jueves, 15 de febrero de 2018

Elegia i fum de les cendres de la falla

Aquest poema aparegué publicat originalment al Llibret de la Falla Beniopa de Gandia 2017


"...cendra queda tan sols que escampa el vent"
         Francesc Puig i Espert



Recordes la plaça en silenci
amb les llums de la festa encara enceses.
Apenes alguns caminants perduts
tractaven d'aferrar-se a la darrera alegria
i no podien evitar que fos ja
anacrònica.

Tu miraves tendrament la cendra de la falla
i miraves enlairar-se les columnes de fum,
del fum ara ja blanc de la fusta.
La soledat era això
                              -pensaves-.
Aqueixa sensació d'estar suspés,
entre el passat
-entre tot el passat-
i el futur desconegut més enllà de les cendres.

Totes les nits de Sant Josep són la mateixa
-havies escrit no feia molt-.
Per això havies recordat la infantesa
un moment abans
il.luminada per les flames d'aquella nit incerta
i circular.
Per això havies quasi sentit de nou
el tacte rugós de la mà del pare,
o la mirada brillant de la mare
aparentant indiferència
perquè
            -d'alguna manera fosca-
entens que trobava de malt gust
que la sabereu feliç.

Estaven allà tots ells, en aquella plaça,
darrere de les flames,
en les ombres que són sempre
el revers necessari de la llum.

Tots els focs són el foc, com volia Cortàzar.
Però ara de repent, palplantat allà,
absort, amb un lleuger estupor,
entens que també totes les cendres són la cendra,
que tots els fums són el fum
i que a la fi
aquest és el lloc on acaben els cicles
i cendra i fum són finalment

-->
el que roman.



martes, 6 de febrero de 2018

Manel Marí

Manel Marí llegint poemes al Centre Internacional de Gandia en 2013
(Aquest text correspon a la columna "Va com va" emesa al programa "Hoy por hoy Gandia" de Ràdio Gandia el 6 de febrer de 2018. Ací es pot sentir l'àudio)

"Amb el fuet i el bram em mena / el mestratge la mort -me'n fot, / però és la mort qui ara es revolta / i diu la seva en represàlia". Estos versos són de Manel Marí, el gran poeta eivissenc i valencià, el meu amic Manu. I sí, el dimecres passat la mort va dir la seua en represàlia amb el fuet i el bram, i ens el va llevar i encara sembla mentida.

Manel Marí era un poeta savi i sorneguer, mestre de les paraules i dels ritmes, de les tradicions poètiques i dels tons. Havia llegit molt, sabia molt, i amb tot això havia construit la seua pròpia veu. Era gran, com a poeta i com a persona. I com passa amb les vertaderes persones grans, era senzill i proper en el tracte, i ací a Gandia en va deixar mostra i petjada.

Ho fa fer en la Trobada d'Escriptors Joves en 2006. Ho va fer en guanyar el Premi Senyoriu d'Ausiàs March el 2003 i el 2017 altra volta fent de mantenidor de l'acte de lliurament. I també el 2009 quan guanyà el premi Joan Climent. I quan el vaig convidar a llegir els seus versos als estudiants de la Universitat dels Majors del Centre Internacional de Gandia en 2013. Es va fer amb tots i amb totes, amb la manera precisa d'encarnar els seus poemes que tenia, amb la barreja exacta d'humor, de companyonia, i de profunditat, quan parlava de la vida, quan parlava de les nostres maltractades societats.

Manu era a més un amic generós i lleial. Encara que passaren temps sense veure'ns, quan ens trobàvem, a casa de Nuria, o al carrer Sant Ferran, o al Centre Octubre, sempre em rebia amb dos besos i amb la sensació que el lligam fet d'amistats comunes, de converses teixides, de nits electorals, de vins i de cerveses, i de pèrdues viscudes junts, estava intacte, ferm i constant, per molt gran que es fera com a poeta, per importants que foren els premis que guanyara. Enguany li vaig demanar un poema per al llibret de la meua falla, i no només va acceptar de seguida, sinó que va afegir que li abellia molt. I així ho fa fer: un sonet perfecte i rotund del seus, cridant-nos a la revolta vital i quotidiana i alegre.

Perquè Manu era profundament vitalista. Li agradava la vida, i li agradava la gent. No en va el seu darrer llibre es titula Tavernàries. En els bars era capaç de treballar, de llegir i de trobar en la remor una mena especial de silenci: el brunzir de la gent que té la textura de la vida, d'on naixen els textos, on troben sentit. Per això també sempre hi havia vi en els recitals que organitzava amb la seua colla a Ca Revolta. La poesia i el vi negre, plaers sensorials que reserven ensenyances amagades per a qui sap cercar, trinxeres i espais de resistència, revoltes viscudes íntimament i amb els altres.

"Qui diu d'anar-se'n? No pas jo, / que em quedo a despertar-me a soles / i cerco un roc a les palpentes / per bregar un dia més de nit", diuen altres versos seus. I en efecte, eixa ha de ser la nostra represàlia contra la mort: prendre-li la paraula al poeta, continuar teixint resistències, cercant rocs a les palpentes. I sostenir la memòria de l'amic, llegir i rellegir els versos, i sentir la seua veu, greu, sorneguera i rotunda, que continua bategant a dintre d'ells.

lunes, 22 de enero de 2018

La volta a l'any entre dues flames

Aquest article aparegué publicat originalment al Llibret de la Falla Santa Anna de Sagunt 2017


Moltes voltes he pensat que totes les nits de Sant Josep semblen ser la mateixa. Immediatament abans que s'encenga la traca la falla sembla ser encara la d'eixe any concret, amb el seu remat, amb els seus ninots esperant impàvids la carícia de la flama. Després, quan el monument s'ha vingut avall i les despulles de la falla van esdevenint cendra també hem tornat a les nostres coordenades espai-temporals i abracem els nostres companys de somni, a la nostra gent, a un moment exacte del temps.

Però alguna cosa ha esdevingut entre mig. Hi ha hagut un moment, quan el foc ha pujat fins més enllà de l'alçada del monument, quan ha esborrat la seua fesomia concreta, que tots junts hem eixit del temps, i s'hem situat a un indret especial, com un espill que reflexa un altre espill, al centre d'una cadena que sembla infinita de focs a la  mateixa plaça. Hi ha un moment quan la nit de Sant Josep és només la nit de Sant Josep i no de cap any concret. I tots els que hem sigut coeexisteixen per un moment. I la foscor darrere de la falla, la foscor que crea sempre la llum al seu revers, s'ompli de fantasmes: som el xiquet que veié la cremà de la mà del pare, som el jove que fórem envoltat dels amics: per un moment la multitud és una mena de multitud transhistòrica per a cadascú: creiem reconèixer el rostre de l'avi, de l'oncle perdut, de qui forem nit rere nit sempre els mateixos i sembre irreductiblemente diferents.

 Per això s'abracem emocionats en acabar la cremà, per eixa inefable epifania que en algun moment ha esdevingut. S'abracem perquè acabant el rite compartit se'ns fa evident la nostra condició de viatgers del temps, sempre endavant, amb l'il.lusió circular, però girant al voltant de l'any entre dues destruccions. Els nostres amics, els nostres familiars, els nostres companys de la falla són en eixe moment molt més, companys de viatge units en un moment irrepetible en que de repent es fa conscient el pas del temps com una ona que se'ns du.

Eixa és la potència radical i profunda de la festa de les falles, del seu sentit ritual, present ja en els focs rurals que són els seus avantpassats, però reforçada en la desparició ó entre espurnes de cada monument faller, un monument faller diferent per a cada any i cada plaça.

El foc purificador es diu, però al mateix temps el foc destructor que ens empeny a tornar a començar amb la certesa que tot acabarà al mateix punt en que començà, a la plaça en flames, al monument reduint-se de manera brillant a cendres. Com passa amb els anys. Com passarà amb nosaltres mateixos. Les falles conjuren la melancolia enfrontant-se i posant en escena la pèrdua. Construim un objecte sabent que el perdrem i haurem de fer-ne un altre, substitut imperfecte i al mateix temps condemnat ell mateix a perdre's i conjurar l'emergència del seu substitut. Les falles són la catarsi de la melancolia. Ben mirades són un exercici d'estoicisme, de fatalisme. Cal sempre tornar a començar, perquè en eixe acte de recomençar ens farem forts, li prendrem la mida a l'existència i a més trobarem companys, farem comunitat, i, el que sembla gairebé màgic, ens trobarem de manera fantasmàtica amb els objectes perduts, ens semblarà que quasi els podem tocar, i els tornarem a perdre, però sabrem que eixa és precisament la condició de la seua permanència: i no només els monuments fallers que ens veren crèixer sino nosaltres mateixos plantant-los, veient-los cremar, sentint en les nostres galtes successives l'escalfor de cada flama de la nostra vida.

Per això l'estima a les falles com passa sempre amb el vertader amor no pot ésser comunicada. Podem mostrar els nostres síntomes amorosos, els nostres signes d'amor, podem lluir la brillantor dels ulls, el tremolor de la veu, el pàlpit de l'emoció. Però no podrem fer que vegen l'objecte del nostre amor com el veiem nosaltres, perquè faria falta tota la nostra biografia per a veure'l així, faria falta traçar en l'aire la silueta exacta de tots els objectes perduts, de l'encaix precís en el nostre buit de l'objecte del nostre desig, per poder transmetre l'inefable: la condició irrepetible i única del nostre amor.

Això és el que s'esdevé amb les falles. Fa falta haver sigut xiquet corprés davant de la falla encesa. Fa falta cada falla de la biografia per entendre l'emoció profunda de la nit de la cremà, per actualitzar tota la radical experiència de la realitat del món i de les coses que ens dóna el seu ritual. Els no fallers -els antifallers- no poden entendre'ns. Ni podran mai. Perquè no veuen en la nit de Sant Josep més que un únic foc sense espessor. No veuen la profunditat de les ombres, ni l'ona del temps, ni les flames multiplicades pels espills simètrics. No veuen que estem conjurant la melancolia escenificant el duel amb una festa, no poden entendre la catarsi renovada, l'experiència dels cicles i de la seua irrepetibilitat, la certesa metafísica de que l'any següent les falles seran altra vegada les mateixes, però diferents, i que això no es pot detindre i que som nosaltres els diferents en cada volta a a l'any entre dues flames.

lunes, 15 de enero de 2018

La Universitat de València i les falles: una relació difícil amb final feliç

Aquest article aparegué publicat originalment al Llibret de la Falla El Mocador de Sagunt 2017

Quan allà pel 1990 va nàixer l’Associació d’Estudis Fallers la separació entre la Universitat i el món de les falles era un fet evident. Eren dos mons que simplement vivien d’esquenes l’un de l’altre. I això a tots els nivells a més. És a dir, no només eren molt estranys els treballs de recerca científica des de qualsevol disciplina sobre les falles, sinó que la condició de faller era quasi viscuda clandestinament pels membres de la comunitat universitària. Recorde les dificultats –i l’escassa assistència posterior de públic- que va trobar el meu germà, Pere Peris, en organitzar des d’un sindicat universitari una taula redona sobre les falles allà pels finals dels anys 90 a la Facultat de Geografia i Història. Recorde que tantmateix va estar molt interessant perquè entre altres coses es va fer palés que algunes coses estaven canviant o començant a canviar. Mentre el professor més veterà participant es cregué en l’obligació de mostrar amb acudits la seua llunyania, eren els més joves els que començaven a prendre’s seriosament el tema sense complexos.
            També recorde l’anècdota que he contat moltes vegades de com vaig haver de mentir per no anar-me’n d’acampada amb el grup universitari durant falles. Confessar que no estaba disposat a perdre-me-les per res del món, ni tan sols per “trobar el personatge” em va semblar impossible davant d’aquell grup de joves bohemis i guais. En aquell context i en aquells remots anys 90 confessar-se faller implicava alguna cosa així com confessar-se cutre, conservador i enemic de la unitat de llengua. Que existiren altres falles, que fos necessari l’acostament d’altres sensibilitats a la festa, i fins i tot natural en tractar-se d’una festa popular i valenciana, semblava simplement allò impensable, més enllà dels límits mateixos de la representació. La universitat i les falles vivien en universos paral.lels que apenes es podia somniar que arribaren a posar-se en contacte algun dia.
            Això, evidentment, té raons històriques ben conegudes. Però no es pot responsabilitzar només al món de la festa per molt colonitzat i refundat que hagués estat pel franquisme a la Postguerra, per molt que hagués esdevingut la força de xoc conservadora en l’anomenada “Batalla de València”. És més: estos fets eren ells mateixos un objecte d’estudi apassionant que ens permetia explicar procesos socials centrals a la València del segle XX i que ens ajuden a entendre també la complexitat del present. Així ho demostren de fet els treballs autènticament fundadors d’Antoni Ariño (La ciudad ritual, (1996) i Gil Manuel Hernàndez i Martí (Falles i franquisme a València (1992). És a dir, l’allunyament de la Universitat de les falles era una mena d’epítome de l’allunyament de la universitat de la societat valenciana, del seu imaginari social i de les seues identificacions, i una prova en ell mateix d’altre fet important de la nostra societat: l’autoodi, el cosmopolitisme impostat d’una part de les classes dirigents i també de les èlits culturals.
            Això no vol dir evidentment que la nostra universitat no fos una universitat de qualitat. De fet professors i investigadors al seu si estaven desenvolupant brillantment les eines conceptuals adients i establint diàlegs amb la comunitat científica internacional, també a les ciències socials. Calia d’alguna manera moure –o eixamplar- el focus i mirar cap a dins, cap allò proper. Perquè les competències investigadores es tenien.
            I així, després d’un llarg i tortuós camí, arribem a l’any 2016 quan la Universitat de València ha oferit com a títol propi el d’Expert Universitari en Falles i Creativitat. I no és casualitat que Gil Manuel Hernàndez i Martí siga un dels seus directors i el gran impulsor. L’Associació d’Estudis Fallers ha tingut un paper molt destacat dins de la Universitat en eixe camí que ens ha conduit fins a aquesta fita histórica.
            En efecte, pensem que eixa va ser precisament un dels seus objectius fundacionals, aixoplugats sota la direcció inicial d’Antonio Ariño en aquell grup redactor de la Història de les falles publicada per Levante-EMV. Per això una de les activitats més significatives de la història de l’Adef són les Converses Les Falles a la Nau, eixe punt de trobada de la societat valenciana, les falles i la universitat, que es venen celebrant des de l’any 2004. S’han tractat temes molts diversos i sempre a l’edifici històric de la Universitat de València en una trobada anual carregada de simbolisme. I per això, per posar un altre exemple, la Universitat de València, la Universitat Politècnica de València i l’Associació d’Estudis Fallers han coincidit amb altres institucions europees al Projecte d’Investigación Carnval sobre festes amb arquitectures efímeres dins del cicle del Carnestoltes.
            En certa mesura, així doncs, l’oferta d’aquest títol implica tot un punt d’arribada, una culminació d'eixe procés anterior. Un punt d’arribada perquè representa el total reconeiximent per la Universitat de València de la festa de les falles com l’objecte d’estudi i de saber que és: central per conéixer els valencians, fonamental per desenvolupar les nostres possibilitats com a societat. Però també perquè els estudiants que el cursen es van a trobar amb un autèntic compendi d’excepció d’especialistes, investigadors, artistes i estudiosos de dins i fora de la universitat que configuren quasi entre tots una mena de summa de l’estat actual de l’estudi, de la reflexió i dels coneiximents sobre la festa de les falles: Raul Abeledo, Maria Amparo Alonso, Antonio Ariño, Vicent Borrego, Joan Castelló, Jesús i Ricard Català, Enric Collado, Toni Colomina, Román de la Calle, Iván Esbrí, Marisa Falcó, Carles Andreu Fernández, Pedro García Pilán, Gil Manuel Hernàndez, Antonio Herrero, Ricard Huerta, Alejandro Lagarda, Vicenta Llorca, Josep Lluís Marín, Pepe Martínez Tormo, Lluís Mesa, Pasqual Molina, Fernando Morales, Javier Mozas, José Maria Nácher, Federico Oriola, Ricard Ramon, Pau Rausell, Rafael Solaz, Maria Dolores Soto, Rubén Tello, Víctor Valero, Rosa Yagüe... Quasi res…
Amb esta nòmina de professors es possible acostar-se al fenòmen cultural de la nostra festa des d’una pluralitat de perspectives, no només pluridisciplinar (filologia, sociologia, història, turisme, història de l’art…), sinó també incloent les visions dels professionals vinculats a la pràctica i als oficis relacionats amb la festa. Per això, també, els destinataris del curs són d’allò més divers: graduats en turisme, en història, en sociologia, filologia, o qualsevol altra disciplina humanística, però també provinents del món de l’empresa o de l’economia. I per supost qualsevol persona interessada a adquirir un coneiximent alhora ampli i profund de la nostra estimada festa de les falles, fet cabdal de la cultura valenciana.
Per cert que tampoc és casualitat que siga en el prodigiós any de 2016 quan s’ha celebrat per primera vegada un Seminari Obert sobre Cultura i Falles ni més ni menys que a la Facultat de Filologia, en el que és també tot un tancament de cicle. Un seminari que es planteja també com un lloc de trobada entre la universitat i les falles i que va nàixer per cert arran de la presentació del llibret de la falla El Mocador de l’any passat i la seua excel.lent campanya #cercaversos. La lluita per la difusió de la poesia en la nostra llengua encetada per l’estimada comissió saguntina sense dubte demanava ser explicada i coneguda en la facultat. Eixe va ser el punt de partida de la proposta que li vaig fer a la directora de l’Aula de Cultura, Begonya Pozo, que acabà en l’organització de tot un seminari amb quatre sessions: sobre la poesia, sobre els llibrets de falla, sobre el teatre i sobre l'activisme cultural.
Un curs de postgrau, un seminari obert: són sense dubte un punt d’arribada. Però han de ser més encara un punt de partida. L’estudi de les falles, l’exploració del potencial social, cultural, humà, patrimonial i econòmic de la nostra festa no ha fet més que començar. El trencament dels recels mutus era sense subte una condició de possibilitat. I això podem dir a hores d’ara que ja s’ha aconseguit.

viernes, 5 de enero de 2018

Què vos passa, valencians? Doncs un AVE per ta casa

Què vos passa, valencians?
Doncs un AVE per ta casa
 
Aquest article va ser publicat al Tro d'Avís de la Falla de la Plaça Malva d'Alzira de l'any 2017

Col.loqui entre Vicent el delegat de protocol i presentacions de la falla del Congrés i Pasqualet, un fallero de quota

-Vicent, què tens que estàs tan queferòs?

-Ai, Pasqualet, que estic ací pegant-li voltes a un embolic, i no li trobe eixida.

-A veure, Vicent, quin és el problema? Conta'm a veure si et puc tirar una mà.

-No sé, Pasqualet. No sé. És un problema irresoluble. Esgotat estic.

-Bah, segur que no. Un faller de soca, que ha fet incontables apropòsits i ha sigut mantenidor i tot segur que té idees per a parar un AVE.

-Pues mira, en el AVE té alguna cosa a veure.

-Ui mare, que si el tema té a veure amb qüestions de ponent estem apanyats. Ahí sí que no crec que puga ajudar-te.

-De ponent més o menys. El que es tracta és de portar llevant al ponent, mai millor dit, perquè ells són molt de dir-nos Levante.

-A FITUR o alguna cosa així?

-Més o menys. Veuràs: és que hem tornat a traure representació al parlament, i esta setmana es constitueix el congrés, i com que ja han fet de tot, i saben que jo sóc molt de saraos fallers, puix m'han encomanat a mí a veure si se m'acudeix alguna cosa. I no hi ha manera, tu.

-Però això per a tu està fet! Per què no van per exemple cada diputat amb una taronja recintant versos de Llorente? "Vora el Barranc dels Algadins? Això sempre funciona. I pots posar dins de les taronges missatges com en les galetes xineses. Poden ser versos de poetes valencians: de Vicent Andrés Estellés i d'Ampar Cabrera, això sí, per a no ferir susceptibilitats?

-Vols dir? Tu creus que ací també farien votació els del PP per obligar-nos a incloure versets amb les Normes del Puig en les taronges? No m'extranyaria.

-A què és una idea resultona?

-Resultona sí. Però ja va fer Lisondo algo paregut.

-Sí. Això sí.

-Tu veus? És que està tot inventat. Amb una xaranga ja hem anat també.

-Sí. No és cosa fàcil, no.

-Clar. Hem d'innovar. Hem de fer alguna cosa que mai s'haja vist a Madrid i que al mateix temps siga una expressió vertadera de la nostra personalitat com a poble.

-El nostre poble té moltes personalitats en realitat. I si entren amb sobres i ulleres de sol i cantant mil dos mil tres mil quatre mil amb la tonadeta de la loteria nacional?

-Això ja se m'havia acudit. Però ara no és políticament correcte ja parlar de corrupció. Es podria prendre com una falta de respecte a Santa Rita Màrtir i Pròcer que en glòria estiga.

-Ui sí, calla, tens raó.

-Veus? No hi ha res que fer. Crec que vaig a dir que no puc. Em rendisc. És humanament impossible.

-Xé, Vicent, això mai. Sempre pots tornar als clàssics. Jo crec que açò se soluciona amb una traca ben llarga.

-Saps? Crec que no està mal pensat. Una traca correguda des de la plaça de la Mare de Déu al Quilómetro Cero passant per tota la Autovia de Madrid!

-Sí. I un altra simultània per les vies de l'Ave!

-Sí!!. I després del tetratrèmol podem cremar una falla a les portes del Congrés del Diputats. Una falla ben bonica. Molt artística! Que represente el corredor mediterrani! Segur que als madrilenys els encanta veure'l cremar!!

-Què bona idea! Només falta Fallera Major!

-Molt bona idea! Ja està! ja ho tinc! Vestim a Mònica de fallera, i amb ella el Baldo vestit amb saragüells estil Monleón!!

-Siii! I poden entrar cantant "Orxatera valenciana".

-No home no. Podem innovar! Ja ho tinc! Podem renovar la lletra. Què et sembla "Cassallera valenciana"?

-Genial, Vicent! I pot fer una versió Bajoqueta Rock!

-Sí!!! Pues ja està!! Ja ho tenim! Moltes gràcies, Pasqualet!

-De res, Vicent!

-D'esta sí que se van a enterar a Madrid de qui som els valencians!

-I del que ens passa

-I tant que sí, Pasqualet. I tant que sí!

viernes, 27 de octubre de 2017

Falles populars i combatives?

Aquest article va ser publicat al llibret de la Falla El Canet, de Cullera de l'any 2017

Al segle XIX de vegades les falles presentaven a la censura governamental esbossos aparentment inofensius i despolititzats. Després, quan els monuments estaven plantats a la plaça, era evident per a tot el món el doble sentit, de vegades polític, o de vegades veïnal. I no eren infreqüents els casos de ninots retirats per la força pública o destruits airadament pels partidaris del partit ofés o fins i tot pel mateix veí maltractat per la sàtira.

Fins i tot als anys quaranta les falles gosaren de fer referència a temes prohibits i ben incòmodes per al poder: a la fam de les classes populars, per exemple, o a l'estraperlo. De vegades de manera críptica, però de vegades molt evident. Al Museu faller de València es pot veure repetidament fins i tot en ninots indultats: la cacauera estraperlista de 1943, obra de Modesto González, a la qual se li veuen els paquets de tabac eixint pel fons del cabàs trencat, o el lladre de coloms de José Barea (1954) que té els coloms com a principal aport proteínic a la seua dieta.

A finals dels segle XX i a principis del segle XXI trobem la imatge paradoxal dels polítics corrent a fer-se la foto al costat del seu ninot. Per als polítics el vertaderament preocupant no és eixir en la falla, sinó al contrari, no ser representats o ser poc representats. Moltes vegades la crítica és blana, amable, vorejant l'afalac. Fins i tot, a la ciutat de València, als anys de ferro del Barberato, hem assistit a falles descaradament apologètiques, algunes pagades amb diners municipal, com el Gulliver aquell de l'any 1999, que s'alçava del llit del Túria i al qual l'alcaldessa li anava dictant a l'orella els grans projectes que tenia per a València.


A un moment al qual no tenim censura, al menys de manera legal i descoberta, l'humor faller sembla haver estat completament domesticat. El poder ha optat pel reforç positiu però enverinat del premi, de la subvenció, de la xarxa clientelar i d'estendre a les comissions de falles la il.lusió de participar dels oripells del poder. I moltes vegades les falles han respost a estes temptacions amb resignació o fins i tot amb complaença.

Evidentment, al fons d'aquesta actitud jau l'herència imaginària de quaranta anys de dictadura i segles de caciquisme. Parlar de política podia ser perillós, era de mal to, podia portar problemes a qui gosara fer-ho. Enfrontar-se al poder podia ocasionar la repressió immediata, però també la mort social, l'exclusió, o tot un divers ventall de represàlies. De manera que calia anar amb peus de plom,  Hi havia valents, clar. Hi havia esperit de resistència. Però els mecanismes coercitius anaren fent-se majors i més perfectes i subtils fins a ser interioritzats per amples capes de població. Al anys més foscos de la dictadura la censura censurava poc en realitat. La por és sempre la censura més efectiva.

Com trencar aquestes dinàmiques? La resposta, evidentment, supera els límits de la problemàtica fallera, i té a veure amb la construcció d'una vertadera opinió pública, resistent, per exemple, a la banalització de la corrupció. I en efecte hi ha sectors de la societat valenciana i espanyola que funcionen de veres com a societat civil, conscient i crítica.

Moltes vegades he dit que les falles han d'arribar a ser tan plurals com la societat valenciana. Tots els sectors de la nostra societat haurien de tindre espai, i les diferents sensibilitats haurien de trobar la manera de fer seues unes festes com aquestes, basades en el foc i en la sàtira. Tot el demés és accessori. En la mesura en que sectors diferents de l'opinió s'incorporen al món faller confie en que la crítica anirà tenint més importància i també s'aniran ampliant els espais de llibertat i d'independència respecte al poder. Les falles més rebels, les falles populars i combatives, de dins i de fora de les Juntes Centrals i Locals, són d'alguna manera les més fidels a l'esperit original, popular, irreverent i carnavalesc de les falles.

I de fet crec que als darrers anys anem trobant cada vegada espais més amples en aquest sentit. Però si aquesta extensió de la festa per tots els espais socials, si aquest procés no es consolida, les falles podrien fossilitzar-se, esdevenir informació social, celebració ritual entre altres coses de les jerarquies socials, de les relacions de poder i de la magnificència de les classes dominants. I això acabaria per matar-les, ja que allunyaria de manera irreversible als joves, als creatius, als artistes d'avantguarda, a la gent crítica, que acabaria per veure-les com a escenificació del poder en elles mateixes. És a dir, desactivar la crítica convertiria a les falles en closca buida, en tòtem simbòlic i identitari només que dels components més conservadors i fins i tot reaccionaris de les societats dels nostres pobles i ciutats, en un repertori rutinari de rituals rancis.

En la pròpia lògica de la festa de les falles es troba el millor antídot perquè això no esdevinga. Una festa nascuda de l'expressió popular de la crítica i la sàtira pot tornar a reactivar-se en qualsevol moment, donat que la seua transformació salvadora consisteix en tornar a l'origen. Això depen de tots i de totes. I no només pel que fa a la sàtira: calen unes falles igualitàries, no sexistes, no homòfobes, plurals tan estètica com ideològicament: unes falles diverses com el poble que les crea, una festa que puga expressar la perspectiva popular, i que no es limite a confirmar la imatge que el poder té del poble, la imatge a la qual vol el poder que el poble es conforme.

Les falles seran populars i combatives o no seran. Però sóc optimista. Estic segur que ho seran, com ja -també- ho són. El poble valencià és (pot ser, sempre acaba per ser-ho) com volia Vicent Andrés Estellés, un poble unit, alegre i combatiu.