Ha arribat l'hora del
teu cant a Almudaina, que diria el mestre. Però no temia el moment. Ha arribat,
decantat i urgent, fins ser de manera inequívoca esta nit d'agost.
Vaig arribar a
Almudaina un poc per casualitat. Anàvem per la carretera que du de Muro fins a
Planes i calia averiguar quin era aquell poble que es veia trepant a la serra.
La primera vegada que arribí recorde a tres xiquets idèntics donant voltes al
poble en bicicleta a gran velocitat. Recorde també la llum, el verd i el blau.
I el roig dels carrers pavimentats. I recorde també la impressió que ja no
m'abandonaria d'assomar-me al cor del meu país, amb el Benicadell al front i la
serra de Mariola a l'Oest. I a l'est les valls que porten entre cirerers fins a
la mar.
No hi havia a València
un altre poblet con aquest. Això em va resultar evident. I en ell des de poc
després tinc una casa, vella, de pedra, xicoteta, amb problemes d'humitats i
amb les canyeries, però veient passar el temps ara amb mi al seu interior, als
meus fills fent-se grans pujant i baixant la seua escala, eixint per la seua
porta a gaudir la llibertat del poble, i dels amics, a buscar a David, a Natxo,
a Adri, a Joan, als "Trillizos" (els tres xiquets idèntics de les
bicicletes del dia original, que ja no són xiquets). A buscar a Lliris.
Almudaina era -és-
també eixe lloc on fan la paella com la feia la meua àvia, on saben què és el
raïmet de pastor i que es menja, on fan sang amb ceba. Dinars i sabors de la
seua infantesa importats a València -i a Paterna- per aquella filla de la
Marina, que va ser Rosa Ferrer i Devesa. De la Marina al Comtat: de la Serra
Bèrnia per Aitana i la Serrella fins la Serra d'Almudaina. Per metonimia, per
entranyable veïnat, Almudaina em relligava a una part dels origens familiars. A
Almudaina li diuen "el poble" els meus fills quan parlen amb els seus
amics del cap i casal. És un lloc on viuen en valencià, on van i venen pels
seus carrers amb completa llibertat, en bicicleta o corrent. És un lloc on la
seua infantesa se sembla a les nostres. On fins i tot Martí s'oblida del mòbil.
I així, a poc a poc, com qui no vol la cosa, Almudaina s'anà
instal.lant a la meua vida. Estos dies he tingut ocasió de comprovar fins a
quin punt mostrar Almudaina és mostrar-me a mi mateix, alguna cosa íntima i
delicada de mí mateix. Estos murs amb humitats, esta panoràmica a la vall, el
Benicadell i la Mariola, i Planes, i Muro, i Beniarrés, i Catamarruc, i
Benialfaquí endevinat, diuen alguna cosa important sobre mí. Són l'últim
refugi, el quartell d'hivern i també la part més íntima i més meua de la meua
vida.
L'altre dia se'm va fer evident. Havia passat un dies netejant la casa, i posant-ne ordre, i fent viatges al contenidor del fem -de brossa, diuen ací-. Vaig cridar un fontaner i aconseguir el contacte d'un obrer recomanat pel meu veí. I una vegada fet tot açò vaig tornar a donar el meu passeig preferit, un cercle que va a Benialfaquí i torna per una drecera diferent. Una hora de camí, o més si em pare, si faig fotos, si alentisc el pas al ritme de les meues ensonyacions o dels meus pensaments. I de repent, en girar una corba, estava Almudaina, un poc més alt, front a mí. I de colp, vaig sentir com si la veiés per primera vegada. La vaig recuperar com és, hermosa, xicoteta i sòlida com la seua torre, encaixada a la serra que porta el seu nom, i la vaig sentir així, encaixada al centre de la meua vida. I la vaig estimar, i vaig ser conscient de com l'estime: tendrament i des de molt endins, com sé a aquestes altures que és el vertader amor, com estime al meu país i a la meua terra. I també vaig pensar que encara que em parla de manera oblícua de la meua àvia, que he fet moltes vegades el mateix passeig i mirat des de moments diferents les flors dels cirerers, i les mores, i les ametles verdes i el cim de la Mariola, Almudaina no és només memòria, no és només passat: és present, i és futur. Els seus camins són sempre camins per fer. I travessa, impassible i amable, la meua vida. Perquè torne a ella. Perquè prenga forces.
Almudaina és -i serà-
el cantó del ring. Eixe lloc en el marge de les lluites on tornar, o des d'on
mirar. El quartell general per compartir amb els meus amb el mateix gest amb
que es comparteix la vida. A Almudaina he arrelat. I les arrels serveixen per
créixer, per fer-nos forts, per tindre identitat i renovar projectes.
Hui han celebrat la
festa gran, la del Crist del Socors. Amb la gent del poble he pujat a l'ermita
i estat xarrant una mica. Per un impuls m'he posat en la cua i he besat la
imatge del Crist. No sóc religiós, ja ho he escrit moltes voltes. Però estar en
eixa cua i participar del ritual era ser part de la comunitat, i el que tinc
molt clar és que no s'és res ni no s'és poble. Després, en baixar, uns joves tenien posada a
tota veu La Gossa Sorda mentre paraven la taula al carrer. I he pensat que ací
vaig per lliure, que descanse de la meua vida social: llig, passege, no exercisc
de president de l'Adef, ni de professor ni de res. Simplement estic. Però em
sent part. D'una manera tàcita i tranquil.la. Em passa cada vegada que dic bona
nit o bon dia a qui em creue a la plaça, que em pregunten pels fills o com
estic. Em sent part. I sent que ells són també la meua gent. Que ací estic a
casa, a esta casa velleta i de pedra que ve de lluny i que va lluny i que té
memòria i que tindrà memòria de mi i dels meus. I hui ho he sentit de manera
molt intensa. I crec que eixe ha sigut el moment en que ha estat clar que havia
arribat l'hora del meu cant a Almudaina: un cant que vol ser una declaració
d'amor i d'identitat per a aquest poble fermament arrelat en mi, íntima part de
qui sóc de veres, signe del passat i de la memòria, però sobre tot peça cabdal
del meu present, dipòsit d'energia, de projectes i d'esperances: refugi intim
on renovar i enfortir les il.lusions.