lunes, 11 de junio de 2018

Hivern tancat: refent el mosaic amb mots

Vaig llegir aquest text a Gavina Llibres, de Gandia,  el 8 de juny de 2018 amb ocasió de la presentació del llibre Hivern tancat, de Maria Rosa Sabater i Soliva (Edicions 96, 2018)




Un dels reptes que afronta una dona escriptora és la laboriosa construcció d'una veu pròpia. Un home escriptor també, és clar. Però en el seu cas obra a favor del vent de la cultura patriarcal. Seu és el to no marcat. El seu accent encaixa fàcilment en la posició de subjecte, que, encara que no s'explicite, és habitualment masculina. La literatura occidental -també la nostra- mira moltes vegades amb ulleres d'home, desde la seua posició. Es configura com a subjecte masculí de desig, com a observador desitjant, encara que no ho explicite. Una dona ha de remontar les aigues d'una cultura que la objectualitza. Com va dir fa molts anys Alfonsina Storni amb la seua habitual lucidesa "bajo armadura andamos: si nos sobra / el alma, la cortamos; si no llena, / por mengua, la armadura, pues, la henchimos".

Per això, li cal fundar una posició de subjecte, trencar l'armadura o fer-se'n una a mesura i mirar, i dir, i nomenar, i al mateix temps que eixa veu no adopte els ropatges dels subjectes fàl.lics. Li cal una veu que nomene el seu cos com a cos propi, el seu desig i el seu dolor com a desig propi, com a dolor propi, la forma exacta de les absències com a sentides en pròpia carn. Un subjecte femení de l'enunciació, de la mirada, del desig, específic, rotund, poderós, i amb veu de dona. Eixe subjecte és profundament feminista parle del que parle, pel to, pel gest, per la seua consciència des de la que nomena el sensible i també els racons lluminosos, i els foscos, de la pròpia subjectivitat. "És el jo poètic", diria en una de les seues inimitables aparicions públiques Maria Rosa Sabater. Exacte, eixe és el punt de partida i també el punt d'arribada, la laboriosa construcció d'un jo poètic, fictici, com a tot element literari, i al mateix temps profundament vertader.

I això és el que es trobarà entre les mans qui s'endinse en els poemes d'aquest volum: un jo poètic que parla i que es nomena, que es reconeix, que recorre el mapa minuciós de les seues ferides, que fa inventari d'amargures íntimes, d'allò deixat a banda i a dins en la construcció dels semblants públics. Que nomena el dolor íntim d'un subjecte que va ser objecte deixat caure pel desig de l'altre ("A penes si fa unes hores / has vingut a casa / per dir-me que m'odies"), però que s'alça després, que "refà / el mosaic", que troba en la consciència precisa del dolor i del seu origen ("al cor / el sentiment malaltís / de la culpa"), en les pauses que sap fer en eixa dolorosa autopercepció ("sempre hi ha un moment / per a un bon regal"), renovades forces, per desitjar, per estimar, per viure.

Maria Rosa Sabater i Soliva poeta de Beniopa, poeta de Gandia, del País Valencià, és una veu forta, ferma, que s'enuncia, que s'arrela ("T'he retrobat al Prado"), i que transcendeix ("la vida / ens dóna llibertat de moviments / i podem triar"). Sap que cartografiar l'esquerpa orografia de l'hivern amagat, tancat a pany i clau, és una forma profunda d'alliberament. Per això ens parla, i per això ens arriba el seu missatge, amb versos severs que nomenen ("El temps pot aturar el camí / i rompre's en soca / grossa i seca"), amb comparacions amb resons d'Ausiàs March ("Com la bretxa que fa l'artilleria / en una muralla"), amb col.loquialismes inesperats ("És mà de metge"). Perquè de vegades, aquest jo poètic ens conta històries, ens comença a contar històries, i de sobte, les interromp amb un gest irònic, o distanciat, o amarg, però en qualsevol cas, abrupte: "costa de creure", diu en un d'aquestos trencaments acabant un poema amb una estrofa d'un sol vers. Canvi de ritme de qui ha comprés que l'enunciat de la història l'allibera d'ella, de la remor que l'agita, però que desgranar-la minuciosa la condemna al gaudi, a transitar-la i reviure-la i fer-la tornar en espiral interminable. Poesia al.lusiva, que va al nucli d'amargor del record, i l'allibera, i el fa disoldre's "como una vieja mancha de dolor", que diria Delmira Agustini.

Rosa Sabater, carismàtica, temperamental i brillant en les seues aparicions públiques, ens revela en aquest poemari tota la seua capacitat de lúcid intimisme, de radical introspecció, de continguda i per això certera i profunda emoció.  Rosa Sabater, el jo poètic que amb honestedat i treball ha construit- és una poeta, una veu de dona, que es percep, i es nomena, i mira el seu interior, i mira el món, i els diu, i crea bellesa en la nostra llengua, i es pregunta "per què no modifiquem els mots / i els arranquem el sabor / de la desolació", i renaix, enfortida i lúcida, a l'altra banda del "rectangle / amb tots els angles tancats", obert de sobte pel haver pogut nomenar-lo amb les paraules precises.

viernes, 18 de mayo de 2018

Els coolturetes




Aquest article aparegué publicat al llibret de la falla Plaça El.líptica, de Gandia, del 2018

Els coolturetes són una tribu urbana molt molt guai, militantment guai. De fet eixe és el seu objectiu en la vida, ser guais i, sobre tot, semblar-ho. I ser guai bàsicament per a ells és consumir coses guais: roba, productes culturals, tecnologia. El problema és que  la condició de guai és terriblement fugaç. Fluctua constantment. El que és guai hui pot ser super mainstream demà. I aleshores ser cooltureta és cansadíssim. Cal exercitar l'instint i sobretot reconèxer els coolhunters i els trendsetters adeqüats, que venen a ser com els gurús del guai. Ells diuen quan una cosa comença a ser guai i quan deixa de ser-ho.

Un(a) cooltureta menja coses guais, sushi, per exemple. O coses sense gluten, encara que no siga cel.liac(a). O és vegà. I ho diu al menys una vegada en cada conversa. Va a sopar a llocs específics, que poden també oscil.lar, depenent de si massa gent els coneix. Va a museus fonamentalment per penjar les fotos a Instagram. De fet, de vegades està pujant la foto i revisant periòdicament els "m'agrada" dins del mateix museu. En realitat, penja fotos de tot: també del sushi o del plat amb tofu. I també de llibres guais que es compra i que potser llig, encara que això de vegades no consta.

Un cooltureta no treballa, fa projectes, o, si treballa, ho fa en xarxa i amb treball col.laboratiu, que són maneres guais de dir que pateix la precarietat laboral però que no l'importa perquè pensa que el dinamisme és un valor, i també la mobilitat laboral, i que al remat es farà ric i famós, i amb molts followers a les xarxes socials perquè s'ho val.

Li agraden les películes de Kurosawa i la nouvelle vague, però també Verano azul. Li agrada molt el indie (Zahara, Lori Meyers i Miss Cafeina inclosos), però també Raphael o Camilo Sexto perquè els percep de manera guai, amb ironia. En realitat fa de la ironia una actitud vital. Tot pot esdevenir guai si se rep irònicament, especialment si és vintage, si és vell -però no massa-, o si ho sembla, i és consumit amb ironia. La ironia és una mena de classisme suau i constant, la posició vital que el fa sentir senyoret i llunyà dels gustos del poble, especialment del poble de la generació dels seus pares.

Un bon cooltureta va molt per Russafa, però li diu Ruzafa. Perquè un cooltureta parla castellà, i només castellà, barrejat això sí amb anglés. Una de cada cinc paraules més o menys la diu en anglés, des de muffin a rafting, a spinning, a mobbing. A cool. A indie. A trendy. Però la llengua vehicular és el castellà, perquè creu que és cosmopolita i que els ciutadans del món parlen anglés però entenen el castellà. Diu que no té cap bandera, però només ho diu per oposar-se als "nacionalistes perifèrics", és a dir, que no li parlen de reivindicacions nacionals que ells estan bé com estan, gaudint i lluint la cooltura dominant.

Un cooltureta és antifaller. I procura que quede clar en qualsevol ocasió. No permetrà que aparega en cap conversa la paraula "falles" sense fer un comentari despectiu. I si no, la traurà ell, o ella. Es queixarà de que sembla que sempre estem en falles, es burlarà dels tratges, i de les desfilades, i dels rituals, i de la música que sona en el casal. I es queixarà del soroll que fan a qualsevol hora. Perquè els que els molesta no és l'hora, sinó el so de la festa popular. I el que més els preocupa: que quede clar que no en participen.

El cooltureta fa postureo, i només postureo. És per al que pensa que serveix la cultura, per a construir semblant, per a semblar guai. L'important d'un llibre és que quede bé en la foto d'instagram llegint-lo. L'important de cada frase, de cada gest, és que construisca un personatge atractiu, intel.lectual, profund, i molt estètic. Sobre tot molt estètic. La profunditat com a marca en la superfície.

I sobre tot, el cooltureta parla molt de les xonis. Estigmatiza, assenyala. Ser xoni és la seua por absoluta. De fet, tot l'entramat cooltureta és un fatigos intent perquè no el prenguen per xoni, per marcar distàncies. Ser cooltureta és consumir de manera guai, de manera exclusiva Ser cooltureta és un demorat i minuciós exercici d'elitisme ritual, en cada gest, en cada pràctica, en cada element de la vida quotidiana. Ser cool és no ser xoni. És no semblar-ho. Alguns són la versió postmoderna del senyoret de tota la vida, del pijo clar i ras, del fatxa de bona família. Altres, potser els més tristos de tots, són simplement l'estilosa construcció del desclassament.

El terme "cooltureta" i aquesta imatge són de Moderna de Pueblo (modernadepueblo.com)


sábado, 28 de abril de 2018

...Perquè total és l'esclat de la primavera


-->
Paraules per a la presentació del número 23 de la Revista d'Estudis Fallers



Ens tornem a trobar, esta vegada menys d'un any després, en unes dates que ens semblen molt adients. Cremades les falles del 2018, en la xarxa associativa de les falles se succeixen actes que miren cap enrere (tancaments d'exercici, balanços diversos) amb altres que miren cap endavant (eleccions de presidents i presidentes, de representants) i ara es quan es comencen a somniar de manera concreta els que seran els monuments fallers del 2019. Així som els fallers i les falleres, les valencianes i els valencians: encara estem gaudint d'una primavera i ja estem pensant en com rebrem la següent. Per nosaltres, obstinadament, l'hivern és un parèntesi entre dues primaveres.

Per això, esta plenitud entre abril i maig és un bon moment per presentar la revista. Per això i per altres coses. Com vaig dir l'any passat és com una una talaia de distanciament i de perspectiva per desenvolupar la vocació intel.lectual, en el millor sentit de la paraula. És a dir, per exercitar una mirada que busca entendre, anar a la profunditat de les coses i dels procesos socials, i no per entrar en la lluita del camp del poder, sinó desinteressadament. O millor encara, amb interessos nets i lluminosos com contribuir a retornar al poble el que és del poble: patrimoni, cultura, auto-estima i orgull: l'alegria de ser valencians (i valencianes) com diria el tantes vegades citat i sempre tan lúcid i precís Vicent Andrés Estellés.

També, clar, ens agradaria que eixe coneixement fóra punt de partida, eina útil, per tractar modestament que els processos siguen a millor, que la festa popular siga festa popular, veïnal i de carrer, que és el que són, el que han sigut, el que han ser, les falles, per continuar sent falles. Però les partides d'escacs no estan fetes per a nosaltres, encara que s'alegrem quan els jugadors d'escacs juguen bé, i sobre tot quan no equivoquen el sentit últim de la partida.

Com veureu, un any més, la nostra revista és interessant, completa i oportuna. Gràcies als seus minuciosos directors, Jesús Català i Joan Castelló, que estan treballant amb constància per convertir-la en una revista universitària d'estudis culturals, en una revista científica amb tots els estàndars acadèmics. Gràcies també a la portada del nostre company Toni Colomina, amb eixa fallereta sorneguera i empoderada que ens mira desafiant enmig d'un l'esclat de blau. Gràcies també a les col.laboradores i els col.laboradors per oferir-nos les seues reflexions, les seues recerces, les seues pròpies perspectives. I gràcies també a Iván Esbrí pel seu incansable treball de difusió en xarxes.



Enguany, com recorda amb erudició i estima el nostre company Ricard Català a les pàgines de la revista, es compleixen vint-i-cint anys de la mort del nostre president fundador, d'Enric Soler i Godes. Realment és un orgull i una responsabilitat molt grans estar a l'alçada del mestre. I també un senyal d'identitat, la proclamació d'un llegat. Soler i Godes ens relliga amb el valencianisme històric i amb la lluita per mantindre encesa la flama, quan l'erudició era una forma de resistència. I ell va saber estimar i valorar la festa de les falles com a part importantíssima de la cultura valenciana. Que la cultura popular és patrimoni i identitat ho tenia claríssim, i ell mateix va fer patrimoni amb la seua tasca d'arxiu. Quantes comissions falleres de la nostra ciutat celebren els aniversaris de falles a la seua demarcació a partir de les recerces i les troballes del mestre Soler i Godes!

Mantindre encesa la flama enmig de la tenebra, enmig de les tempestes de la història, i fer-ho amb l'estima per la llengua, per la cultura i pel país, amb les armes del rigor, la honesdetat intel.lectual i l'escriptura: una ensenyança, un llegat, un vell record que fer divisa, mapa i bandera, com cantarien els xicons i la xicona de El Diluvi. I en estos vint-i-cinc anys des que ens deixà el mestre algunes coses han canviat a millor, és cert, i s'ha fet camí, però també hi ha hagut de tenebres i de tempestes.

Per exemple, encara els fallers i les falleres, els aymadors de les glòries valencianes, els fallants, per utilitzar el simpàtic neologisme de Gil Manuel Hernàndez, topetem moltes vegades amb la incomprensió de la gauche divine, amb la seua barreja d'identitat i distinció, és a dir, d'una identitat valenciana amb la de classe -la classe dels senyorets i dels desclassats-, construida a la mesura del seu narcissisme. Ara comença a no ser cool fer exhibició d'antifallerisme explícit, però encara trobarem gestos rutinaris, i altres no tant, quasi una nova versió: els veïns i veïnes que consideren "soroll" la festa popular, i es converteixen en agent -tal volta involuntari- no només de gentrificació, sinó també de disolució d'allò col.lectiu, en militar de fet contra l'ús popular de l'espai públic. Eixa gent a la qual fins i tot molesta el soroll de les campanes ("La campana baladreja, / plora i riu com els infants, / pega voltes i més voltes, / té un sospir de llibertat", Enric Soler i Godes, 1942) completa la pinça perfecta per al neoliberalisme.

I d'altra banda els enemics de les enquestes científiques dels quals parlavem ara fa un any, aferrats a una suposada representativitat de la totalitat d'un col.lectiu que ni coneixen en profunditat ni estimen, perquè per ells és només moneda de canvi, capital simbòlic imaginari en la seua lluita pel poder i contra la consciència de poble, contra la nostra llengua, contra la manera valenciana d'estar en el món. Per això un dia participen airats en una manifestació d'ultradreta per tractar de rebentar una manifestació legal en favor de la llengua en el dia nacional valencià, al dia següent ells, mestres en la gramàtica dels crits, es continuen reclamant interlocutors per al diàleg i fins i tot algun càndid o despistat (o despistada) els hi considera, i encara al dia següent, si pensen que els interessa en les seues estratègies polítiques, fan xantatge sentimental fins i tot a la Fallera Major de la ciutat a la qual tant diuen respectar i defensar en les seues actuacions sobreactuades carregades de testosterona i colps de pit.

Malgrat estes coses, no vull caure en el victimisme, perquè la flama pot vacil.lar, però està forta i no perilla. Les falles són cada vegada més plurals, perquè en el fons sempre ho han sigut. I són també cultura popular i de carrer, recuperació col.lectiva dels espais públics. És cert que cal evitar determinats excessos que poden mercantilitzar o reprivatitzar els espais, però no ho és menys que la nostra festa s'exten com una traca correguda, com un engraellat de trons festius, per cada barri de la nostra ciutat.  I que la continua fent el poble en cada comissió fallera. Com deia Enric Soler i Godes a uns versos publicats al Pensat i Fet  del 1947: "Ni garbí, ni tramuntana, / ni núvol que du ruixat, / podran matar la bledana / rialla de la ciutat". Les falles són una festa total perquè total és l'esclat de la primavera.

L'ADEF mentrestant a la seua. Observant, estudiant, fent recerca. I fent divulgació, i treballant amb els col.lectius fallers, que és la nostra forma de fer xarxa, de nomenar la xarxa i tractar de fer-la visible, de fer cultura en valencià i de fer país, humilment, persistentment, emocionadament. Per això seguim convocant el Premi Soler i Godes que enguany ha ampliat el seu abast a totes les comarques falleres del nostre país. Seguim participant a Lletres Falleres, als seus Premis (que per cert es lliuren divendres que ve a la Festa de les Lletres Falleres, gràcies, Lluiso, per la tasca ben feta) i dins d'ella hem continuat organitzant els tallers de llibrets de falla i poesia satírica (Gràcies, Rubén). Seguim organitzant amb la Federació de Falles de Gandia la Mostra de Llibrets, que tindrà lloc dissabte vinent, en un gran cap de setmana de falles després de falles (gràcies, Pasqual). I hem participat també en l'organització d'esdeveniments tan emblemàtics com el seminari obert sobre Falles i Cultura que tingué lloc a la Facultat de Filologia de la Universitat de València ja en la seua segona edició o el III Simposi Focs Festius a la Mediterrrània que tingué lloc fa poques setmanes a Gandia i que ens serví per eixamplar la xarxa i la perspectiva. Molts de nosaltres a més participem al Postgrau del Títol Propi d'Expert Universitari en Falles i Creativitat de la Universitat de València. I per suposat hem continuat escrivint en llibrets de falla, i fent xarrades en casals. Treballant colze a colze, nosaltres a soles, i amb els companys de viatge que s'anem trobant en el llarg camí, quotidianament poble entre el poble, perquè això és el que som, poble, falleres, fallers, fallants, aymadors de les glóries valencianes (ja sabeu que sempre cite als rebesavis Llorente i Llombart) amb plena consciència d'ésser-ho, del que val i del que significa.

(Fotos  de Verónica Pérez Lloret i Luis Fernández)

jueves, 29 de marzo de 2018

Cobles il.legals amb foc




Estes cobletes les va escriure el poeta festiu Jesús de Paterna
per al Llibret de la Falla popular i combativa La Delicà de Gandia


Es queixaven els antics
que després del mes de març
els ninots més perillosos
quedaven sense cremar.

I parlaven de polítics,
de lladres i estafadors,
botiflers i sangoneres,
senyorets i explotadors.

També de l'estraperlista,
qui feia trampa en el pes,
qui donava gat per llebre:
els corruptes d'aquell temps.

I jo sé que hagueren falles
el trenta-dos
que celebraven la marxa
d'un tal Alfons.

I recordant eixes cobles
i eixes cançons
sobre a les coses dolentes
pegar-les foc

m'han vingut moltes ganes
d'actualitzar,
i plantar en la falla
sa Majestat.

Perquè després del cinqué
arriba el sis,
i queden molt bé en la falla
els dos felips.

Diria que les flames
lluirien molt
cremant les injustícies
i alguns borbons.

Que la flama popular
per la nit puge
fins els lloc on s'amaguen
tots els corruptes

Estes cobles populars
no vos les cante
que no vull que vinga el jutge
i a tots ens tanque.

(I una altra cosa ben pública
que no vaig a poder dir
és que volem decidir
i que visca la República)

jueves, 22 de febrero de 2018

El corredor mediterrani: corre molt però mai no arriba





A Madrid tenen una idea molt peculiar del concepte "mediterrani". Creuen, de veres ho creuen, que ells i elles són mediterranis. És lògic: pensen Espanya com una mena de rodalia de Madrid, amb la qual cosa tenen el seu port i tot (Alacant) i la seua platja (Gandia). Per això van presumint en Europa de dieta mediterrània o creuen que la cançò "Mediterraneo" de Joan Manuel Serrat, escrita en castellà, però abans que es fera col.lega de Sabina, parla d'ells. I s'emocionen cantant-la i tot.

Per això no és estrany que troben d'allò més normal que el corredor mediterrani passe per Madrid. I no és estrany que personatges com ara Susana Díaz en l'època en que volia fer el bot des de províncies a la capital del regne també ho defenguera com a normal. I supose que ara ho defensarà també. Perquè les provincies muy españolas y mucho españolas al que de veres aspiren és a estar ben comunicades amb Madrid. L'eix primigeni Sevilla Madrid de l'AVE és d'alguna manera el somni provincià fet tren xaxi.

A més fer un corredor mediterrani pel mediterrani, eixa tautologia "separatista", tindria altres conseqüències indesitjades per la villa y corte. Bàsicament vertebrar el territori de l'estat de manera no radial. És a dir, que els valencianets i valencianetes se n'adonen que el camí cap a Europa -eixa Europa idealitzada durant molt de temps, mercat i model de civilililili, com diu la cançò- passa per Barcelona i no per Madrid.  I és que anem espai, quan els mitjans i els polítics espanyolassos parlen de preservar la unitat d'Espanya no parlen de qualsevol unitat, no se'm despisteu, a veure si ací qualsevol territori amb llengua diferent al castellà es va a creure amb els mateixos drets que la sacrosanta Castella, la de Espanya-la-empresa-de-Castella. No es tracta d'una unitat federal, posem per cas. O una unitat en la plurinacionalitat reconeguda que garanteix que diverses nacions estiguen juntes precisament perquè se'ls reconeix el dret a no estar juntes si no volen. No, això ni és unitat ni és res. La vertadera unitat és la Madridcèntrica, amb el castellà com a única llengua del poder, radial i monàrquica -i corrupta- por la gracia de Dios. I com eixa unitat per molt que s'entesten "no és natural", que diria Josep Vicent Marqués, aleshores el corredor mediterrani mediterrrani se'ls apareix com un risc que no poden córrer, exactament al mateix nivell que la federació de comunitats autònomes, la desprovincialització i altres coses paregudes que les carrega el dimoni.

I això si parlem del corredor mediterrani, que el tema dels trens dóna per a molt. Heu provat a anar a Alcoi en tren? Des de Xàtiva encara es pot. I anar i tornar? Heu provat? La línia que uneix València i la que fou capital industrial valenciana llangueix sense remei, sense freqüències de pas, sense manteniment. De la línia Gandia-Alcoi (de quan Gandia era la platja d'Alcoi) queda un carrer a la capital de la Safor i una locomotora a Almoines. I del tren Gandia-Dènia, eixe vertader corredor mediterrani per a passatgers, de quan en quan es parla, sobre tot en campanya electoral i amb verbs conjugats en futur. És un tren mític, màgic, com el tren de Hogwarts. Es parla, es parla, però ningú l'ha vist. I no sé jo si l'arribarà a veure.

Les rodalies vertebren territori. Són transport sostenible i de qualitat. I popular. Transporten gent del poble, obrers i obreres, estudiants. Supose que són massa coses per a que els llunyans poders polítics de caire quasi colonial que ens han tocat en sort hi estiguen interessats.

Per això, malgrat que en els anys en que els valencians i les valencianes votaven majoritàriament al Virrei Camps, a la cacic Barberà o al cacic Rus quasi perd del tot l'esperança, crec que el corredor mediterrani, les rodalies i tantes altres coses que necessitem els valencians i les valencianes estan lligades a la nostra pròpia autopercepció com a nació. A la construcció nacional valenciana, que es deia abans. Ser un poble unit, alegre i combatiu, Vindre d'un silenci, però anar a la paraula, ferma i digna. Ser això. Voler ser això. Valencians i valencianes. Sense cacics, sense oligarquies botifleres, sense voler ser el port ni la platja de Madrid. Sense pensar que el camí al món passa per Madrid. Creure-s'ho. Sacudir-se culpes, i complexos. Tindre menys banderes d'eixes monàrquiques i castrenses als balcons i més solidaritat amb els altres pobles de l'estat, que pateixen l'estat madridcèntric i arrogant.

Possiblement no arribaran els corredors, ni els rodalies al dia següent de tot això. Però estic segur que serà el principi de la solució. Esdevenir subjecte és la primera condició per a parlar d'igual a igual amb el poder.



(Aquest article el vaig escriure perquè me l'havien encarregat per a un llibret de falla d'aquest 2018. Sembla que es va perdre pel camí. Serà la maledicció del corredor mediterrani...)