jueves, 29 de marzo de 2018

Cobles il.legals amb foc




Estes cobletes les va escriure el poeta festiu Jesús de Paterna
per al Llibret de la Falla popular i combativa La Delicà de Gandia


Es queixaven els antics
que després del mes de març
els ninots més perillosos
quedaven sense cremar.

I parlaven de polítics,
de lladres i estafadors,
botiflers i sangoneres,
senyorets i explotadors.

També de l'estraperlista,
qui feia trampa en el pes,
qui donava gat per llebre:
els corruptes d'aquell temps.

I jo sé que hagueren falles
el trenta-dos
que celebraven la marxa
d'un tal Alfons.

I recordant eixes cobles
i eixes cançons
sobre a les coses dolentes
pegar-les foc

m'han vingut moltes ganes
d'actualitzar,
i plantar en la falla
sa Majestat.

Perquè després del cinqué
arriba el sis,
i queden molt bé en la falla
els dos felips.

Diria que les flames
lluirien molt
cremant les injustícies
i alguns borbons.

Que la flama popular
per la nit puge
fins els lloc on s'amaguen
tots els corruptes

Estes cobles populars
no vos les cante
que no vull que vinga el jutge
i a tots ens tanque.

(I una altra cosa ben pública
que no vaig a poder dir
és que volem decidir
i que visca la República)

jueves, 22 de febrero de 2018

El corredor mediterrani: corre molt però mai no arriba





A Madrid tenen una idea molt peculiar del concepte "mediterrani". Creuen, de veres ho creuen, que ells i elles són mediterranis. És lògic: pensen Espanya com una mena de rodalia de Madrid, amb la qual cosa tenen el seu port i tot (Alacant) i la seua platja (Gandia). Per això van presumint en Europa de dieta mediterrània o creuen que la cançò "Mediterraneo" de Joan Manuel Serrat, escrita en castellà, però abans que es fera col.lega de Sabina, parla d'ells. I s'emocionen cantant-la i tot.

Per això no és estrany que troben d'allò més normal que el corredor mediterrani passe per Madrid. I no és estrany que personatges com ara Susana Díaz en l'època en que volia fer el bot des de províncies a la capital del regne també ho defenguera com a normal. I supose que ara ho defensarà també. Perquè les provincies muy españolas y mucho españolas al que de veres aspiren és a estar ben comunicades amb Madrid. L'eix primigeni Sevilla Madrid de l'AVE és d'alguna manera el somni provincià fet tren xaxi.

A més fer un corredor mediterrani pel mediterrani, eixa tautologia "separatista", tindria altres conseqüències indesitjades per la villa y corte. Bàsicament vertebrar el territori de l'estat de manera no radial. És a dir, que els valencianets i valencianetes se n'adonen que el camí cap a Europa -eixa Europa idealitzada durant molt de temps, mercat i model de civilililili, com diu la cançò- passa per Barcelona i no per Madrid.  I és que anem espai, quan els mitjans i els polítics espanyolassos parlen de preservar la unitat d'Espanya no parlen de qualsevol unitat, no se'm despisteu, a veure si ací qualsevol territori amb llengua diferent al castellà es va a creure amb els mateixos drets que la sacrosanta Castella, la de Espanya-la-empresa-de-Castella. No es tracta d'una unitat federal, posem per cas. O una unitat en la plurinacionalitat reconeguda que garanteix que diverses nacions estiguen juntes precisament perquè se'ls reconeix el dret a no estar juntes si no volen. No, això ni és unitat ni és res. La vertadera unitat és la Madridcèntrica, amb el castellà com a única llengua del poder, radial i monàrquica -i corrupta- por la gracia de Dios. I com eixa unitat per molt que s'entesten "no és natural", que diria Josep Vicent Marqués, aleshores el corredor mediterrani mediterrrani se'ls apareix com un risc que no poden córrer, exactament al mateix nivell que la federació de comunitats autònomes, la desprovincialització i altres coses paregudes que les carrega el dimoni.

I això si parlem del corredor mediterrani, que el tema dels trens dóna per a molt. Heu provat a anar a Alcoi en tren? Des de Xàtiva encara es pot. I anar i tornar? Heu provat? La línia que uneix València i la que fou capital industrial valenciana llangueix sense remei, sense freqüències de pas, sense manteniment. De la línia Gandia-Alcoi (de quan Gandia era la platja d'Alcoi) queda un carrer a la capital de la Safor i una locomotora a Almoines. I del tren Gandia-Dènia, eixe vertader corredor mediterrani per a passatgers, de quan en quan es parla, sobre tot en campanya electoral i amb verbs conjugats en futur. És un tren mític, màgic, com el tren de Hogwarts. Es parla, es parla, però ningú l'ha vist. I no sé jo si l'arribarà a veure.

Les rodalies vertebren territori. Són transport sostenible i de qualitat. I popular. Transporten gent del poble, obrers i obreres, estudiants. Supose que són massa coses per a que els llunyans poders polítics de caire quasi colonial que ens han tocat en sort hi estiguen interessats.

Per això, malgrat que en els anys en que els valencians i les valencianes votaven majoritàriament al Virrei Camps, a la cacic Barberà o al cacic Rus quasi perd del tot l'esperança, crec que el corredor mediterrani, les rodalies i tantes altres coses que necessitem els valencians i les valencianes estan lligades a la nostra pròpia autopercepció com a nació. A la construcció nacional valenciana, que es deia abans. Ser un poble unit, alegre i combatiu, Vindre d'un silenci, però anar a la paraula, ferma i digna. Ser això. Voler ser això. Valencians i valencianes. Sense cacics, sense oligarquies botifleres, sense voler ser el port ni la platja de Madrid. Sense pensar que el camí al món passa per Madrid. Creure-s'ho. Sacudir-se culpes, i complexos. Tindre menys banderes d'eixes monàrquiques i castrenses als balcons i més solidaritat amb els altres pobles de l'estat, que pateixen l'estat madridcèntric i arrogant.

Possiblement no arribaran els corredors, ni els rodalies al dia següent de tot això. Però estic segur que serà el principi de la solució. Esdevenir subjecte és la primera condició per a parlar d'igual a igual amb el poder.



(Aquest article el vaig escriure perquè me l'havien encarregat per a un llibret de falla d'aquest 2018. Sembla que es va perdre pel camí. Serà la maledicció del corredor mediterrani...)

jueves, 15 de febrero de 2018

Elegia i fum de les cendres de la falla

Aquest poema aparegué publicat originalment al Llibret de la Falla Beniopa de Gandia 2017


"...cendra queda tan sols que escampa el vent"
         Francesc Puig i Espert



Recordes la plaça en silenci
amb les llums de la festa encara enceses.
Apenes alguns caminants perduts
tractaven d'aferrar-se a la darrera alegria
i no podien evitar que fos ja
anacrònica.

Tu miraves tendrament la cendra de la falla
i miraves enlairar-se les columnes de fum,
del fum ara ja blanc de la fusta.
La soledat era això
                              -pensaves-.
Aqueixa sensació d'estar suspés,
entre el passat
-entre tot el passat-
i el futur desconegut més enllà de les cendres.

Totes les nits de Sant Josep són la mateixa
-havies escrit no feia molt-.
Per això havies recordat la infantesa
un moment abans
il.luminada per les flames d'aquella nit incerta
i circular.
Per això havies quasi sentit de nou
el tacte rugós de la mà del pare,
o la mirada brillant de la mare
aparentant indiferència
perquè
            -d'alguna manera fosca-
entens que trobava de malt gust
que la sabereu feliç.

Estaven allà tots ells, en aquella plaça,
darrere de les flames,
en les ombres que són sempre
el revers necessari de la llum.

Tots els focs són el foc, com volia Cortàzar.
Però ara de repent, palplantat allà,
absort, amb un lleuger estupor,
entens que també totes les cendres són la cendra,
que tots els fums són el fum
i que a la fi
aquest és el lloc on acaben els cicles
i cendra i fum són finalment

-->
el que roman.



martes, 6 de febrero de 2018

Manel Marí

Manel Marí llegint poemes al Centre Internacional de Gandia en 2013
(Aquest text correspon a la columna "Va com va" emesa al programa "Hoy por hoy Gandia" de Ràdio Gandia el 6 de febrer de 2018. Ací es pot sentir l'àudio)

"Amb el fuet i el bram em mena / el mestratge la mort -me'n fot, / però és la mort qui ara es revolta / i diu la seva en represàlia". Estos versos són de Manel Marí, el gran poeta eivissenc i valencià, el meu amic Manu. I sí, el dimecres passat la mort va dir la seua en represàlia amb el fuet i el bram, i ens el va llevar i encara sembla mentida.

Manel Marí era un poeta savi i sorneguer, mestre de les paraules i dels ritmes, de les tradicions poètiques i dels tons. Havia llegit molt, sabia molt, i amb tot això havia construit la seua pròpia veu. Era gran, com a poeta i com a persona. I com passa amb les vertaderes persones grans, era senzill i proper en el tracte, i ací a Gandia en va deixar mostra i petjada.

Ho fa fer en la Trobada d'Escriptors Joves en 2006. Ho va fer en guanyar el Premi Senyoriu d'Ausiàs March el 2003 i el 2017 altra volta fent de mantenidor de l'acte de lliurament. I també el 2009 quan guanyà el premi Joan Climent. I quan el vaig convidar a llegir els seus versos als estudiants de la Universitat dels Majors del Centre Internacional de Gandia en 2013. Es va fer amb tots i amb totes, amb la manera precisa d'encarnar els seus poemes que tenia, amb la barreja exacta d'humor, de companyonia, i de profunditat, quan parlava de la vida, quan parlava de les nostres maltractades societats.

Manu era a més un amic generós i lleial. Encara que passaren temps sense veure'ns, quan ens trobàvem, a casa de Nuria, o al carrer Sant Ferran, o al Centre Octubre, sempre em rebia amb dos besos i amb la sensació que el lligam fet d'amistats comunes, de converses teixides, de nits electorals, de vins i de cerveses, i de pèrdues viscudes junts, estava intacte, ferm i constant, per molt gran que es fera com a poeta, per importants que foren els premis que guanyara. Enguany li vaig demanar un poema per al llibret de la meua falla, i no només va acceptar de seguida, sinó que va afegir que li abellia molt. I així ho fa fer: un sonet perfecte i rotund del seus, cridant-nos a la revolta vital i quotidiana i alegre.

Perquè Manu era profundament vitalista. Li agradava la vida, i li agradava la gent. No en va el seu darrer llibre es titula Tavernàries. En els bars era capaç de treballar, de llegir i de trobar en la remor una mena especial de silenci: el brunzir de la gent que té la textura de la vida, d'on naixen els textos, on troben sentit. Per això també sempre hi havia vi en els recitals que organitzava amb la seua colla a Ca Revolta. La poesia i el vi negre, plaers sensorials que reserven ensenyances amagades per a qui sap cercar, trinxeres i espais de resistència, revoltes viscudes íntimament i amb els altres.

"Qui diu d'anar-se'n? No pas jo, / que em quedo a despertar-me a soles / i cerco un roc a les palpentes / per bregar un dia més de nit", diuen altres versos seus. I en efecte, eixa ha de ser la nostra represàlia contra la mort: prendre-li la paraula al poeta, continuar teixint resistències, cercant rocs a les palpentes. I sostenir la memòria de l'amic, llegir i rellegir els versos, i sentir la seua veu, greu, sorneguera i rotunda, que continua bategant a dintre d'ells.

lunes, 22 de enero de 2018

La volta a l'any entre dues flames

Aquest article aparegué publicat originalment al Llibret de la Falla Santa Anna de Sagunt 2017


Moltes voltes he pensat que totes les nits de Sant Josep semblen ser la mateixa. Immediatament abans que s'encenga la traca la falla sembla ser encara la d'eixe any concret, amb el seu remat, amb els seus ninots esperant impàvids la carícia de la flama. Després, quan el monument s'ha vingut avall i les despulles de la falla van esdevenint cendra també hem tornat a les nostres coordenades espai-temporals i abracem els nostres companys de somni, a la nostra gent, a un moment exacte del temps.

Però alguna cosa ha esdevingut entre mig. Hi ha hagut un moment, quan el foc ha pujat fins més enllà de l'alçada del monument, quan ha esborrat la seua fesomia concreta, que tots junts hem eixit del temps, i s'hem situat a un indret especial, com un espill que reflexa un altre espill, al centre d'una cadena que sembla infinita de focs a la  mateixa plaça. Hi ha un moment quan la nit de Sant Josep és només la nit de Sant Josep i no de cap any concret. I tots els que hem sigut coeexisteixen per un moment. I la foscor darrere de la falla, la foscor que crea sempre la llum al seu revers, s'ompli de fantasmes: som el xiquet que veié la cremà de la mà del pare, som el jove que fórem envoltat dels amics: per un moment la multitud és una mena de multitud transhistòrica per a cadascú: creiem reconèixer el rostre de l'avi, de l'oncle perdut, de qui forem nit rere nit sempre els mateixos i sembre irreductiblemente diferents.

 Per això s'abracem emocionats en acabar la cremà, per eixa inefable epifania que en algun moment ha esdevingut. S'abracem perquè acabant el rite compartit se'ns fa evident la nostra condició de viatgers del temps, sempre endavant, amb l'il.lusió circular, però girant al voltant de l'any entre dues destruccions. Els nostres amics, els nostres familiars, els nostres companys de la falla són en eixe moment molt més, companys de viatge units en un moment irrepetible en que de repent es fa conscient el pas del temps com una ona que se'ns du.

Eixa és la potència radical i profunda de la festa de les falles, del seu sentit ritual, present ja en els focs rurals que són els seus avantpassats, però reforçada en la desparició ó entre espurnes de cada monument faller, un monument faller diferent per a cada any i cada plaça.

El foc purificador es diu, però al mateix temps el foc destructor que ens empeny a tornar a començar amb la certesa que tot acabarà al mateix punt en que començà, a la plaça en flames, al monument reduint-se de manera brillant a cendres. Com passa amb els anys. Com passarà amb nosaltres mateixos. Les falles conjuren la melancolia enfrontant-se i posant en escena la pèrdua. Construim un objecte sabent que el perdrem i haurem de fer-ne un altre, substitut imperfecte i al mateix temps condemnat ell mateix a perdre's i conjurar l'emergència del seu substitut. Les falles són la catarsi de la melancolia. Ben mirades són un exercici d'estoicisme, de fatalisme. Cal sempre tornar a començar, perquè en eixe acte de recomençar ens farem forts, li prendrem la mida a l'existència i a més trobarem companys, farem comunitat, i, el que sembla gairebé màgic, ens trobarem de manera fantasmàtica amb els objectes perduts, ens semblarà que quasi els podem tocar, i els tornarem a perdre, però sabrem que eixa és precisament la condició de la seua permanència: i no només els monuments fallers que ens veren crèixer sino nosaltres mateixos plantant-los, veient-los cremar, sentint en les nostres galtes successives l'escalfor de cada flama de la nostra vida.

Per això l'estima a les falles com passa sempre amb el vertader amor no pot ésser comunicada. Podem mostrar els nostres síntomes amorosos, els nostres signes d'amor, podem lluir la brillantor dels ulls, el tremolor de la veu, el pàlpit de l'emoció. Però no podrem fer que vegen l'objecte del nostre amor com el veiem nosaltres, perquè faria falta tota la nostra biografia per a veure'l així, faria falta traçar en l'aire la silueta exacta de tots els objectes perduts, de l'encaix precís en el nostre buit de l'objecte del nostre desig, per poder transmetre l'inefable: la condició irrepetible i única del nostre amor.

Això és el que s'esdevé amb les falles. Fa falta haver sigut xiquet corprés davant de la falla encesa. Fa falta cada falla de la biografia per entendre l'emoció profunda de la nit de la cremà, per actualitzar tota la radical experiència de la realitat del món i de les coses que ens dóna el seu ritual. Els no fallers -els antifallers- no poden entendre'ns. Ni podran mai. Perquè no veuen en la nit de Sant Josep més que un únic foc sense espessor. No veuen la profunditat de les ombres, ni l'ona del temps, ni les flames multiplicades pels espills simètrics. No veuen que estem conjurant la melancolia escenificant el duel amb una festa, no poden entendre la catarsi renovada, l'experiència dels cicles i de la seua irrepetibilitat, la certesa metafísica de que l'any següent les falles seran altra vegada les mateixes, però diferents, i que això no es pot detindre i que som nosaltres els diferents en cada volta a a l'any entre dues flames.

lunes, 15 de enero de 2018

La Universitat de València i les falles: una relació difícil amb final feliç

Aquest article aparegué publicat originalment al Llibret de la Falla El Mocador de Sagunt 2017

Quan allà pel 1990 va nàixer l’Associació d’Estudis Fallers la separació entre la Universitat i el món de les falles era un fet evident. Eren dos mons que simplement vivien d’esquenes l’un de l’altre. I això a tots els nivells a més. És a dir, no només eren molt estranys els treballs de recerca científica des de qualsevol disciplina sobre les falles, sinó que la condició de faller era quasi viscuda clandestinament pels membres de la comunitat universitària. Recorde les dificultats –i l’escassa assistència posterior de públic- que va trobar el meu germà, Pere Peris, en organitzar des d’un sindicat universitari una taula redona sobre les falles allà pels finals dels anys 90 a la Facultat de Geografia i Història. Recorde que tantmateix va estar molt interessant perquè entre altres coses es va fer palés que algunes coses estaven canviant o començant a canviar. Mentre el professor més veterà participant es cregué en l’obligació de mostrar amb acudits la seua llunyania, eren els més joves els que començaven a prendre’s seriosament el tema sense complexos.
            També recorde l’anècdota que he contat moltes vegades de com vaig haver de mentir per no anar-me’n d’acampada amb el grup universitari durant falles. Confessar que no estaba disposat a perdre-me-les per res del món, ni tan sols per “trobar el personatge” em va semblar impossible davant d’aquell grup de joves bohemis i guais. En aquell context i en aquells remots anys 90 confessar-se faller implicava alguna cosa així com confessar-se cutre, conservador i enemic de la unitat de llengua. Que existiren altres falles, que fos necessari l’acostament d’altres sensibilitats a la festa, i fins i tot natural en tractar-se d’una festa popular i valenciana, semblava simplement allò impensable, més enllà dels límits mateixos de la representació. La universitat i les falles vivien en universos paral.lels que apenes es podia somniar que arribaren a posar-se en contacte algun dia.
            Això, evidentment, té raons històriques ben conegudes. Però no es pot responsabilitzar només al món de la festa per molt colonitzat i refundat que hagués estat pel franquisme a la Postguerra, per molt que hagués esdevingut la força de xoc conservadora en l’anomenada “Batalla de València”. És més: estos fets eren ells mateixos un objecte d’estudi apassionant que ens permetia explicar procesos socials centrals a la València del segle XX i que ens ajuden a entendre també la complexitat del present. Així ho demostren de fet els treballs autènticament fundadors d’Antoni Ariño (La ciudad ritual, (1996) i Gil Manuel Hernàndez i Martí (Falles i franquisme a València (1992). És a dir, l’allunyament de la Universitat de les falles era una mena d’epítome de l’allunyament de la universitat de la societat valenciana, del seu imaginari social i de les seues identificacions, i una prova en ell mateix d’altre fet important de la nostra societat: l’autoodi, el cosmopolitisme impostat d’una part de les classes dirigents i també de les èlits culturals.
            Això no vol dir evidentment que la nostra universitat no fos una universitat de qualitat. De fet professors i investigadors al seu si estaven desenvolupant brillantment les eines conceptuals adients i establint diàlegs amb la comunitat científica internacional, també a les ciències socials. Calia d’alguna manera moure –o eixamplar- el focus i mirar cap a dins, cap allò proper. Perquè les competències investigadores es tenien.
            I així, després d’un llarg i tortuós camí, arribem a l’any 2016 quan la Universitat de València ha oferit com a títol propi el d’Expert Universitari en Falles i Creativitat. I no és casualitat que Gil Manuel Hernàndez i Martí siga un dels seus directors i el gran impulsor. L’Associació d’Estudis Fallers ha tingut un paper molt destacat dins de la Universitat en eixe camí que ens ha conduit fins a aquesta fita histórica.
            En efecte, pensem que eixa va ser precisament un dels seus objectius fundacionals, aixoplugats sota la direcció inicial d’Antonio Ariño en aquell grup redactor de la Història de les falles publicada per Levante-EMV. Per això una de les activitats més significatives de la història de l’Adef són les Converses Les Falles a la Nau, eixe punt de trobada de la societat valenciana, les falles i la universitat, que es venen celebrant des de l’any 2004. S’han tractat temes molts diversos i sempre a l’edifici històric de la Universitat de València en una trobada anual carregada de simbolisme. I per això, per posar un altre exemple, la Universitat de València, la Universitat Politècnica de València i l’Associació d’Estudis Fallers han coincidit amb altres institucions europees al Projecte d’Investigación Carnval sobre festes amb arquitectures efímeres dins del cicle del Carnestoltes.
            En certa mesura, així doncs, l’oferta d’aquest títol implica tot un punt d’arribada, una culminació d'eixe procés anterior. Un punt d’arribada perquè representa el total reconeiximent per la Universitat de València de la festa de les falles com l’objecte d’estudi i de saber que és: central per conéixer els valencians, fonamental per desenvolupar les nostres possibilitats com a societat. Però també perquè els estudiants que el cursen es van a trobar amb un autèntic compendi d’excepció d’especialistes, investigadors, artistes i estudiosos de dins i fora de la universitat que configuren quasi entre tots una mena de summa de l’estat actual de l’estudi, de la reflexió i dels coneiximents sobre la festa de les falles: Raul Abeledo, Maria Amparo Alonso, Antonio Ariño, Vicent Borrego, Joan Castelló, Jesús i Ricard Català, Enric Collado, Toni Colomina, Román de la Calle, Iván Esbrí, Marisa Falcó, Carles Andreu Fernández, Pedro García Pilán, Gil Manuel Hernàndez, Antonio Herrero, Ricard Huerta, Alejandro Lagarda, Vicenta Llorca, Josep Lluís Marín, Pepe Martínez Tormo, Lluís Mesa, Pasqual Molina, Fernando Morales, Javier Mozas, José Maria Nácher, Federico Oriola, Ricard Ramon, Pau Rausell, Rafael Solaz, Maria Dolores Soto, Rubén Tello, Víctor Valero, Rosa Yagüe... Quasi res…
Amb esta nòmina de professors es possible acostar-se al fenòmen cultural de la nostra festa des d’una pluralitat de perspectives, no només pluridisciplinar (filologia, sociologia, història, turisme, història de l’art…), sinó també incloent les visions dels professionals vinculats a la pràctica i als oficis relacionats amb la festa. Per això, també, els destinataris del curs són d’allò més divers: graduats en turisme, en història, en sociologia, filologia, o qualsevol altra disciplina humanística, però també provinents del món de l’empresa o de l’economia. I per supost qualsevol persona interessada a adquirir un coneiximent alhora ampli i profund de la nostra estimada festa de les falles, fet cabdal de la cultura valenciana.
Per cert que tampoc és casualitat que siga en el prodigiós any de 2016 quan s’ha celebrat per primera vegada un Seminari Obert sobre Cultura i Falles ni més ni menys que a la Facultat de Filologia, en el que és també tot un tancament de cicle. Un seminari que es planteja també com un lloc de trobada entre la universitat i les falles i que va nàixer per cert arran de la presentació del llibret de la falla El Mocador de l’any passat i la seua excel.lent campanya #cercaversos. La lluita per la difusió de la poesia en la nostra llengua encetada per l’estimada comissió saguntina sense dubte demanava ser explicada i coneguda en la facultat. Eixe va ser el punt de partida de la proposta que li vaig fer a la directora de l’Aula de Cultura, Begonya Pozo, que acabà en l’organització de tot un seminari amb quatre sessions: sobre la poesia, sobre els llibrets de falla, sobre el teatre i sobre l'activisme cultural.
Un curs de postgrau, un seminari obert: són sense dubte un punt d’arribada. Però han de ser més encara un punt de partida. L’estudi de les falles, l’exploració del potencial social, cultural, humà, patrimonial i econòmic de la nostra festa no ha fet més que començar. El trencament dels recels mutus era sense subte una condició de possibilitat. I això podem dir a hores d’ara que ja s’ha aconseguit.