miércoles, 21 de junio de 2017

El jugador d'escacs, les falles i la pulsió de mort

Paraules per a la presentació del número 22 de la Revista d'Estudis Fallers




Ho he tornat a fer. He tornat a llegir les paraules que vaig escriure per a aquest esdeveniment de l'any passat i una altra vegada he tingut la sensació de que sembla mentida que haja passat només un any: 16 mesos, per a ser exactes, donat que enguany la nostra revista ix una vegada cremades les falles, quasi per precedir els focs de l'estiu en lloc dels de la primavera: una bona talaia de l'any per a pensar sobre les falles.

Estem vivint temps densos, replens d'esdeveniments, de canvis que es produeixen i canvis que sembla que van a produir-se, que ja està quasi, i que es queden així, en la vora mateixa de la inminència. I també en algun cas d'anades i tornades, d'excursions al país d'Utopia i retorns melancòlics amb les motxilles mig buides.

Juny és un bon més per pensar sobre les falles. Les vespres de Sant Joan, eixe foc que és i no és el de la nostra festa. Perquè al remat tot és una qüestió de perspectiva. De perspectiva i de distanciament.

Recentment en una de les meues classes favorites, les que impartisc a la Universitat dels Majors de Gandia, parlàvem sobre per a què serveix un intel.lectual. I finalment vam arribar a una conclusió, aparentment senzilla, i tanmateix tan difícil d'asolir: per a pensar amb distància, perspectiva i visió de conjunt. Quasi res. Els intel.lectuals vertaders, no els erudits a la violeta, els vertaders, han de contemplar, i reflexionar, i investigar, de manera desinteressada. I no només de manera desinteressada econòmicament -o en termes de la bufa de la vanitat, que deia Francesc Eiximenis-, que també, sinó de manera desapassionada. És a dir, que la perspectiva -si no la distància- respecte a l'objecte d'estudi ha de dur-los a no afectar-se per, diguem-ne, els seus vaivens, els seus avatars, els seus processos. Perquè al cap i a la fi també eixos avatars revertiran objecte d'estudi.

Això, és clar, no vol dir absència de compromís. I ho dic -compromís- amb minúscula, com a substantiu comú, i no nom a nom propi. Ho especifique per si hi ha algún plumífer malintencionat d'aquestos que campen per les nostres terres. Max Aub deia que un intel.lectual és algú per qui els problemes polítics són problemes morals. Un intel.lectual compromés pren partit. I ha de fer-ho per la justícia, pel be comú, i, per suposat, com diria d'altra manera Antonio Gramsci, pel poble. Perquè la causa justa és sempre la causa del poble. La del poble. S'enganyarà sempre qui confonga la causa del poble amb la causa de la pròpia promoció personal, o amb la construcció del propi lideratge. I també qui confonga els equips de treball, els equips units per un mateix projecte, amb peces d'escacs que poden ser sacrificades davant la perspectiva d'un escac, d’un jaque, al rei, real o il.lusori.

Però cal ser desapassionat. Analitzar els fracassos i les decepcions. I els processos autodestructius. I les pulsions de mort, que diria Freud. I per què una excusa qualsevol, un estudi sociològic, per posar un exemple a l'atzar, por servir per atiar eixes forces autodestructives, per assenyalar el boc expiatori, per donar eixida oberta als insult i a l'exabrupte. Per analitzar com per exemple una manifestació festiva s'estructura com un camp de poder en el sentit de Bourdieu, i com els guardians del camp es resisteixen a la seua democratització, com poden utilitzar qualsevol arma contra qui pretenga modificar l'estat de coses, o simplement conéixer l'estat de coses real. I aleshores el camp de poder de la festa és com una versió del camp del poder a seques, però  reflectida en els espills del callejón del Gato que diria Max Estrella.

Hi ha qui s'acosta a la festa per a això, per a aixecar fantasmes, per atiar-los. Per assenyalar a l'enemic en l'espill convexe per a fer que a fora de l'espill les coses continuen com estaven, amb les jerarquies intactes, amb tradicions vertaderes posades al servei de la fossilització de la jerarquia, i d'altres noves fetes passar per autèntiques també. Ernesto Laclau ens podria ser útil per entrendre açò, el desplaçament de la demanda, l'aparent banalitat de la demanda explícita aixoplugada davall un significant buit, i la demanda real, amagada o reprimida.  L'intel.lectual -o més modestament l'investigador- ha d'observar tot això. I analitzar-lo. I procurar que no el cegue la ràbia, ni tampoc el dolor. I aleshores donar testimoni. Seré. Però donar-lo. En la nit del poble, i també en la matinada. També en les matinades que no acaben d'arribar. Quan resulta còmode. I també -i sobre tot- quan no.

Perdoneu-me, amigues i amics, que haja compartit eixes reflexions personals hui amb vosaltres. El que vull dir no és que l'Associació d'Estudis Fallers siguem una colla d'intel.lectuals soberbis. Som, ben bé al contrari, un grup d'investigadors modestos, però constants i aspirants al rigor. Que sabem a més que el coneiximent, que els resultats de la recerca i de la reflexió, han de ser oferits, amb modèstia, però també amb sinceritat i honestedat, a la societat. I que sabem, com els clàssics, que la conversa, l'intercanvi de parers amb voluntat neta de saber, és el camí més segur al coneixement.

Tampoc vul dir que els membres de l'ADEF som exactament desapassionats. Estimem al poble valencià i les seues manifestacions culturals perquè som poble i fills i filles del poble. I de vegades és difícil deixar de banda l'emoció.

El que vull dir és una cosa més senzilla. Que l'Associació d'Estudis Fallers està i estarà on sempre ha estat, fidel al llegat d'Enric Soler i Godes. Estudiant la festa, reflexionant sobre ella, pensant-la, estimant-la, i compromesa des d'eixa posició amb la nostra societat, amb la nostra cultura,i  amb la nostra llengua. Perquè les falles paguen molt la pena. Són patrimoni viu dels valencians. I conéixer el nostre patrimoni, el seu sentit, el seu valor i la seua història és fonamental per protegir-lo, i més encara per a bastir i enfortir la nostra consciència de poble i de comunitat. Eixa és la nostra funció i la nostra tasca. I ahí seguirem. Com enguany.


Seguirem amb les Converses Les Falles a la Nau, amb aquesta revista que de nou teniu a les mans. Seguirem convocant el Premi Soler i Godes. Seguirem participant a la federació de les Lletres Falleres, als seus Premis, i dins d'ella per exemple a l'organització dels tallers de llibret de falla i poesia satírica. Seguirem organitzant amb la Federació de Falles de Gandia la Mostra de Llibrets. Seguirem participant en l'organització d'esdeveniments tan emblemàtics com el Primer Seminari obert Falles i Cultura que tingué lloc a la Facultat de Filologia de la Universitat de València. Seguirem participant en xarrades i esdeveniments cultural a les falles. I més coses que farem. És a dir, seguirem fent cultura popular i en valencià, fent societat civil, i sobre tot fent recerca i reflexionant. I totes eixes són formes de fer país. Un grup d'investigadors, de lletraferits, de fallers, d'aymadors de les glòries valencianes, que dirien els vells Teodor i Constantí. D'aymadors de les glòries i de observadors i assenyaladors modestos de les que no són glòries. I ahí seguirem. Joan i Jesús. I l'altre Jesús -que sóc jo. I Toni. I Rubén. I Tono, Ivàn, Rafa, i els dos Ricards. I Marisa. I Paco. I Pedro. I Marc. I Javi. I Lluiso. I Josep Lluís. I Pasqual. I Gil Manuel. I Pepe. Amb modèstia però amb perspectiva. Perquè la perspectiva és guai. I l'amplitud de mires, aspirar a ella, també. I per supost seguirem amb tots i totes vosaltres. Perquè segur que continuem trobant-nos pel camí. Perquè tenim moltes coses de les quals parlar, i un discurs comú, i una llengua comuna, i una estima comuna per la festa de les falles. I molts punts de trobada.

sábado, 29 de abril de 2017

Dones fortes de la Decadència. La ciutat de València al teatre del Segle d'Or en castellà

Aquest article va ser publicat originalment al llibret de la falla Na Jordana de València 2017. Commedia
  


A la memòria del mestre Josep Lluís Sirera,
veí il.lustre i savi del barri del Carme
amant del teatre, de les falles i de Na Jordana


Curiosament, quan els valencians estaven començant a deixar de banda la seua llengua en la literatura culta, és a dir, quan comencen a sovintejar obres escrites en castellà, des de l'època del duc de Calàbria endavant, tingueren una intervenció decisiva en la configuració de la literatura castellana que segles més tard constituiria el bastiment de la literatura nacional espanyola, una de les pedres de toc del nacionalisme espanyol del XIX i de les seues diferents versions posteriors.

És una paradoxa històrica: els valencians contribuiren a bastir una cultura que els ubicaria en la perifèria, en l'anomalia bilingüe i provincial. Espanya, orgullosa i sorda, no només es negaria a escoltar als fills que li parlen en "llengua no castellana", com diu Joan Maragall en la seua famosa "Oda a Espanya" post 1898, sinó que fins i tot tendirà a confinar als marges o a reduir a la inexistència als fills no castellans que li parlaren en llengua castellana si es resisitiren a integrar-se a la cort, encarnada en ficció retrospectiva com una mena de Madrid etern. Per al nacionalisme espanyol miop i centralista que vindria no hi ha cultura a les províncies, i si hi ha és una mena de reflux secundari i empobrit de la vida literària cortesana o madrilenya. Allì es decideix tot: Madrid centre dimanador de cultura espanyola.

Curiosament, si ens detenem una mica a repassar la història, si anem als textos amb l'ajuda per exemple dels imprescindibles estudis i edicions a càrrec de Josep Lluís Sirera, Teresa Ferrer i altres investigadors de la Universitat de València, i no llegim els historiadors nacionalistes espanyols, descobrim per exemple que un madrileny tan destacat a la història de la literatura espanyola en castellà com és Lope de Vega no ho tenia tan clar. No participava d'eixos prejudicis que arribaran a la seua època en els relats retrospectius. Per això, quan arran d'un dels seus avatars polític-amorosos va ser desterrat de la cort va decidir vindre a València, perquè tenia molt clar que ací es trobava un dels nuclis de la cultura renaixentista a la Península Ibèrica, i una escena teatral que en els termes de hui podriem considerar d'avantguarda. I coses de la història, de la diglòssia i l'herència del compromís de Casp molta d'eixa producció teatral s'havia escrit en castellà. En castellà escrivien Andrés Rey de Artieda (1549-1613), o Francisco Agustín Tàrrega (1554-1602), o Guillem de Castro (1562-1635). I el Lope de Vega de vint-i-cinc anys, allà pel 1588 tenia clar que podia aprofitar el seu desterro per aprendre tècniques teatrals dels mestres, per fer un màster d'escriptura de comèdies en el circuit teatral valencià.

En efecte, algunes de les estratègies dramàtiques que Lope de Vega durà fins a les darreres conseqüències en el seu Arte nuevo de hacer comedias les trobem en les obres dels esmentats autors. I les influències seran evidents: de les obres i de la ciutat. Per exemple, l'acció de moltes de les obres dels autors valencians té lloc a la ciutat de València. És el cas de El prado de Valencia, de Francisco Agustín Tárrega i de Los malcasados de Valencia, de Guillem de Castro. Doncs bé, el mateix Lope triarà la nostra ciutat com a escenari d'algunes de les seues comèdies, com ara La viuda valenciana i Los locos de Valencia. Com veurem, aquestes obres no només són un homenatge teatral a la ciutat on tant va aprendre, sinó que és evident la inspiració en el repertori del seu circuit teatral. Hi ha motius vinculats a les obres que tenen per escenari la nostra ciutat i sobre tots ells destaca especialment un: el personatge de la dona forta que pren el control de la seua vida. Les dones valencianes són fortes i lluitadores, i podem sospitar que això era així no només al teatre.

Eixe és el cas per exemple de El prado de Valencia on la trama avança impulsada per les accions i les intrigues dels personatges femenins. Resumint molt, Don Juan està a punt de deixar Laura, a la qual li va prometre matrimoni perquè té zels. Sap que Laura acceptà una carta d'un pretendent, el Comte Fabricio, italià. L'autora de la indiscreció és Margarita, dama que està també enamorada de Don Juan. Laura demana l'ajuda del seu germà, el capità, que acaba de tornar d'Itàlia acompanyat d'una filla tinguda allà, Beatriz. Ell està enamorat de Margarita. Beatriz es converteix en l'intermediària dels amors, rebent una carta del capità per a Margarita i una altra del Comte per a Laura. Lamentablement equivoca els papers i entrega a Margarita la del Comte. Aquesta li l'entrega a don Juan per fer-li veure que els seus zels estan justificats.

Finalment, i després de diverses situacions equívoques recitades en la seua pràctica totalitat en vers octosíl.lab, Laura idea una situació que permeta fer eixir la veritat a la llum. Don Juan havia citat el Comte a la plaja d'Almenara. I ahí es trobaran tots els personatges. Laura li demanarà a don Juan que s'amague, i el Comte i Margarita seran abordats per uns soldats del capità disfressats de pirates berberiscos. Davant del perill quedarà palesa la cobardia del Comte, que és per cert ja un bon exemple de galán còmic i fuig sense preocupar-se de les dones, que, trobant-se perdudes, demanaran confessió. Margarita i Beatriz confesaran les seues mentides. Immediatament després apareix el Capità, es descobreix el fingimint dels soldats, don Juan ix de darrere de les mates on estava amagat i finalment Laura concerta el seu matrimoni amb don Juan i Margarita accepta com a espós al capità. Tots contents. Però l'acció ha sigut conduida completa per les dones. Els homes actuen d'acord amb el que elles els fan creure o amb la informació que els dosifiquen, amb Laura de protagonista, Margarita d'antagonista i Beatriz de causant involuntària d'una part de les confusions, i aliada poc fiable del Comte. I per cert que comprovar l'ingeni i l'habilitat de Laura farà créixer l'amor de don Juan: "Demonio es esta mujer, / mucho emprende y mucho puede. / Alegre estoy, y procede / de no sé qué mi placer" (vv. 3569-3572), declara.

També es curiós recordar que el Prado de Valencia que dona títol a l'obra i on transcorre sencera la jornada segona és l'Albereda, ja en aquell moment lloc de passeig dels carruatges i lloc d'encontre de les classes dominants: "es un encuentro de azares, / es un centro de mil centros, / y es azar hecho de encuentros, /  y un placer de mil pesares" (vv. 625-628). És molt curiós comparar-lo amb la imatge que ens donarà segles després Vicente Blasco Ibáñez en Arroz y tartana:

"Era la hora en que el paseo adquiría su aspecto más brillante. A todo galope de los briosos caballos bajaban carretelas y berlinas, y por las aceras del paseo desfilaban lentamente, con paso de procesión, las familias endomingadas. Los verdes bancos no tenían ni un asiento libre. Un zumbido de avispero sonaba en el paseo, tan silencioso y desierto por las mañanas, y algunas familias ingenuas conversaban a gritos provocando la sonrisa compasiva de los que pasaban con la mano en la flamante chistera, saludando con rígidos sombrerazos a cuantas cabezas asomaban por las ventanillas de los carruajes. Lo que atraía la atención de todos era el desfile incesante de coches, símbolos de felicidad y bienestar en un país donde el afán de enriquecerse no tiene más deseo que no ir a pie como los demás mortales" (Capítol IX).

Recordem que serà precisament no tindre cavall per tirar del carruatge en els passejos per l'Albereda el que precipitarà el desenllaç de la novel.la i la caiguda de doña Manuela.

Fortes són també les dones de Los malcasados de Valencia, de Guillem de Castro. Forta és Hipólita, resistint els intents de seducció de Valerián; forta és Eugenia, l'esposa de Valerián tractant ella de seduir Àlvaro, l'espós d'Hipòlita, i forta és especialment Elvira, l'amant d'Àlvaro, que ve amb ell disfressada de patge, i que és la vertadera dissenyadora de burles i equívocs a diversos nivells gràcies a que una altra vegada diferents notes dels pretendents amorosos passen per les seues mans: burla als altres patges, a l'ancià Galíndez i al francés Pierres, pel gust de burlar-los i oferir al públic escenes còmiques molt divertides, i aprofita al seu favor la informació de que disposa per fer evidents els dos intents d'adulteri.

Esta obra a més té un desenllaç sorprenent. Finalment els dos matrimonis poden anular-se, però a diferència de moltes altres comèdies de l'època no hi haurà cap reorganització de les parelles. Cap de les dues ex-esposes tenen intenció de reincidir: "Libertad les quiero dar / de hoy más a mis pensamientos", diu Eugenia. "Daré al cielo mis cuidados / por soberano misterio", anuncia Hipólita. I fins i tot Elvira, quan tindria l'ocasió de casar-se amb don Àlvaro, ha aprés la lliçò després de comprovar les desventures de les dues parelles: "La vida de los casados / he visto en aquestos dos; / así, no permita Dios / que a ella extienda mis cuidados". No estem tan lluny de l'esperit de La creu del matrimoni, de Blai Bellver. Però el que crida l'atenció ací és que són les dones qui afirmen en més força el seu desengany del matrimoni i la seua voluntat de buscar la manera de evitar-lo en el futur.

I, clar, si llegim després obres de Lope de Vega ambientades a València és impossible no notar l'aire de família de les seues protagonistes amb Laura o Elvira. Així l'acció de Los locos de Valencia avança bàsicament per la rivalitat entre Erifila, Fedra i Laida per l'amor de Floriano al hospital de folls de la ciutat de València, on es troben els quatre personatges per diversos avatars: Floriano ve fugint de Saragossa perquè creu que ha matat el príncep Rainiero i es fa passar per boig, mentre que Erifila havia fugit de casa de son pare amb el traidor criat Leonato i havia sigut robada per ell i abandonada a les portes de l'hospital. Fedra és la filla de l'administrador i Laida la seua criada. A més, en l'acció apareixen per complicar-ho més Valerio, l'amic de Floriano que li proposa l'amagatall i que en veure Erifila s'enamora immediatament, i tot un conjunt de bojos que van diguent i fent coses molt divertides al llarg de l'obra, com per exemple "¡Oh, sabrosa berenjena, / membrillos y zanahoria, / que echó en arrope de Coria / el poeta Juan de Mena!" (vv. 1127-1130), o "¿Vos queréis que folixemos, / pois que contento me acho?" (vv. 2796-2797) quan el boig és portugués.

Doncs bé, el més interessant de l'obra llegida hui és com les dones són obertament subjecte del desig: "Luego que vine a esta casa / puse los ojos en vos" (vv. 1287-1288). Elles trien parella. I així serà, malgrat les pretensions de Valerio. Quan es descobrisca que en realitat Floriano no matà el príncep, Erifila es casarà amb ell, mentre Fedra, derrotada s'haurà de conformar amb el premi de consolació: Valerio. L'argument de l'obra adopta el punt de vista de la dona, i el galán és molt més objecte del desig en disputa que subjecte que faça avançar la trama. Dones fortes a la ciutat de València ens dibuixen un segle XVII que no és com pensavem i com moltes vegades ens havien contat a l'escola.

I forta és també sobre totes Leonarda, La viuda valenciana, que disposa d'independència i de cabdal i que declara només començar l'obra que "como he dado en no casarme / leo por entretenerme" (vv. 29-30). Resistirà les pressions del seu tio Luciano i el setge a que es sotmesa per tres incansables i ridículs pretendents, Otón, Valerio i Lisandro, bons exemples de galans còmics marca de la casa que ens recorden al seu torn el Comte Fabricio de El prado de Valencia; decidirà el moment de satisfer el desig sexual insatisfet: "Pues remedio he de tener / sin perder mi punto y fama / y he de aplacar esta llama / cruel" (vv. 639-642); i escollirà el seu objecte de desig, Camilo. Aquest hi haurà d'anar a parlar amb ella i després a gozarla sense veure-la mai, sempre a les fosques o embossada. Quan finalment la situació es torne insostenible serà ella qui li comunicará rotundament al seu tio la seua voluntat de casar-se amb Camilo en lloc del pretendent de Madrid que ha sigut el nou intent de casar a la seua neboda: "Aqueste hidalgo és Camilo, / a quien tú conoces bien; / quiéreme bien, y también / yo a él por el mismo estilo. / Si fuere voluntad suya, / yo quiero ser su mujer" (vv. 2923-2928). Ella declara el seu desig abans que ho faça Camilo. Una vegada més són les dones els vertaders subjectes de l'acció i del desig i no els homes, per molta espasa que porten i que desembainen amb certa facilitat.

No crec que siga casualitat esta presència de dones fortes com a motiu dramàtic associat a la ciutat de València com a escenari. Podem imaginar-la culta i elegant, liberal i plaent, plena de dones fortes que sabien el que volien i lluitaven dins dels codis de l'època per tal d'aconseguir-ho. Sense dubte la València del segle XVII era un lloc molt més divertit i alegre del que les ficcions retrospectives nacionalcatòliques de l'Espanya imperial ens han volgut fer creure.


I València era a més un dels nuclis més importants de cultura de la Mediterrània. Fins i tot a la decadència de la nostra llengua, encara que lamentablement per a nosaltres moltes de les obres del periode foren escrites en castellà. Això ens hauria de permetre repensar fins i tot la mateixa construcció de la cultura espanyola. Espanya no ha sigut "la empresa de Castilla", sinó que la perifèria va ser centre de cultura, i ho va ser precisament per ser bilingüe, i pels seus lligams històrics amb els regnes d'Itàlia. La cultura més cosmopolita i moderna dels segles XVI i XVII vingué de la Mediterrània, i això castellans ben desperts com Garcilaso de la Vega o Lope de Vega ho sabien molt bé. Espanya, el seu Segle d'Or, no hagueren sigut el que van ser sense les aportacions dels escriptors dels regnes de la corona d'Aragó. També en castellà. I eixa és una de les coses que hauria d'aprendre d'una vegada per totes "la trista Espanya" a la que parlava Joan Maragall. O Espanya assumeix que ni és ni ha sigut la perifèria de Madrid, que ni tan sols la cultura en castellà és estrictament castellana, i assumeix de pas que és mestissa i plurinacional, o no serà.

lunes, 6 de febrero de 2017

Pregó de les falles de Gandia 2017




Enguany he tingut l'honor d'escriure el Pregó de les falles de Gandia que va ser llegit per Víctor Cucart des del Torrrelló del Pi el passat dissabte 4 de febrer. El pregó deia exactament així:


Per ordre de l'alcaldessa
i la Fallera Major,
també de Telmo Gadea
i de la corporació,
de les reines de les falles
i dels senyors regidors,
amb el permís pertinent
del Ciutadà i del seu vot,
es fa saber amb gaubança,
que s'entere tot el món,
que encara que aquest hivern
ha sigut d'allò pitjor,
que hem tingut neus i tempestes
i hem tingut rellamps i trons,
aviat ve la primavera
i amb ella veurem el sol,
el cel blau i l'aire fresc,
i amb ells noves il.lusions.

Si el calendari no falla
en un mes i un poquet més
o pel dret o pel revés
els gandians planteu falla.

Substituirem per coets
els trons i la pedregada.
En lloc del so de tempesta
hi haurà rialles de Marta
i en lloc de llum dels rellamps
tindrem els ulls de Maragda.

Que des de hui la tristor
prohibida està per decret,
que els més menuts i els més grans,
els més joves i els més vells,
de tots els barris i el centre,
gandians i forasters,
tinguen tots l'edat que tinguen
hui se troben com xiquets,
que l'any és jove i alegre,
i l'alegria se sent
en el goig i en els somriures,
en nostra il.lusió potent,
en l'optimisme en els rostres,
en l'orgull de ser fallers.

(Perquè Sant Josep ja arriba,
i ho saben fins en Oliva)

Que ja comença febrer
i ja s'acosten les falles.
Acabeu els monuments
i aneu preparant les traques,
els saragüells i les pintes,
els tabals i les dolçaines.
Abastiu molt bé el casal,
prepareu les millors gales,
compreu cerveses i vi,
tingueu ben planxats els tratges,
i afinats els instruments,
ben fresquetes les cassalles,
ben calentets els bunyols,
i en els carrers i les places
prepareu l'emplaçament,
que el cadafal ha d'alçar-se
magnífic i sorneguer
ple de sàtira i rialles.

Notícia molt principal
que ens ompli a tots d'alegria,
que són falles a Gandia
Patrimoni Immaterial.


Tant si ho crides com si ho calles
tenim sort els valencians:
perquè ens sentim com germans
quan ens reunim a les falles.

Pot començar ja la festa,
podem eixir al carrer,
podem fer de nostres places
de nou l'espai de la gent.
Des de l'Auir al Montdúver
que es note que estem contents.
Omplim els bars i terrasses,
els casals i els raconets,
fem destapa't cada dia
fins a març des de febrer
siga dijous o dissabte
o diumenge o dia feiner.
Perquè es tanta l'alegria
que té igual el dia que és.

I encara que no parega
que sou uns professionals,
no hi haja enquadre perfecte
o amb el filtre equivocat,
com que sou guapes i guapos
i aneu a anar molt mudats,
feu moltes fotos boniques
i pugeu-les a instagram.

I gaudirem cada dia
i per la nit ballarem,
fins que la nit ens arribe
del dia de Sant Josep,
i amb emoció i alegria
i un poc de pena també
cremarem les nostres falles
tenint molt de sentiment.
Però com som valencians
i gandians i fallers
tindrem renovades forces
i amb seguretat sabrem
que el resplendor de les flames
serà un nou començament.

Serà carícia el suau toc
en la falla de la flama.
L'espurna serà proclama
i el foc serà tots els focs.

Però abans del foc i el fum
vos farem un bon resum

Hui és la jornada primera
de la festa de les falles,
de cançons i de rialles.
Ja arriba la primavera.

I portem un pregó autògraf
per a que ningú s'alarme
un lletraferit del Carme
i un pixaví que és fotògraf.

I ara tots amb alegria
si no ens calla l'emoció,
acabem aquest pregó
cridant fort: visca Gandia!



miércoles, 11 de enero de 2017

Paraules per a Sandra Llopis Juan

El passat dissabte 7 de gener vaig tindre ocasió de fer de mantenidor a una presentació fallera, una cosa gens habitual i ho vaig passar molt bé. Aquest és el discurs que vaig pronunciar, per si vos fa curiositat.



Paraules per a Sandra Llopis Juan
Fallera Major de la Falla de la Plaça d'Espanya, de Cullera

Ja està. Hui fa una setmana que començarem l'any 2017, eixe any que t'has acostumat a trobar al costat del teu nom i de les paraules "Fallera Major". Sandra Llopis Juan, Fallera Major 2017. I ací estic jo, una vegada més fent-te un discurs. Cada vegada que travesses un moment important de la teua vida aparec jo amb un paperet i comence a parlar. Bo, no sé si cada vegada, però sí que algunes vegades. Per exemple, l'any 2011 aconseguires convertir-te en Llicenciada en Filologia Hispànica, i allí estava jo fent un discurs com a representant dels professors de literatura espanyola de la nostra facultat. Aleshores, vaig dir coses com aquestes, en castellà, perquè el discurs aquell era en castellà, però que podrien ser dites exactament igual ara, encara que parlant-te en singular:

" Ahora disfrutad de este instante denso. Porque lo habéis creado con vuestra voluntad de hacerlo denso. Y lo es. Tan denso, por ejemplo, como el momento en que un reserito llamado Fabio se cruza con un gaucho, llamado Don Segundo Sombra; como cuando Tadeo Isidoro Cruz se encuentra de pronto a sí mismo luchando contra su reflejo. Tan denso, como los interminables segundos en que el Coronel Aureliano Buendía esperó la descarga final ante el pelotón de fusilamiento recordando el hielo, como un abrazo en un puente en Budapest, como mirar entre los escalones de un sótano y encontrar un aleph, como una obra de teatro experimental que en realidad representa un sueño".

Després, l'any 2013 la teua germana Helga va estar ahí on estàs tu ara. Era la Fallera Major de la vostra falla i ara fa quasi exactament quatre anys jo estava en aquesta posició diguent coses com aquesta:

“Com la gavina de la mar blavosa, / com l’estupor, com el Castell, com riu, / com riu i riu i riu altra vegada, / com venciment d’una garba d’arròs, / l’acabament gratíssim de l’estany, / pedra central, fonamental indici, / el riu, la mar, l’hort, el tarongerar, / com camps d’arròs, com terrasses invictes”, diu de Cullera Vicent Andrés Estellés al seu Mural del País Valencià. I ahí està tot, com una pindoleta de bellesa i d’estima: la mar i el riu, les gavines i l’arròs, el castell i els tarongerars, l’estany i la llum. L’estupor. L’estupor davant la bellesa perfecta d’un poble als peus d’una muntanya amable, entre la mar i el horts, entre la vida i la vida".

No és casualitat que una de les coses que tenen en comú ambdós discursos siga, clar, la presència de la literatura. Perquè què seria de les nostres vides -de la teua i de la meua- si no fos per la literatura? Perquè una cosa que no sé si sabeu és que els filòlegs ens dividim en dos grans grups: els de llengua i els de literatura. Tots som bona gent, però som un poc diferents. Als de llengua els hauria agradat ser científics de veres, de les ciències positives, i per això fan esquemes i teories molt complicades. Solen ser gent molt ordenada i competent, molt preocupats pel que és "parlar bé", "defensor[es] acérrimo[s] de la corrección académica", com diria Rubén Darío. Els de literatura també, clar. El que passa és que per a ells parlar bé és una altra cosa. Parlar bé és parlar no amb la paraula correcta, sinó amb la paraula precisa, que encaixe no només sintàcticament, sinó també rítmicament. I sobre tot, tocant alguna cosa preciosa del nostre interior. Així ens agradaria escriure. I així són les coses que ens agrada llegir. Com diria Julio Cortàzar, els de llengua són famas i els de literatura cronopios. Els de llengua volen entendre com funciona la llengua; els de literatura volen entendre com funciona la textura verbal de que estan formats els nostres somnis, les nostres il.lusions, la nostra memòria sentimental individual i col.lectiva. Els de literatura volen entendre, però entendre no és reduir a esquemes i a fletxetes i a fórmules matemàtiques. Entendre és saber com funciona, saber quins resorts al nostre interior toca el ritme, el "himno gigante y extraño" que diria Gustavo Adolfo Bécquer, o la paraula, la "tahona estuosa" enunciada d'una vegada per totes pel gran César Vallejo.

I de vegades això que s'enten és difícil d'expressar amb altres paraules. O fins i tot impossible. I el que poden fer aleshores -i és ben important- és tractar d'ensenyar a reconéixer això, a entendre-ho també, llegint i subratllant i puntuant. I citant als mestres. Ahí hi ha temblor. Ahí està la paraula precisa. En fi, això, ja ho he dit abans, que els de llengua són famas i els de literatura cronopios. Doncs bé, evidentment tant la vostra fallera major 2017 com jo som de literatura. I és una sort. Perquè és la literatura, el llenguatge, qui ens dóna paraules per travessar estos moments, per fixar-los millor encara que qualsevol fotografia. Una imatge val més que mil paraules. Pot ser, no dic que no. Però no sempre. Depen de la imatge. I de les paraules.

Una imatge que val per moltes paraules és esta. La teua ahí, al teu lloc de reina de la comissió, amb les teues amigues envoltant-te, amb Leire, amb Miguel Ángel i Jose que t'acompanyen i t'acompanyaran ara, quan s'alce la falla a la plaça i quan les flames culminen el cicle, amb els pares, Liberto i Pepita tots pagats perquè per fi ets la fallera major de la vostra falla, i la teua germana Helga, orgullosa i al mateix temps revivint moments emotius de fa quatre anys, i la "cotiua" Helga, que fa quatre anys no estava i es feia esperar, però que ja està ací i converteix en crònica la felicitat. Els records estaran fets d'imatges, però també de paraules. El record serà entre altres coses un relat i serà com literatura. Però ja m'estic desviant del tema. I no volem això. Que com ja saps per les meues classes tinc una certa tendència a perdre'm en digressions.

Estàvem en que som de literatura. I que ens agrada la literatura. I hi ha una altra cosa que ens agrada als dos, i que, com la literatura, forma part de la nostra identitat i del teixit dels nostres records. Clar, les falles, que en el meu cas tenen la forma de la falla Ripalda, Beneficència i Sant Ramon del barri del Carme de la ciutat de València, i en el teu de esta entranyable comissió de la falla de la Plaça Espanya de Cullera -del Carrer del Riu-, al teu poble entre la ribera del Xúquer i la nostra mar Mediterrània. I és molt clar que hi ha molta relació entre les falles i la literatura. I vos ho vaig a dir en termes ben actuals. Les falles i la literatura se semblen en que ambdós són patrimoni immaterial. De la humanitat, clar. Però també -i sobre tot- nostre. De vosaltres i meu, dels valencians des del Baix Maestrat a la Marina, fins a l'Alacantí si incloem la festa germana que va ser festa filla nascuda el 1928 de les Fogueres de Sant Joan. Les falles són com la literatura i com la llengua patrimoni i identitat, element transversal de nord a sud del nostre estimat País Valencià, hermós, asoleiat, alegre i combatiu, i festiu i amb cels blaus i focs.

       Les falles són Patrimoni Immaterial. Nosaltres ja ho sabiem, però ara ho diu fins i tot la UNESCO. Patrimoni Immaterial de la Humanitat. És clar. Són una manifestació concreta i local d'allò universal, d'allò que ens fa humans als éssers humans, la cultura viscuda i en acció donant sentit a les nostres vides, fent relat -com la literatura- i marcant els moments de trànsit, el moviment de retorn dels cicles i el nostre desplaçament a través d'ells.

En estos mesos passats m'han preguntat algunes vegades que era exactament el que havia sigut declarat Patrimoni Immaterial de la Humanitat, si tota la festa, o si alguns elements i perquè. La resposta és en realitat senzilla: La festa de les falles és Patrimoni Immaterial de la humanitat per aquells elements que la fan única, els elements que venen dels nostres avantpasats, que arriben a nosaltres com a cultura viva i que nosaltres hem de fer arribar també viva als nostres descendents, a la Cotiua i als fills i als nets de la Cotiua, memòria en acció de nosaltres, del poble valencià, de Cullera, d'aquesta xicoteta i meravellosa comunitat que sou, que enguany compleix 75 anys i que complirà molts més quan fins i tot ningú recorde els nostres noms concrets.

I quins són estos elements? El central, és clar, la falla, el monument faller i les tècniques dels nostres artistes i artesans, algunes d'elles en efectiu perill de desaparició, i altres sabers populars relacionats com per exemple la plantà al tombe, acte col.lectiu en el qual tots som un per alçar i per construir, en una mena de versió fallera d'altre patrimoni immaterial de la humanitat ben nostre: la Moixeranga, d'Algemesí, de la Ribera i de tots els valencians.

Però també és destacat per la UNESCO la pirotècnia, els usos específics de la pirotècnia als rituals fallers, el que per cert ens dóna una bona ocasió per tal de garantir la supervivència del tro de bac. I la música, la música al carrer com la que ens ha acompanyat fins ací, amb el nostre repertori específic faller i valencià. I la literatura fallera, -les falles i la literatura altra vegada- els llibrets i els apropòsits, la condició de generadores de cultura escrita que tenen les falles, i l'impressionant fons documental i testimonial del seu trajecte històric que han produit i produeixen, ell patrimoni ben material que ha de ser custodiat i conservat per a memòria. I la indumentària, la manera com hem fet viure antigues tècniques de teixit, antics dissenys, antic vestuari, que no és per a nosaltres peça de museu, ni element arqueològic sinó que el fem viure cada any en el carrer, que viu ara i ací, en els vostres magnífics tratges que amb tanta elegància porteu, i té sentit present i poderós per a nosaltres, bellesa i identitat.

I també és vertader patrimoni immaterial tota la sociabilitat fallera i el cicle ritual amb el qual anem marcant el pas de l'exercici i de la vida. És Patrimoni Immaterial de la humanitat un moment com aquest, però també la vida en el casal, les rialles i les partides de cartes, el gest de qui obre el casal cada setmana, i de qui el tanca, la consciència íntima i tan natural per a tots nosaltres de que el casal de la nostra falla és una extensió de la nostra casa: casa comuna de la comunitat que som i la comunitat una extensió de la nostra família. I això és patrimoni immaterial precisament perquè és íntim, nostre i vostre, de la meua falla i de la vostra, i de totes les altres falles del cap i casal i de les comarques, del nostre país. Perquè som una xarxa d'associacions, de comunitats, de consciències de no ser res si no s'és poble. Eixa sociabilitat popular que fa més habitables i més rics de la vertadera riquesa i més vertebrats els nostres pobles i les nostres ciutats per grans que es facen hauria de ser un motiu d'orgull per a tots els valencians.



Per estes coses, i per altres, les falles són patrimoni immaterial. De falles, de memòria de les falles, es pasten les nostres biografies. Amb moments com aquest, íntims i profundament humans, és basteix el nostre patrimoni cultural, valencià i universal. I nosaltres, els fallers i les falleres, ho sabem. I som feliços.

Doncs això. No vull allargar-me més. Parlar de Sandra és parlar de falles i de literatura. I això és el que volia fer hui, parlar del seu íntim lligam, de la seua capacitat de fer dens el temps, de fixar-lo en la memòria i de traçar el relat de les nostres vides.


I al relat de les falles 2017 li falta el milllor, la gojosa culminació. Com vos vaig dir fa quatre anys, nosaltres els fallers sabem fins i tot en el més cru del cru hivern que arribarà la primavera. Arribarà març, i el cel serà blau, i ens llevarem les jaquetes en arribar migdia, i en cada cantó una falla, i prendrem el carrer festívolament, amb l'alegria de ser valencians, amb música, i coets, i els nostres millors tratges. I quan tot això s'esdevinga, tu, Sandra Llopis, regnaràs. I sabràs que estes falles són les teues. I que estaran per a sempre a la teua memòria, al racó dels moments especials i feliços, part de la teua identitat, de la teua biografia, vertader patrimoni immaterial.



La foto del castell de Cullera prové de www.turisbox.com
Les fotos de la presentació de Lucía Segura i Lucía Sosa