viernes, 27 de octubre de 2017

Falles populars i combatives?

Aquest article va ser publicat al llibret de la Falla El Canet, de Cullera de l'any 2017

Al segle XIX de vegades les falles presentaven a la censura governamental esbossos aparentment inofensius i despolititzats. Després, quan els monuments estaven plantats a la plaça, era evident per a tot el món el doble sentit, de vegades polític, o de vegades veïnal. I no eren infreqüents els casos de ninots retirats per la força pública o destruits airadament pels partidaris del partit ofés o fins i tot pel mateix veí maltractat per la sàtira.

Fins i tot als anys quaranta les falles gosaren de fer referència a temes prohibits i ben incòmodes per al poder: a la fam de les classes populars, per exemple, o a l'estraperlo. De vegades de manera críptica, però de vegades molt evident. Al Museu faller de València es pot veure repetidament fins i tot en ninots indultats: la cacauera estraperlista de 1943, obra de Modesto González, a la qual se li veuen els paquets de tabac eixint pel fons del cabàs trencat, o el lladre de coloms de José Barea (1954) que té els coloms com a principal aport proteínic a la seua dieta.

A finals dels segle XX i a principis del segle XXI trobem la imatge paradoxal dels polítics corrent a fer-se la foto al costat del seu ninot. Per als polítics el vertaderament preocupant no és eixir en la falla, sinó al contrari, no ser representats o ser poc representats. Moltes vegades la crítica és blana, amable, vorejant l'afalac. Fins i tot, a la ciutat de València, als anys de ferro del Barberato, hem assistit a falles descaradament apologètiques, algunes pagades amb diners municipal, com el Gulliver aquell de l'any 1999, que s'alçava del llit del Túria i al qual l'alcaldessa li anava dictant a l'orella els grans projectes que tenia per a València.


A un moment al qual no tenim censura, al menys de manera legal i descoberta, l'humor faller sembla haver estat completament domesticat. El poder ha optat pel reforç positiu però enverinat del premi, de la subvenció, de la xarxa clientelar i d'estendre a les comissions de falles la il.lusió de participar dels oripells del poder. I moltes vegades les falles han respost a estes temptacions amb resignació o fins i tot amb complaença.

Evidentment, al fons d'aquesta actitud jau l'herència imaginària de quaranta anys de dictadura i segles de caciquisme. Parlar de política podia ser perillós, era de mal to, podia portar problemes a qui gosara fer-ho. Enfrontar-se al poder podia ocasionar la repressió immediata, però també la mort social, l'exclusió, o tot un divers ventall de represàlies. De manera que calia anar amb peus de plom,  Hi havia valents, clar. Hi havia esperit de resistència. Però els mecanismes coercitius anaren fent-se majors i més perfectes i subtils fins a ser interioritzats per amples capes de població. Al anys més foscos de la dictadura la censura censurava poc en realitat. La por és sempre la censura més efectiva.

Com trencar aquestes dinàmiques? La resposta, evidentment, supera els límits de la problemàtica fallera, i té a veure amb la construcció d'una vertadera opinió pública, resistent, per exemple, a la banalització de la corrupció. I en efecte hi ha sectors de la societat valenciana i espanyola que funcionen de veres com a societat civil, conscient i crítica.

Moltes vegades he dit que les falles han d'arribar a ser tan plurals com la societat valenciana. Tots els sectors de la nostra societat haurien de tindre espai, i les diferents sensibilitats haurien de trobar la manera de fer seues unes festes com aquestes, basades en el foc i en la sàtira. Tot el demés és accessori. En la mesura en que sectors diferents de l'opinió s'incorporen al món faller confie en que la crítica anirà tenint més importància i també s'aniran ampliant els espais de llibertat i d'independència respecte al poder. Les falles més rebels, les falles populars i combatives, de dins i de fora de les Juntes Centrals i Locals, són d'alguna manera les més fidels a l'esperit original, popular, irreverent i carnavalesc de les falles.

I de fet crec que als darrers anys anem trobant cada vegada espais més amples en aquest sentit. Però si aquesta extensió de la festa per tots els espais socials, si aquest procés no es consolida, les falles podrien fossilitzar-se, esdevenir informació social, celebració ritual entre altres coses de les jerarquies socials, de les relacions de poder i de la magnificència de les classes dominants. I això acabaria per matar-les, ja que allunyaria de manera irreversible als joves, als creatius, als artistes d'avantguarda, a la gent crítica, que acabaria per veure-les com a escenificació del poder en elles mateixes. És a dir, desactivar la crítica convertiria a les falles en closca buida, en tòtem simbòlic i identitari només que dels components més conservadors i fins i tot reaccionaris de les societats dels nostres pobles i ciutats, en un repertori rutinari de rituals rancis.

En la pròpia lògica de la festa de les falles es troba el millor antídot perquè això no esdevinga. Una festa nascuda de l'expressió popular de la crítica i la sàtira pot tornar a reactivar-se en qualsevol moment, donat que la seua transformació salvadora consisteix en tornar a l'origen. Això depen de tots i de totes. I no només pel que fa a la sàtira: calen unes falles igualitàries, no sexistes, no homòfobes, plurals tan estètica com ideològicament: unes falles diverses com el poble que les crea, una festa que puga expressar la perspectiva popular, i que no es limite a confirmar la imatge que el poder té del poble, la imatge a la qual vol el poder que el poble es conforme.

Les falles seran populars i combatives o no seran. Però sóc optimista. Estic segur que ho seran, com ja -també- ho són. El poble valencià és (pot ser, sempre acaba per ser-ho) com volia Vicent Andrés Estellés, un poble unit, alegre i combatiu.

martes, 17 de octubre de 2017

El Xivito de La Pausa


(Article inclós al Llibret de la Falla de la Plaça El.líptica de Gandia de l'any 2017)


Un divendres de novembre vaig sopar al casal de la vostra falla. La meua parella està molt vinculada a la vostra comissió i això em va donar l'oportunitat de gaudir un divendres qualsevol de la vostra quotidianitat. I de seguida, apenes entrat per la porta, em vaig sentir a casa.

Jo sóc faller d'una vella i popular comissió del barri del Carme, de la ciutat de València, Ripalda, Beneficència i Sant Ramon, que es planta a la placeta que forma l'encreuament dels tres carrers junt al Museu de la Beneficència. I cada divendres, s'obri el casal. I cada divendres sé que puc anar-hi a trobar-me amb la meua gent. Com he escrit altres vegades, una de les formes que té ma casa és la del casal de la meua falla.

En entrar a la vostra vaig tindre d'immediat la sensació de la familiaritat: la xarrada a la barra, les bromes sorolloses amb que cada faller anunciava la seua presència, els molins de vent construits per les vostres mans anunciant la propera actuació dels xiquets, la taula llarga parada, les converses sobre la falla i sobre la vida: tan igual a la meua, i al mateix temps tan diferent, tan individual i intransferible. Un faller de Ribesan (així li deiem abreviadament) se sent a casa a l'El.líptica, falles entranyables arrelades a barris populars de València i Gandia.

Per suposat vaig fer cas al consells dels veïns i coneixedors del barri i vaig sopar un xivito de La Pausa. I, clar, vaig fer bé. Perquè el xivito de La Pausa és l'hiperxivito, el xivito total, el pare de tots els xivitos, la seua quintaessència per agregació. Totes les variants possibles de la recepta del xivito estàn incloses en ell com una summa antològica, com un caos quasi inagarrable, però tanmateix deliciós. I fins i tot armònic de manera inesperada.

Aquella nit les reines falleres rebien la pancarta que anunciarà al veïnat que eixe no és un balcó qualsevol, que és el de la casa de la Reina de la Falla de la Plaça El.lítica, que enguany eixa casa serà el centre de la demarcació en arribar falles; més encara: el centre del món per als seus fallers i les seues falleres. Així vaig conéixer Irene i Sandra, Sofia i Andrea, flanquejades per l'atenta alegria d'Alexis i l'amable solemnitat de Carlos: una comunitat com la meua assenyalant en el calendari els passos que els duran a la plantà.

I en algun moment, potser mentre assistia a la senzilla i al mateix temps profunda cerimònia, o potser mentre tractava de menjar-me el xivito de la Pausa sense escampar el seu contingut per la taula, ho vaig pensar. Vaig imaginar a totes les falles del nostre país amb els seus casals oberts un divendres per la nit. cadascun tan diferent i al mateix temps tan faller i tan essencialment el mateix, tots pautant el pas del temps amb cerimònies senzilles i carregades de sentit, cadascun reconeguent-se en les seues -en els seus- representants, somniant els monuments, amb sort veient-los créixer com vosaltres a dins del casal. Vaig imaginar cada falla caminant en comunitat cap al foc que dona sentit a tot, i que marca la necessitat i el desig de tornar a començar, el renovat desig de renovar-se junts, de ser cadascun faller, de ser en comunitat i de fer així, alegre, quotidianament, cultura valenciana, societat civil, memòria compartida, País Valencià, vertebrat i festiu.

Les falles són la festa total. A les falles cabem tots, a les falles cap tot. De repent un teatre canta enardit per exemple "quijoteee, sancho!" i això és un senyal d'identitat del grup, un record comú. O es fa una festa de Halloween, o una festa de la cervesa, o el que faça falta, i tot és falla, i tot és important, perquè tot fa grup i tot recorda al grup la joia de ser poble i d'estar junts. Les falles són música, i indumentària, i pirotècnia, i llibrets, art al l'espai públic i cultura escrita valenciana i en valencià. Les falles són la festa total perquè prenen tots els carrers, cada barri de les nostres ciutats anunciant la primavera. Fan seu el temps i l'espai. Són la festa total perquè defineixen la identitat de cadascun de nosaltres, individus i valencians: sóc faller de Ribesan, sou fallers de la Plaça El.líptica, som fallers i ens reconeguem uns a altres per tot el que tenim en comú. I són la festa total perquè marquen el pas del nostre temps, el pauten conscient i demoradament, i fan del foc, el més potent dels símbols, el principi i el final dels cicles anuals. Són com el pas per la línia del meta del corredor de fons després de cada volta: les falles sempre les mateixes i sempre diferents també en la línia del temps llançada vers l'infinit. I tot això plegat és el nostre Patrimoni Immaterial compartit.

Per això no hi ha lloc millor per menjar-se el xivito de la Pausa que el casal de l'El.líptica. L'entrepà total al si d'una de les seus de la festa total, i no qualsevol, sinó la del barri on es fa. Potser siga per això, però després d'aquell sopar vaig tindre moltes ganes d'escriure un article com aquest. Perquè sí, perquè les falles tenim problemes i coses a pensar i a millorar, però també moltes coses de les que sentir-nos feliços i orgullosos. Sort tenen les nostres ciutats i el nostre país de que existisquen les falles. I sort nosaltres de formar-ne part d'un punt d'eixa xarxa, que ens fa sentir-nos a casa al nostre casal però també viure junts la nostra cultura viva, la nostra personalitat com a poble, els nostres sentiments compartits, quan ens trobem.



domingo, 3 de septiembre de 2017

Los días de la ceniza: una genealogía de la equidistancia


Este verano me dio por leer algunas novelas españolas que habían quedado fuera del "canon", para pensar en un curso que impartiré este año. El criterio fue sencillo: leer novelas cuyos títulos me había topado en textos de referencia y de las que nunca antes había oído hablar, para intentar adivinar por qué nadie me había hablado nunca de ellas. Así, por una mención lateral en un ensayo de Carlos Blanco Aguinaga llegué a Días de llamas, una novela firmada por un enigmático Juan Iturralde del que tampoco nunca había oído hablar y que resultó ser un seudónimo. Me aparecía datada en 1987. Cuando conseguí un ejemplar descubrí que este era el año de su publicación en Ediciones B, pero que había aparecido originalmente en una fecha tan temprana como 1979. Se trataba de una novela sobre la guerra civil, y venía prologada por Carmen Martín Maite, de manera que decidí internarme en sus páginas para descubrir por qué había sido sepultada en el olvido al igual que su autor.


Mis alarmas se encendieron al leer las palabras con las que Martín Gaite comienza su texto de presentación: "las novelas sobre nuestra guerra civil me producen cierto recelo, debido a que el resentimiento y el partidismo desde el que suelen estar escritos se propaga a la presión, muchas veces agobiante, que ejercen sobre el lector". Y es que -dice- prefiere "cualquier estudio histórico que establezca la saludable distancia entre lo que somos ahora y aquella época de nuestro pasado reciente en cuyas heridas no es aconsejable hurgar por hurgar, pero que tampoco conviene cerrar en falso" Esta novela, sin embargo, iba a vencer sus prejuicios, por su calidad pero también porque "toma inmediatamente un vuelo muy ambicioso que la hace superar el caso particular de ese individuo para alcanzar perspectivas testimoniales mucho más amplias".

Así pues me abismé en sus páginas decidido a conocer exactamente de qué resentimientos y partidismos había huido y en qué consistía no cerrar en falso ni hurgar por hurgar. Y lo que me encontré fue una especie de borrador de La noche de los tiempos, de Antonio Muñoz Molina (2009), una novela que me desagradó profundamente y que mi amigo David Becerra destripó de forma adecuada en La guerra civil como moda literaria (2015). Es decir, la novela del tal Iturralde desde su planteamiento inicial mostraba una voluntad de equidistancia que paulatina y sutilmente se iba sin embargo inclinando hacia el lado faccioso. Y ello en una novela publicada en 1979.

No es este lugar para desgranar con detalle la novela. Baste señalar, por ejemplo, que el protagonista y narrador en primera persona es un juez de ideología republicana, que sigue como juez durante los intentos del gobierno por acabar con la violencia caótica, y que sin embargo nos lo encontramos al inicio de la novela encerrado en una checa comunista y esperando que sus verdugos vengan a darle el paseo por tibio y por señorito. El texto combina la narración de la vida en ese calabozo entre la llegada de nuevos presos y las salidas para los paseos al amanecer con las aventuras de este juez desde julio de 1936. Conocemos así entre otras cosas las desventuras de un hermano del protagonista, militar sublevado en el Cuartel de la Montaña que al parecer lo hizo no porque fuera un fascista en armas contra la democracia sino por honor militar, compañerismo y cosas así pero que en realidad era un muchacho excelente.

La novela se centra entonces en mostrarnos el horror de la violencia cometida por los milicianos descontrolados, y sugiere en diferentes momentos que los intentos del gobierno de Azaña por controlar la situación pese a haber perdido una parte importante del ejército eran una farsa. Eso permite poner en plano de igualdad a los dos bandos, omitiendo detalles tan fundamentales para entender lo que estaba pasando como que fueron los militares facciosos quienes desencadenaron la violencia al iniciar un golpe de estado contra el gobierno legítimo, que algunas de las acciones que se narran fueron represalias espontáneas después de conocerse las atrocidades cometidas por los fascistas en su avance, o que mientras el gobierno republicano trataba de acabar con la violencia arbitraria, el gobierno militar franquista organizaba las ejecuciones en masas como parte de sus objetivos estratégicos. Si además los "horrores" republicanos se narran en directo mientras la violencia fascista sólo aparece en relatos de personajes en tertulias y en algún caso es incluso puesta en duda por algún otro personaje o resumida con hastío: ("oímos la historia eterna de las represalias, las desbandadas de los milicianos gritando: 'que nos copan, que nos copan', la historia que acaba con el fusilamiento de los prisioneros por el bando que los hacía"), el resultado es que hablar de equidistancia para esta novela sería ser demasiado generoso. Al parecer los republicanos perdieron la legitimidad al armar al pueblo en lugar de entregar el poder sin más a los militares sublevados reproduciendo así uno de los tópicos habituales de la versión franquista de la guerra repetido hasta la saciedad. Por ello, el narrador expresa su temor a la entrada de los fascistas en Madrid en estos términos: "los facciosos, los vengadores del que tenía el ojo de cristal, del marista, de Abrantes, de los que no quise o no pude salvar".  Los dos bandos quedan equiparados ("los de acá no son mejores") y las implicaciones ideológicas -la mirada condescendiente a las clases populares y a las mujeres, por ejemplo- naturalizadas en las palabras del narrador hacen el resto.

Por ejemplo, Petra, la criada de la familia, es euskaldún y una y otra vez el narrador se refiere a su lenguaje como "su jerga vascuence". Rosas, otro de los funcionarios del juzgado lleva "un ridículo brazalete con la bandera tricolor". En uno de los juicios que el protagonista preside "los jurados parecían facinerosos salvo un empleadillo de Correos, y un maestro, que eran más de temer porque tenían más cultura y peores intenciones y porque sabían comunicárselas a los otros". La amante proletaria del protagonista -casada por cierto con un sindicalista- "llevaba un vestido barato y feo, como solían ser los suyos, pero que se ennoblecía sobre su cuerpo, gracias a sus hombros, a su pecho joven y a su cintura". Lo barato -y feo- opuesto a lo noble: y siempre es así. Tal vez por ello en otro momento una banda aparece "tocando la música ramplona del Himno de Riego". No es extraño entonces que  muchos años más tarde la web reaccionaria Libertad Digital la incluyera en su lista de "Libros que no recomendaría Manuela Carmena".

Que una novela así se publicara en 1979 tiene un significado evidente. Se trataba de prevenir a los lectores de cualquier idealización del bando republicano en la guerra civil, es decir, de cualquier tentación de religar la democracia española con la única genealogía democrática posible, la Segunda República, y abundar en el discurso de la guerra fratricida en la que todos hicieron cosas malas, equiparando a los golpistas y a los perpetradores de un auténtico genocidio ideológico con los defensores del gobierno legítimo y democrático elegido en las urnas en febrero. Es decir, es un producto más de la naciente Cultura de la Transición, defensora del pacto de olvido, de esa manera tan curiosa de pasar página que consistió en aceptar como garante de la democracia y jefe de estado "a título de rey" nada menos, con voluntad hereditaria hasta el fin de los tiempos, al elegido por el dictador; es decir, de cancelar sine die cualquier religamiento histórico real con los perdedores de la guerra civil y su proyecto. La continuidad -transición- sin ruptura con una dictadura militar fue vendida como un verdadero adanismo democrático superador de conflictos y sin ningún vínculo real con el pasado. La movida y el cine de Almodóvar, las hombreras, los pelos cardados y de colores y la "cultura del pelotazo" harían el resto.

Lo que confieso que me escandaliza más es que esta novela venga validada en 1987 por el prólogo de Carmen Martín Gaite, la autora de Nubosidad variable (1992), uno de los textos que leímos como representativos de aquella época superadora de los "visillos" del franquismo, en las que todo lo escondido en "el cuarto de atrás" en los interminables cuarenta años salía por fin con naturalidad al cuarto de adelante.

Es decir, lo que me fascina visto hoy no es que los fachas hicieran su trabajo para perpetuar los privilegios de la oligarquía consolidados en los años del franquismo después del sueño republicano. Lo que me fascina es la abdicación de muchos intelectuales supuestamente críticos, su colaboración para crear un determinados estado de opinión y fijar los límites de lo decible, su voluntad interesada de pasar página a cambio tal vez de un lugar en la cumbre y su cuota de oropeles o, en algún caso, por cierto, de conservar cumbre y oropeles mediante un proceso apenas disimulado de maquillaje retrospectivo. Lo que me fascina es cómo contribuyeron con su silencio a validar con matices las versiones franquistas de la guerra civil, cómo contribuyeron a alejar a España de su memoria democrática.

No es extraño entonces lo que vino después. El revisionismo franquista iniciado sin complejos en la época de Aznar, el desprecio a la bandera tricolor ya presente en la novela que me ha dado pie a estas reflexiones mientras ex-ministros franquistas son enterrados con honores mientras sus conmilitones les cantan el Cara al sol, la censura por ejemplo hace pocos días de un evento de homenaje a los exiliados republicanos en la embajada española en Chile, la prensa convertida en instrumento propagandista coral, la evidencia de tantas continuidades con el franquismo, de la escopeta nacional a la trama Gürtel, de los grises a los GAL y a la ley Mordaza, los recortes de derechos laborales y de opinión, el españolismo excluyente y grosero, del cosmopolitismo provinciano y monolingüe de los madrileños de bien al "soy español español" que se canta brazo en alto como desafío interno contra catalanes, vascos, gallegos que se sientan gallegos, contra nosotros también, contra los valencianos, despreciados cuando nos sometemos, más despreciados aún cuando protestamos.

Y sobre todo me fascina, me escandaliza, me da muchísima pena, cómo mi generación se dejó engañar, como nos creímos la historia épica de la transición, como nos sentimos desacomplejadamente modernos y europeos, como creímos que eran verdad las palabras bonitas que nos enseñaban en el colegio en la clase de ¨ética", los valores democráticos que se asociaban a la constitución del 78, mucho antes de que los fachas rearmados se quitaran las máscaras y prohibiesen por fin la "educación para la ciudadanía". Aquellos tiempos felices y ciegos en que El País era un periódico de referencia y creíamos que Luís Cebrián -o Carmen Martín Gaite- eran progresistas e -incluso- de izquierdas.

miércoles, 21 de junio de 2017

El jugador d'escacs, les falles i la pulsió de mort

Paraules per a la presentació del número 22 de la Revista d'Estudis Fallers




Ho he tornat a fer. He tornat a llegir les paraules que vaig escriure per a aquest esdeveniment de l'any passat i una altra vegada he tingut la sensació de que sembla mentida que haja passat només un any: 16 mesos, per a ser exactes, donat que enguany la nostra revista ix una vegada cremades les falles, quasi per precedir els focs de l'estiu en lloc dels de la primavera: una bona talaia de l'any per a pensar sobre les falles.

Estem vivint temps densos, replens d'esdeveniments, de canvis que es produeixen i canvis que sembla que van a produir-se, que ja està quasi, i que es queden així, en la vora mateixa de la inminència. I també en algun cas d'anades i tornades, d'excursions al país d'Utopia i retorns melancòlics amb les motxilles mig buides.

Juny és un bon més per pensar sobre les falles. Les vespres de Sant Joan, eixe foc que és i no és el de la nostra festa. Perquè al remat tot és una qüestió de perspectiva. De perspectiva i de distanciament.

Recentment en una de les meues classes favorites, les que impartisc a la Universitat dels Majors de Gandia, parlàvem sobre per a què serveix un intel.lectual. I finalment vam arribar a una conclusió, aparentment senzilla, i tanmateix tan difícil d'asolir: per a pensar amb distància, perspectiva i visió de conjunt. Quasi res. Els intel.lectuals vertaders, no els erudits a la violeta, els vertaders, han de contemplar, i reflexionar, i investigar, de manera desinteressada. I no només de manera desinteressada econòmicament -o en termes de la bufa de la vanitat, que deia Francesc Eiximenis-, que també, sinó de manera desapassionada. És a dir, que la perspectiva -si no la distància- respecte a l'objecte d'estudi ha de dur-los a no afectar-se per, diguem-ne, els seus vaivens, els seus avatars, els seus processos. Perquè al cap i a la fi també eixos avatars revertiran objecte d'estudi.

Això, és clar, no vol dir absència de compromís. I ho dic -compromís- amb minúscula, com a substantiu comú, i no nom a nom propi. Ho especifique per si hi ha algún plumífer malintencionat d'aquestos que campen per les nostres terres. Max Aub deia que un intel.lectual és algú per qui els problemes polítics són problemes morals. Un intel.lectual compromés pren partit. I ha de fer-ho per la justícia, pel be comú, i, per suposat, com diria d'altra manera Antonio Gramsci, pel poble. Perquè la causa justa és sempre la causa del poble. La del poble. S'enganyarà sempre qui confonga la causa del poble amb la causa de la pròpia promoció personal, o amb la construcció del propi lideratge. I també qui confonga els equips de treball, els equips units per un mateix projecte, amb peces d'escacs que poden ser sacrificades davant la perspectiva d'un escac, d’un jaque, al rei, real o il.lusori.

Però cal ser desapassionat. Analitzar els fracassos i les decepcions. I els processos autodestructius. I les pulsions de mort, que diria Freud. I per què una excusa qualsevol, un estudi sociològic, per posar un exemple a l'atzar, por servir per atiar eixes forces autodestructives, per assenyalar el boc expiatori, per donar eixida oberta als insult i a l'exabrupte. Per analitzar com per exemple una manifestació festiva s'estructura com un camp de poder en el sentit de Bourdieu, i com els guardians del camp es resisteixen a la seua democratització, com poden utilitzar qualsevol arma contra qui pretenga modificar l'estat de coses, o simplement conéixer l'estat de coses real. I aleshores el camp de poder de la festa és com una versió del camp del poder a seques, però  reflectida en els espills del callejón del Gato que diria Max Estrella.

Hi ha qui s'acosta a la festa per a això, per a aixecar fantasmes, per atiar-los. Per assenyalar a l'enemic en l'espill convexe per a fer que a fora de l'espill les coses continuen com estaven, amb les jerarquies intactes, amb tradicions vertaderes posades al servei de la fossilització de la jerarquia, i d'altres noves fetes passar per autèntiques també. Ernesto Laclau ens podria ser útil per entrendre açò, el desplaçament de la demanda, l'aparent banalitat de la demanda explícita aixoplugada davall un significant buit, i la demanda real, amagada o reprimida.  L'intel.lectual -o més modestament l'investigador- ha d'observar tot això. I analitzar-lo. I procurar que no el cegue la ràbia, ni tampoc el dolor. I aleshores donar testimoni. Seré. Però donar-lo. En la nit del poble, i també en la matinada. També en les matinades que no acaben d'arribar. Quan resulta còmode. I també -i sobre tot- quan no.

Perdoneu-me, amigues i amics, que haja compartit eixes reflexions personals hui amb vosaltres. El que vull dir no és que l'Associació d'Estudis Fallers siguem una colla d'intel.lectuals soberbis. Som, ben bé al contrari, un grup d'investigadors modestos, però constants i aspirants al rigor. Que sabem a més que el coneiximent, que els resultats de la recerca i de la reflexió, han de ser oferits, amb modèstia, però també amb sinceritat i honestedat, a la societat. I que sabem, com els clàssics, que la conversa, l'intercanvi de parers amb voluntat neta de saber, és el camí més segur al coneixement.

Tampoc vul dir que els membres de l'ADEF som exactament desapassionats. Estimem al poble valencià i les seues manifestacions culturals perquè som poble i fills i filles del poble. I de vegades és difícil deixar de banda l'emoció.

El que vull dir és una cosa més senzilla. Que l'Associació d'Estudis Fallers està i estarà on sempre ha estat, fidel al llegat d'Enric Soler i Godes. Estudiant la festa, reflexionant sobre ella, pensant-la, estimant-la, i compromesa des d'eixa posició amb la nostra societat, amb la nostra cultura,i  amb la nostra llengua. Perquè les falles paguen molt la pena. Són patrimoni viu dels valencians. I conéixer el nostre patrimoni, el seu sentit, el seu valor i la seua història és fonamental per protegir-lo, i més encara per a bastir i enfortir la nostra consciència de poble i de comunitat. Eixa és la nostra funció i la nostra tasca. I ahí seguirem. Com enguany.


Seguirem amb les Converses Les Falles a la Nau, amb aquesta revista que de nou teniu a les mans. Seguirem convocant el Premi Soler i Godes. Seguirem participant a la federació de les Lletres Falleres, als seus Premis, i dins d'ella per exemple a l'organització dels tallers de llibret de falla i poesia satírica. Seguirem organitzant amb la Federació de Falles de Gandia la Mostra de Llibrets. Seguirem participant en l'organització d'esdeveniments tan emblemàtics com el Primer Seminari obert Falles i Cultura que tingué lloc a la Facultat de Filologia de la Universitat de València. Seguirem participant en xarrades i esdeveniments cultural a les falles. I més coses que farem. És a dir, seguirem fent cultura popular i en valencià, fent societat civil, i sobre tot fent recerca i reflexionant. I totes eixes són formes de fer país. Un grup d'investigadors, de lletraferits, de fallers, d'aymadors de les glòries valencianes, que dirien els vells Teodor i Constantí. D'aymadors de les glòries i de observadors i assenyaladors modestos de les que no són glòries. I ahí seguirem. Joan i Jesús. I l'altre Jesús -que sóc jo. I Toni. I Rubén. I Tono, Ivàn, Rafa, i els dos Ricards. I Marisa. I Paco. I Pedro. I Marc. I Javi. I Lluiso. I Josep Lluís. I Pasqual. I Gil Manuel. I Pepe. Amb modèstia però amb perspectiva. Perquè la perspectiva és guai. I l'amplitud de mires, aspirar a ella, també. I per supost seguirem amb tots i totes vosaltres. Perquè segur que continuem trobant-nos pel camí. Perquè tenim moltes coses de les quals parlar, i un discurs comú, i una llengua comuna, i una estima comuna per la festa de les falles. I molts punts de trobada.

sábado, 29 de abril de 2017

Dones fortes de la Decadència. La ciutat de València al teatre del Segle d'Or en castellà

Aquest article va ser publicat originalment al llibret de la falla Na Jordana de València 2017. Commedia
  


A la memòria del mestre Josep Lluís Sirera,
veí il.lustre i savi del barri del Carme
amant del teatre, de les falles i de Na Jordana


Curiosament, quan els valencians estaven començant a deixar de banda la seua llengua en la literatura culta, és a dir, quan comencen a sovintejar obres escrites en castellà, des de l'època del duc de Calàbria endavant, tingueren una intervenció decisiva en la configuració de la literatura castellana que segles més tard constituiria el bastiment de la literatura nacional espanyola, una de les pedres de toc del nacionalisme espanyol del XIX i de les seues diferents versions posteriors.

És una paradoxa històrica: els valencians contribuiren a bastir una cultura que els ubicaria en la perifèria, en l'anomalia bilingüe i provincial. Espanya, orgullosa i sorda, no només es negaria a escoltar als fills que li parlen en "llengua no castellana", com diu Joan Maragall en la seua famosa "Oda a Espanya" post 1898, sinó que fins i tot tendirà a confinar als marges o a reduir a la inexistència als fills no castellans que li parlaren en llengua castellana si es resisitiren a integrar-se a la cort, encarnada en ficció retrospectiva com una mena de Madrid etern. Per al nacionalisme espanyol miop i centralista que vindria no hi ha cultura a les províncies, i si hi ha és una mena de reflux secundari i empobrit de la vida literària cortesana o madrilenya. Allì es decideix tot: Madrid centre dimanador de cultura espanyola.

Curiosament, si ens detenem una mica a repassar la història, si anem als textos amb l'ajuda per exemple dels imprescindibles estudis i edicions a càrrec de Josep Lluís Sirera, Teresa Ferrer i altres investigadors de la Universitat de València, i no llegim els historiadors nacionalistes espanyols, descobrim per exemple que un madrileny tan destacat a la història de la literatura espanyola en castellà com és Lope de Vega no ho tenia tan clar. No participava d'eixos prejudicis que arribaran a la seua època en els relats retrospectius. Per això, quan arran d'un dels seus avatars polític-amorosos va ser desterrat de la cort va decidir vindre a València, perquè tenia molt clar que ací es trobava un dels nuclis de la cultura renaixentista a la Península Ibèrica, i una escena teatral que en els termes de hui podriem considerar d'avantguarda. I coses de la història, de la diglòssia i l'herència del compromís de Casp molta d'eixa producció teatral s'havia escrit en castellà. En castellà escrivien Andrés Rey de Artieda (1549-1613), o Francisco Agustín Tàrrega (1554-1602), o Guillem de Castro (1562-1635). I el Lope de Vega de vint-i-cinc anys, allà pel 1588 tenia clar que podia aprofitar el seu desterro per aprendre tècniques teatrals dels mestres, per fer un màster d'escriptura de comèdies en el circuit teatral valencià.

En efecte, algunes de les estratègies dramàtiques que Lope de Vega durà fins a les darreres conseqüències en el seu Arte nuevo de hacer comedias les trobem en les obres dels esmentats autors. I les influències seran evidents: de les obres i de la ciutat. Per exemple, l'acció de moltes de les obres dels autors valencians té lloc a la ciutat de València. És el cas de El prado de Valencia, de Francisco Agustín Tárrega i de Los malcasados de Valencia, de Guillem de Castro. Doncs bé, el mateix Lope triarà la nostra ciutat com a escenari d'algunes de les seues comèdies, com ara La viuda valenciana i Los locos de Valencia. Com veurem, aquestes obres no només són un homenatge teatral a la ciutat on tant va aprendre, sinó que és evident la inspiració en el repertori del seu circuit teatral. Hi ha motius vinculats a les obres que tenen per escenari la nostra ciutat i sobre tots ells destaca especialment un: el personatge de la dona forta que pren el control de la seua vida. Les dones valencianes són fortes i lluitadores, i podem sospitar que això era així no només al teatre.

Eixe és el cas per exemple de El prado de Valencia on la trama avança impulsada per les accions i les intrigues dels personatges femenins. Resumint molt, Don Juan està a punt de deixar Laura, a la qual li va prometre matrimoni perquè té zels. Sap que Laura acceptà una carta d'un pretendent, el Comte Fabricio, italià. L'autora de la indiscreció és Margarita, dama que està també enamorada de Don Juan. Laura demana l'ajuda del seu germà, el capità, que acaba de tornar d'Itàlia acompanyat d'una filla tinguda allà, Beatriz. Ell està enamorat de Margarita. Beatriz es converteix en l'intermediària dels amors, rebent una carta del capità per a Margarita i una altra del Comte per a Laura. Lamentablement equivoca els papers i entrega a Margarita la del Comte. Aquesta li l'entrega a don Juan per fer-li veure que els seus zels estan justificats.

Finalment, i després de diverses situacions equívoques recitades en la seua pràctica totalitat en vers octosíl.lab, Laura idea una situació que permeta fer eixir la veritat a la llum. Don Juan havia citat el Comte a la plaja d'Almenara. I ahí es trobaran tots els personatges. Laura li demanarà a don Juan que s'amague, i el Comte i Margarita seran abordats per uns soldats del capità disfressats de pirates berberiscos. Davant del perill quedarà palesa la cobardia del Comte, que és per cert ja un bon exemple de galán còmic i fuig sense preocupar-se de les dones, que, trobant-se perdudes, demanaran confessió. Margarita i Beatriz confesaran les seues mentides. Immediatament després apareix el Capità, es descobreix el fingimint dels soldats, don Juan ix de darrere de les mates on estava amagat i finalment Laura concerta el seu matrimoni amb don Juan i Margarita accepta com a espós al capità. Tots contents. Però l'acció ha sigut conduida completa per les dones. Els homes actuen d'acord amb el que elles els fan creure o amb la informació que els dosifiquen, amb Laura de protagonista, Margarita d'antagonista i Beatriz de causant involuntària d'una part de les confusions, i aliada poc fiable del Comte. I per cert que comprovar l'ingeni i l'habilitat de Laura farà créixer l'amor de don Juan: "Demonio es esta mujer, / mucho emprende y mucho puede. / Alegre estoy, y procede / de no sé qué mi placer" (vv. 3569-3572), declara.

També es curiós recordar que el Prado de Valencia que dona títol a l'obra i on transcorre sencera la jornada segona és l'Albereda, ja en aquell moment lloc de passeig dels carruatges i lloc d'encontre de les classes dominants: "es un encuentro de azares, / es un centro de mil centros, / y es azar hecho de encuentros, /  y un placer de mil pesares" (vv. 625-628). És molt curiós comparar-lo amb la imatge que ens donarà segles després Vicente Blasco Ibáñez en Arroz y tartana:

"Era la hora en que el paseo adquiría su aspecto más brillante. A todo galope de los briosos caballos bajaban carretelas y berlinas, y por las aceras del paseo desfilaban lentamente, con paso de procesión, las familias endomingadas. Los verdes bancos no tenían ni un asiento libre. Un zumbido de avispero sonaba en el paseo, tan silencioso y desierto por las mañanas, y algunas familias ingenuas conversaban a gritos provocando la sonrisa compasiva de los que pasaban con la mano en la flamante chistera, saludando con rígidos sombrerazos a cuantas cabezas asomaban por las ventanillas de los carruajes. Lo que atraía la atención de todos era el desfile incesante de coches, símbolos de felicidad y bienestar en un país donde el afán de enriquecerse no tiene más deseo que no ir a pie como los demás mortales" (Capítol IX).

Recordem que serà precisament no tindre cavall per tirar del carruatge en els passejos per l'Albereda el que precipitarà el desenllaç de la novel.la i la caiguda de doña Manuela.

Fortes són també les dones de Los malcasados de Valencia, de Guillem de Castro. Forta és Hipólita, resistint els intents de seducció de Valerián; forta és Eugenia, l'esposa de Valerián tractant ella de seduir Àlvaro, l'espós d'Hipòlita, i forta és especialment Elvira, l'amant d'Àlvaro, que ve amb ell disfressada de patge, i que és la vertadera dissenyadora de burles i equívocs a diversos nivells gràcies a que una altra vegada diferents notes dels pretendents amorosos passen per les seues mans: burla als altres patges, a l'ancià Galíndez i al francés Pierres, pel gust de burlar-los i oferir al públic escenes còmiques molt divertides, i aprofita al seu favor la informació de que disposa per fer evidents els dos intents d'adulteri.

Esta obra a més té un desenllaç sorprenent. Finalment els dos matrimonis poden anular-se, però a diferència de moltes altres comèdies de l'època no hi haurà cap reorganització de les parelles. Cap de les dues ex-esposes tenen intenció de reincidir: "Libertad les quiero dar / de hoy más a mis pensamientos", diu Eugenia. "Daré al cielo mis cuidados / por soberano misterio", anuncia Hipólita. I fins i tot Elvira, quan tindria l'ocasió de casar-se amb don Àlvaro, ha aprés la lliçò després de comprovar les desventures de les dues parelles: "La vida de los casados / he visto en aquestos dos; / así, no permita Dios / que a ella extienda mis cuidados". No estem tan lluny de l'esperit de La creu del matrimoni, de Blai Bellver. Però el que crida l'atenció ací és que són les dones qui afirmen en més força el seu desengany del matrimoni i la seua voluntat de buscar la manera de evitar-lo en el futur.

I, clar, si llegim després obres de Lope de Vega ambientades a València és impossible no notar l'aire de família de les seues protagonistes amb Laura o Elvira. Així l'acció de Los locos de Valencia avança bàsicament per la rivalitat entre Erifila, Fedra i Laida per l'amor de Floriano al hospital de folls de la ciutat de València, on es troben els quatre personatges per diversos avatars: Floriano ve fugint de Saragossa perquè creu que ha matat el príncep Rainiero i es fa passar per boig, mentre que Erifila havia fugit de casa de son pare amb el traidor criat Leonato i havia sigut robada per ell i abandonada a les portes de l'hospital. Fedra és la filla de l'administrador i Laida la seua criada. A més, en l'acció apareixen per complicar-ho més Valerio, l'amic de Floriano que li proposa l'amagatall i que en veure Erifila s'enamora immediatament, i tot un conjunt de bojos que van diguent i fent coses molt divertides al llarg de l'obra, com per exemple "¡Oh, sabrosa berenjena, / membrillos y zanahoria, / que echó en arrope de Coria / el poeta Juan de Mena!" (vv. 1127-1130), o "¿Vos queréis que folixemos, / pois que contento me acho?" (vv. 2796-2797) quan el boig és portugués.

Doncs bé, el més interessant de l'obra llegida hui és com les dones són obertament subjecte del desig: "Luego que vine a esta casa / puse los ojos en vos" (vv. 1287-1288). Elles trien parella. I així serà, malgrat les pretensions de Valerio. Quan es descobrisca que en realitat Floriano no matà el príncep, Erifila es casarà amb ell, mentre Fedra, derrotada s'haurà de conformar amb el premi de consolació: Valerio. L'argument de l'obra adopta el punt de vista de la dona, i el galán és molt més objecte del desig en disputa que subjecte que faça avançar la trama. Dones fortes a la ciutat de València ens dibuixen un segle XVII que no és com pensavem i com moltes vegades ens havien contat a l'escola.

I forta és també sobre totes Leonarda, La viuda valenciana, que disposa d'independència i de cabdal i que declara només començar l'obra que "como he dado en no casarme / leo por entretenerme" (vv. 29-30). Resistirà les pressions del seu tio Luciano i el setge a que es sotmesa per tres incansables i ridículs pretendents, Otón, Valerio i Lisandro, bons exemples de galans còmics marca de la casa que ens recorden al seu torn el Comte Fabricio de El prado de Valencia; decidirà el moment de satisfer el desig sexual insatisfet: "Pues remedio he de tener / sin perder mi punto y fama / y he de aplacar esta llama / cruel" (vv. 639-642); i escollirà el seu objecte de desig, Camilo. Aquest hi haurà d'anar a parlar amb ella i després a gozarla sense veure-la mai, sempre a les fosques o embossada. Quan finalment la situació es torne insostenible serà ella qui li comunicará rotundament al seu tio la seua voluntat de casar-se amb Camilo en lloc del pretendent de Madrid que ha sigut el nou intent de casar a la seua neboda: "Aqueste hidalgo és Camilo, / a quien tú conoces bien; / quiéreme bien, y también / yo a él por el mismo estilo. / Si fuere voluntad suya, / yo quiero ser su mujer" (vv. 2923-2928). Ella declara el seu desig abans que ho faça Camilo. Una vegada més són les dones els vertaders subjectes de l'acció i del desig i no els homes, per molta espasa que porten i que desembainen amb certa facilitat.

No crec que siga casualitat esta presència de dones fortes com a motiu dramàtic associat a la ciutat de València com a escenari. Podem imaginar-la culta i elegant, liberal i plaent, plena de dones fortes que sabien el que volien i lluitaven dins dels codis de l'època per tal d'aconseguir-ho. Sense dubte la València del segle XVII era un lloc molt més divertit i alegre del que les ficcions retrospectives nacionalcatòliques de l'Espanya imperial ens han volgut fer creure.


I València era a més un dels nuclis més importants de cultura de la Mediterrània. Fins i tot a la decadència de la nostra llengua, encara que lamentablement per a nosaltres moltes de les obres del periode foren escrites en castellà. Això ens hauria de permetre repensar fins i tot la mateixa construcció de la cultura espanyola. Espanya no ha sigut "la empresa de Castilla", sinó que la perifèria va ser centre de cultura, i ho va ser precisament per ser bilingüe, i pels seus lligams històrics amb els regnes d'Itàlia. La cultura més cosmopolita i moderna dels segles XVI i XVII vingué de la Mediterrània, i això castellans ben desperts com Garcilaso de la Vega o Lope de Vega ho sabien molt bé. Espanya, el seu Segle d'Or, no hagueren sigut el que van ser sense les aportacions dels escriptors dels regnes de la corona d'Aragó. També en castellà. I eixa és una de les coses que hauria d'aprendre d'una vegada per totes "la trista Espanya" a la que parlava Joan Maragall. O Espanya assumeix que ni és ni ha sigut la perifèria de Madrid, que ni tan sols la cultura en castellà és estrictament castellana, i assumeix de pas que és mestissa i plurinacional, o no serà.