martes, 28 de julio de 2020

(Potser) el partit més maltractat de la història


Estos dies és cert que la gent de Podemos ha patit episodis d’assetjament amb particular intensitat. D’una banda tota la història aquesta rocambolesca del mòbil de Dina Bousselham, en la qual ja m’he perdut però que crec que la cosa més o menys sintetitzada és aquesta: els homes de Villarejo li furten el mòbil i filtren de manera interessada contingut als mitjans afins, que existeixen precisament per escampar el que se’ls demane que escampen, es coneix el fet i aleshores els mateixos mitjans es posen a embolicar la troca de manera tal que ja ningú s’aclarisca del que ha passat i semble que les víctimes han sigut els culpables. La propaganda funciona així.

 

D’altra banda, l’altre dia Juan Carlos Monedero va patir un assetjament físic per part d’una colla de feixistes en un bar. Abascal i la seua tropa (a partir d’ara Abascal army) han celebrat aquest fet com una prova de que el poble espanyol, així en abstracte, està fart i ho expressa de manera espontània. També això és propaganda. I els mitjans i els bots ho repetiran fins que a força de repetit li semble veritat als despistats.

 

Encara podria afegir els insults i amenaces que va patir Yolanda Díaz per part d’una colla de maltractadors d’animals subvencionats que reclamen continuar sent-lo perquè s’ho valen, perquè són de bona família i perquè les essències de l’Espanya canyí, però per a ser rigorós en el recompte a hores d’ara no n’estic segur de a quin partit pertany la ministra.

 

En qualsevol cas, és ben cert que Podemos està patint l’embranzida de la caverna feixista, del deep state i qui sap si de la Cort del Preparat. Però he llegit estos dies algunes afirmacions del seus dirigents i persones properes (el mateix Monedero per exemple) que m’han cridat molt l’atenció: diuen que cap partit ha patit aquest maltractamnent durant la democràcia. I això té gràcia.

 

És fàcil recordar-se’n de dirigents d’altres partits... (L'article complet el trobareu a nosaltreslaveu.com fent clic ací)



(La foto l'he treta d'aquesta notícia:

http://www.tribuna.cat/noticies/politica/10-10-2007-posen-una-bomba-a-la-seu-nacional-del-bloc-en-un-atac-que-el-pp-no-condemna.html)

martes, 21 de julio de 2020

Sandra Mozarowski i la zona d’ombra de la Transició


 El dia 24 d’agost de 1977, de matinada, una xicona de 18 anys va caure des del balcó d’un quart pis a la ciutat de Madrid. Se suposava que estava a soles en el seu apartament i que havia caigut accidentalment mentre regava les plantes. Una mort absurda aleshores, d’eixes que ens recorden com de casual és de vegades el fet de seguir amb vida.

Aquella xicona es deia Sandra Mozarowski i era ben coneguda en aquella Espanya de la Transició. Era una actriu joveníssima habitual de les pel·lícules del destape, i havia aparegut fins i tot en algunes de certa rellevància per entendre el cinema i la societat d’aquells anys, particularment Hasta que el matrimonio nos separe (Pedro Lazaga, 1977). Per eixir, fins i tot havia eixit en un episodi de la mítica série Curro Jiménez. L’acabe de veure en un clip a youtube: és una bellesa setentista, amb els cabells llargs i lleument ondulats i la càmera s’entreté en els seus ulls, el primer que ha esmentat José Maria Íñigo en donar pas a l’entrevista. M’ha cridat l’atenció la seua veu, juvenil però lleugerament greu, i ferma, contrastant amb la dolçor del rostre i la suavitat de la mirada. 

Eixa dona és la que va caure des del balcó d’un quart pis. La premsa, clar, en va parlar. Era una notícia d’impacte. He vist un reportatge d’una revista del cor que la mostrava sentada en la terrassa de la qual va caure. “A Sandra le gustaba mucho estar en la terraza de su casa”, diu. Estes actrius de destape i les seues vides desordenades… Potser estava borratxa. Potser. O potser no.

Després es digueren altres coses. Per exemple que frequentava un club d’alterne, com es deia aleshores, d’alt standing, propietat de Paco Martínez Soria. I és que la ciutat sí que era per a ell. I també es va dir que havia conegut el rei Joan Carles I... (L'article complet el trobareu a nosaltreslaveu.com fent clic ací)


La foto de Sandra Mozarowski l'he treta d'aquest article:
 https://www.losreplicantes.com/articulos/sandra-mozarowsky-suicidio-amiga-rey-don-juan-carlos/

martes, 14 de julio de 2020

El classisme, el feixisme, les forces tel·lúriques i la Cultura de la Transició


Estos dies, per motius acadèmics, he estat rellegint les obres teatrals de Federico Garcia Lorca i alguns treballs canònics sobre elles. Per exemple, les introduccions a les edicions crítiques de l’editorial Cátedra de Bodas de sangre i de La casa de Bernarda Alba. A aquesta darrera, a la pàgina 87 es pot llegir la següent afirmació: “Como está clarísimo, Lorca se considera anarquista, es decir, artista, apolítico, por encima de la política”. A la introducció de Bodas de sangre, dels mateixos dos autors, es pot llegir el següent, exactament a la pàgina 80: “Es trágicamente irónico que Lorca cayera pocos años después víctima de fuerzas incontrolables en la psique humana”. Segons estos textos prestigiosos escrits per autors canònics en una col·lecció d’alta divulgació llegida per generacions senceres d’escolars a tot arreu de l’Estat Espanyol, Federico García Lorca era un escriptor apolític que va morir víctima de forces incontrolables en la psique humana. Els textos són de 1989 i 1990. Per aquells anys entrava jo a la Facultat de Filologia com a estudiant.

Encara podria parlar de més coses al voltant d’eixes introduccions. Els autors, per exemple, no superen el fet que una de les famílies protagonistes de Bodas de sangre visca en una cova, i així poden teixir tota una seguida de llocs comuns que literalment vinculen la societat andalusa amb la prehistòria. Tant que parlen d’Espanya i no tenen ni idea de com és en realitat. No tenen ni idea de com és i com viu el poble, els seus pobles.  Jo sempre, des que vaig llegir l’obra per primera vegada, em vaig imaginar la cova de la núvia, blanca i encalada, com una de les coves de Paterna. I. per això, com que tenia referents populars, no em va semblar gens prehistòric. I sembla que el mateix Lorca va insistir en que les coves no necessàriament havien de ser enteses com a signe de pobresa.

Escriptors com Federico Garcia Lorca (i entre nosaltres, per exemple, Enric Valor) s’acostaren al poble des d’una posició (L'article complet el trobareu a nosaltreslaveu.com fent clic ací)


La foto de les coves de Paterna prové de la Fundació General Universitat de València

martes, 7 de julio de 2020

El Casal España Arena i l’amor d’amo (aigua en cistella)

 
Després de molt de temps venent que el nou pavelló construit per Juan Roig anava a ser una instal·lació captdavantera, moderníssima i plena de glamour per a desfer totes les expectatives amb el nom més caspós imaginable: “Casal España Arena” sembla una broma, o la versió macro del local social d’un partit d’ultradreta.

El fet em sembla molt més que una anècdota. En primer lloc, per la manera barroera com aquest benemèrit empresari ha sortejat -per no dir enganyat- les autoritats municipals. S’insisteix molt a dir que els diners són seus, però a sovint els exègetes del mecenes obliden que l’Ajuntament de València cedeix terreny públic, amb la qual cosa també posa capital. Retindre el nom fins signar el conveni és una jugada lletja i em puc imaginar l’il·lustre pròcer celebrant amb els seus amigots -aquells amb els quals va coincidir per casualitat un dia de manifa feixista a l’Albereda, per exemple- la cara que se’ls hauria quedat als rojos i separatistes en haver d’empassar-se el mot Espanya. Juan Roig amb la seua cultura del esfuerzo fa i desfà al nostre país i sembla que les autoritats estan resignades a fer-li seguidisme i a patir els menyspreus que el prohom tinga a bé fer-los.

Això em sembla penós. Però el que és encara més greu és el provincianisme de la burgesia valenciana... (L'article complet el trobareu a nosaltreslaveu.com fent clic ací)