La llibertat d'expressió: eixe privilegi dels feixistes

-->

Text de la columna Va com va emesa a Ràdio Gandia el 27 de novembre de 2018
L'àudio es pot escoltar ací

    Llig al diari que l'humorista Dani Mateo va haver de presentar-se davant un jutjat per un sketch -el guió del qual no era seu- que precisament parodiava la sacralització de la bandera constitucional en estos temps de patriotisme espanyol i monàrquic desfermat. Ja vaig parlar a un Vacomva sobre els atacs que estava rebent la llibertat d'expressió a Espanya amb ocasió de la marxa del raper Valtonyc a l'exili per no haver d'acabar en presó. I des d'aleshores les coses no han fet més que empitjorar. I no s'enganyem, els que pateixen les restriccion són sempre els mateixos. I no vaig a invocar les habituals brabuconades de legionari de Jiménez Losantos, que igual amenaça a Alemanya amb posar bombes en cafeteries que insulta a qui ha denunciat a un ultradretà que planejava atemptar contra el president del govern, perquè és constant: franquistes manifestant-se i cantant el "Cara al sol" pels carrers de Madrid -i de València-, personatges eixint en els mitjans enaltint Franco o defensant programes electorals que inclouen la deportació massiva de persones, Espanya 2000 anunciant nous boicots a obres de teatre, o fins i tot l'altre dia el portaveu de la Conferència Episcopal, afirmant tranquil.lament com si fos una obvietat que els homosexuals no són "enteramente varones".

Evidentment cap d'estos personatges tindrà cap problema legal. Continuaran gaudint de tolerància quan no d'una campanya  no sé si innocent per blanquejar el feixisme pur i dur, mentre Dani Mateo, un còmic, compareix davant d'un jutjat, però també mentre tots i totes els que ens considerem d'esquerres, els qui volem un món més just i més solidari i més lliure, hem de pensar-nos dues vegades què escrivim en les xarxes socials.

Mentres tant també, Pablo Casado, no només no tindrà cap problema per haver fet un discurs ple d'etnocentrisme i xenofòbia, sinó que es permetrà, ell que està al capdavant d'un partir condemnat com a tal per corrupció, fundat per un ex-ministre de Franco i incapaç de condemnar el franquisme, des de la supèrbia que li dona la seua condició de pícar multititulat, de demanar la ilegalització dels partits comunistes i independentistes.

Són tristos estos temps. I molt preocupants. I cal que la societat civil reaccione, que es deixe de veure normal el discurs feixista de l'odi, la xenofòbia, l'enaltiment del franquisme, la persecució i la criminalització del dissident o de qui exerceix la protesta pacífica perquè en cas contrari la involució ens pot dur als temps del tardofranquisme, o pitjor encara, sense una societat civil capaç d'alçar la veu en defensa dels drets fonamentals. Va com va. I hem d'aconseguir que vaja d'una altra manera.

La foto l'he treta de publico.es

De vegades plou quan hi ha escola

Text de la columna Va com va emesa a Ràdio Gandia el 20 de novembre de 2018
L'àudio es pot escoltar ací

Diuen que sempre plou quan no hi ha escola. Però no és exactament de veres, i de vegades plou quan hi ha escola, i aleshores ve el gran dilema. Quan s'han de suspendre les classes? I no és un dilema xicotet, ja que suspendre massa preventivament pot fer que s'acaben perdent massa dies d'escolaritat. És de veres a més que tants xiquets i tantes xiquetes sense escola de manera sobtada generen problemes logístics a les famílies, amb mares i pares que sí han d'anar a treballar. Però no suspendre quan hi ha perspectiva de pluges fortes o crescuda dels barrancs pot ocasionar problemes molt més greus. I es prenga la decisió que es prenga, sempre genera polèmica, i en l'època de les xarxes socials polèmica aspra.

Estos dies hem tingut la prova. Quan l'ajuntament de Gandia va suspendre les classes dijous passat a banda de les pluges caigué una pluja de desqüalificacions i crítiques agres en les xarxes socials per haver suspés quan, segons els experts i expertes en metereologia i trànsit de twitter i facebook no hi havia per a tant. Per l'altra banda, a l'ajuntament de Bellreguard em consta que li caigué una pluja semblant per exactament el contrari, per no suspendre quan els experts de piulet i tronaor dictaminaren que calia.

Passe per alt el fet que si un pare o una mare consideren que realment és perillós el desplaçament al col.legi sempre poden no dur al xiquet o xiqueta eixe sota la seua responsabilitat. Podrà justificar-lo sense problemes amb una noteta en l'agenda del xiquet o xiqueta a l'endemà, la qual cosa li lleva molt de sentit a la polèmica. El que em sembla desconcertant és la rapidesa en la crítica, i el to airat i amb l'insult a flor de pell no sembre acompanyat d'habilitats ortogràfiques.

Estes coses sempre em semblen greus. De fet, twitter particularment em sembla una mena de selva inhòspita que no freqüente molt perquè els atacs per part de perfils anònims és molt habitual. Però quan estem parlant d'una qüestió que afecta a l'escolaritat i a la seguretat dels nostres fills i de les nostres filles crec que caldria una mica de prudència i de col.laboració, és a dir, caldria deixar treballar als que tenen les dades concretes de cada indret geogràfic concret i valoren la necessitat o no d'una mesura que ha de ser extrema com és la suspensió de les classes. I quan se suspen cal entendre que no se suspen perquè sí, sinó que té a veure amb riscos reals.

Vull pensar que no hi ha càlculs polítics atiant eixa tempesta de trolls, perquè això seria una enorme responsabilitat. En qualsevol cas, aquest soroll de fons de metereòlegs improvisats no ajuda en res a la feina dels i de les que han de vetlar per la nostra seguretat. Deixem-los treballar i quan isca el sol, parlem.

Foto Agencia EFE

Canviar o patir els canvis

 (Aquest text aparegué originalment al Llibret de la Falla Poble de Silla del 2018. Es pot consultar íntegre ací)

Una de les funcions socials de les tradicions és fer-nos sentir que hi ha quelcom d'estable en mig del vertígen de la vida moderna. Per això, malgrat el que podem pensar, el concepte "tradició" és un concepte modern. No els fets tradicionals, sinó aquesta manera de pensar-los. Cal la sensació moderna de que les coses estan en constant moviment, és a dir, que estem constantment perdent coses i incorporant de noves, per valorar les tradicions com aquesta mena d'illa de fixesa. I això no es produeix en la història d'Occident abans del segle XIX. No és casualitat que eixe siga el segle, per exemple, de consolidació de la festa de les falles. Per això mateix, perquè se senteixen com iguals a elles mateixes i com venint des de molt lluny en la nit dels temps, les tradicions estan íntimament lligades a la identitat: tant a la identitat individual (l'educació sentimental, que es diu), com a la identitat col.lectiva (proporcionen sentiment de pertinença). Les falles tornen a ser un exemple excel.lent d'ambdues coses.

Però que les tradicions se sentisquen com invariables, com sembre idèntiques a elles mateixes, no vol dir que ho siguen. Ni tan sols quan diguem que una cosa és "de tota la vida" possiblement ho siga literalment. A poc que tornem la vista arrere, que comprovem com se celebrava una determinada festa fa uns anys, comprovarem diferències, algunes xicotetes, però altres molt grans. El que passa és que el canvis es produeixen de manera gradual, gairebé imperceptible. I això passa en totes les festes. Quan jo era xiquet, per exemple, en ma casa era molt més important el dinar del dia de Nadal que el sopar de la nit anterior. I crec que era així a moltes cases valencianes. Entre d'altres coses perquè la nit de Nadal calia arribar mudat a la missa del Gall. D'un temps a esta part sembla que el sopar de la nit de la Nadal s'ha anat fet més i més important. El mateix es podria dir de les celebracions de les festes importades de Halloween. El que passa és que el canvi -o la incorporació- es fa gradualment i aleshores la temptació de la il.lusió retrospectiva és molt gran.

Si hi ha una festa on aquestes il.lusions són especialment poderoses és en la festa de les falles. Quanta gent -fins i tot quants fallers i falleres- saben que la festa de les falles no tenia fallera major abans de 1929? O que no hi havia ofrena abans dels anys 40 i que la Mare de Déu dels Desemparats no tenia res a veure amb les falles abans d'eixa data? O que les falles es cremaven originalment la vespra de Sant Josep, és a dir, la nit del 18 després d'haver estat plantades només un dia? O que no hi havia mascletades, sinó traques corregudes fins a ben entrat el segle XX.? Algú pot imaginar unes falles sense fallera major, cremant-se el 18 per la nit, sense ofrena i sense mascletades? Molts fallers i falleres sentirien que això ja no eren falles. I, tanmateix, generacions senceres conegueren les falles exactament així. Això eren les falles per a ells. I eren tan falles com són les de hui en dia per a nosaltres.

Per això, són freqüents aquesta mena de ficcions retrospectives. Recorde per exemple que, en l'adaptació televisiva que es va fer fa uns anys de la novel.la de Vicente Blasco Ibáñez Arroz i Tartana, la protagonista, interpretada per Carmen Maura, apareixia vestida de fallera en la cremà de la falla, un fet que resulta absolutament anacrònic.

És a dir, encara que les falles -que les tradicions en general- són sentides com a immutables i per això mateix són resistents al canvi, la realitat és que els procesos històrics i socials no deixen de produir canvis en elles, i eixos canvis, per molta resistència que es faça, acaben per ser imparables, per ser una conseqüència lògica del mateix transcurs del temps. I crec que caldria ser-ne molt conscient per obrar en conseqüència. És a dir, si les falles van a canviar com qualsevol esdeveniment històric, seria molt convenient que els fallers i les falleres ens plantejàrem en quin sentit volem que canvien, i, el que em sembla encara més importants, que el col.lectiu fos una mica més tolerant pel que fa a les diferències entre comissions falleres o entre pobles i ciutats.

Per exemple: és ben sabut que molts falles consideren que les falles anomenades "innovadores" no són falles o són menys falles que les falles "tradicionals", la qual cosa a poc que s'analitze de prop no té cap sentit. Per una banda, algunes de les falles "innovadores", per exemple les de Giovanni Nardin, que per cert planta en la meua, Ripalda, Beneficència i Sant Ramon, del barri del Carme de València, encara que tenen formes no exactament figuratives que s'acosten a la avantguarda històrica expressionista, estan fetes íntegrament de fusta. Mentrestant, algunes de les falles "tradicionals", que els fallers més conservadors consideren falles de tota la vida, estan fetes de poliexpan, de suro blanc, i en molts casos tenen fins i tot estructures de ferro. Per tant, si invertim el criteri, serien molt més falles les de Giovanni Nardin que aquestos enormes homenatges a la química i als materials sintètics.

Però, d'altra banda, fins i tot la construcció de ninots en cartró-pedra es va començar a generalitzar als anys 50 del segle XX. Abans els ninots estaven fet de fusta, palla, cera i roba. I les falles del segle XIX eren en la seua major part falles escenari, amb un cadafal i una única escena representada per ninots al damunt. Crec que la conclusió és clara: una falla ha d'expressar una idea, generalmente satírica, i s'ha de cremar la nit de Sant Josep. Això és una falla. Les respostes estètiques dels artistes han canviat al llarg del temps, i és molt bo, i molt propi de la nostra època a més, que les falles del segle XXI siguen diverses estèticament (i plurals ideològicament).

Un altre tema interessant és el paper de la dona en la festa. Ja hem vist que abans de 1929 no existia la figura de la fallera major. De fet, en les dècades anteriors, la presència de la dona en la festa de les falles era gairebé inexistent. Com es pot comprovar en la descripció que fa Blasco Ibáñez en la novel.la abans esmentada les falles del segle XIX eren una festa bàsicament masculina. La incorporació de la dona es farà empeltant rituals importats de l'alta burgesia (és evident el parel.lisme existent entre l'exaltació o presentació de les falleres majors i els rituals relacionats per exemple amb les Regines dels Jocs Florals) amb altres que recorden la figura moderna de les misses, bàsicament el concepte de concurs de bellesa. És a dir, la societat valenciana dels anys 20 incorporà la dona a la festa utilitzant els codis propis de l'època relacionats amb la inserció de la dona en els espais públics i socials. I l'èxit va ser tan total que va esdevindre tradicional, i fins i tot central a la festa de les falles tal com hui la coneixem.

Però, clar, recordem-ho tot. Les comissions falleres en el moment de la seua configuració com a associacions estables, continuaven sent masculines. Les juntes directives estaven formades únicament per homes. Més endavant es crearan les seccions femenines, amb un delegat en les juntes directives que moltes vegades era també un home. Com em va dir una vegada un veterà de la meua falla, les falles eren una festa feta pels homes en homenatge a les dones. Això és una manera amable de dir-ho. Eren una festa feta pels homes i per als homes, en la qual les dones apareixien en càrrecs simbòlics i passatgers que sublimaven el seu silenci i la seua posició subalterna en la societat. Les dones no eren subjecte de dret en les falles com tampoc ho eren en la societat.

Hui, evidentment, les coses han canviat. Les comissions falleres estan formades per homes i per dones en pla d'igualtat. I també les juntes directives. Fins i tot, ha deixat de ser notícia l'existència de dones presidentes de la seua falla. És normal que aquest canvi afecte la posició simbòlica de la fallera major? Que hi haja falles que no en tenen, o que fins i tot es poguera pensar en figures simbòliques que no foren necessariament femenines? Eixa seria de fet la igualtat real: homes i dones en pla d'igualtat en els càrrecs simbòlics i en els executius. No em sembla gens descabellat. I crec que alguna d'estes coses acabarà per passar. L'existència de falles sense fallera major és en realitat habitual. I crec que no s'acabarà el món. La figura de la fallera major aparegué en la història de la festa en un moment històric concret i es transformarà sense dubtes, i potser desaparega en els termes que hui la coneguem, i no passaria res en eixe cas, les falles seguirien sent falles i els fallers i les falleres del futur tindrien la mateixa relació simbòlica amb les falles en tant que tradició que hi tenim nosaltres.

I en termes pareguts pense respecte a altres temes, com per exemple la famosa proposta de traslladar la cremà al tercer dilluns de març, encara que en aquest cas la resposta siga diferent. És a dir, si els fallers i les falleres decidiren canviar la festa no passaria res, les falles continuarien sent falles, com ho són les de Torís o Montserrat, que no es cremen la nit de Sant Josep. El motiu per canviar la data o no no ha de ser  la suposada immutabilitat de la tradició, perquè ja hem vist que no ho és tal. La qüestió verdaderament important és quina és la implicació d'eixe canvi. Volem fer unes festes en cap de setmana perquè puguen vindre més turistes? És a dir, volem que la festa de les falles siga més una festa per al turisme, integrada en el mercat global de productes turístics de masses i menys una festa per a la pròpia comunitat que ritma el cicle anual amb ella? Eixa és la pregunta vertaderament rellevant. I en aquest cas jo ho tinc clar. Jo no canviaria la cremà de data. No perquè serien menys falles si es canvia, sinó perquè serien altres falles, amb una definició diferent del subjecte de la celebració i també del destinatari. Les falles, a València ciutat al menys, ja estan prou massificades, ja generen prou problemes per aquesta condició massiva, cremant-se cada any el 19 de març. El que cal és més bé una redimensionalització, un tornar a la festa de barri i de comunitat, i menys a l'esdeveniment de masses definit per la seua condició gegantina. És a coses com aquesta al que em referisc quan parle de decidir conscientment cap a on volem que es produisquen els canvis.

Perquè és així. La festa canviarà, tant si volem com si no. Prenim nosaltres el control d'eixos canvis. Que siguen fruit de les nostres decisions col.lectives i no de decantaments cecs. Podrem aleshores aconseguir que les falles siguen més diverses estèticament, menys masclistes i menys influides per la lògica del mercat neoliberal dels productes culturals.

País de falles

-->

Text de la columna Va com va emesa a Ràdio Gandia el 13 de novembre de 2018
L'àudio complet es pot escoltar ací

Crec que un dia vos ho vaig contar, tot caldós com estic. La meua xiqueta Rosa és la Fallera Major Infantil de la meua falla, Ripalda, Beneficència i Sant Ramón, del barri del Carme de València. Com dirieu ací, és la reina de la falla, i hui m'abelleix contar-vos algunes de les coses que vaig fer el passat cap de setmana, marcat per eixa condició paterna meua.

El dissabte vaig acompanyar a la meua xiqueta a tres nomenaments de Falleres Majors Infantils de falles del nostre barri, el que ací a Gandia seria la demanà. Primer, una falla molt xicoteta, molt familiar i molt entranyable, a un raconet del barri, la falla dels carrers Marqués de Caro i Doctor Chiarri, la falla d'Amanda, de Placi, d'Itziar, d'Elena, de Ximo; després, la falla hipster, la falla Corona, però també la falla de Pablo, de Elisabet, d'Alba, de Rubén o de Ribes; i per fi, la falla de la placeta de l'Àngel, una altra d'irreductibles fallers i falleres de Ciutat Vella, una falla preciosa en una plaça preciosa amb el sabor de les falles d'abans, però també la falla de Quique, d'Alba, de Belén, de Paco, de Marisa. I encara hi havia un nomenament més, el dels carrers de Dalt i Sant Tomàs, però s'hagué d'ajornar perquè la desgràcia es va abatre sobre la seua xicoteta comunitat. Falles del meu barri, falles de gent concreta i coneguda, xicotets reductes contra la gentrificació.

I al dia següent, el diumenge, l'apoteosi. La meua falla va vindre convidada a la presentació de les reines de la falla Sagrada Família - Corea, de Gandia, tan espectacular, tan brillant, tan glamourosa i al mateix temps tan popular. Realment va ser una sensació molt intensa el veure la meua xiqueta de fallera, de Fallera Major, de reina, desfilar per la pasarel.la del Museu Faller on tantes vegades he estat per tantes coses com m'uneixen a les falles de Gandia. Corea, sense llum per culpa vostra, és a dir la falla de Manolo i Martina, de Telmo, de Manolo, de Vicenta, de Sayo, d'Eduardo, de Pilar. Per allí estàven també, clar, Pau i Alberto, i molts més amics i amigues de la meua estimada Gandia.

En resum, un cap de setmana meravellós, amb la meua gent, sent molt perquè som poble, compartint il.lusions, emocions, tremolors de veu i somriures, comunitats en xarxa compartint la mateixa festa i fent-la nostra, amb rituals i gestos diferents, però profundament igual, fent-la viscuda, de la matèria dels sentiments i dels records compartits, trenant les vides, fent un conjunt que és més que la suma de tots nosaltres perquè està fet també dels que estigueren i dels que vindran i de cada rialla i de cada llàgrima, i de cada espurna i de cada esclat i de cada eco.

I el cap de setmana que ve més. Quina sort tenim de gaudir aquest patrimoni immaterial, aquesta cultura nostra.