 |
| Aquest text va ser publicat al Llibret de la Falla Na Jordana 2018. Es pot llegir ací. |
Tots els anys les
falles de l'Agrupació del Barri del Carme li fan un homenatge a Josep Peris
Celda, tan vinculat per motius diversos a la falla Ripalda-Soguers. Tantmateix,
trobe que la seua memòria s'ha anat convertint en quelcom de vague. Recorde fa
uns anys que una fallera d'edat de la meua falla, Ripalda, Beneficència i Sant
Ramon, va demanar que incloguérem al llibret un poema de Peris Celda que son
pare se sabia de memòria. Molts fallers i falleres que participen al passacarrer
col.lectiu del 19 de març saben que Peris Celda va ser un personatge important
del barri, o un escriptor, i apenes res més. Seria fàcil culpar a les persones
concretes d'aquest desconeiximent, però la realitat és que ningú els ha parlat
mai del poeta, absent com està majoritàriament la literatura popular valenciana
dels continguts escolars i, hui en dia, pocs d'ells han representat, o vist
representar una de les seues obres. Així les coses, la figura de Peris Celda
porta camí de convertir-se, si no ho és ja, en un nom integrat al ritual, més
el nom d'un passacarrer que no el que hauria de ser i és o ha sigut: patrimoni
de tots, literatura valenciana i en valencià, història viva en la memòria
col.lectiva, cultura del barri del Carme. Perquè els veïns i les veïnes i els
fallers i les falleres del Barri del Carme podem estar ben orgullosos de Josep
Peris Celda, pel seu compromís sostingut amb la nostra llengua i per el seu
arrelament al barri. Posar-lo en valor, recuperar el seu llegat és
responsabilitat de tots i de totes. Però sobre tot de les falles del seu barri.
I, com passa a sovint, arribat el moment de la veritat és la Falla Na Jordana
la capdavantera.
Són moltes les seues
obres teatrals ambientades al nostre -al seu- barri del Carme. D'entre elles em
voldria detindre en una: La bolcheviqui
del Carme, "Sainet de costums valencianes en un acte, escrit
expressament per a la funció a benefici de l'Associació Prensa, efectuat en el
Teatre Valencià (Alkazar)" el 22 de maig de 1932. I és que moltes raons la
fan especial: la popularitat que va gaudir en el seu moment (és una de les
obres que en són recordades entre la seua enorme producció), el tarannà i força
del personatge femení que la protagonitza, i per ser un testimoni de l'ambient
polititzat i divers del moment al qual va ser estrenada, la societat
democràtica de la Segona República Espanyola. També probablement va ajudar al
seu èxit la reeixida actuació de la popular actriu Encarna Máñez. "Lo que
difísilment trovaré es una Electrina com tu... pues posares en ella tanta
simpatia, tant de cor de artista, tanta valensiania", escriu l'autor en la
dedicatòria que encapçala l'edició de l'obra feta per la Sociedad General de
Autores el mateix any 32[1].
L'argument de l'obra no
deixa de tindre l'estructura típica del sainet, però de nou ens trobem elements
que el fan especial, si més no vists de de hui, perquè ens parla d'una societat
desapareguda en molts sentits.
Ens trobem a una escala
de veïns prop del que era l'Hort d'En Sendra, és a dir, ben prop de casa del
mateix Peris Celda, en algun lloc entre les demarcacions actuals de Ripalda
Soguers, Marqués de Caro-Dr. Chiarri i la meua pròpia falla, Ripalda,
Beneficencia i Sant Ramon. L'acció principal es desenvolupa al voltant d'un
esmorzar a al qual es dirigeixen alguns veïns de l'escala amb altres del
carrer, i els protagonistes són sobretot els de dos pisos. L'acció s'esdevé al
quart (així ens ho fan adivinar les quatre anellaes
amb la qual s'obri l'obra, on viu Carlos amb els seus fills, Consuelo i Alfonso
i els propietaris que els tenen rellogats: Màxim i Teresa. Al pis de dalt viu
Electrina amb son pare, Francisco, i sa mare, malalta, i que no apareix en
l'acció. Altres personatges populars i típics del sainet, com ara el l'obrer de
vila xurro que vol parlar valencià,
Nelo o Manué, completen el quadre.
Consuelo és nóvia de
Rafelet, un heroi republicà que es troba fugit per desertor, mentre que Alfonso
està enamoradíssim d'Electrina. El pare, Carlos, d'ideologia carlina, com
indica el seu nom, s'oposa a ambdúes parelles, per les diferències
ideològiques, però també en el cas de Electrina perquè, encara que reconeix que
és bonica, graciosa i plena de virtuts, és una mare fadrina, orgullosa a més de
ser-ho. El centre de l'acció són evidentment els diàlegs plens d'expressions
populars i d'acudits i de rèpliques vives, fins que el conflicte es resol amb
l'arribada de Rafelet, que ha sigut alliberat dels càrrecs i convertit en heroi.
Li demanen matrimoni a Carlos qui es nega fins que els nuvis li plantegen
clarament que han de casar-se. En efecte, Electrina explica amb molta gràcia
que el seu suposat fill en realitat és de Consuelo, i que ella ha proclamat que
és seu per protegir la seua amiga de les ires de son pare. Entenem així la
enigmàtica referència de la protagonista als banys que feren que "A
Consuelo, se li en aná la melenchia y grogor quedant com una campana y a mi,
mira si me probaren, que d'alli em portí un chiquet mes bonico que un sol"
(p.24). En descobrir-se per tant que Carlos ha viscut molt equivocat, que
Electrina no té cap fill (i de pas que la seua iaia la va batejar en secret i
que es diu també Cecília), aquell accepta d'una sola vegada els dos matrimonis.
L'últim obstacle és el pare d'Electrina, republicà, que no vol tindre un gendre
que es diga Alfonso. L'encant de la seua filla l'ablanirà ràpidament i el
sainet acabarà com cal, amb la perspectiva de dues bodes felices al veinat.
El centre de l'obra
està ocupat per la figura d'Electrina, simpàtica, independent, xarradora,
encisadora i republicana. Tan pronte fa una defensa higienista de la ventilació
de les cases dels pobres ("les portes aubertes de bat a bat pa qu'entre la
llum, el aire y el sol en estes casuches dels pobres que ya son prou chicotetes
y encara les fá mes chicotetes la falta de llibertat", p. 12), com fila
acudits sobre la nova època republicana ("Ara desapareix tot lo que olga a
trono. El pont y els chardins, se diuen del Quinset; res de real gana; ara es
'no me da la republicana gana'; als chiquets ya no els diuen 'vinga así el rey
de sa mare, Prínsip hermós... No señor... Ara es: Vinga así el Asaña de sa
mare... Marselino Domingo hermós ... Hasta Julio Derrey se va a posar en el
rotul Julio de Presidente", p. 13), com fa una reivindicació de la
maternitat estant fadrina pegant-li la volta al lema carlí del seu veí, que li
havia retret tindre un fill fora de la llei: "Pos he cumplit totes les
lleis de vosté. Dios, en qui estic molt agraida per qu'es el chiquet mes bonico
del mon. Rey, perque es el rey de sa mare, encara que ara siga el president. Y
Patria, per que he donat un siudadano a España, pero un siudadano que va a
rebolicar a totes les chiques no mes mirant-les. Un siudadano qu'en cuant no
mes tinga tres sines y un as, me'l van a disputar pa ministre y en cuant
persiga a algú que no cumplixca li dirá: ¡Eh, amic!: Así la llei es per a tots
igual... Y si se torna a propasar l'envie a Bata, per que así tenim que honrar
tots dignament a la República Española" (p. 15).
I és que Electrina
relliga amb la tradició del republicanisme. Son pare es diu Francisco en
homenatge a Francisco Pi i Margall (p. 26), i el seu mateix nom, Electra, és homenatge
a l'obra de teatre de Benito Pérez Galdós estrenada el 1901, i que es va
convertir en un símbol per a l'anticlericalisme republicà i molt popular entre
les classes populars republicanes il.lustrades durant les dècades següents. De
fet, el 1925 havia estar representada amb gran èxit al Teatre Russafa.
Això sí, en diferents moments l'obra ens
recorda que esta llibertat de criteri no està renyida amb virtuts
tradicionalment femenines a la societat patriarcal: "en l'hora de matí,
dumenche y tot, ya tinc tota la roba de la semana apunt, y la casa
arreglá" (p. 15). Amb tota esta combinació de virtuts no és extrany el
rendit enamorament d'Alfonset. Però, en qualsevol cas, malgrat les estratègies
reconductores la figura d'Electrina, ens apareix com una potentíssima
representació d'un nou model de dona. Impagable és el diàleg amb Alfons quan
aquest tracta d'averiguar insistentment el nom del pare del seu (suposat) fill:
"Alfon: Pero eixa
valentía que tens per afrontar la situasió, es exacherá si no finchida. Es la
composició de lloc que tu t'has fet, per a defendret de les insidies de una
sosietat, equivocá si vols, pero que te mira mal.
Elec: Así en Valencia
por ser; y més en estos barrios del Carme. Si yó fora madrileña me dirien 'La
Castiza'. Aixina me diuen 'La bolcheviqui del Carme'.
Alfon: Pero a pesar de
dominaro tot el voler que te tinc, compendrás que yo necesite saber qui es el
pare de ton fill.
Elec: ¿El pare? ¿Pa
qué...?
Alfon: ¿Com que pa que?
Si viu, per a buscarlo y tirarli en cara sa mala acsió, obligantlo a que
cumplixca en son deure, a que ampare a son fill per damunt de tot.
Elec: Ara vé alló de:
'Levanta del suelo, pobre dolorosa y ten valor". (Canta la Dolorosa).
Alfon: ¿Veus? No pot
ser. Te burles... Me desquisies... Me desorientes.
Elec: ¡"Pobre
Rafael... sufres aun por mi!" (Canta
idem).
Alfon: Electrina...
Disme qui es el pare...
Elec: ¿El meu? El siñor
Francisco. Emulo admirador de Don Francisco Pi i Margall.
Alfon: ¿Es que no vols
prendreu en serio...?
Elec: ¿Per a qué...?
Ademés, que a tu te diuen Alfonso y mon pare no vol Alfonsos en la família.
Alfon: En que tu me
volgueres... (Molt de cor)-
Elec: Y com yó estic
batechá no mes que per lo sivil y ton pare es molt católic...
Alfon: En que tu me
volgueres...
Elec: Tan diràs...
Alfon. Disme. Disme qui
es el pare. Dismeu, Electrina...
Elec. Vach a dirteu.
Pos son pare es... el moro Musa que inventá el sabó moll..." (p. 26).
A més, l'obra és un
document interessantíssim per altres motius. Per començar és una obra
divertida, amb l'agilitat i el coneiximent del medi escènic que tenia el seu
autor. I encara que siga de manera oblícua, i no oblidant que açò és un sainet
i que com a tal respon a les seues convencions de construcció de personatges i
ambients populars urbans l'obra ens recupera el vell Barri del Carme, amb les
seues escales de veïns i la seua socialitat ja perduda en estos temps
d'apartaments turístics i gentrificació.
Electrina i la resta
dels personatges viuen en una clàssica "escaleta" de sainet, on els
veïns formen una xicoteta comunitat, tots entren en les cases de tots, comenten
els esdeveniments, se'n van junts a esmorzars, i posen en comú els que tenen,
com ara el café que va a comprar Alfonso amb diners que li dona Francisco, i
que finalment moldrà Teresa amb el molinet "que té Mersedetes la de
l'últim" (p. 23).
I és que, com ens
informa l'acotació inicial ens trobem en "una saleta-resibiment-menchaor y
saló de visites, de un piso enclavat en la mansana que tanca el desaparegut
hort d'Ensendra". En obrir-se la porta "se vorá la barana de la escala
que pucha ... y una cordeta que pencha per el mich del buc per a obrir la porta
de la escaleta". A un racó "una cómoda vella pero bona y damunt, a
l'estil de barbería, un espill. Damunt de la cómoda, floreret, caixetes, un
rellonche despertaor, un neceser y alguna que atra chuchería. Una taula de
menchaor en mich de la saleta cuberta per un tapet de color y damunt un 'camino
de mesa' en moltes puntilles i calats. Una maseta de mayólica al mich y dins un
ram de flors. Caires curvaes y alguna de rejilla per els rincons y una al
costat de la taula. Algún cuadro de paisaches y retratos per les parets".
Es tracta d'un interior plé de marques de classe, d'un proletariat que mira cap
a la xicoteta burgesia. No de bades descobrirem que el propietari del pis és
tartanero, que es percep a ell mateix com a "home treballaor", membre
del "gremio de tartaneros, galeros, faetoneros y demás animales de
tiro", que té rellogats a casa i que prefereix la cassalla al vermut (p.
11).
Ens trobem, per dir-ho
amb les paraules del poema que entona Rafelet en tornar-hi, a una "Caseta
del Carme, dels barrios castisos / aon l'aulor de pólvora satura l'ambient /
... Poble aon no s'acaben els vols de campanes / que fá als chiquets correr com
eixint del niu / Aon chamay perdonen festes Valensianes..." (pp. 29-29).
També ens parla d'unes
classes populars polititzades, d'un espai cultural que enllaça més amb el
republicanisme del XIX que amb el socialisme pròpiament dit. Ja hem parlat
d'Electrina i de son pare, Francisco en homenatge a Pi i Margall i que és
caracteritzat per l'autor en la relació de personatges de las següent manera:
"Carácter franc i noble. En cós de camisa y chaleco, en el que portará la
divisa republicana lo mateix que'el sinturó dels colors Nasionals de huí".
Màxim és també un republicà autodidacta que barreja paraules altisonants fruit
de les seues lectures eclèctiques i mal digerides: La seua aca porta per nom
"Espartaca" en homenatge a "Espartacum. País de la igualtat.
Isla de la Rubia Albión. En las montañas del Nilo, padre del mono" (p.
10). Embaladit per un discurs d'Electrina pot exclamar: "¡Ahí estás tú! Es
un Maximo Groqui. Un Troski, un Tankauser...!" (p. 15), o pot considerar a
Carlos un dels "retogrados aferrados a los ransios perjuicios
ultraconstitureacsionarísticos" (p. 14). I és que el seu llogater també
estava polititzat, però en altre lloc ben diferent de l'espectre, encara que no
dubte en assistir a "l'asmorzar que paga el só Fransisco per els triunfos
de la seua República. ¡Mira si em sentará a mi poc bé...! -es lamenta- A mi,
que aní defenént a don Carlos per eixes montañes" (p. 7). I ja hem vist
que aquest representat de les classes populars catòliques i conservadores, dels
clericals oposats als blasquistes, per dir-ho emprant els termes consolidats
per Ramir Reig per referir-se al període anterior, rebrà una lliçò moral per
part dels seus veïns republicans.
En qualsevol cas també
trobem que aquestes diferències polítiques no són cap obstacle per a la
construcció de la comunitat veïnal, i malgrat elles allà ens els trobem
assistint al famós esmorzar republicà a casa de Francisco, qualificat
irònicament per Electrina com l'esmorzar del "comité revolusionari, secsió
de veteranos vulgo regimiento de la tos Republicano" (p. 12). Al cap i a
la fi sembla que, com resumirà Rafel "ojalá se pogueren fondre totes les
idees en una gran, en la més sagrá: 'No fases a un atre, lo que no vullges per
a tu" (p. 32). Fins i tot trobem el conservador Carlos tractant de
plantejar propostes conciliadores de consens: "respetam i te
respetaré" (p. 9) o fins i tot "Totes les idees persegueixen el
mateix fi. El bé de la humanitat ... Lo que pasa es que'els homens vulneren les
lleis y d'aixó no té la culpa la idea" (p. 20) i fins i tot reconeixent el
bon criteri dels governs republicans: "Hia que reconeixer que no hu fan
mal els republicans" (p. 19). I ja hem vist que de fet acabarà emparentant
per partida doble amb els republicans del pis de dalt. I és que, com diu
Electrina "l'amor es lliure" (p. 35) i l'afinitat de classe i veïnal
està molt per damunt de les diferències ideològiques. Eixe sembla ser el
plantejament de l'obra.
Menció especial mereix
Nelo, el veí andalús i monàrquic, que no aconsegueix que li diguen Manué, que
no deixa de queixar-se del que li costa entendre els valencians ("con el
Valensiá no hay quien vos entenga... ar yeso, le llamais arché... A los
ladrillos, rachola; a los niños, chiqué; al aseite l'oli... Piberró...
Choliver..." (p. 22), però que s'afanya per parlar la seua llengua. Com
ens informa l'autor en caracteritzar-lo: "Es andalús. y está molts añs en
Valensia per lo que parla molt chapurrat tancant les vocals eubertes" (p.
4). És ben interessant que en aquest cas el personatge còmic que barreja el
castellà i el valencià no et tracte d'un petit burgés aficionat a "bufar
en caldo gelat", sinó un immigrant de classe obrera que tracta
d'integrar-se al barri i de fet ho aconsegueix. Fins a tal punt ho aconsegueix
que és el cobrador de la falla, i es passa els dies amunt i avall tractant -per
lo general de manera infructuosa- de cobrar el rebut de la falla: "To er
dia arriba i amunt puchant escaleretes y la una dona no está, la otra que no
està lo seu home... La otra que ha anao a per oli.... Lo bien sierto es que no
se cobra un chavo. Si manaren los meus, lo ficaria en lley obligatoria y que
vinieran a pagar a mi casa. Lo qu'es que como reina la república cada uno fa lo
que vulga y lo que le viene en gana" (p. 19).
Tot això em dóna
ocasió, per cert, per dir una obvietat però que de vegades s'oblida: el génere
del sainet, des d'Escalante a Peris Celda, era profundament contemporani, i
traduïa al seu llenguatge procesos socials actuals, i fins i tot esdeveniments
històrics reconeixibles pel seu públic. Recuperar el génere del sainet (que pot
resultar divertit o fins i tot oportú) passa per representar històries de hui,
contemporànies al seu nou públic, a banda que revisitar obres tan especials com
esta siga també convenient per posar en valor el patrimoni cultural que suposen
i tornar-lo al seu legítim propietari, és a dir, el poble valencià i el veinat
del Carme.
En resum, i malgrat que
les ideologies pròpiament obreres que promet el seu títol resten absents. o només
oblíquament reflectides, La bolcheviqui
del Carme ens permet imaginar-vos un Barri del Carme abigarrat, plural,
divers i polititzat. Al menys així ens el representa Peris Celda, i així el
reconeixeria el seu públic. Al mateix temps ens permet comprovar com
l'imaginari republicà havia pregnat les classes populars, com fins i tot el
sainet se'n feia ressò, i com allà per 1932 semblava que la república -la
democràcia, la llibertat, la tolerància- havien arribat a l'estat espanyol per
quedar-se. Sense dubte, els vells republicans com Fransisco pensaven que
assistien per fi a l'inici del futur llargament somniat: "¡Sinquanta set
anys esperanto! Si pareix un ensomit. Yo recorde de les barricaes y les
persecucions y mil trapisondes pasaes, m'alse per lo matí dient: ¡Viva la
República! Y per la nit encara no em quede asesiat" (p. 19). Els lluitadors republicans, com ara Rafel,
pensaven que la història per fi s'havia posat del seu costat.
Llegida hui (per a quan
un nou muntatge que torne a alçar ilusòriament davant nosaltres aquest món
imaginat pels nostres veïns d'altre tremps?) ens fa riure, ens resulta àgil,
divertida i entranyable. I ens fa desitjar haver conegut eixes escaletes, haver
participat de la fascinació de tot eixe veinat per la carismàtica Electrina.
Tantmateix, ens produeix una profunda melancolia en ser conscients que estem
assistint a les fantasmagories d'un món desaparegut. I no només pel pas del
temps, sinó pel pas de la història i per la petjada inclement del feixisme.
Lamentablement, en
sentir estos diàlegs, estes proclames de civilitat, d'igualtat, de respecte, no
podem deixar de fer-nos descoratjadores preguntes si ens deixem portar per la
ficció de realitat: estarien Rafel i Consuelo al port d'Alacant el 1939?
Podrien escapar? I que seria d'Electrina? Sense dubte participaria de
l'entusiasme revolucionari de 1936. I després? en quin remot exili tractaria de
trobar una escaleta com la del Carme? O en quina grisor de derrota i humiliació
Electrina devendria Cecília per a sempre? O en quin fossar comú del cementeri
de Paterna jauen els ossos de la bolcheviqui del Carme, barrejats amb tantes altres
despulles de cosos que somniaren amb la justícia social i amb la dignitat de
totes i de tots i trobaren per això només la mort?
[1] Cite per esta
edició: Peris Celda, Josep (1932): La
bolcheviqui del Carme, València: Sociedad General de Autores de España.
Agraisc al meu amic i company a l'Associació d'Estudis Fallers Luis Fernández
que em fera arribar un exemplar de l'obra i també haver-me assessorat amb el
seu inesgotable saber topofílic.
No hay comentarios:
Publicar un comentario