Aquest article va ser publicat originalment al llibret de la falla Na Jordana de València 2017. Commedia
A la memòria del mestre Josep Lluís Sirera,
veí il.lustre i savi del barri del Carme
amant del teatre, de les falles i de Na Jordana
Curiosament, quan els
valencians estaven començant a deixar de banda la seua llengua en la literatura
culta, és a dir, quan comencen a sovintejar obres escrites en castellà, des de
l'època del duc de Calàbria endavant, tingueren una intervenció decisiva en la
configuració de la literatura castellana que segles més tard constituiria el
bastiment de la literatura nacional espanyola, una de les pedres de toc del
nacionalisme espanyol del XIX i de les seues diferents versions posteriors.
És una paradoxa
històrica: els valencians contribuiren a bastir una cultura que els ubicaria en
la perifèria, en l'anomalia bilingüe i provincial. Espanya, orgullosa i sorda,
no només es negaria a escoltar als fills que li parlen en "llengua no
castellana", com diu Joan Maragall en la seua famosa "Oda a
Espanya" post 1898, sinó que fins i tot tendirà a confinar als marges o a
reduir a la inexistència als fills no castellans que li parlaren en llengua
castellana si es resisitiren a integrar-se a la cort, encarnada en ficció
retrospectiva com una mena de Madrid etern. Per al nacionalisme espanyol miop i
centralista que vindria no hi ha cultura a les províncies, i si hi ha és una
mena de reflux secundari i empobrit de la vida literària cortesana o
madrilenya. Allì es decideix tot: Madrid centre dimanador de cultura espanyola.
Curiosament, si ens
detenem una mica a repassar la història, si anem als textos amb l'ajuda per
exemple dels imprescindibles estudis i edicions a càrrec de Josep Lluís Sirera,
Teresa Ferrer i altres investigadors de la Universitat de València, i no llegim
els historiadors nacionalistes espanyols, descobrim per exemple que un
madrileny tan destacat a la història de la literatura espanyola en castellà com
és Lope de Vega no ho tenia tan clar. No participava d'eixos prejudicis que
arribaran a la seua època en els relats retrospectius. Per això, quan arran
d'un dels seus avatars polític-amorosos va ser desterrat de la cort va decidir
vindre a València, perquè tenia molt clar que ací es trobava un dels nuclis de
la cultura renaixentista a la Península Ibèrica, i una escena teatral que en
els termes de hui podriem considerar d'avantguarda. I coses de la història, de
la diglòssia i l'herència del compromís de Casp molta d'eixa producció teatral
s'havia escrit en castellà. En castellà escrivien Andrés Rey de Artieda
(1549-1613), o Francisco Agustín Tàrrega (1554-1602), o Guillem de Castro
(1562-1635). I el Lope de Vega de vint-i-cinc anys, allà pel 1588 tenia clar
que podia aprofitar el seu desterro per aprendre tècniques teatrals dels
mestres, per fer un màster d'escriptura de comèdies en el circuit teatral
valencià.
.jpg)
En efecte, algunes de
les estratègies dramàtiques que Lope de Vega durà fins a les darreres
conseqüències en el seu Arte nuevo de
hacer comedias les trobem en les obres dels esmentats autors. I les
influències seran evidents: de les obres i de la ciutat. Per exemple, l'acció
de moltes de les obres dels autors valencians té lloc a la ciutat de València.
És el cas de El prado de Valencia, de
Francisco Agustín Tárrega i de Los
malcasados de Valencia, de Guillem de Castro. Doncs bé, el mateix Lope
triarà la nostra ciutat com a escenari d'algunes de les seues comèdies, com ara
La viuda valenciana i Los locos de Valencia. Com veurem,
aquestes obres no només són un homenatge teatral a la ciutat on tant va
aprendre, sinó que és evident la inspiració en el repertori del seu circuit
teatral. Hi ha motius vinculats a les obres que tenen per escenari la nostra
ciutat i sobre tots ells destaca especialment un: el personatge de la dona
forta que pren el control de la seua vida. Les dones valencianes són fortes i
lluitadores, i podem sospitar que això era així no només al teatre.
Eixe és el cas per
exemple de El prado de Valencia on la
trama avança impulsada per les accions i les intrigues dels personatges
femenins. Resumint molt, Don Juan està a punt de deixar Laura, a la qual li va
prometre matrimoni perquè té zels. Sap que Laura acceptà una carta d'un pretendent,
el Comte Fabricio, italià. L'autora de la indiscreció és Margarita, dama que
està també enamorada de Don Juan. Laura demana l'ajuda del seu germà, el
capità, que acaba de tornar d'Itàlia acompanyat d'una filla tinguda allà,
Beatriz. Ell està enamorat de Margarita. Beatriz es converteix en
l'intermediària dels amors, rebent una carta del capità per a Margarita i una
altra del Comte per a Laura. Lamentablement equivoca els papers i entrega a
Margarita la del Comte. Aquesta li l'entrega a don Juan per fer-li veure que
els seus zels estan justificats.
Finalment, i després de
diverses situacions equívoques recitades en la seua pràctica totalitat en vers
octosíl.lab, Laura idea una situació que permeta fer eixir la veritat a la
llum. Don Juan havia citat el Comte a la plaja d'Almenara. I ahí es trobaran
tots els personatges. Laura li demanarà a don Juan que s'amague, i el Comte i
Margarita seran abordats per uns soldats del capità disfressats de pirates
berberiscos. Davant del perill quedarà palesa la cobardia del Comte, que és per
cert ja un bon exemple de galán còmic i fuig sense preocupar-se de les dones,
que, trobant-se perdudes, demanaran confessió. Margarita i Beatriz confesaran
les seues mentides. Immediatament després apareix el Capità, es descobreix el
fingimint dels soldats, don Juan ix de darrere de les mates on estava amagat i
finalment Laura concerta el seu matrimoni amb don Juan i Margarita accepta com
a espós al capità. Tots contents. Però l'acció ha sigut conduida completa per
les dones. Els homes actuen d'acord amb el que elles els fan creure o amb la
informació que els dosifiquen, amb Laura de protagonista, Margarita
d'antagonista i Beatriz de causant involuntària d'una part de les confusions, i
aliada poc fiable del Comte. I per cert que comprovar l'ingeni i l'habilitat de
Laura farà créixer l'amor de don Juan: "Demonio es esta mujer, / mucho
emprende y mucho puede. / Alegre estoy, y procede / de no sé qué mi
placer" (vv. 3569-3572), declara.
També es curiós
recordar que el Prado de Valencia que dona títol a l'obra i on transcorre
sencera la jornada segona és l'Albereda, ja en aquell moment lloc de passeig
dels carruatges i lloc d'encontre de les classes dominants: "es un
encuentro de azares, / es un centro de mil centros, / y es azar hecho de
encuentros, / y un placer de mil
pesares" (vv. 625-628). És molt curiós comparar-lo amb la imatge que ens
donarà segles després Vicente Blasco Ibáñez en Arroz y tartana:
"Era
la hora en que el paseo adquiría su aspecto más brillante. A todo galope de los
briosos caballos bajaban carretelas y berlinas, y por las aceras del paseo
desfilaban lentamente, con paso de procesión, las familias endomingadas. Los
verdes bancos no tenían ni un asiento libre. Un zumbido de avispero sonaba en
el paseo, tan silencioso y desierto por las mañanas, y algunas familias
ingenuas conversaban a gritos provocando la sonrisa compasiva de los que
pasaban con la mano en la flamante chistera, saludando con rígidos sombrerazos
a cuantas cabezas asomaban por las ventanillas de los carruajes. Lo que atraía
la atención de todos era el desfile incesante de coches, símbolos de felicidad
y bienestar en un país donde el afán de enriquecerse no tiene más deseo que no
ir a pie como los demás mortales" (Capítol IX).
Recordem que serà
precisament no tindre cavall per tirar del carruatge en els passejos per l'Albereda
el que precipitarà el desenllaç de la novel.la i la caiguda de doña Manuela.
Fortes són també les
dones de Los malcasados de Valencia,
de Guillem de Castro. Forta és Hipólita, resistint els intents de seducció de
Valerián; forta és Eugenia, l'esposa de Valerián tractant ella de seduir
Àlvaro, l'espós d'Hipòlita, i forta és especialment Elvira, l'amant d'Àlvaro,
que ve amb ell disfressada de patge, i que és la vertadera dissenyadora de
burles i equívocs a diversos nivells gràcies a que una altra vegada diferents
notes dels pretendents amorosos passen per les seues mans: burla als altres patges,
a l'ancià Galíndez i al francés Pierres, pel gust de burlar-los i oferir al
públic escenes còmiques molt divertides, i aprofita al seu favor la informació
de que disposa per fer evidents els dos intents d'adulteri.
Esta obra a més té un
desenllaç sorprenent. Finalment els dos matrimonis poden anular-se, però a
diferència de moltes altres comèdies de l'època no hi haurà cap reorganització
de les parelles. Cap de les dues ex-esposes tenen intenció de reincidir:
"Libertad les quiero dar / de hoy más a mis pensamientos", diu
Eugenia. "Daré al cielo mis cuidados / por soberano misterio",
anuncia Hipólita. I fins i tot Elvira, quan tindria l'ocasió de casar-se amb don
Àlvaro, ha aprés la lliçò després de comprovar les desventures de les dues
parelles: "La vida de los casados / he visto en aquestos dos; / así, no
permita Dios / que a ella extienda mis cuidados". No estem tan lluny de
l'esperit de La creu del matrimoni,
de Blai Bellver. Però el que crida l'atenció ací és que són les dones qui
afirmen en més força el seu desengany del matrimoni i la seua voluntat de
buscar la manera de evitar-lo en el futur.
I, clar, si llegim
després obres de Lope de Vega ambientades a València és impossible no notar
l'aire de família de les seues protagonistes amb Laura o Elvira. Així l'acció
de Los locos de Valencia avança
bàsicament per la rivalitat entre Erifila, Fedra i Laida per l'amor de Floriano
al hospital de folls de la ciutat de València, on es troben els quatre
personatges per diversos avatars: Floriano ve fugint de Saragossa perquè creu
que ha matat el príncep Rainiero i es fa passar per boig, mentre que Erifila
havia fugit de casa de son pare amb el traidor criat Leonato i havia sigut
robada per ell i abandonada a les portes de l'hospital. Fedra és la filla de
l'administrador i Laida la seua criada. A més, en l'acció apareixen per
complicar-ho més Valerio, l'amic de Floriano que li proposa l'amagatall i que
en veure Erifila s'enamora immediatament, i tot un conjunt de bojos que van
diguent i fent coses molt divertides al llarg de l'obra, com per exemple
"¡Oh, sabrosa berenjena, / membrillos y zanahoria, / que echó en arrope de
Coria / el poeta Juan de Mena!" (vv. 1127-1130), o "¿Vos queréis que
folixemos, / pois que contento me acho?" (vv. 2796-2797) quan el boig és
portugués.
Doncs bé, el més
interessant de l'obra llegida hui és com les dones són obertament subjecte del
desig: "Luego que vine a esta casa / puse los ojos en vos" (vv.
1287-1288). Elles trien parella. I així serà, malgrat les pretensions de
Valerio. Quan es descobrisca que en realitat Floriano no matà el príncep, Erifila
es casarà amb ell, mentre Fedra, derrotada s'haurà de conformar amb el premi de
consolació: Valerio. L'argument de l'obra adopta el punt de vista de la dona, i
el galán és molt més objecte del desig en disputa que subjecte que faça avançar
la trama. Dones fortes a la ciutat de València ens dibuixen un segle XVII que
no és com pensavem i com moltes vegades ens havien contat a l'escola.
I forta és també sobre
totes Leonarda, La viuda valenciana,
que disposa d'independència i de cabdal i que declara només començar l'obra que
"como he dado en no casarme / leo por entretenerme" (vv. 29-30).
Resistirà les pressions del seu tio Luciano i el setge a que es sotmesa per
tres incansables i ridículs pretendents, Otón, Valerio i Lisandro, bons
exemples de galans còmics marca de la casa que ens recorden al seu torn el
Comte Fabricio de El prado de Valencia;
decidirà el moment de satisfer el desig sexual insatisfet: "Pues remedio
he de tener / sin perder mi punto y fama / y he de aplacar esta llama /
cruel" (vv. 639-642); i escollirà el seu objecte de desig, Camilo. Aquest
hi haurà d'anar a parlar amb ella i després a gozarla sense veure-la mai, sempre a les fosques o embossada. Quan
finalment la situació es torne insostenible serà ella qui li comunicará
rotundament al seu tio la seua voluntat de casar-se amb Camilo en lloc del
pretendent de Madrid que ha sigut el nou intent de casar a la seua neboda:
"Aqueste hidalgo és Camilo, / a quien tú conoces bien; / quiéreme bien, y
también / yo a él por el mismo estilo. / Si fuere voluntad suya, / yo quiero
ser su mujer" (vv. 2923-2928). Ella declara el seu desig abans que ho faça
Camilo. Una vegada més són les dones els vertaders subjectes de l'acció i del
desig i no els homes, per molta espasa que porten i que desembainen amb certa
facilitat.
No crec que siga
casualitat esta presència de dones fortes com a motiu dramàtic associat a la
ciutat de València com a escenari. Podem imaginar-la culta i elegant, liberal i
plaent, plena de dones fortes que sabien el que volien i lluitaven dins dels
codis de l'època per tal d'aconseguir-ho. Sense dubte la València del segle
XVII era un lloc molt més divertit i alegre del que les ficcions retrospectives
nacionalcatòliques de l'Espanya imperial ens han volgut fer creure.
I València era a més un
dels nuclis més importants de cultura de la Mediterrània. Fins i tot a la
decadència de la nostra llengua, encara que lamentablement per a nosaltres
moltes de les obres del periode foren escrites en castellà. Això ens hauria de
permetre repensar fins i tot la mateixa construcció de la cultura espanyola.
Espanya no ha sigut "la empresa de Castilla", sinó que la perifèria
va ser centre de cultura, i ho va ser precisament per ser bilingüe, i pels seus
lligams històrics amb els regnes d'Itàlia. La cultura més cosmopolita i moderna
dels segles XVI i XVII vingué de la Mediterrània, i això castellans ben
desperts com Garcilaso de la Vega o Lope de Vega ho sabien molt bé. Espanya, el
seu Segle d'Or, no hagueren sigut el que van ser sense les aportacions dels
escriptors dels regnes de la corona d'Aragó. També en castellà. I eixa és una
de les coses que hauria d'aprendre d'una vegada per totes "la trista
Espanya" a la que parlava Joan Maragall. O Espanya assumeix que ni és ni
ha sigut la perifèria de Madrid, que ni tan sols la cultura en castellà és
estrictament castellana, i assumeix de pas que és mestissa i plurinacional, o
no serà.
No hay comentarios:
Publicar un comentario