miércoles, 21 de junio de 2017

El jugador d'escacs, les falles i la pulsió de mort

Paraules per a la presentació del número 22 de la Revista d'Estudis Fallers




Ho he tornat a fer. He tornat a llegir les paraules que vaig escriure per a aquest esdeveniment de l'any passat i una altra vegada he tingut la sensació de que sembla mentida que haja passat només un any: 16 mesos, per a ser exactes, donat que enguany la nostra revista ix una vegada cremades les falles, quasi per precedir els focs de l'estiu en lloc dels de la primavera: una bona talaia de l'any per a pensar sobre les falles.

Estem vivint temps densos, replens d'esdeveniments, de canvis que es produeixen i canvis que sembla que van a produir-se, que ja està quasi, i que es queden així, en la vora mateixa de la inminència. I també en algun cas d'anades i tornades, d'excursions al país d'Utopia i retorns melancòlics amb les motxilles mig buides.

Juny és un bon més per pensar sobre les falles. Les vespres de Sant Joan, eixe foc que és i no és el de la nostra festa. Perquè al remat tot és una qüestió de perspectiva. De perspectiva i de distanciament.

Recentment en una de les meues classes favorites, les que impartisc a la Universitat dels Majors de Gandia, parlàvem sobre per a què serveix un intel.lectual. I finalment vam arribar a una conclusió, aparentment senzilla, i tanmateix tan difícil d'asolir: per a pensar amb distància, perspectiva i visió de conjunt. Quasi res. Els intel.lectuals vertaders, no els erudits a la violeta, els vertaders, han de contemplar, i reflexionar, i investigar, de manera desinteressada. I no només de manera desinteressada econòmicament -o en termes de la bufa de la vanitat, que deia Francesc Eiximenis-, que també, sinó de manera desapassionada. És a dir, que la perspectiva -si no la distància- respecte a l'objecte d'estudi ha de dur-los a no afectar-se per, diguem-ne, els seus vaivens, els seus avatars, els seus processos. Perquè al cap i a la fi també eixos avatars revertiran objecte d'estudi.

Això, és clar, no vol dir absència de compromís. I ho dic -compromís- amb minúscula, com a substantiu comú, i no nom a nom propi. Ho especifique per si hi ha algún plumífer malintencionat d'aquestos que campen per les nostres terres. Max Aub deia que un intel.lectual és algú per qui els problemes polítics són problemes morals. Un intel.lectual compromés pren partit. I ha de fer-ho per la justícia, pel be comú, i, per suposat, com diria d'altra manera Antonio Gramsci, pel poble. Perquè la causa justa és sempre la causa del poble. La del poble. S'enganyarà sempre qui confonga la causa del poble amb la causa de la pròpia promoció personal, o amb la construcció del propi lideratge. I també qui confonga els equips de treball, els equips units per un mateix projecte, amb peces d'escacs que poden ser sacrificades davant la perspectiva d'un escac, d’un jaque, al rei, real o il.lusori.

Però cal ser desapassionat. Analitzar els fracassos i les decepcions. I els processos autodestructius. I les pulsions de mort, que diria Freud. I per què una excusa qualsevol, un estudi sociològic, per posar un exemple a l'atzar, por servir per atiar eixes forces autodestructives, per assenyalar el boc expiatori, per donar eixida oberta als insult i a l'exabrupte. Per analitzar com per exemple una manifestació festiva s'estructura com un camp de poder en el sentit de Bourdieu, i com els guardians del camp es resisteixen a la seua democratització, com poden utilitzar qualsevol arma contra qui pretenga modificar l'estat de coses, o simplement conéixer l'estat de coses real. I aleshores el camp de poder de la festa és com una versió del camp del poder a seques, però  reflectida en els espills del callejón del Gato que diria Max Estrella.

Hi ha qui s'acosta a la festa per a això, per a aixecar fantasmes, per atiar-los. Per assenyalar a l'enemic en l'espill convexe per a fer que a fora de l'espill les coses continuen com estaven, amb les jerarquies intactes, amb tradicions vertaderes posades al servei de la fossilització de la jerarquia, i d'altres noves fetes passar per autèntiques també. Ernesto Laclau ens podria ser útil per entrendre açò, el desplaçament de la demanda, l'aparent banalitat de la demanda explícita aixoplugada davall un significant buit, i la demanda real, amagada o reprimida.  L'intel.lectual -o més modestament l'investigador- ha d'observar tot això. I analitzar-lo. I procurar que no el cegue la ràbia, ni tampoc el dolor. I aleshores donar testimoni. Seré. Però donar-lo. En la nit del poble, i també en la matinada. També en les matinades que no acaben d'arribar. Quan resulta còmode. I també -i sobre tot- quan no.

Perdoneu-me, amigues i amics, que haja compartit eixes reflexions personals hui amb vosaltres. El que vull dir no és que l'Associació d'Estudis Fallers siguem una colla d'intel.lectuals soberbis. Som, ben bé al contrari, un grup d'investigadors modestos, però constants i aspirants al rigor. Que sabem a més que el coneiximent, que els resultats de la recerca i de la reflexió, han de ser oferits, amb modèstia, però també amb sinceritat i honestedat, a la societat. I que sabem, com els clàssics, que la conversa, l'intercanvi de parers amb voluntat neta de saber, és el camí més segur al coneixement.

Tampoc vul dir que els membres de l'ADEF som exactament desapassionats. Estimem al poble valencià i les seues manifestacions culturals perquè som poble i fills i filles del poble. I de vegades és difícil deixar de banda l'emoció.

El que vull dir és una cosa més senzilla. Que l'Associació d'Estudis Fallers està i estarà on sempre ha estat, fidel al llegat d'Enric Soler i Godes. Estudiant la festa, reflexionant sobre ella, pensant-la, estimant-la, i compromesa des d'eixa posició amb la nostra societat, amb la nostra cultura,i  amb la nostra llengua. Perquè les falles paguen molt la pena. Són patrimoni viu dels valencians. I conéixer el nostre patrimoni, el seu sentit, el seu valor i la seua història és fonamental per protegir-lo, i més encara per a bastir i enfortir la nostra consciència de poble i de comunitat. Eixa és la nostra funció i la nostra tasca. I ahí seguirem. Com enguany.


Seguirem amb les Converses Les Falles a la Nau, amb aquesta revista que de nou teniu a les mans. Seguirem convocant el Premi Soler i Godes. Seguirem participant a la federació de les Lletres Falleres, als seus Premis, i dins d'ella per exemple a l'organització dels tallers de llibret de falla i poesia satírica. Seguirem organitzant amb la Federació de Falles de Gandia la Mostra de Llibrets. Seguirem participant en l'organització d'esdeveniments tan emblemàtics com el Primer Seminari obert Falles i Cultura que tingué lloc a la Facultat de Filologia de la Universitat de València. Seguirem participant en xarrades i esdeveniments cultural a les falles. I més coses que farem. És a dir, seguirem fent cultura popular i en valencià, fent societat civil, i sobre tot fent recerca i reflexionant. I totes eixes són formes de fer país. Un grup d'investigadors, de lletraferits, de fallers, d'aymadors de les glòries valencianes, que dirien els vells Teodor i Constantí. D'aymadors de les glòries i de observadors i assenyaladors modestos de les que no són glòries. I ahí seguirem. Joan i Jesús. I l'altre Jesús -que sóc jo. I Toni. I Rubén. I Tono, Ivàn, Rafa, i els dos Ricards. I Marisa. I Paco. I Pedro. I Marc. I Javi. I Lluiso. I Josep Lluís. I Pasqual. I Gil Manuel. I Pepe. Amb modèstia però amb perspectiva. Perquè la perspectiva és guai. I l'amplitud de mires, aspirar a ella, també. I per supost seguirem amb tots i totes vosaltres. Perquè segur que continuem trobant-nos pel camí. Perquè tenim moltes coses de les quals parlar, i un discurs comú, i una llengua comuna, i una estima comuna per la festa de les falles. I molts punts de trobada.