primera vegada que entrí a les instal.lacions de Canal 9 a Burjassot. Recorde l’emoció i els nervis d’aquell dia en que se n’anàvem a la tele (em portí una nodrida clack com a públic). Any després, i com a membre de l’ADEF, vaig ser entrevistat al programa Encontres, de Punt 2… Recorde que estiguí xarrant amb la tècnica, que resultà que treballava també a La sort de cara. I aquells ja eren altres temps.

Recorde més coses, és clar. Recorde per exemple l'emoció amb que la meua falla, Ripalda, Beneficència i Sant Ramon, del Barri del Carme de la ciutat de València, va viure l’any que Canal 9 ens va traure el monument per primera vegada. Jo vaig ser entrevistat a peu de falla pels periodistes que vinguren. ﷽﷽﷽﷽﷽periodistes as un regu monument per primera vegada. Jo vaig ser entrevist’t a peu de falla pels periodistes as un reguéren. O la il.lusió que li feia a gent d’Almudaina, un poble meravellós de menys de cent habitants a l’interior d’Alacant, a la comarca del Comptat, cada vegada que el poble “eixia a Canal 9”. Per tindre l’alcalde més veterà, perquè havia nevat, perquè havien tret a l’oratge una foto de la Mariola des del poble  enviada per email.

També recorde altres coses. Els anys en que s’acostumàrem a pensar en Canal 9 com l’enemic. L’absent a les Trobades d’Escoles en Valencià, a les manifestacions contra les polítiques del govern. Vaig deixar de posar les notícies de Canal 9 perquè ja no em feien gràcia, perquè em posaven trist. Com es podia arribar a eixe grau de manipulació. Com es cantaven els anys de la bambolla tot fent bambolla, unflant-la de manera evident. Pau Alabajos ho explicava molt bé en la seua cançò “zapping”, que durant un temps vaig escoltar una i altra vegada.



Canal 9 ja no era la nostra televisió. Era una televisió al servei del poder, un difusor servil de la seua agenda i el seu argumentari… I maltrat tot: estava l’oratge, i L’Alqueria Blanca… I de repent em cridaven per parlar del Pensat i fet, i jo parlava de Joan Fuster, i li deia a la redactora: “no me’l talleu, eh, que vos conec”, i en efecte, no me’l tallaven. Encara es pot veure ací.

RTVV no era una bona televisió. Pero era –és encara mentre escric- una televisió pública, una eina al servei del valencià. Ho havia de ser. Ho podia tornar a ser. Ara ja no. Ara tot s’ha acabat. El mateix govern que la va manipular, que va multiplicar els seus pressupostos sense més objectiu que garantir el seu servilisme, i utilitzar-la de plataforma per a alguns dels seus negocis bruts, i pagar i nodrir la seua xarxa clientelar, ara la tanca. I de pas es garanteix que no existisca quan ell perda les eleccions, que les acabarà per perdre. Igual fins i tot li dóna temps de crear un medi afí i privat, que continue siguent afí i privat quan ja no estiguen al poder. És el que fan els peperos tot el temps: utilització dels serveis públic, degradació dels serveis públic, destrucció dels serveis públics. A l’educació i la sanitat ho sabem bé. Eixa és la seua especialitat neoliberal.

Hui s’acaba un altre somni dels valencians. S’havia convertit en malson. Ara sabem que mai ja deixarà de ser-ho. Només aquest últim llamp de dignitat dels professionals de la casa, fins el darrer moment. Aquest record de que hi ha un altre país. De que encara hi és. Però en qualsevol moment, el silenci.
           
El fals model trilingüe liquida les línies en valencià; ja no hi va a haver televisió pública en valencià. L’educació, la sanitat. La llibertat d’expressió. Aquesta gent ho està destrossant tot. Hem tornat a abans de la llei d’ús, hem tornat a moments de la nostra història que il.lusiòriament pensàvem deixats arrere.

Alguna cosa haurem de fer. Açò ho arreglem entre tots, que deia una fantasmagòrica campanya d’origen difús. Sí. Açò ho arreglem entre tots. Però sense els lladres. Sense els que perceben el poder com un privilegi de casta. Acò ho arreglem entre tots, sí. Però sense ells.


No hay comentarios:

Publicar un comentario