martes, 25 de febrero de 2020

La tauromàquia i la cohesió social




Sembla que a la darrera gala d'Operación Triunfo una convidada, Estrella Morente, se'n va eixir delguió per fer una reivindicació de la tauromàquia. Això se suposava que era una resposta a una concursant, Maialen, que havia parlat en termes molt durs de les corregudes de bous enteses com un espectacle basat en la tortura animal. Una estrella contra la xica sobresalto. I això encara que TVE ja havia demanat disculpes als televidents ofesos. En unaedició anterior va ser a Falange Espanyola a qui van demanar disculpes. És simptomàtic. Després diuen no sé què dels ofendiditos, però al final les disculpes sempre se les duen del mateix costat. Menys mal que cap concursant ha parlat malament de Zozulya perquè aleshores haguera estat expulsat de manera immediata.

Té gràcia també que això passe la mateixa setmana en la qual el rei va dir no sé quina cosa sobreque els bous creen cohesió entre els espanyols. Cohesió. Em sorprén la tendència que té Sa Preparada Magestat per donar per segures unanimitats que estan el seu cap i que serien absolutes si l'enquesta es reduira als seus compiyoguis. No sé si viu en un món propi només a l'abast dels que estan tan preparats com ell o si ha decidit que li té tot igual i que ni poder moderador ni merdes, que ell va a dir el que li vinga en gana i a prendre partit. Mai millor dit siga això de prendre partit, que hi ha un amb el qual tendeix a coincidir especialment.

Jo el que sé és que les poques vegades que he anat als bous, a la fira de falles, va ser portant estudiants dels Estats Units perquè visqueren una experiència cultural. I la sensació que vaig tindre és que la recaptació la sostenen els turistes que volen viure experiències culturals i que generalment per cert aplaudeixen quan el bou li pega un rebolcó al torero. A banda, documentant les classes dels americans tinc comprovat que Manolete o Luis Miguel Dominguín tenien glamour d'artistes del cinema. I que Paquirri semblava tret d'un romanç de Garcia Lorca. I, quan jo era jove, recorde que el Juli no sé si tenia glamour, però companyes meues del BUP el duien a la carpeta. I això sense parlar del més gran entre els grans, Clàsico, el torero alcoià.

Hui en dia trobe que no són el mateix. Jo personalment no sabria dir el nom de cap torero en actiu, i els que ixen en la tele són senyorets de VOX, o senyorets wannabe de VOX, que va a ser el mateix. Per això no sé exactament de quina cohesió parlava Felip VIé de Borbó: en qualsevol cas no sembla ser unànime eixa cohesió i a mi, personalment, com altres pedres de toc de l'espanyolitat eterna, em deixa fora.

Em quede amb eixa concursant d'Operación Triunfo capaç de cantar èpicament vestida desuper-heroïna amb el dibuix d'un gelat al pit. Ella ja ha sigut expulsada de la cohesió dels súbdits per Sa Preparada Magestat. Però no esta sola, que, només en un memorable discurs, ja va expulsar dos milions de persones, tirant pel baix. I sense que li tremolara el ceptre. Com continue així, igual acaba de sobirà absolut de la Monarquia independiente de su casa. Tot és posar-se.

La foto l'he treta d'ací:

domingo, 23 de febrero de 2020

Tòtems i tabús en la festa de les falles




Aquest article va aparéixer originalment al Llibret de la Falla El Mosquit de Gandia de 2019


Les falles hui es prenen massan seriosament a elles mateixes. Això no és nou d'ara: recordem polèmiques sonades, com el dossier sobre les falles d'Ajoblanco del 1976 o La fallera mecànica, la películ.la de quan Lluís Fernàndez era iconoclasta que va ser sorollosament ressenyada per Amadeu Fabregat. Les falles es pensen elles mateixes moltes vegades com una mena de tòtem absolut de la valencianitat. Per això reben malament la crítica i també la sàtira contra elles. Una festa que va nàixer com a carnavalesca i irreverent és absolutament incapaç d'encaixar la crítica. No estic parlant de crítiques malintencionades, destructives, classistes o madridcèntriques, que eixes sí que no fa falta encaixar-les, sinó de qualsevol crítica, per constructiva que aquesta siga, per des de dins que siga emesa. Crec que les coses estan millorant, però qualsevol crítica pot ser entesa com una mena d'atac al més profund de la identitat valenciana, com un prova irrefutable de que qui la fa té la condició irreversible d'antivalencià.

I no fa falta ni tan sols que siga una crítica. Recordem la que es va liar a la Ciutat de València perquè l'Ajuntament va pretendre fer una enquesta sociològica per conéixer el perfil dels fallers i de les falleres. Una pràctica habitual de recerca que en qualsevol àmbit no és ni notícia es va convertir en un escàndol enorme convenientment atiat pels fabricants d'escàndols. L'intent de diagnosi és ja considerat una profanació del tabú, i els autoproclamats defensors del tòtem eixen com a feres a la defensa davant de l'atac imaginari.

I si una crítica qüestiona la manera com els rituals fallers fossilitzen la divisió jeràrquica dels rols de gènere, aleshores ja s'activen totes les alarmes possibles. Perquè el tabú dels tabús és la fallera major. Amb això sí que no s'admeten ni crítiques ni bromes. Excepte que qui les faça tinga el carnet de peinetero, perquè en eixe cas, tot val. Un episodi molt revelador va tindre lloc quan acabaven de conéixer-se les components de la cort d'honor del 2017 a la Ciutat de València. Una d'elles va cometre un clar lapsus quan un periodista especialitzat en festes i tradicions li va preguntar per seu nivell d'anglés. La xicona, en lloc de dir "rasito" va dir "rasuradito". El periodista no va desaprofitar l'ocasió de fer un acudit i va reproduir el lapsus entre cometes com a literal. Quan l'entrevista es va fer viral, el periodista fa alegar inocència angelical i que ni tan sols se li havia passat pel cap l'acudit.

Crec que eixe va ser un dels moments en que el peineterisme matxirulo va mostrar la profunda misogínia que amaga. Fer acudits "picants" i casposos i convertir a una xica en la rialla de la ciutat -i inclús de tot l'Estat Espanyol- és el revers de la infantilització a la qual es sotmet a les falleres majors i a les components de la Cort d'Honor en la majoria de les entrevistes. Aquest mateix any, en setembre, un conspicu peinetero clamava escandalitzat en les xarxes socials perquè segons ell la cort d'honor  no complia els "mínims estètics". El peineterisme objectualitza a la dona des d'una actitud paternalista quasi sempre camuflada d'una veneració que de fet li nega la paraula i la seua capacitat d'acció. Però en ocasions revela per darrere del somriure complaent i condescendent la seua vertadera cara. Paradoxalment, quan altres plantegem els nostres dubtes sobre aquesta figura i el seu tractament som condemnats per no respectar la fallera major. Ells directament no respecten les dones.

No és estrany que una festa que ha tingut tants anys atrofiada la capacitat d'autocrítica tinga de fet problemes per exercir la crítica, especialment al poder. Com als còmics Pantomima Full tan disposats a reivindicar el seu dret a fer acudits de gitanos, li és moltes vegades més fàcil criticar de dalt cap a baix que de baix cap a dalt. La crítica "apolítica" és també ideològica i moltes vegades es limita a confirmar l'ordre establert i les posicions respectives en la jerarquia social.

Crec que el panorama general ha millorat molt els darreres anys. Però encara cal millorar més. Les falles, festa popular i irreverent en origen, han de ser capaces de trencar eixos motlles en que als poders els ve molt bé tindre-les encabides. Les falles són molt importants com a expressió artística, com a xarxa associativa i com a element identitari, però és fonamental que resistim la temptació de prendre'ns massa seriosament, perquè aleshores ens farem rutinaris i avorrits. No cal oblidar que el caràcter crític forma una part essencial d'això que fa que les falles siguen importants. I,  tampoc que repensar-se, estar disposades a l'autocrítica, les farà contemporànies al seu temps i vives de nou cada any i cada dècada, a la mesura de la societat plural, diversa i igualitària que les celebra.

martes, 18 de febrero de 2020

La llum retrobada




Crec que ho he contat moltes vegades, però ara ja fa temps que no. Cal ser capaç de tornar a mira al passat, però sense melancolia, sense abandonar-se al tèrbol gaudi de la recança. Jo passava les falles en casa de la meua àvia Rosa, al carrer de la Mare Vella número 21, al Barri del Carme. Per això les primeres cremades que recorde són de la falla del Portal de Valldigna i de la placeta de l'Àngel. Cada vegada són més remotes però tanmateix –o potser precísamen per això- es conserven nítides en el record.

I d’aquelles falles sempre puc recordar la falla que plantava Na Jordana. A la placeta del Centenar de la Ploma inclús, que jo vaig ser xiquet als anys setanta. Recorde el cap elegant i enorme d'una dona. Recorde un tiovivo que girava amb una figura tapada i enigmàtica i a mon pare contant una història d'una mena de conxorxa internacional. Recorde després la falla que caigué perquè no la pogueren plantar a la placeta i hagueren d'assomar-se a la intempèrie de la plaça del Portal Nou. Jo m'assomava aleshores a altres intempèries, per això ho recorde bé. Recorde una falla enorme sobre els signes del Zodiac. Sé que era enorme, però més enorme era als meus ulls atònits dels 12 anys. I recorde també aquelles falles que estava malalt i que per poc me les perd senceres però encara arribí a veure una gran esfinx amb un don Quixot xicotet al damunt. I podria seguir i omplir aquesta columna d'un demorat je me suviens: els caps dels vells i el braser albirant el barri, dos peixcadors damunt d'una ona mediterrània encarant el cel inclement d'aquelles falles que no va parar de ploure i en les que jo estava a punt d'entrar en la universitat, i una falla dins d'una plaça, una metafalla, i un pinotxo gegant, i els Beatles i el verí del teatre.

Recorde que cada any compràvem el llibret. Un any estava plé d'articles sobre el barri, altre era una caixa plena de cosetes. Els llibrets de Na Jordana els llegia i els rellegia. “La nostra placeta parla”, posava en algun lloc, ho recorde bé. I la seua placeta em parlava, d'arrels i de pertinences, de fer falla, d'orgull de barri. Borrego i Galindo, Borrego i Pitarch, Alarte i Querol: cognoms fallers, del barri del Carme, coneguts llibret rere llibret, celebrities al nostre món xicotet.

Ja fa anys que tinc la sort que Pere, i Vicent i la gent de Na Jordana són amics meus i amigues meues. He escrit al seu llibret i m'he sentit a casa al seu casal. Però no perden l'àura d'aquelles nits de març a casa després de recórrer la ciutat en festes llegint els seus noms a llibrets mítics. Sóc amic de celebrities de la meua primera adolescència. Quasi res. A veure qui pot dir això.

En totes eixes coses -i encara en altres- he pensat des que el diumenge Na Jordana Teatre va muntar una obreta escrita per mí al Talia a la Presentació d’Ariadna, la seua fallera major. I ha sigut bonic aleshores mirar aquell passat, sense melancolia. No hi ha recança, aleshores, sinó, al contrari, ric de tot el que has trobat fent el camí, joia de viure, i de ser valencià i d'esperar un any més que arribe març. Perquè no hi ha espai per a la melancolia quan comproves que aquella llum remota és esta llum, retrobada.

La foto de la Falla de 1984 prové de Najordana.es; la de 1989 de cendradigital.com

martes, 11 de febrero de 2020

La paella de la polèmica


-->


Quan encara emetien el Va com va per les ones de Ràdio Gandia -oh, aquells temps perduts per a sempre!- vaig parlar en una columna de la gent de Ca Saforaui amb la qual havia coincidit a un esdeveniment organitzat per la Falla Popular i Combativa La Delicà a l'espai El Cabasset. Va ser el març de 2019, aviat farà un any. Contava com m'havien impressionat, per la seua claredat ideològica antifeixista i també per la gran generositat que transpuava el seu compromís amb la gent de Gandia que més ho necessita. No s'esgotaven en discusions tuiteres i coses d'aquestes sinó que feien acció social solidària de la que millora la vida de la seua comunitat. Això és vertader antifeixisme pràctic.

Ara veig que es troben immersos en una polèmica absurda atiada pel Partit Popular i amplificada en antena i en diverses publicacions peixcaclics per Ràdio Gandia, entre altres mitjans. Sembla -oh escàndol!- que un regidor de Compromís Més Gandia Unida va anar a una paella popular amb la gent de Ca Saforaui, i aquestos pujaren unes fotos a les xarxes en una de les quals es veu el regidor i el director general de Participació Ciutadana menjant paella mentre a la paret hi ha un cartell dels que demanen que els presos bascos siguen acostats al País Basc. Això és motiu perquè el PP demane que dimitisquen els dos membres del govern municipal i fins i tot perquè demanen la intervenció de la fiscalia amb declaracions incloses del vell amic de Francisco Camps Fernando de Rosa que casualment passava per ahí. País petit, que diria Lluís Llach.

Unes reflexions breus al respecte. La primera: no s'ha destacat prou el fet que els membres de l'equip de govern menjen la paella directament de la paella, quan és el més destacable de la foto. Com tot el món sap, això és el que fan els valencians i valencianes de bé i és un bonic gest comunitari.

La segona: es pot estar d'acord amb eixe cartell o no, però no em sembla tan terrible. Que no demanen que els presos isquen al carrer o coses així, només que cumplisquen les condemnes prop de les seues famílies. Que el PP faça un drama d'aquest cartell mostra una vegada més la tendència totalitària de la dreta espanyola. I aquesta vegada no és VOX qui ho fa. En sembla molt preocupant.

La tercera: a banda del regidor i el seu col.laborador assenyalats em preocupa que el PP es dedique a assenyalar col.lectius com  Ca Saforaui que estan al costat de la gent que més ho necessita, i que fan barri i fan xarxa i fan poder popular.

I encara una més: em preocupa que un mitjà tan important com Ràdio Gandia done ressò a aquestes campanyes. La seua publicació a facebook amb el títol "La foto de la polèmica en Gandia" portava enllaç a la notícia il.lustrada per la mateixa foto del tuit infamant del PP amb cerclets i tot. La publicació i la mateixa redacció de la notícia (que inclou l’àudio de les declaracions de Fernando de Rosa) em semblen malicioses i esbiaixades, perquè donen com a implícit -es a dir, donen com a bo- que aquest cartell siga mereixedor de persecució i assenyalen per tant Ca Saforaui. El plantejament ve a ser que han agafat els regidors en aquest lloc tan poc recomanable.

A l'interior de l'article, a més, donen com a font de la foto al PP, com si fos una mena d'investigació arriscadíssima. Posat a fer notícia del que no ho hauria de ser, podrien haver donat com a font el mateix col.lectiu ca Saforaui que la va publicar originalment amb total naturalitat i sence cerclets entre altres fotos el 26 de gener al seu facebook amb el següent text: "Algunes imatges de la paella d'ahir. Vam passar una vesprada molt agradable, gràcies a tots i totes les assistents". Això haguera sigut més adequat.

Ai, Ràdio Gandia! Que el Va com va -una columna d'opinió- era massa “escorada políticament” per a ella i ara es dedica a amplificar campanyes malicioses del PP amb rerefons totalitari i a assenyalar col.lectius socials. L'edat d'or del periodisme, que va dir aquell.

martes, 4 de febrero de 2020

Senyals nazis que precediran la fi del món




El passat divendres el grup municipal de VOX a la ciutat de València es va negar a recolzar una declaració institucional, coincidint amb l'aniversari de l'alliberament d'Auschtwitz, condemnant l'extermini dut a terme pels nazis durant la segona guerra mundial perquè el text incloïa referències al col.lectiu LGTBI  i, segons el regidor, aquest col.lectiu no va patir persecució nazi; no és nou, ja el passat 13 de gener el regidor de VOX del municipi de Bétera es negà a recolzar un homenatge als veïns del poble morts a Mauthausen perquè deien que calia fer homenatge a totes les víctimes -açò és literal-, "de un bando o del otro".

A banda, i a altre nivell, un àrbitre va suspendre un partit de futbol i la Lliga de Futbol Professional va imposar dures sancions perquè el jugador de l'Albacete Zozulya havia sigut insultat des de la grada amb el qualificatiu de nazi. Aquest jugador, entre altres coses, havia mostrat les seues simpaties pels aliats de Hitler durant la invasió d'Ucraïna en la Segona Guerra Mundial, perpetradors d'assassinats de masses. Des d'aquell dia greus insults contra altres jugadors, particularment contra Iñaki Williams, jugador negre de l'Athletic de Bilbao, no van meréixer ni tan sols ser consignats en l'acta per l'àrbitre.

Encara en altre nivell, una tal Mariló Montero, famosa televisiva, mostrà la seua indignació perquè els ministres de Podemos portaren una xicoteta insígnia amb el triangle roig que estaven obligats a dur els presos polítics en els camps nazis. Li semblava a la referida celebrity signes d'un inusitat radicalisme polític. Només li faltà dir -estava clarament implícit- que alguna cosa haurien fet per a estar a un camp de concentració.

Pujant el nivell de frivolitat una tal Elena Tablada, de la qual jo desconeixia feliçment la seua existència, es va fer una foto al memorial de l'holocaust en Berlín amb una de les poses banals que ja s'estan fent lamentablement habitual en aquest monument. Va anar un pas més endavant incloent a un dels hashtags tronats un acudit, si involuntari d'una frivolitat insuportable, si voluntari d'una misèria moral no menys insuportable, a propòsit dels xiquets que acabaren les seues curtes vides als forns crematoris nazis.

I podria seguir. No és estrany: estem a un país on la fiscalia considera que els nazis són un col.lectiu vulnerable que mereix protecció. La irrupció d'un partit explícitament feixista al panorama polític espanyol i potser la creixent distància històrica ha afavorit aquesta mena de gestos de tebiesa cap al nazisme o d'una inusitada equidistància que seria fins i tot delicte en altres països. Ni nazis ni antinazis, ni feixistes ni antifeixistes, sembla ser per a molts, el políticament correcte. I ja se sap cap on cauen sempre aquestes equidistàncies retòriques entre víctimes i botxins.

Haver patit quaranta anys de la dictadura d'un aliat de Hitler és el que té. I que, com estem comprovant, una part del seu imaginari transitara tranquil.lament fins trobar-se preocupantment viu -i cada vegada més públic- en amples capes de la societat espanyola.


La foto prové d'aquest twit: https://twitter.com/Zurro_85/status/1213032824024043520?s=20