Revolució a l'Estat Faller

Una de les coses que ens explicà el filòsof francés Michel Foucault és que el poder reprodueix les seues estructures en tots els nivells de la societat. D'alguna manera, tots els espais socials on existeixen estructures de poder -i en són molts- són xicotetes representacions de l'estat. La família, per exemple. O l'escola. O fins i tot els grups d'amics. I més encara les associacions, amb tota la seua proliferació de càrrecs que són com una versió d'anar per casa del president i els seus ministres.

Moltes vegades passa que aquestes versions xicotetes, aquests micropoders, que és com els anomena Foucault, no només reprodueixen l'estructura de l'estat, sinó també el seu taranná, la seua ideologia i la seua manera d'exercir el poder. Així, per exemple, una dictadura exten els seus valors a tota la societat, i entre ells la seua concepció absoluta de la manera d'exercir el poder.

Un país sotmés durant molt de temps a una dictadura -com ha estat el cas d'Espanya- sol esdevindre un vertader estat totalitari. És de veres que sempre romanen espais de llibertat, però a un estat totalitari les famílies són dictatorials -i rígidament sexistes, amb pares dictadors de portes endins-, les parelles són dictatorials, amb homes masclistes i dones sotmeses, els mestres són dictadors i imparteixen disciplina amb carxots i colps de vareta, i fins i tot els metges parlen des de molt dalt als seus pacients. I, per supost, la major part de les associacions, formals i informals, ténen el seu dictador privat. Per això que un estat totalitari es convertisca de veres en un estat democràtic és un procés molt lent: és un vertader canvi de valors i de costums. Durant molt de temps les velles estructures dictatorials, les velles inèrcies, desestabilitzen les institucions democràtiques. La inèrcia de l'"ordene i mane" resulta molt poderosa. I costa molt passar de ser súbdit a ser ciutadà, de només obeir ordres a tindre també drets i a exercir-los.

Les falles, clar, no hi són una excepció. Més aviat al contrari, han sigut un exemple perfecte d'aquestes reproduccions de l'estat. Les associacions falleres -i la festa fallera- patí una vertadera refundació pel nou estat feixista el 1939. Fa poc, la Junta Central Fallera de València celebrava amb eufòria els seus setanta cinc anys d'existència. I un es pregunta què és el que exactament tenien que celebrar: haver sigut fundada per un govern militar, amb una estructura jeràrquica sòlidament i orgànica subordinada al poder municipal i erigida sobre la negació de les anteriors institucions democràtiques? Perquè en efecte, la Junta Central Fallera és al franquisme el que el Comité Central Faller a la Segona República: la translació de la seua filosofia política: de les reunions de coordinació entre iguals a l'impartició de consignes per part del delegat del poder. L'estat feixista, el model que portava amb ell el bàndol vencedor a la Guerra Civil, implicava de manera explícita la jerarquització, la submissió, la utilització de les falles en la seua utopia militaritzadora de la societat, totalment al servei de la seua política de propaganda, o més encara: de la seua maquinària de producció de súbdits amb els seus valor interioritzats, amb una identificació entre "identitat regional" i les posicions relatives del poble i les oligarquies locals.

És a dir, que al cas de les falles durant el franquisme no es tractava només d'una reproducció espontània de valors interioritzats, sinó que havien sigut dissenyades a imatge i semblança de l'estat totalitari. I això es notava en el dia a dia: falles presidencialistes, amb presidents patriarques carismàtics que conservaren el seu poder durant anys i anys, durant dècades inclús, rígida separació de géneres, exagerada ritualització. Una festa que havia nascut com a sàtira del poder, com a pura cultura carnavalesca popular, esdevingué rígida, jeràrquica, plena de rituals, de formalitats, una celebració constant i quotidiana de les jerarquies, i no tant de la tradició com de la fosilització dels costums, de l'inmovilisme més brutal.

La pregunta aleshores seria si l'arribada de la democràcia a Espanya va dur aparellada l'arribada de la democràcia a les falles. Bo, en realitat caldria preguntar-se fins i tot per les limitacions de la nostra democràcia, i fer una llarga llista d'usos i costums de l'Espanya de la dictadura (i de la d'abans, de la democràcia formal del caciquisme i l"encasillado") que encara estan vigents. Però parlant de les falles, hi ha algunes coses molt evidentment ressenyables.

Per començar, i almenys al cap i casal, moltes falles es convertiren en forces de xoc reaccionàries durant l'anomenada batalla de València. Això va allunyar definitivament de la nostra festa a una part de les capes més progressistes de la nostra societat, amb la qual cosa les falles es consolidaren com a àmbit social conservador. Malhauradament la Ciutat de València té capacitat de ciutat capital bàsicament per exportar els seus defectes i algunes falles de comarques patiren un procés semblant. I es constituí en molts casos una confusió permament entre identitat regional i les consignes populistes "blaveres" que encara hui s'actualitzen de tant en tant.

Però no és només això. És clar que les falles es convertiren orgànicament en institucions democràtiques, amb igualtat de drets, sufragi universal i assemblees generals suposadament operatives. Malgrat això, molts usos i costums es mantingueren bàsicament intocats durant anys. I no estic parlant ara de les falles oficials, que evidentment saberen adaptar la figura oligàrquica, classista i masclista de la Fallera Major de la Ciutat als nous temps. Així totes les falleres poden presentar-se per ser Fallera Major, per a que finalment, i per art de màgia, una de les xicones més fines i castellanoparlants de l'oligarquia local isca elegida com la millor entre totes. La "democratització" de l'elecció serveix per fer que semble objectiva la diferència de classe. Darwinisme social amb pintes i espolins, al cap i a la fi.

Però em referisc a altres coses de la vida de portes endins dels casals: per exemple, la pròpia pervivència de la figura de la fallera major com a element central estructurador de l'exercici faller, o la dificultat perquè les dones accedisquen amb naturalitat a la presidència, o la supervivència del president cacic, carismàtic i infalible (bo, molt criticat, però inqüestionable reelecció rere elecció). O, més profundament encara, la divisió entre fallers de tota la vida i la plebs de nouvinguts, tota una interiorització popular de la ideologia nobiliària de les oligarquies espanyoles que resultaren de les fallides revolucions burgeses del segle XIX i que bàsicament continuen avui al poder, tot i haver eixamplat la seua base social. El PSOE s'ha convertir en un equivalent acceptable del partit liberal de la Restauració. Pedro Sánchez és una mena de versió pop de Sagasta, mentre Mariano Rajoy és un Cànovas molt més inculte i amb moltes menys llums.

És a dir, que sí, que en efecte, que una vertadera democratització de les falles molt probablement encara no s'ha produit, encara que cada vegada més hi ha falles amb presidents joves i una cultura política -una idea del que és el poder- diferent. Però cal anar un pas més enllà. I probablement la societat ens està donant pistes de per on podrien anar les passes.

Cal una revolució democràtica a les falles. Unes falles 15M, assambleàries, reunions d'iguals, en que la veu de tots és escoltada, que són un vertader projecte col.lectiu. En que el president -si és que val la pena continuar diguent-li així- no mana sinó que gestiona i coordina, en que homes i dones són iguals i equivalents en tot, en que hi ha fallera major o no, o faller major, per què no, si l'assemblea ho vol. Falles populars, falles de la gent, que no volen ordenar ni jerarquitzar el poble sinó reunir-lo. Eixes falles tornaran a ser crítiques de veritat amb el poder perquè no tindran interioritzades les seues jerarquies.

 Cal una revolució a les falles? Clar que sí. Però en aquest cas i sense dubte, la revolució consisteix en tornar a l'origen.

(Aquest article aparegué originalment publicat al llibret de la Falla El Mocador de Sagunt 2015)

La foto dels fallers dels anys 70 procedeix de fallasantvicentmarva.fallas.com

La foto de l'esbós de la falla commemorativa del segon centenari de la Revolució francesa procedeix de http://www.cendradigital.com/