viernes, 26 de abril de 2019

Temps sense temps

Text de la meua columna Va com Va emesa a Ràdio Gandia el dimarts, 23 d'abril de 2019
Ací podeu escoltar l'àudio a la web de Ràdio Gandia


Un dels xicotets avantatges que haja plogut en Pasqua és que s'hem pogut quedar a casa sense remordiments i per tant s'hem concedit el dret a descansar sense retrets. Vull dir, en esta societat tan marcada pels valors neoliberals de la productivitat i la rendibilitat acabem omplint l'agenda del temps d'oci de la mateixa manera que se'ns ompli el del treball. Amb l'obligació afegida de pujar les fotos a Instagram -o a facebook- per tal de consolidar la nostra imatge pública. Gestionem la nostra vida com si fos una marca. És una estratègia del nou capitalisme que descriu molt bé Zygmunt Bauman. Tots i totes som emprenedors de les nostres vides, treballadors autònoms d'una empresa que porta el nostre nom. I es passem la vida capitalitzant-la i fent-nos la il.lusió que la competició no està trucada i culpant-nos només a nosaltres mateixos dels nostres fracassos o de la nostra precarietat. Francament em fan molta gràcia els partits de la dreta liberal eixa quan reivindiquen la meritocràcia, com si en aquest país això fos moneda corrent, com si molts dels qui reivindiquen la meritocràcia per als demés no estigueren on estan per ser qui son o per conéixer  qui coneixen, com si no els hagueren regalat un màster, per exemple. Trampes del capitalisme a l'estil espanyol, ja vos dic.

Per això la pluja -menys mal que finalment no ha fet desastres- ens ha donat l'excusa perfecta per estar a casa, per llegir un llibre o per veure els capítols endarrerits de la nostra sèrie favorita, o per a les dues coses, amb vi i manteta, sense estrés, i sentint com llisquen les hores, temps lliure que fa honor al seu nom, temps sense temps com demanava en un poema el cada vegada més oblidat o més parcialment llegit Màrio Benedetti. Que conste que ho sent per la gent que celebra la setmana santa. A mi em costa empatitzar amb les processons, la veritat, amb les cornetes i els tambors i les escortes militars i eixes coses. Malgrat això reconec i respecte el que tenen de festa popular, de sociabilitat popular, i per això mateix de tradició i d'identitat.

Així de lliure m'ha quedat  aquest Va com va. De tota manera no vull que se'm quede per dir una cosa que volia i quasi acabe sense dir-la: a mi m'ha sabut molt malt que es cremés Notre Dame. M'ha donat molta pena. I no només perquè la recorde imponent i sencera. Sinó sobre tot pels obrers. Per les generacions d'obrers que la féren. No oblidem mai que els grans monuments del passat no són només celebració del poder sinó que guarden també les empremtes dels qui els conceberen i dels obrers que feren sólida la bellesa amb les seues mans. Quan un monument desapareix o es deteriora, desapareix també un senyal profund i bell del pas de moltes persones pel món. I això fa molta pena.

sábado, 20 de abril de 2019

Com en tots els abrils republicans i lliures

Text de la meua columna Va com va emesa per Ràdio Gandia el 16 d'abril de 2019
L'àudio es pot escoltar ací


La setmana passada va estar d'emocions. El diumenge va ser 14 d'abril i el dilluns 15 vaig conéixer en un congrés que hem celebrat a la facultat de filologia al gran José Sanchis Sinisterra. Cada vegada que llig Ay Carmela!, cada vegada que done classe sobre ella -no confondre amb la mediocre i parcialment neutralitzadora pel.lícula d'un Carlos Saura en hores baixes- m'emocione profundament: amb les seues intertextualitats, amb el seu traçat del mapa de la derrota, la seua representació de la cultura popular dels anys 30, la dignitat dels còmics i la sistemàtica violència franquista: amb la seua defensa de la necessitat de la memòria democràtica republicana.


Sempre m'impressiona com eixa emoció no es veu interferida per la proliferació de la paraula "Espanya". De fet, en realitat m'emociona la constatació cada volta sobtada que allí no és una paraula opressora. Perquè abarca Carmela, Paulino, els brigadistes i eixes dues Montses catalanes que, en la ultratomba s'insulten en català (una és de la FAI i l'altra del PSUC) però juntes funden un sindicat per recordar. És l'Espanya de Max Aub, d'Antònio Machado, de Luisa Carnés, de Maria Teresa León i Mercé Rodoreda. Per això sona diferent. Per això sona tan bé.

Eixa és l'Espanya derrotada en el 39. L'altra, la negadora de la diversitat interior, l'opressora feroç: contra les dones, contra els homosexuals, contra qui parla una llengua que no siga el castellà, contra els immigrants, contra l'ensenyament públic, contra la sanitat universal, la del aporellos oé, la del soy español español español, eixa Espanya és l'hereva del franquisme, una Espanya de monarques, aristòcrates de diversos llinatges i de súbdits.

I per això, en aquest mes d'abril, tan carregat de memòria, em reafirme en la certesa que el projecte compartit al qual tots i totes cabem, la única manera de dir Espanya i sentir orgull legítim, és la república. Perquè si no, al remat no hi haura Espanya, o la que hi haurà, mutilada i trista, serà la d'ells, la dels feixistes, la de les èlits amb dret a corrupció impune, la dels súbdits, la del rei, la dels nobles i els plebeus.

Per això hui m'abelleix dir, com van dir els nostres avantpassats en aquell 14 d'abril de 1931 tan ple d'esperances, com en cada abril que ens separe de la tercera, com en tots els abrils republicans i lliures del futur: visca la república.

miércoles, 10 de abril de 2019

Pasqual Molina

Text de la meua columna Va com va que es va emetre per Ràdio Gandia el 9 d'abril de 2019
L'àudio es pot escoltar ací


El passat dimecres es va celebrar l'acte que va convertir oficialment Pasqual Molina en fill predilecte de la ciutat de Gandia. Jo no vaig poder assistir, perquè tenia tres classes seguides a València, en la facultat, que em feien acabar a les 9 de la nit. I ben mal que em va saber, perquè Pasqual no només és un amic, sinó una persona per la que tinc molta admiració.

El vaig conéixer ara farà quinze anys, gràcies a l'Associació d'Estudis Fallers, a ell, i a l'Associació Premi Llaraní i tot el que suposa. Junts, implicant l'Ajuntament de Gandia i la Federació de Falles, vam començar a organitzar la Mostra de llibrets, que des del 2006 reuneix a la capital de la Safor a coordinadors i coordinadores de llibrets de falla de tot el País Valencià, convertint-se en una cita obligada on intercanviar experiències i trobar noves forces i noves idees. Pasqual s'esforça en dotar de contingut específic a cada edició, en acostar gent dels més diversos àmbits a la realitat cultural de la festa de les falles, i any rere any aconsegueix que siga una fita ineludible amb organització impecable. En tots estos anys Pasqual ha sigut l'ADEF a Gandia, i sempre hem contat amb ell, des de les Converses les falles a la Nau als dinars estivals a la Marjal, balanç d'exercici, bressol de projectes, llar de l'amistat.

Crec que Pasqual és de les persones imprescindibles per a la nostra societat: per la seua estima per la nostra llengua i per la seua ciutat, per la seua generositat profunda, per la seua manera elegant i culta d'ésser bo. Moltes vegades ho dic: si el nostre país haguera tingut i tinguera més persones com ell, la salut de la nostra llengua, la nostra auto-estima com a poble i el nostre teixit social serien molt millors. Més Pasquals Molinas és el que ens calen als valencians i menys Tonicantós malalts d'auto-odi. Per això cal valorar els que tenim. I fer que se senta estimat qui tanta estima ens ha donat i ens dóna, qui tant ha estimat i estima la seua ciutat i la seua gent.

És molt just que siga fill predilecte de Gandia qui porta per tot arreu el seu nom amb tant d'orgull, qui treballa de manera tan humil i tan constant per la nostra cultura. I ho és tant per les seues obres i les seues iniciatives com, el que encara és menys habitual, per la seua manera constant de fer xarxa, de sumar gent i d'implicar-la, d'impulsar sinèrgies, aliances i nous projectes. Es pot dir que qui es fa amic de Pasqual es fa automàticament també amic de Gandia. Pasqual Molina: home savi i generós, activista cultural, mecenes contemporani.

domingo, 7 de abril de 2019

Les falles com petjades en la sorra

Aquest article va ser publicat originalment al Llibret de la Falla Beniopa 2019 i va obtindre el Segon dels Premis Ajuntament de Benirredrà als millors articles publicats a un llibret de falla de Gandia l'any 2019


Quan era xiquet -i adolescent- m'agradava escriure paraules en la sorra. El meu nom, per exemple. O alguna frase bonica. O algun dibuix molt senzillet -jo sempre he dibuixat molt malament-. Ho feia sobre tot al vespre, quan eixia a passejar per la vora de la mar i havia molt poca gent a la platja.  Em resultava fascinant esperar que el mar l'esborrara. Primer el llepava tímidament, s'enduia apenes els primers traços. Després, de cop i volta arribava l'ona, el cobria sencer i en retirar-se no quedava absolutament res, ni rastre de la meua acció sobre la llisa superfície de l'arena.

El mateix em passava amb les pròpies petjades. En els meus passejos d'anada i tornada, quan pegava la volta podia desfer els meus passos xafant les empremtes de l'anada. Però aviat m'era impossible, confoses amb les d'altres peus, o, novament esborrades per l'aigua que tot ho allissa, l'aigua, enemiga del foc i tan destructora com ell, que no només destrueix sinó que esborra qualsevol rastre. La platja és sempre nova, sempre sembla acabada de fer encara que siga el resultat de segles i segles d'erosió constant.

Hi havia alguna cosa profundament fallera en aquell gest: construir i mirar la destrucció, percebre en la destrucció el que té de bell i d'emocionant, conjurar els cicles per començar de nou. Això és que fem d'alguna manera els fallers i les falleres: construïm i destruïm. Però hi ha una diferència fonamental: nosaltres sí volem deixar petjada. En realitat no volem que la plaça de la nostra falla semble sempre nova, que cada falla semble la primera, que no hi haja ni el més mínim pas de la nostra acció i de la nostra presència en el barri i en el món.

Per això lluitem tenaçment contra l'oblit i ho omplim tot de rastres: de plaques, de commemoracions, de pergamins, de recompenses simbòliques, d'aniversaris, de fotografies, que un dia són noves, i un altre ja no ho són, i un altre comencen a engroguir-se emmarcades en un racó del casal: ma mare quan va ser la reina de la falla, mon tio participant de la despertà, una foto de conjunt de la xocolatada a la plaça, l'imposició de banderins a l'estandard... Per això els fallers i les falleres posem per a la foto amb naturalitat, adivinem l'objectiu de la càmera. Perquè vivim cada moment adivinant la textura de record que tindrà. El present és per a nosaltres un record futur.

Però les nostres petjades principals són els llibrets. Són tota una col.lecció de petjades. En orígen eren com una prolongació de la falla, units a ella, fulles volants fugaces com ella. Però aviat assoliren condició d'annuari i voluntat de permanència. En tal any, aquest era el cens, aquest el president o la presidenta, aquesta la reina de la falla, aquest va ser el monument al voltant del qual férem la festa i que després reduírem a cendres, aquest l'artista. Pedres miliars, llibres pesants, que queden, que ocupen espai, que són prolongació nostra més enllà de nosaltres, viatgers del temps carregats de paraules. Algun dia algun lector remot llegirà estes línies i es preguntarà qui vaig ser jo, qui era el subjecte d'aquestes obstinades paraules, desxifrarà les meues petjades en el paper. Apenes coneixerà res de mi, pero adivinarà de manera profunda i entranyable, cordial i vertadera, que jo vaig ser -sóc, seré- dels seus.

Malgrat això, les falles també s'obstinen incoherent, persistentment, en semblar noves en arribar març. Sempre iguals en part, a elles mateixes, i sempre noves, com és nou l'any que s'aboca a la primavera, com és nou el cel al final de l'hivern.

Les falles són eixa combinació de novetat absoluta, de reinici del ritual i d'última petjada d'una llarguíssima série que es perd en la profunditat dels anys i ens connecta als que fórem, ens recorda d'on venim, ens relliga als nostres avantpassats. I fan que alguna cosa d'ells i d'elles visca en nosaltres, que algun eco de les rialles d'altra época ressone en la nostra rialla, que alguna de les espurnes de la nit de Sant Josep brille amb llum repetida...