martes, 26 de mayo de 2020

Més Joan Baldoví


Aquestos dies de la fase 1 passen quasi sense adonar-nos i les notícies i els debats es fan vells amb rapidesa. Sembla que hem tornat a la velocitat discursiva d'abans de l'inici de la pandèmia i s'entretenim discutint futilitats i fent publicitat a l'ultradreta instal·lant-nos en els seus marcs. Ara l'última subtilitat escolàstica en discutir-se a les xarxes, plantejada -és clar- per l'esquerra madrilenya, és si la bandera monàrquica, amb l'escut que porta incorporat, amb la seua corona borbònica, amb la seua flor de lis i la seua tendència a estar en mans de feixistes -que tan bé coneixem al País Valencià, pot ésser resignificada. Per a flipar.

Per això jo vull tornar una mica arrere i dedicar la columna d'aquesta setmana a Joan Baldoví, perquè s'ho mereix, i el seu gest de la setmana passada de votar no a la prolongació de l'estat d'alarma per ordeno i mando, per molt simbòlic que siga, és dens i greu perquè és digne. (L'article complet el trobareu a nosaltreslaveu.com fent clic ací)

domingo, 24 de mayo de 2020

El Sol era un cafetí - que en política baralla - per poc arriba al seu fi - per haver plantat la falla. (Versos per a un auca)


(Estos versos van ser escrits per a un auca amb il·lustracions de Sofia Regidor publicada al llibret de la falla Tio Pep de València 2020)

Hi ha una crònica que diu
que en un poble del Piamont
va nàixer molt menudiu
però ja amb dos dits de front
un xiquet graciós i viu
i li posaren Feliu.

Ja major vingué a València
per muntar un cafetí,
i repartia amb solvència
amb benefici i prudència
igual un gotet de vi
que un pitxer amb resolí

I a la guerra del Francés
va augmentar el capital.
Guanyava molt de diners
-ja veuen això com és-
i va obrir un nou local
que és deia el Café Imperial.

La victòria absolutista
li sentà com un cudol
però tingué molta vista
i com era molt artista
el va canviar en un vol
i ara era el Café del Sol

Les coses li anaven bé
amb el vi d'importació,
que venia al seu café:
amb bona conversa i també
alguna conspiració
per dur la Constitució

Era Elío un general
absolutista i cruel,
del rei sicari fidel.
I era tot el seu anhel
escanyar al liberal,
i enviar-lo cap al cel,

Gràcies a Riego un bon dia
tingueren la novetat
que per fi sa majestat
complir la Pepa volia
i així ara per fi podia
arribar la llibertat

I Cassalis molt content
va convidar a cassalla,
i va dir que ja no es calla
i que farà un monument
al general prepotent
per a cremar-lo en la falla

I a Elío el va plantar
com Faeton el volador
que creguent-se triomfador
i que al Sol podia volar
les ales es va cremar
i va caure amb gran dolor.

I només tres anys després
el rei fa traure la dalla
la constitució raspalla
i el pobre cassalis és
vençut i perdut i pres
per la "maledetta" falla

I així en lletres de cobre
la lliçò fonamental,
veritat universal:
que no hi ha alegria que sobre
ni en la casa de cap pobre
ni en la de cap liberal.


Y aquí la historia de Casalis y el Faetón en el Pensat i Fet de 1947



martes, 19 de mayo de 2020

Max Aub


Jo vaig descobrir Max Aub en 1993. Va ser cosa del professor Joan Oleza, que en aquell moment estava dedicat a reivindicar la seua figura, a donar a conéixer la seua obra als universitaris i universitàries, i a que se li fera justícia en la seua ciutat, en la que va decidir que era la seua ciutat, perquè un és d'on estudia el batxiller, va dir, i ell, que va viure en tantes, el va estudiar a l'Institut Lluís Vives.

Aquell descobriment em va somoure profundament. Vaig llegir un llibre rere altre, i vaig ser familiar amb els seus jocs de paraules, amb el seu barroquisme, amb la seua passió, amb els discursos conceptuosos dels seus personatges. I vaig fer la guerra amb Vicente Dalmases i amb Asunción Melià, i amb tants i tants personatges històrics i ficcionals com poblen les seues novel.les, contes i obres de teatre. Davant els meus ulls ansiosos cobrava vida el món d'abans de la desfeta, el que va poder ser, i va arribar a ser breument i després acabà a l'exili i a les cunetes. I ho feia a més des de València, contat per un valencià.

I com passa amb els escriptors que ens fascinen i ens apassionen vaig tenir la sensació que em parlava a mi...  
(L'article complet el trobareu a nosaltreslaveu.com fent clic ací)


La foto de Max Aub amb la seua esposa Peua i les seues filles Elena, Carmen i María Luisa prové de la mediateca de l'INAH de Mèxic:

domingo, 17 de mayo de 2020

Els corruptes tenen noms propis



M'acoste a la falla i torne a mirar amb més deteniment l'escena. La veritat és que té gràcia. El polític encorbatat rebent un feix de bitllets de l'altre encorbatat gros i amb un puro entre les dents. Els dos posen cara de dolents i de cobdiciosos, i sense dubte ho són. Són ocurrents els versos, estan ben escrits i fins i tot ben medits. Han aconseguit fer-me somriure. Bé està. El poble retreu la corrupció dels polítics i els trau a la vergonya pública. I tanmateix...

Els versos parlen del "polític", així en general. I això fa semblar que tots els polítics són iguals. Reforça l'estereotip. I això m'agrada menys. Perquè el que reforça no és l'escarni i la vergonya del corrupte, sinó el cansament general de la política, i que paguen justos per pecadors. I hem d'anar en compte amb eixes coses. El contrari de la política és la dictadura. I es comença per dir que tots els polítics són iguals, i s'acaba demanant un cirurgià de ferro -votant a qui l'ofereix- i perdent la llibertat.

És més bé al contrari: No hem d'allunyar-nos de la política, sinó que tots i totes hem de fer política, d'interessar-nos en ella, d'informar-nos, de saber qui és qui, qui diu què i que fa. I hem fer escarni de polítics concrets, de corrupcions concretes, de partits polítics concrets finançats estructuralment de manera corrupta. I si m'apureu, de certa institució corrupta i hereditària d'origen medieval també.

El ninot hauria de tindre aleshores els gestos més reconeixibles. No és "el" polític, sinó aquest polític concret, el qui robava el diners de les escoles, dels projectes de cooperació, el qui adjudicava i projectava obres faraòniques per clavar la mà, el qui va robar tant, va deixar robar tant, que s'acabà carregant el sistema financer valencià. Un enorme Francisco Camps caracteritzat com un lladre o un mafiós haguera sigut un meravellós remat per a una falla. Els corruptes tenen noms propis. Amb les generalitzacions contribuim a que s'amaguen.

La foto del Rei Joan Carles I nu de la falla Na Jordana 2011 (Sento Llobell / Manolo Martín Huguet) prové de https://www.distritofallas.com/las-fallas/sabias-esto/la-satira-y-el-humor-fallero/

martes, 12 de mayo de 2020

La meritocràcia de Willy Bárcenas


Una notícia que em va colpir aquesta setmana van ser les amargues queixes de Willy Bárcenas perquè, segons ell, havia sigut vetat del programa de TVE Máster Chef Celebrity. Sembla, crec recordar, que el xicot deia que la gent del programa havia contactat amb ell per les dots culinàries que mostrava en Instagram i que quan ja estava esperant a veure quan començava a gravar i a delectar el personal des dels fogons va arribar l'intolerable vet de Televisió Espanyola...


Ja hi havia molts detalls en la notícia sorprenents: la primera, que Willy cuine. Jo ho pose molt en dubte donat que la seua mare va evitar entrar a presó perquè havia de cuidar del seu xiquet, pobret, o siga que jo me l'imaginava incapaç de fer un ou fregit i alimentat per sa mare en persona amb un pitet i fent-li l'avionet amb la cullera. Però després la cosa encara es va posar més divertida quan la productora va dir que simplement no havia passat el càsting, i que a més va ser el seu representant qui va mostrar inicialment el seu interés en que el xiquet de sa mare (i de son pare) entrara en el programa.

Coneixerà Willy el significat de la paraula càsting? Haurà fet alguna vegada un càsting de veres, una entrevista de treball o un concurs de mèrits? Potser la criatura donava per descomptat que... (L'article complet el trobareu a nosaltreslaveu.com fent clic ací)


La foto l'he treta d'aquest article, per altra banda molt delirant:

domingo, 10 de mayo de 2020

Va com va


(Aquest article es va publicar originalment al llibret 2020 de la falla Alquerieta i Museu Faller, de Gandia)

Des d'octubre de 2017 fins al final de 2019 vaig tindre una columna d'opinió setmanal a Ràdio Gandia: Va com va. El seu títol, clar, era un homenatge a l'Ovidi Montllor i vaig pensar que representava perfectament l'esperit que volia que tinguera la secció. En la cançò la veu cantant no es limita a fer un diagnòstic del seu present i del lloc des del que parla, farcit de desavantatges estructurals, sinó que acaba amb la resolució de aconseguir que les coses vagen com vol. Primer constata, després actúa. La constatació és condició de possibilitat de l'acció.

Eixa era la idea. Parlar de com van les coses per pensar també com volem que vagen. I de les coses que van bé també: perquè a Gandia i la seua comarca hi ha moltes coses que van bé. La seua vida cultural, per exemple, o la relació exemplar entre les falles i el món de la cultura escrita, o la vida dels pobles de la Safor, que es manté dinàmica malgrat tot, començant per eixe xicotet miracle que és Potries, més que digna capital cultural de la Comunitat Valenciana del 2018.

Però altres coses podrien millorar. Recorde haver criticat per exemple l'escassa presència del valencià -i de les dones- en la programació del festival Escena Gandia. Moltes d'estes coses que no van del tot bé en realitat no són només un problema estrictament gandià o saforenc: els problemes de la taronja, el tren de la costa que mai arriba, o les deficiències del transport ferroviari de rodalies ens parlen del finançament injust que patim els valencians i les valencianes. Els problemes i les incomprensions amb les quals es troba la nostra llengua tenen a veure amb la revifalla del nacionalisme espanyol homogeneitzador i excloent que estem patint i que amenaça amb trencar -ells sí- Espanya. Perquè Espanya és com és, diversa culturalment, amb diferents nacions aixoplugades en ella. Amb respecte a eixa plurinacionalitat pot ser un país sòlid, ric i lliure, però sense ell acabarà per trencar-se definitivament o es mantindrà unit per la força. Unit, però no estimat pels qui senten que la seua identitat, la seua llengua i la seua cultura no és reconeguda i és de fet percebuda amb hostilitat com aliena. Parlar aleshores d'eixes coses és parlar de Gandia, és parlar del País Valencià i és parlar de l'Estat Espanyol.

Va com va, cantava l'Ovidi. Va com vull, com volem, cantava també. I eixa és una bona conclusió. Al remat els valencians i les valencianes hem de decidir com volem que vaja, i hem de lluitar per fer-ho possible. Contemplar resignadament com va és insistir en un fatalisme paralitzant que no ens ha fet gens de bé. Per a voler, a més, primer hem de voler-nos. Voler-nos com som per tal de millorar. Amb la lucidesa de quines coses que van com van són culpa nostra i quines coses van com van perquè altres fan que vagen així.

D'eixes coses parlava en aquella secció. Des de la meua visió personal, des de la meua cultura, les meues lectures i des del meu punt de vista. Va ser molt bonic mentre durà. Amb humiltat, amb sinceritat i amb honestedat vaig posar el meu granet de sorra per fer que l'espai comunicatiu gandià fos un poc més plural. Gràcies a qui ho va fer possible. I gràcies també als i les oients que li donaven sentit a tot, a eixes botelles llançades setmanalment al mar de les ones amb l'absoluta certesa de que trobaven destinatari. Vos trobaré a faltar.

martes, 5 de mayo de 2020

El monarca de les tenebres i la determinista geogràfica


Torne a llegir en una entrevista de Núria Navarro a Javier Cercas en El Periódico eixe oxímoron central a la Cultura de la Transició que diu que "El Rey representa al Estado democrático", i pense en el pare de la criatura, del qual tantes vegades es va dir el mateix, passejant per ahí amb 1,9 milions d'euros en un maletí. No ho puc evitar. També em passa quan veig les notícies on ix el Preparado supervisant les coses més diverses per videoconferència. Fa molt de temps que em semblen una masquerada, però cada vegada em semblen més directament una coartada.

En eixa mateixa entrevista Cercas diu que li va impactar més la crisi política de la tardor de 2017 que la situació actual de pandèmia. Sovint es diu (i a Espanya els especialistes en palles en ulls aliens ho diuen molt) que el nacionalisme desfermat i fanàtic és una mena de religió integrista, i aquestes declaracions en són una bona mostra. La unitat d'Espanya, o per a ser exactes, que algú pretenga exercir el dret a decidir, afecta més un nacionalista espanyol com Javier Cercas que 25.000 morts i la crisi econòmica posterior amb els seus efectes reals sobre persones reals, especialment de classe treballadora. On vas a parar.

Sorprén aquest maximalisme en un intel.lectual que va trobar tantes raons per entendre el seu avantpassat falangista... (L'article complet el trobareu a nosaltreslaveu.com fent clic ací)

L'àudio complet el trobareu a SoundCloud fent clic ací

La foto prové de l'entrevista citada a Javier Cercas

domingo, 3 de mayo de 2020

Netejar les falles vol dir millorar-les




Parlar de la brutícia i de la neteja en termes metafòrics sempre té un risc, donat que aquestes metàfores s'han farcit de connotacions indesitjables al llarg dels segles. L'objectiu de la neteja pot ser entés com llevar alguna cosa afegida: la brutícia sempre és una capa adherida a la netedat que hi ha davall, per això netejar és llevar, és portar les coses a un estat anterior al procés d'embrutament, i aquest estat anterior pot ser entés com puresa, i això sempre resulta perillós, perqué normalment és la utopia d'alguna mena d'essencialisme. I parlant de falles, molt. Ves a saber el que és això, i en tot cas, un retorn a un passat idealitzat ens revelaria alguns elements inesperats que possiblement no ens agradarien. Per exemple, les falles del segle XIX eren populars i expressió d'una intuitiva consciència de classe, eren sostenibles (cartró, palla, cera i fusta), i vertaderament satíriques, i, això, és clar, ens agrada molt. Però... eren exclusiva o molt majoritàriament masculines, i això ja ens agrada menys.

El que vull dir és que crec que més que de netejar es tractaria de modificar aquelles coses de les falles que no ens agraden, potser de descartar alguna altra, i potser també d'incorporar alguna novetat. Perquè al cap i a la fi molts dels elements que hui ens semblen absolutament tradicionals foren en algun moment novetats. I per cert que molt possiblement aleshores tenien un significat diferent a l'actual en un context social també molt diferent.

Per exemple: l'aparició històrica de les reines falleres, aviat convertides en falleres majors, va suposar un avanç en aquell moment històric, perquè incorporava les dones a la festa i els donava un protagonisme en l'espai públic. Si veiem les fotos de les falleres majors dels anys trenta veurem dones empoderades i valentes, com les mítiques Amparito Albors i Vicentita Montoro, per cert fallera de la meua falla, Ripalda, Beneficència i Sant Ramon, del Barri del Carme.

Cal dir, a més, que no era l'única via de participació de les dones en la festa: coneixem casos de comissions íntegrament femenines en eixa mateixa dècada. Però l'època del franquisme tan rígidament heteronormativa, amb un repartiment tan rígid dels rols reservats als homes i les dones, i a més a més amb el seu conservadurisme extrem associat a un acusat classisme va fer que a partir dels anys 40 eixa fos la única possibilitat de participació alhora que la mateixa figura es redefinia en termes d'ostentació vertical del poder de les classes dirigents.

Hui en dia la societat ha canviat bastant i en alguns aspectes per a millor. Les dones són membres de ple dret de les comissions que fa dècades que eliminaren dels seus estatuts allò de les "seccions femenines". Ho són de dret i ho són de fet: comparteixen tasques i també preses de decisió. Les dones ocupen càrrecs en les juntes directives, coordinen llibrets, duen els comptes de la falla i fins i tot podem dir que ja no estranya a ningú que una dona siga la presidenta de la seua falla, fins i tot s'han produit adaptacions protocolàries per fer-ho possible i armònic.

Aleshores... com es redefineix la funció de la figura de la fallera major en el nou context? Si és una figura representativa honorífica que acompanya a la figura executiva que és el president o presidenta... és normal que el càrrec representatiu tinga restricció de gènere mentre l'executiu ja no en té? Aquesta asimetria no pot ésser percebuda com una fossilització de rituals socials corresponents a un altre moment del procés històric de la societat valenciana?

Jo personalment crec que sí, per la qual cosa és una qüestió de temps que aquest càrrec representatiu i honorífic esdevinga també no marcat genèricament, i ja hem vist de fet alguns gestos tímids que van en esta direcció: alguna falla ja té presidenta infantil, i alguna altra ja ha eliminat el requisit de gènere dels seus estatuts. Tindria sentit parlar de Faller Major? Jo particularment pense que sí, que sense cap problema, donat que altres festes tenen aquestes figures equivalents sense cap problema: els clavaris majors, per exemple i sense anar més lluny. Algunes veus parlen de canviar radicalment el nom i parlar de coses com embaixadors o embaixadores de la festa o de la comissió. També podria ser, encara que pot ésser percebut com més dur en termes de trencament i això podria ocasionar més resistències. Ho veurem.

En qualsevol cas aquestos canvis que és molt probable que es produisquen, seran això, canvis, representacions en el ritual faller de canvis previs que s'han produit en la societat. I sense dubte seran canvis per a millor. I sí, podem pensar-los com un pas endavant per netejar les falles de masclisme carrincló i anacrònic.

Però clar no és l´únic. La igualtat es consegueix en una suma de xicotets gestos constants. A més, encara que les comissions falleres, com a xarxa de sociabilitat -i solidaritat- popular, ja fa molt de temps que són en general espais segurs per a les dones, cal que encara ho siguen més i cal que la festa sencera ho siga. I especialment en aquestos temps en que corren el risc d'esdevindre una festa massiva despersonalitzada i ja sabem malauradament que les festes massives són espais propicis a l'assetjament i a les agressions sexuals. I això, que les falles siguen espais segurs, és una tasca quotidiana de tots i de totes i va més enllà dels elements simbòlics sent com són importants. Netegem les falles de violència masclista a qualsevol nivell i en qualsevol grau, perquè això sí que és literal brutícia repugnant. És urgent. I molt necessari. Farem així entre tots i entre totes unes falles encara millors.

La foto de la proclamació del Faller Major de la Falla Blanqueries de València prové de