Paraules per a la
presentació del número 22 de la Revista d'Estudis Fallers
Ho he tornat a fer. He
tornat a llegir les paraules que vaig escriure per a aquest esdeveniment de
l'any passat i una altra vegada he tingut la sensació de que sembla mentida que
haja passat només un any: 16 mesos, per a ser exactes, donat que enguany la
nostra revista ix una vegada cremades les falles, quasi per precedir els focs
de l'estiu en lloc dels de la primavera: una bona talaia de l'any per a pensar
sobre les falles.
Estem vivint temps
densos, replens d'esdeveniments, de canvis que es produeixen i canvis que
sembla que van a produir-se, que ja està quasi, i que es queden així, en la vora
mateixa de la inminència. I també en algun cas d'anades i tornades,
d'excursions al país d'Utopia i retorns melancòlics amb les motxilles mig
buides.
Juny és un bon més per
pensar sobre les falles. Les vespres de Sant Joan, eixe foc que és i no és el
de la nostra festa. Perquè al remat tot és una qüestió de perspectiva. De
perspectiva i de distanciament.
Recentment en una de les
meues classes favorites, les que impartisc a la Universitat dels Majors de
Gandia, parlàvem sobre per a què serveix un intel.lectual. I finalment vam
arribar a una conclusió, aparentment senzilla, i tanmateix tan difícil
d'asolir: per a pensar amb distància, perspectiva i visió de conjunt. Quasi
res. Els intel.lectuals vertaders, no els erudits
a la violeta, els vertaders, han de contemplar, i reflexionar, i
investigar, de manera desinteressada. I no només de manera desinteressada
econòmicament -o en termes de la bufa de la vanitat, que deia Francesc
Eiximenis-, que també, sinó de manera desapassionada. És a dir, que la
perspectiva -si no la distància- respecte a l'objecte d'estudi ha de dur-los a
no afectar-se per, diguem-ne, els seus vaivens, els seus avatars, els seus processos.
Perquè al cap i a la fi també eixos avatars revertiran objecte d'estudi.
Això, és clar, no vol
dir absència de compromís. I ho dic -compromís- amb minúscula, com a substantiu
comú, i no nom a nom propi. Ho especifique per si hi ha algún plumífer
malintencionat d'aquestos que campen per les nostres terres. Max Aub deia que
un intel.lectual és algú per qui els problemes polítics són problemes morals.
Un intel.lectual compromés pren partit. I ha de fer-ho per la justícia, pel be
comú, i, per suposat, com diria d'altra manera Antonio Gramsci, pel poble.
Perquè la causa justa és sempre la causa del poble. La del poble. S'enganyarà
sempre qui confonga la causa del poble amb la causa de la pròpia promoció
personal, o amb la construcció del propi lideratge. I també qui confonga els
equips de treball, els equips units per un mateix projecte, amb peces d'escacs
que poden ser sacrificades davant la perspectiva d'un escac, d’un jaque, al rei, real o il.lusori.
Però cal ser
desapassionat. Analitzar els fracassos i les decepcions. I els processos
autodestructius. I les pulsions de mort, que diria Freud. I per què una excusa
qualsevol, un estudi sociològic, per posar un exemple a l'atzar, por servir per
atiar eixes forces autodestructives, per assenyalar el boc expiatori, per donar
eixida oberta als insult i a l'exabrupte. Per analitzar com per exemple una
manifestació festiva s'estructura com un camp de poder en el sentit de
Bourdieu, i com els guardians del camp es resisteixen a la seua
democratització, com poden utilitzar qualsevol arma contra qui pretenga
modificar l'estat de coses, o simplement conéixer l'estat de coses real. I aleshores
el camp de poder de la festa és com una versió del camp del poder a seques,
però reflectida en els espills del
callejón del Gato que diria Max Estrella.
Hi ha qui s'acosta a la
festa per a això, per a aixecar fantasmes, per atiar-los. Per assenyalar a
l'enemic en l'espill convexe per a fer que a fora de l'espill les coses
continuen com estaven, amb les jerarquies intactes, amb tradicions vertaderes
posades al servei de la fossilització de la jerarquia, i d'altres noves fetes
passar per autèntiques també. Ernesto Laclau ens podria ser útil per entrendre
açò, el desplaçament de la demanda, l'aparent banalitat de la demanda explícita
aixoplugada davall un significant buit, i la demanda real, amagada o reprimida. L'intel.lectual -o més modestament
l'investigador- ha d'observar tot això. I analitzar-lo. I procurar que no el
cegue la ràbia, ni tampoc el dolor. I aleshores donar testimoni. Seré. Però
donar-lo. En la nit del poble, i també en la matinada. També en les matinades
que no acaben d'arribar. Quan resulta còmode. I també -i sobre tot- quan no.
Perdoneu-me, amigues i
amics, que haja compartit eixes reflexions personals hui amb vosaltres. El que
vull dir no és que l'Associació d'Estudis Fallers siguem una colla
d'intel.lectuals soberbis. Som, ben bé al contrari, un grup d'investigadors
modestos, però constants i aspirants al rigor. Que sabem a més que el
coneiximent, que els resultats de la recerca i de la reflexió, han de ser
oferits, amb modèstia, però també amb sinceritat i honestedat, a la societat. I
que sabem, com els clàssics, que la conversa, l'intercanvi de parers amb
voluntat neta de saber, és el camí més segur al coneixement.
Tampoc vul dir que els
membres de l'ADEF som exactament desapassionats. Estimem al poble valencià i
les seues manifestacions culturals perquè som poble i fills i filles del poble.
I de vegades és difícil deixar de banda l'emoció.
El que vull dir és una
cosa més senzilla. Que l'Associació d'Estudis Fallers està i estarà on sempre
ha estat, fidel al llegat d'Enric Soler i Godes. Estudiant la festa,
reflexionant sobre ella, pensant-la, estimant-la, i compromesa des d'eixa
posició amb la nostra societat, amb la nostra cultura,i amb la nostra llengua. Perquè les falles
paguen molt la pena. Són patrimoni viu dels valencians. I conéixer el nostre
patrimoni, el seu sentit, el seu valor i la seua història és fonamental per
protegir-lo, i més encara per a bastir i enfortir la nostra consciència de
poble i de comunitat. Eixa és la nostra funció i la nostra tasca. I ahí
seguirem. Com enguany.
Seguirem amb les
Converses Les Falles a la Nau, amb aquesta revista que de nou teniu a les mans.
Seguirem convocant el Premi Soler i Godes. Seguirem participant a la federació
de les Lletres Falleres, als seus Premis, i dins d'ella per exemple a
l'organització dels tallers de llibret de falla i poesia satírica. Seguirem
organitzant amb la Federació de Falles de Gandia la Mostra de Llibrets.
Seguirem participant en l'organització d'esdeveniments tan emblemàtics com el
Primer Seminari obert Falles i Cultura que tingué lloc a la Facultat de
Filologia de la Universitat de València. Seguirem participant en xarrades i
esdeveniments cultural a les falles. I més coses que farem. És a dir, seguirem
fent cultura popular i en valencià, fent societat civil, i sobre tot fent
recerca i reflexionant. I totes eixes són formes de fer país. Un grup
d'investigadors, de lletraferits, de fallers, d'aymadors de les glòries
valencianes, que dirien els vells Teodor i Constantí. D'aymadors de les glòries
i de observadors i assenyaladors modestos de les que no són glòries. I ahí
seguirem. Joan i Jesús. I l'altre Jesús -que sóc jo. I Toni. I Rubén. I Tono,
Ivàn, Rafa, i els dos Ricards. I Marisa. I Paco. I Pedro. I Marc. I Javi. I
Lluiso. I Josep Lluís. I Pasqual. I Gil Manuel. I Pepe. Amb modèstia però amb
perspectiva. Perquè la perspectiva és guai. I l'amplitud de mires, aspirar a
ella, també. I per supost seguirem amb tots i totes vosaltres. Perquè segur que
continuem trobant-nos pel camí. Perquè tenim moltes coses de les quals parlar,
i un discurs comú, i una llengua comuna, i una estima comuna per la festa de
les falles. I molts punts de trobada.
No hay comentarios:
Publicar un comentario