miércoles, 29 de diciembre de 2021

Els punyets del rei

 


Reconec que soc de les persones que escolten amb atenció el discurs del rei la nit de Nadal. És un vici que tinc. No crec que siguem molts els que ho fem. Supose que alguns -pocs- monàrquics viscerals, dels qui pensen que realment el personatge aquest no és una persona com les altres i, per tant, està molt justificat que tinga privilegis per dret de naixement (jo tinc un amic així, vos ho jure, desconec amb quant de sinceritat i amb quant de posat), i després alguns -potser uns pocs més- republicans als quals ens encanta apurar fins al final el got de verí de sang blava.

Per això que puc dir amb coneixement de causa que no crec que siga exactament un discurs buit. Significa el que significa i això ho fa amb intensitat. D'una banda, totes eixes referències que mai manquen...

L'article complet es pot llegir ACÍ

I comentari en vídeo ací:



miércoles, 22 de diciembre de 2021

Pedres en la motxilla

 


Diu Pablo Casado que a Catalunya els xiquets que no parlen català no poden anar al bany a l'escola i que els professors i professores els posen pedres en les motxilles. Són bestieses tan grans que fan riure i en efecte crec que estes paraules són alhora símptoma clar de dues coses, una d'elles molt divertida, l'altra no massa.

D'una banda, mostra clarament i amb poc lloc per al dubte la manca absoluta d'intel·ligència de Pablo Casado: una combinació del procés de selecció inversa a la política espanyola i dels endolls clientelars de l'oligarquia. Els graus i els màsters te'ls poden regalar, però el que hauries d'haver aprés no es pot adquirir sense esforç i unes mínimes capacitats, així que al remat Pablo Casado és el que sembla: un trompellot amb pocs llums i molta supèrbia. I molt fatxa. Els seus excessos verbals, en tant que palesen eixes qualitats, fan riure.

El que no fa riure és l'altra cosa que se'n desprén.... 


L'article complet es pot llegir ACÍ

I ací el comentari setmanal en vídeo:



Que aquesta setmana per problemes tècnics m'ha quedat en dues parts:



miércoles, 15 de diciembre de 2021

Que torne el rei emèrit



Llig en un tuit que la Guàrdia Civil continua anomenant «bandolers» els guerrillers antifeixistes i es vanta de les caceres humanes que llançava contra ells. He escrit moltes vegades que cal no perdre la capacitat d'indignació. Si ho fem, arribarem a una mena d’anestèsia i aleshores tot ens tindrà igual perquè tot ho haurem deixat per impossible.

És evident que transitar de la llei a la llei no implica cap trencament, i la contigüitat dels poders genera complicitats i identificacions retrospectives. Per això, u pot ser condemnat per fer acudits sobre Carrero Blanco. Per això, els resistents contra el feixisme són bandolers en lloc d’herois. La continuïtat del lèxic és continuïtat de perspectiva. Per això és tan insultant i fa tanta ràbia i tanta pena que vagen amb la bandera rojigualda per davant a fer homenatges a Mauthausen. Els que allí van caure, els que lluitaven als maquis, els i les qui els ajudaren des dels pobles són homes i dones valentes, soldats d’una pàtria que ja no existeix. No ens enganyem. La democràcia borbònica no es va construir sobre cap herència republicana. Cap. La democràcia borbònica és en massa coses una continuació del franquisme per altres mitjans. La guàrdia civil del cas Almeria, de Tejero i de la caserna d’Intxaurrondo n'és una. I en aquest moment de la història ni tan sols s’amaguen.

Es comenta que potser en qualsevol moment el rei emèrit torne a Espanya... 

L'article complet pot llegir-se ACÍ

I un vídeo amb comentaris sobre el tema de l'article pot trobar-se ací:




martes, 7 de diciembre de 2021

La cua dels egoistes

 


Les cues de gent per vacunar-se en l'últim moment i poder aconseguir el seu certificat Covid m'han semblat un espectacle lamentable de difícil qualificació. Sembla que tractar de fer la societat més resistent al virus mitjançant la vacunació massiva no va ser un motiu suficient per vacunar-se, però la possibilitat de no poder anar al bar o perdre's el sopar d'empresa ha fet que totes les seues teories conspiranoiques i altres raonaments alambinats i retorçuts per no vacunar-se han caigut d'un sol colp. O els microxips eixos que diuen que ens han injectat amb les vacunes no eren per a tant, o en realitat la seua convicció en els seus propis deliris eren tan fràgil com el seu trellat.

En general l'existència mateixa dels antivacunes és un fet que em resulta difícil d'entendre i més encara de prendre amb paciència...

L'article complet el podeu trobar ACÍ

I ací un vídeo amb comentaris al voltant de l'article:




miércoles, 1 de diciembre de 2021

Què va ser de l'Espanya plural?



 Els atacs i menyspreus cap a la nostra llengua han sigut constants durant la darrera setmana, des d’allò més anecdòtic a situacions vertaderament greus. Així, sense esforçar-me massa, recorde el tuit que es va fer viral del periodista Emilio Doménech mostrant una vegada més com hi ha un tipus de valencià que quan passa per Madrid se sent obligat a sobreactuar perquè no el prenguen per un separatista perillós i abans que cante el gall nega la seua llengua i la seua identitat tres vegades i les que facen falta. Recorde també uns suposats humoristes a Ràdio Nacional d’Espanya partint-se de riure de pensar que els títols de populars sèries de Netflix pugueren traduir-se a qualsevol llengua que no siga el castellà. Excepte que pensen que El juego del calamar és una série espanyola i que aquest és el seu títol original, les seues rialles només es poden entendre com una naturalització de la minorització i de la diglòssia. Les altres llengues de l’estat són coses de paletos que fan riure quan s’atreveixen a nomenar les coses serioses i del gran món. Recorde el Tribunal Suprem carregant-se amb cura la llei que crea l’Oficina de Drets Lingüístic situant una vegada més les togues per damunt dels vots a l’hora de legislar i impedint que es puguen defensar els drets dels valencianoparlants. Recorde Pablo Casado que, després de la seua missa de la setmana passada, ha trobat temps per parlar del mític i fictici metge, de Lleó en aquest cas, que vol treballar a Catalunya però no pot perquè no parla català mentre que a l’inrevés sí.

Són coses tan reiterades que donen ganes de no comentar-les, però si no les comentem d’alguna manera les normalitzem. No cal perdre la nostra capacitat d’escàndol.

Per començar em sorprén eixa mena de convicció sobreactuada que el valencià és una llengua absolutament incomprensible per a qualsevol parlant d’una altra llengua romanç en contacte amb ella com és el castellà. És com una mena de reivindicació del dret a la ignorància...

L'article sencer es pot llegir ACÍ

I un vídeo amb comentari ací:



martes, 23 de noviembre de 2021

Pablo Casado va a misa



Reconec que quan vaig veure un tuit que deia que Pablo Casado havia anat a una missa en sufragi per Franco pensava que era una fake news. No perquè no li pegue, perquè encaixa perfectament en la història del seu partit i perquè ells memòria històrica en tenen molta. No s'obliden que la guerra la van guanyar els seus i faran el que siga per garantir impunitats i herències rebudes. A més, crec que per a una part del seu electorat seria un gest de valor i coherència.

Però, vaja, pensava que no podria ser tan borinot, perquè eixes coses a la resta d'Europa no estan massa ben vistes i perquè després és una mica complicat parlar de centre liberal i eixes coses que diuen buidant de contingut qualsevol paraula que se'ls pose a tret. I sí, ho ha sigut. Ha anat a una missa en sufragi a Franco, i s'ha fet una foto amb un xicot a l'eixida per immortalitzar el moment. El que ja m'ha acabat de fascinar ha sigut la justificació que ha donat el partit. Diu que no ho sabia, que va anar precisament a eixa missa per casualitat.

Supose que la borinotada passarà desapercebuda...

L'article complet es pot llegir ACÍ

I el vídeo comentari ací:



martes, 16 de noviembre de 2021

Avatars inesperats de la socialdemocràcia constitucionalista

 


És ben sabut en aquests moments la complaença amb la qual la policia -suposadament sota les ordres de la delegada del govern, Gloria Calero- tracta les manifestacions feixistes o d'ultradreta en general. El darrer exemple el tinguérem dissabte, quan una colla d'energúmens membres de la patronal del transport pogueren acostar-se sense problemes a les cinc polítiques destacades que anaven a participar en un acte al Teatre Olympia. Però això no és nou. Els qui estiguérem a la manifestació per la llibertat d'expressió després de l'empresonament de Pablo Hasél (que per cert continua a la garjola i sembla que ens hem acostumat al que hauria de ser un escàndol) sabem com es va mostrar la policia, és a dir, com va repartir generosament llenya sense que hi hagués hagut cap aldarull previ. I és encara més mític el cas de la manifestació nazi a Benimaclet del 12 d'octubre de 2020 que va acabar amb detinguts i processats... entre els antifeixistes que els feren front.

No sé si aquestes coses les fa la policia per ordre de Gloria Calero o les fa pel seu compte. Però en qualsevol cas la diferència resulta irrellevant quan la il·lustre delegada de govern acostuma a validar aquestes actuacions fins i tot en declaracions públiques. Realment en la línia que uneix Paula Sánchez de León, de Juan Carlos Moragues i Gloria Calero sense oblidar Ricardo Peralta, resulta molt difícil distingir els membres del PSPV dels del PP.

Per una altra banda, el passat 30 d'octubre ens assabentàrem que la penya Yomus... 

L'article complet es pot llegir ACÍ

I el comentari en vídeo està ací


martes, 9 de noviembre de 2021

L'apocalipsi i els càmping-gas


 L'altre dia comentava amb estudiants una notícia que em va fer certa gràcia. Segons publicava un diari valencià, sembla que comença a haver-hi desabastiment de càmping-gas perquè la gent s'està preparant per la gran apagada. Em pregunte quants d'eixos foguers portàtils cal comprar per provocar que s'esgoten en una tenda. Sospite que pocs. No crec que en un any normal se'n venguen molts i menys en tardor. Sense dubte la notícia acabarà per provocar el fet que narra. I que rode la roda. I el tràfic a internet.

Té gràcia que el col·lapse del capitalisme i els seus senyals es convertisca en una font de notícies clicbait. Supose que haver patit el confinament que patírem i una pandèmia mundial ens ha instal·lat en un cert estat d'ànim apocalíptic. Si això va passar, una gran apagada pot passar també en qualsevol moment i cal tindre un càmping-gas a mà, no sé si per pegar-li volta i volta a dos trossos de carn embolicats en plàstic comprats a un gran supermercat.

Tinc l'edat suficient per recordar que ma mare sempre tenia a casa una bona provisió d'espelmes i ciris per quan se n'anava la llum....

L'article complet pot llegir-se ACÍ

I ací el comentari en vídeo de la setmana:




martes, 2 de noviembre de 2021

Les falles, els fusters i la unió dels valencians

 Allà pels volts de març de 1964, Joan Fuster estava al centre mateix de l'huracà. No feia molt de temps que l'havien cremat en efígie en concloure la cavalcada del ninot. La raó, uns paràgrafs crítics i desmitificadors descontextualitzats del seu llibre El País Valenciano de la sèrie que l'editorial Destino estava dedicant a diferents regions. A partir d'ahí, amb una campanya interessada, de traïdor cap amunt, mal valencià i el que es convertiria en el repertori habitual. Hi havia sense dubte per darrere zels i també algun candidat desairat a haver escrit el llibre i a l'abellidor contracte que implicava. Xicotetes misèries d'aquell camp cultural que al remat portaren a una mena d'assaig general del qual seria anys a venir, poc més de deu, l'anomenada batalla de València.

Eixe any l'editorial de la revista fallera Pensat i Fet portava per títol «Les falles, els fusters i la unió dels valencians», amb un joc de paraules dels que li agradaven al seu director, Ricard Sanmartín....

L'article complet ACÍ

I ací un comentari en vídeo:



viernes, 29 de octubre de 2021

La soledat d'Alberto Rodríguez



Estos dies he estat seguint amb atenció, no exempta d’estupor, les conseqüències en diferents episodis de la sentència contra el ja exdiputat de Podemos Alberto Rodríguez. Si el fet que la paraula d’un únic policia servisca per condemnar un activista social és molt preocupant i molt il·lustratiu sobre la qualitat de la democràcia espanyola, en realitat no és res nou. Estos dies s’ha recordat molt la sentència contra els xicots d’Altsasu, i els encausats per les diverses protestes a Catalunya poden contar històries ben interessants. El fet que el condemnat haja sigut un diputat que, a més, no té res a veure amb Catalunya o el País Basc és el que el convertia en especial, encara que em tem que cada vegada menys.

De tota manera, el que m’ha preocupat encara més, m’ha semblat més greu i ha tornat a renovar la meua capacitat d’escàndol ha sigut la doble traïció que ha rebut el jove polític canari des de l’”esquerra”. Per començar, Meritxell Batet, en llevar-li la seua condició de diputat contra el criteri dels serveis jurídics del congrés, després d’un llefiscós intercanvi de cartes amb el jutge Marchena. Si encara teníem dubtes sobre l’escassa qualitat de la democràcia espanyola, és molt clarificador comprovar com de poc s’estima la presidenta del congrés l’autonomia del poder legislatiu, el respecte a la sobirania popular i, de pas, la dignitat mateixa. Sense dubte, Meritxell Batet ha demostrat ser d’eixes polítiques que obliden que ocupar un càrrec institucional és molt més que un honor i un privilegi, i que té les seues responsabilitats i també els seus riscos en la seua defensa davant una agressió o una ingerència com esta d’una altra institució poderosa i desfermada. La seua petitesa fa més gran, per exemple, Carme Forcadell.

L'article complet el podeu trobar ací

I ací el comentari en vídeo: 




Vergonya i misèria a la Segona Restauració Borbònica


La setmana passada ens va sobtar el nomenament d’Antonio Miguel Carmona, prominent membre del PSOE, candidat a l’alcaldia de Madrid a les eleccions de 2015, com a vicepresident d’Iberdrola. I això quan les companyies elèctriques estan fent l’agost mes rere mes com a conseqüència d’uns inescrutables algoritmes fets a la mesura de la seua cobdícia i després que l’inventor de l’inigualable lema electoral «pim pam propuesta» -no sé per què tinc tan bona memòria per a coses tan inútils- es destacara en la defensa aferrissada de les elèctriques en els programes als quals impartia la seua poc contrastada saviesa. Aquestes martingales resulten molt castisses, en general. L’IBEX-35 actualitza la vella societat oligàrquica i les prebendes clientelars als prohoms. Un poc més i el fan marqués.

També sabérem en un altre prodigiós raonament judicial ad hoc que la fiscalia de l’estat havia conclòs que no hi ha cap motiu per imputar judicialment el rei emèrit més campetxano de la història. A banda d’altres raonaments alambicats, m’impressiona la naturalitat amb la qual s’assumeix que la inimputabilitat del rei, que té ja tela marinera com a concepte en un estat on se’ls ompli la boca dient allò que tots som iguals davant la llei, cobreix qualsevol cosa que haja pogut fer. És a dir, no només coses que tinguen a veure amb l’exercici del seu càrrec, sinó qualsevol delicte que haja pogut cometre. Podria haver-se menjat un nadó cru davant de les pantalles i seria inimputable. Podria haver llançant una actriu pel balcó amb resultat de mort, per posar un exemple, i seria inimputable. Si això no és ancien regime en estat pur, no sé jo ja.  

L'article complet es pot trobar ací.

martes, 12 de octubre de 2021

La dissolució de la "Curva Nord" és una bona notícia



El passat divendres em vaig sorprendre positivament amb el comunicat amb el qual la Curva Nord anunciava la seua dissolució i per dos motius, a més. L’un, perquè es va fer públic en versió bilingüe i el seu valencià era absolutament correcte. De fet, va motivar la resposta a Twitter d’algun ultradretà astorat que no ho podia concebre. L’altre, clar, pel fet mateix de la seua dissolució: sense dubte una molt bona notícia.

Que la penya que ocupava i es feia notar en la grada jove de Mestalla desaparega no hauria de ser un motiu de satisfacció en condicions normals, però és que aquesta no era una penya normal. Va nàixer en 2011 de la fusió de la penya Gol Gran amb la penya Yomus (dues penyes molt diferents en tarannà i ideologia) i haguera pogut ser un fet molt positiu, però ja el nom escollit, Curva Nord, malgrat estar al Gol Sud, no semblava precisament un indici positiu: era evidentment un gest de complicitat amb la penya del mateix nom de l’Inter de Milà, ben coneguda per la seua ideologia ultradretana i per la seua participació en aldarulls.  

I en efecte, aviat va resultar evident que la ultradreta, que ja havia hegemonitzat els Yomus poc després de la seua fundació als anys 80, ara havia hegemonitzat la nova penya...

(L'article complet el trobareu a nosaltreslaveu.com fent clic ací)

El vídeo amb reflexions al voltant del tema de l'article ací: 



martes, 5 de octubre de 2021

L'apoteosi del caos al Rodalia

 


El passat dijous vaig arribar a l’estació del Nord de València a les 20.00 h aproximadament. Sabia que hi havia vaga de maquinistes, clar, i havia llegit als serveis mínims que tenia un tren a les 20.41 h (i un altre a les 21.41, i encara un altre a les 22.41), però vaig fer per arribar amb temps en previsió d’aglomeracions a les andanes. En realitat, era una previsió inútil perquè quasi de manera immediata em van informar que ja no eixiria cap tren més. Evidentment jo no era l’única persona bloquejada a l’estació. Eren molts els treballadors i les treballadores que no podien tornar a les seues cases. Al remat, vaig haver d’agafar un taxi que no em va costar barat. El divendres i esta setmana estic anant al treball en cotxe. No em fa gens de gràcia, perquè mentrestant es van esgotant els dies del meu abonament mensual que tampoc el regalen precisament. Però soc conscient també que el meu cas no és el pitjor. Em vaig poder permetre agafar un taxi fins a Sollana i tinc cotxe a la meua disposició. No és evidentment el cas de tot el món.

He llegit després a les xarxes socials a més d’un que va per la vida de teòric de la lluita obrera, i que possiblement, el més prop que ha estat d’un rodalia és mirant-lo des de la finestreta del seu cotxe recriminant-nos als qui ens queixaven de l’eliminació sobtada dels serveis mínims. I és per això que m’agradaria fer algunes consideracions. 

(L'article complet el trobareu a nosaltreslaveu.com fent clic ací)

El vídeo amb reflexions al voltant del tema de l'article ací: 




martes, 28 de septiembre de 2021

Falles contra el racisme



Esta setmana se m’acumulaven els temes per al Va com va: el sostingut desgavell als Rodali sense que s’albire en l’horitzó una solució, ni tan sols la voluntat d’una solució; l’obscenitat dels mitjans una vegada més amb ocasió del volcà de La Palma; l’obscenitat encara major de la ministra d’Indústria, Comerç i Turisme, Reyes Maroto, assenyalant ràpidament que l’erupció podia ser un atractiu per al turisme monetitzable, mostrant de manera impúdica fins a quin punt hem venut l’ànima al turisme; les noves peripècies del jutge Llarena i el seu trilerisme una mica pueril amb les euroordres que torna a posar en evidència l’estat espanyol, o fins i tot les dèries neoliberals d’una part del govern més social de la història que ens vol fer treballar fins als setanta-cinc anys. Temes no me n’han faltat. El problema era triar

Doncs bé, finalment he decidit parlar d’una altra cosa que no m’agradaria que passara desapercebuda. Estos dies s’estan fent públics els noms —i les fotografies— de les candidates a Fallera Major de València. Una d’elles, Mayu Ruiz Bustamente, de la Falla Portal de Valldigna i Salinas del meu estimat Barri del Carme, ha sigut rebuda en les xarxes amb comentaris xenòfobs i racistes que, a més, traspuen un no menys repugnant classisme... (L'article complet el trobareu a nosaltreslaveu.com fent clic ací)

El vídeo amb reflexions al voltant del tema de l'article ací: 



martes, 21 de septiembre de 2021

Alfonso Sastre

 


El divendres va morir l’autor teatral Alfonso Sastre, sense dubte un dels grans del teatre espanyol del segle XX. Se’l pot recordar per haver estat impulsor de nombrosos intents de renovació del teatre a l’estat espanyol des de 1945: al grup Arte Nuevo, primer; després al TAS (el Teatre d’Acció Social) i al Grup de Teatre Realista. Se’l pot recordar per la polèmica sobre el possibilisme amb Antonio Buero Vallejo, tant d’actualitat en l’Espanya de hui: què cal fer?, ¿escriure tractant d’evitar la censura per posar en escena el límit del possible a risc d’interioritzar la censura, com volia Buero, o escriure ignorant-la evidenciant la seua existència, com plantejava Sastre? Se’l pot recordar també per obres magnífiques, com Escuadra hacia la muerte, obra de referència del teatre independent, com La mordaza, com Guillermo Tell tiene los ojos tristes, com MSV. La muerte y la ceniza, o com l'extraordinària Oficio de tinieblas, estrenada en 1967 i que faig llegir als meus estudiants de Textos Teatrals Contemporanis al Grau d’Estudis Hispànics: una lúcida, hàbil i provocadora representació dels senyorets violents, cadells de la ultradreta, de la violència contra les dones i de la cultura de la violació. Se’l pot recordar pels seus assajos sobre el realisme, sobre la «tragèdia complexa», sobre la comèdia. Se’l pot recordar per moltes raons: per ser un dramaturg i un teòric fonamental de l’escena espanyola, un dels últims grans del segle XX que encara quedaven vius.

Tanmateix, la seua mort no ha tingut als mitjans espanyols el ressò que sense dubte es mereixia. Per què? La raó és ben senzilla. (L'article complet el trobareu a nosaltreslaveu.com fent clic ací)

El vídeo amb reflexions al voltant del tema de l'article ací: 



martes, 14 de septiembre de 2021

La veritat i la ultradreta



 Aquesta setmana he tornat a pensar en com funciona la propaganda de la (ultra)dreta i com és de difícil no caure en els seus paranys. El problema és que eixa gent no té escrúpols ni cap respecte per la veritat. Entenc que pensen que el fi justifica els mitjans i com que pensen defensar l'ordre natural de les coses, els interessos de la gent elegant i benestant, qualsevol cosa queda justificada per l'honrosa finalitat. I clar, així no es pot, no n'hi ha manera. Per lluitar amb les mateixes armes caldria tindre la mateixa manca d'escrúpols que ells i això, clar, ens hi faria semblants. I sí, en efecte, aquesta frase traspua superioritat moral, però és que clar que som superiors moralment al feixisme. Només faltaria. Ho va dir Carlos Bardem en una entrevista i tenia tota la raó.

Ho vinc a dir per tot l'aldarull mediàtic que es va produir la setmana passada amb la suposada agressió homòfoba al barri de Malasanya i l'habilitat amb la qual els polítics feixistes suren.

(L'article complet el trobareu a nosaltreslaveu.com fent clic ací)

El vídeo amb reflexions al voltant del tema de l'article ací:



martes, 7 de septiembre de 2021

Després de les falles de setembre



 Ja vaig explicar fa uns mesos en aquesta mateixa secció que no acabava de veure clar unes falles de cinc dies a setembre. Deia aleshores que entenia que calia tancar el cicle inconclús de 2020, però que per a això probablement no calia ni una ofrena ni menys encara repartiments de premis diversos. Pensava -i continue pensant- que per tancar el cicle no feien falta cinc dies, i que d'alguna manera tot estava sotmés als interessos de les grans falles, de les que fan caixa i quadren pressupostos sobredimensionats durant les setmanes falleres mitjançant els espònsors i la instal·lació de xurreries i paradetes diverses a les seues demarcacions.

Una vegada passades les falles de setembre, encara que continue pensant el mateix, em quede amb l'alegria d'haver retrobat la xicoteta comunitat que és la meua falla, Ripalda, Beneficència i Sant Ramon, al barri del Carme de la ciutat de València i amb l'emoció d'haver cremat per fi les falles de 2020. Dos anys i mig després, 30 mesos, el foc ha tornat a la placeta i sentim que hem eixit d'aquesta interminable suspensió de la cronologia. Ara podem pensar, amb prudència però amb una mínima confiança... (L'article complet el trobareu a nosaltreslaveu.com fent clic ací)

Esta temporada, a més, estic pujant a Youtube el vídeo que abans només pujava a Instagram, amb reflexions al voltant del tema de l'article:




martes, 27 de julio de 2021

El valencià, eixa llengua del dimoni


 

L'altre dia em va sorprendre la notícia que un regidor de l'Ajuntament de Mislata, de Ciudadanos ell, s'havia negat a llegir una declaració institucional demanant la gestió pública de l'àrea de salut de Manises perquè estava en valencià. Va dir de manera literal que no podia llegir-la «por cuestiones religiosas y porque mi ideología no me lo permite» i «porque no viene en la lengua que mi grupo liberal considera que debería de plasmarse». Realment crec que cal felicitar el regidor José María González Murgui, que aquest és el nom del destacat liberal en qüestió, perquè deixa molt clars alguns aspectes del panorama polític valencià, de la dreta en general i d'aquest partit polític en vies de dissolució en particular.

En primer lloc, crida l'atenció la manera com han buidat de sentit la paraula liberal. És evident que liberals en el sentit econòmic ho són, i molt, en concret són neoliberals, el que més puga per a ell, i que visca la llei del més fort, però de qualsevol altra accepció clàssica de la paraula van molt escassos. Curiós liberalisme aquest que es nega a llegir un document que no està escrit en la llengua que ells consideren que s'ha d'escriure; curiós liberalisme intolerant, terriblement sectari i tan proper en les seues realitzacions concretes al totalitarisme.

També -és clar- crida l'atenció que es negara a llegir el document en valencià per qüestions religioses. Cal entendre que aquest personatge considera... (L'article complet el trobareu a nosaltreslaveu.com fent clic ací)


I la versió en àudio la trobareu ací:



martes, 20 de julio de 2021

Llei sense democràcia



En un insospitat atac de retòrica, Pablo Casado va realitzar al parlament un inesperat quiasme. Va dir que a la Guerra Civil espanyola s’havien enfrontat la democràcia sense llei amb la llei sense democràcia. Així en una sola frase negava la legalitat republicana, la legitimitat de la Constitució de 1931 i les eleccions lliures de febrer del 36 que escolliren un parlament que no va agradar als senyorets i als feixistes, i de pas considerava legals les execucions massives, la massacre a la plaça de bous de Badajoz, el metrallament de gent indefensa que fugia per les carreteres de Màlaga primer i cap a la frontera francesa després, els bombardejos de pobles i ciutats, Gernika i Girona, Alacant, València i Xàtiva, l’assassinat de Federico García Lorca i dels mestre Dióscoro Galindo al barranc de Víznar, els afusellaments de matinada al cementeri de Paterna, i entre ells el del doctor Peset Aleixandre, cadascún dels assassinats i assassinades, de les dones violades i humiliades, dels xiquets i les xiquetes furtats a les seues mares i pares… Tot això, i més, és per al senyor Pablo Casado llei sense democràcia. Això és per a ell llei.

I no és el president de Vox qui fa aquesta declaració de negacionisme, no, és el líder del PP, del partit hegemònic de la dreta espanyola. Declaracions com aquestes (L'article complet el trobareu a nosaltreslaveu.com fent clic ací)


I la versió en àudio la trobareu ací:



jueves, 15 de julio de 2021

Valencian(e)s a la cort: ix José Luis Àbalos, entra Diana Morant



En un país tan centralista com ho és de fet Espanya, sembla que la culminació de qualsevol carrera política de «províncies» siga arribar a ministre del govern central. I en el cas dels i de les procedents de les «províncies llevantines» és especialment consagrador per poc habitual. De president ni parlem. Crec que només el blasquista Ricard Samper va arribar a ser-ho en els anys de la Segona República. De fet, ni tindre ministres és massa habitual. Una bona part dels qui ho han aconseguit han sigut nascuts per ací però ben jovenets trasplantats a la capital del regne i seu de la cort i amb una perspectiva absolutament madrilenya, a l’estil de Fernando Abril Martorell, el maquiavèl·lic pare del blaverisme o de la seua utilització per la UCD per entrebancar l’autonomia valenciana, o del recentment defenestrat José Manuel Rodrigues Uribes, amb certa tendència al secessionisme lingüístic i que fins i tot havia adquirit a Madrid la incapacitat absoluta de pronunciar «Miquel» com a paraula aguda.

A més, encara que no és fenomen només valencià, en el cas dels polítics indígenes que aconsegueixen fer carrera a la cort, crec que per aquelles terres es veu com a mèrit afegit que deixen de banda qualsevol vel·leïtat «provincial». Com menys se’ls note que venen de terres anòmales i perifèriques, millor. I, per descomptat, que ni se’ls acudisca dir una paraula més forta que l'altra -ni a qualsevol volum en realitat- per defensar el finançament just en els consells de ministres, ni menys encara implementar des del ministeri que els haja correspost qualsevol política d’inversions que puga afavorir el més mínim els interessos de la seua terra d’origen, no per favoritisme, sinó per un mínim sentit de la justícia.

El cas de José Luis Ábalos és... (L'article complet el trobareu a nosaltreslaveu.com fent clic ací)


I la versió en àudio la trobareu ací:



martes, 6 de julio de 2021

L’homofòbia i els companys (i companyes) de viatge del feixisme



Fa un parell de setmanes vaig escriure el meu Va com va sobre l’assassinat d’una persona migrant, Younes Bilal, a Mazarrón, Múrcia, i l’increment d’accions violentes racistes a aquesta comunitat autònoma amb majoria electoral de VOX. Hui, a penes una setmana després de l’orgull, vull parlar de l’increment de les agressions que la comunitat LGTBI està patint a l’estat espanyol. L’assassinat a colps del jove Samuel a Coruña, més enllà de l’incident concret perquè començara la palissa, té tot l’aspecte de ser un assassinat homòfob i se’ns apareix com la culminació d’una allau d’agressions que s’han anat denunciant les darreres setmanes, també al País Valencià.

Realment fa molta por. És com si els objectius de l’agenda de l’odi de la ultradreta, de la seua violència verbal, s’anaren concretant en clima d’assetjament constant i violència física un rere l'altre. Les persones migrants i el col·lectiu LGTBI no estan segures ni tan sols en ciutats on fa temps que van conquerir (o això semblava) el dret a la visibilitat, el dret a viure vides normals, sense amagar-se.

En el cas de l’homofòbia hi ha a més un fet que em sembla especialment preocupant... (L'article complet el trobareu a nosaltreslaveu.com fent clic ací)


I la versió en àudio la trobareu ací:




miércoles, 30 de junio de 2021

De preparat a Catifeta



Reconec que no m’ho veia vindre. Per una banda, Pablo Casado llançant hate contra el president de la CEOE i contra els bisbes; per l'altra, el president dels empresaris espanyols rebent assetjament a les xarxes per haver dit que benviguts siguen els indults si redueixen la tensió; i, encara per una altra, i això sí que és la bomba, la ultradreta espanyola, els de V.E.R.D.E i totes eixes ximpleries, fotent-li canya al Preparat i fins i tot posant-li un malnom graciós: Felpudo VI.

I com que no m’ho veia vindre, ja no sé ni què dir no siga cosa que esta columna faça el ridícul en un parell de mesos. Les coses semblen passar a velocitat de vertígen i el mercat de les fílies i les fòbies és més volàtil que mai.

De tota manera, m’atrevisc a fer alguns xicotets apunts conjecturals: crec que la dreta espanyola està en plena desorientació, per no dir descomposició. El seu discurs bel·ligerant, les seues crides a sotmetre a sang i foc Catalunya van massa lluny fins i tot per a gent tan poc sospitosa d’esquerranisme o dèries independentistes com alguns empresaris i els bisbes. Els uns volen estabilitat per poder vendre coses i continuar explotant el personal de manera ordenada; els altres tenen també bisbes catalans que saben que entre la mainada indepe hi ha molts feligresos i gent de comunió setmanal i cumbaià en diverses tonalitats. I més encara...

(L'article complet el trobareu a nosaltreslaveu.com fent clic ací)


I la versió en àudio la trobareu ací:




martes, 22 de junio de 2021

El racisme a Espanya mata



Durant molts anys he donat classe a estudiants dels Estats Units a València. Fins i tot vaig dirigir algun temps un programa d’estudis hispànics d’un college del Midwest. D’això ja fa més de deu anys, i ja aleshores sabia que una de les coses que havia de preveure i preparar era la decepció dels estudiants afroamericans i afroamericanes. Per algun motiu -supose que en part perquè per a ells i elles no és un país blanc- moltes vegades tenien idealitzat l’estat espanyol abans de vindre. Possiblement, a més, algun professor entusiasta els havia venut la idea que ací no hi havia racisme, i per això calia preparar-se per acompanyar-los en la decepció i evitar que els bloquejara

Generalment les situacions que patien no eren massa greus, però sí significatives i molestes. Una experiència habitual era sentir-se observats, quan no marcats estretament, pels guàrdies de seguretat en les tendes i àrees comercials. Afortunadament aviat descobrien que havien de fer-me cas i dur amb ells i elles els seus flamants passaports. Normalment la seua condició de ciutadans i ciutadanes dels Estats Units els evitava problemes majors, però ja els havia quedat clar que també ací el seu color de pell els generava mirades poc amistoses, sospites i problemes. Eixe era un repetit aprenentatge cultural: Espanya és un país racista. I ja ho era fa deu o quinze anys. Qui ho dubte, o s’enganya o té naturalitzat el seu propi racisme. Així de clar.

Esta setmana m’ha colpit profundament l’assassinat de Younes Bilal a Mazarrón, Múrcia...

(L'article complet el trobareu a nosaltreslaveu.com fent clic ací)


I la versió en àudio la trobareu ací: