On viu la primera llum

Aquest text va ser publicat al Qui no fa la festa no fa la vespra.
Federació Intercomparses de Paterna, número 20, agost de 2018

Va ser al congrés sobre les festes del foc que es va celebrar l'abril a Gandia. Algú estava parlant sobre com els correfocs es van estendre pel País Valencià, i vaig recordar nits d'agost al meu poble, i el Carrer Major fent un esclat de llums. I la plaça de l'església, i la tensió que quasi es mastega i qui no vulga pols que no vaja a l'era. Vaig alçar la ma i ho vaig dir: "jo sóc de Paterna i recorde el primer correfoc que es va fer. Era fàcil que encaixara bé, perquè nosaltres ja teniem alguna cosa pareguda. I no parle només de la cordà, sinó del passacarrer de coets de luxe i la gent que camina pel mig. Això és un correfoc de veres, un passacarrer greu i ritual i emocionant de foc".

No sé si ho van percebre, però al fons de la gola una tremolor. Jo sóc de Paterna. Sona bé. I és veritat. I podria haver dit més encara. Sóc de Paterna i vaig nàixer un dia del Crist a l'una del migdia. Era 30 d'agost i dilluns. Algú li va dir a mon pare "este xiquet serà coeter". I no he sigut coeter però he sigut altres coses i sóc de Paterna i qui perd els orígens, perd la identitat.

Era oportú dir-ho i ho vaig dir. Però el cert és que em cremava a la gola des del dia anterior, a l'exhibició de focs festius, quan de repent va sonar el Ball de Dimonis de Massalfassar i vaig pensar que eixe ball per a mi sempre serà l'himne oficiós de la meua comparsa, d'Almogàvers. Vaig sentir un eco d'aquella eufòria compartida, d'aquella coreografia vagament medieval, d'aquells locals i aquelles nits d'agost.

Ball de dimonis de Massalfassar. Tres Fan Ball a la plaça. I deixeu-me que la propera la pose jo. I sona a la comparsa i la ballem. "And it's going to be my destiny / I don't want to wait till it comes to me". Un any amb eixe disc en bucle. Serenade, serenade me. I la propera la pose jo i que siga en valencià. I després dame todo el power hasta que te demos en la madre. I torna a començar, i al final totes les cançons eren de tots. I ara totes elles són aquelles nits d'agost i són la Placeta del Pou, i són Paterna. Les caminades nits d'estiu les tinc avui al davant, canta Raimon. Les caminades nits d'estiu, carrer del Crist amunt i avall. I ara a migdia se fem una clareta. Què li has posat? d'esta botella? Esta era de mescla d'anit, és vodka amb llima. I em ric i no sé si em ric de pensar-ho o que ja m'està fent efecte la clareta amb vodka, però tots riem, i té igual perquè cau el sol a plom al pati de la comparsa, i dibuixa nítid el perfil de les coses i de nosaltres, i cante a la vida plena des de la vida plena, i tot està bé i perquè no.

Vaig llegir a facebook que s'havia mort Amado Rubio. De repent estava en facebook la seua foto, eixe és Amado, i baix, que havia faltat. Va ser un colp sec, rotund, inesperat. Per un moment vaig pensar que ja no me'l podria creuar si anava a Paterna. I tot va semblar absolutament irremediable. Amado. President d'Intercomparses, moro beduí, alcaid de l'alcàsser el dia del lliurament, majestàtic i cerimoniós, com si eixe fos l'Amado sencer, lliurant l'alcàsser al Rei Jaume, a Artal de Luna, a Na Violant, peça a peça com un preciós mosaic. Eixe era Amado del tot, sencer, i era l'altre, el que vivia una vida normal, era l'altre el que estava representant un paper, Amado era un moro de Paterna, cada gest el delatava, un moro senyorial i noble, elegant i ferm. Un moro de Paterna d'un segle XIII imaginat fent el paper d'Amado, vivint al segle XX, presidint Intercomparses. Visca la torre negra i moruna, i ja no em podré creuar amb Amado i parlar amb ell de Vidal Segura, d'aquella tasca interminable de traducció, peça a peça com un preciós mosaic, i tasta este vi, i ara haurem de sopar, i la conversa interminable filològica, erudita, i jo que anava a lluitar i vaig eixir amb un amic, amb un moro de l'Alhama de Paterna, i un dia també em vaig enterar que ja no estava, i com anava jo ja a fer traduccions de consens, a traduir mitja pàgina perquè hem de sopar i tenim tantes coses que discutir, i en el fons no volem acabar perquè la setmana que ve més. Qui no fa la vespra, i la fem, i després fem la festa i som capitania i no ho pense i llance els quatre dits al cel i pense mentre encara estan en l'aire que això ho vaig a recordar tota la vida, i ara ho recorde, i Vidal em diu que no s'havia donat compte que em faltava un dit, i jo ric, i pense este tio val la pena, i clar que val la pena, i quina pena les coses que no li vaig dir, i quina pena que no me'l puga creuar, i preguntar-li per Amado, com va la Inter, com van eixos fills dels quals estava tan pagat, i com va la seua comparsa, com va Alhama, la casa de l'amistat, diu que deia en una rajola que em va regalar escrita en àrab. I temps després ho vaig comprovar, era de veres que ho posava, i com no ho anava a posar, era la casa de l'amistat la seua.

Moltes vegades he dit que l'única vegada que he canviat un poquet el món va ser quan tiràrem endavant aquella traducció del lliurament de Paterna al rei en Jaume. I més vegades que ho he pensat i no ho he dit. Vidal i jo comissionats. I Amado i Pepe Bas i altres, deixant fer. I Joanvi de còmplice, llançant i repartint una fulla volant, l'Almogàver que no fa la vespra, no fa la festa. I Patri, i Susanna, i Poli. i Valle, i Pepe, i Ana, i Encarna, i Juan Carlos. I fem la vespra, i la festa, i alguns la continuen fent, i jo faig altres festes i de vegades pense que sóc de Paterna, que vaig nàixer un dia del Crist, i que no el canviaria pel més preciat tresor, i que quan fa que no xafe Paterna, i que tenim tantes coses a fer, i no parem, i fem tots per engrandir-lo i jo què he fet en els darrers anys per donar-li esplendor, què he fet jo tan ocupat en tantes coses, soldat en tantes guerres,  per donar-li esplendor, que és la millor manera de demostrar-li amor.

I de tant en tant un nom, algú que em saluda. I sent que saluda a aquell que vaig ser, les caminades nits d'estiu, i la següent la pose jo, i el ball de dimonis, i ara pose Obrint Pas, perquè no estàs sol, i la plaça del Pou, i el carrer del Crist, i ara cridem dispersió, i aquell que vaig ser li contesta, i li contesta des de molt a dins, i el trobe intacte allí, intacte, preparat per a la Nit Cristiana, i diu que a Paterna hi ha un passacarrer, i un carrer que és el carrer del Crist, i que vaig nàixer quasi a hora de mascletà i este xiquet serà coeter, i encara guarde les tenalles de mon pare, i què bé sona, i quin orgull, i no he perdut els orígens, peça a peça com un preciós mosaic, perquè qui els perd, perd la identitat, i jo no vaig a perdre'ls, perquè tot el que sóc i tot el que he fet i el que faré ix d'ahí, i que visca la pàtria xiqueta, on viu la primera llum. I que Desperta Ferro.