martes, 29 de diciembre de 2020

La impunitat de l’elit i els feliços subalterns



L’últim diumenge de desembre han començat les vacunacions contra la Covid-19 a l’Estat Espanyol i al País Valencià. Abans d’acabar el 2020 i encara contenint la respiració pel previsible empitjorament de les dades de contagis després del Nadal, malgrat tot, a açò se li comença a veure el final. Serà una llarga davallada, però s’albira per fi.


I davant això em fa gràcia el soroll mediàtic de la dreta tractant de convertir-ho en una mala notícia. De vegades se’ls hi veuen per les costures de la seua propaganda el seu profund despreci al poble, apenes figurant dels seus deliris nacionals. Ho he escrit moltes vegades, però no em cansaré de repetir-ho: la dreta espanyola es poc democràtica perquè és profundament oligàrquica. No sé perquè no s’empra més eixa paraula clàssica: explica tantes coses! Són senyorets...

(L'article complet el trobareu a nosaltreslaveu.com fent clic ací)


I la versió en àudio la trobareu ací:




martes, 22 de diciembre de 2020

Un altre missatge del rei

Reconec que soc una d’eixes persones que no poden deixar d’escoltar el missatge del rei per televisió la nit de Nadal. Em sembla fascinant i em genera una mena de gaudi estrany. És una de les vegades en les quals és més evident l’anacronisme i el component mític que implica la monarquia. Un senyor que ocupa el lloc que ocupa per ser qui és i fill de qui és es dirigeix a nosaltres sentint-se legitimat -legalment ho està- per parlar-nos amb paternalisme i condescendència.

 

L’estil, malgrat que un suposa que al llarg de les dècades i el pas del Campetxano al Preparat hi haurà hagut diverses plomes en la seua redacció, negres, se’n deia abans, ai el racisme banal, és prou paregut. Fa una repassada als temes estrella de l’any -la crisi, l’atur, el terrorisme- i un enfilall de llocs comuns de coaching barat parlant de la capacitat d’esforç, de superació i de resistència del poble espanyol davant els problemes de cada any. I el que em sembla més divertit i sempre m’ho ha semblat és que parla del poble espanyol, d’Espanya, dels espanyols -molta Espanya ha d’haver en el discurs, és clar-, des de fora i des de dalt.

 

El rei parla als seus súbdits i súbdites...

  (L'article complet el trobareu a nosaltreslaveu.com fent clic ací)


I la versió en àudio la trobareu ací:



miércoles, 16 de diciembre de 2020

L'àvia del futbolista



L’altre dia vaig veure per televisió el partit entre la S.D. Huesca i l’Alavés. Tenia la televisió posada sense volum i, mentres, estava llegint sentat al sofà i amb la manteta, un dels plaers dels caps de setmana hivernals. Em va cridar l’atenció el gol del Huesca, marcat per un jove jugador, Javi Ontiveros, cedit per cert a l’equip aragonés pel Vila-real. Va ser un golàs. I molt important i treballat, perquè el seu equip havia marcat un altre gol pocs minuts abans anulat per fora de joc i perquè encara no havien pogut guanyar cap partit enguany a la primera divisió.


Però encara em va cridar més l’atenció la celebració del gol. El jugador mostrava a la càmera la seua canellera i es podia llegir al seus llavis “te amo”...



I la versió en àudio la trobareu ací:



martes, 8 de diciembre de 2020

Vint-i-sis milions



Diu el general Beca Casanova en un grup de Whatsapp amb els seus amigots de la promoció que caldria afusellar vint-i-sis milions d’espanyols i espanyoles. La idea no és nova. El genocidi ideològic ja era defensat per Ramiro de Maeztu al seu llibre Defensa de la hispanidad de 1934: “ha de eliminarse y atenuarse todo lo que hay de no ser en nosotros”, deia parlant de la societat espanyola i de la seua “voluntad de ser”, i Franco (l’”irrepetible” per als militarots del Whatsapp) va posar-lo en pràctica a mesura que anava conquerint territori republicà i en la llarga postguerra. Els fossars del cementeri de Paterna són una prova, però hi ha molt més, com sabem, a tot l’Estat Espanyol.


Supose que no hauria de sorprendre’m que un general en la reserva encara acarone aquest projecte, però reconec que m’ha sobtat i m’ha esgarrifat. També els dubtes i les vacil·lacions del PP  per condemnar-lo i desmarcar-se’n. Supose que el fet d’estar segur de formar part d’eixos vint-i-sis milions de persones que aquest senyor voldria afusellar no m’ha tranquilitzat gens. Això i 



I la versió en àudio la trobareu ací:



martes, 1 de diciembre de 2020

Quan el vent vaja a favor i enmig del temporal



Últimament estic tornat a veure futbol. Per televisió, és clar, no hi ha cap altra manera de veure’l en aquestos temps de pandèmia. És per a mi oci pur, i, malgrat tot, malgrat l’estranyesa dels estadis buits, estic gaudint-lo. Eixe espectacle a porta tancada només per ser retransmés per televisió està també fent-me enyorar totes les vesprades i les nits passades a Mestalla, el camí cap a l’estadi, l’entrepà en el descans, la posada en acte de la massa, però també de la comunitat. El futbol era un doble espectacle, el del camp i el de la grada, eixa sensació de veure la multitud de la qual formes part. Això és el futbol, ja ho vaig escriure fa molt de temps. Qui només ho veu per televisió i és d’algun equip llunyà i prepotent ni ho ha viscut ni ho viurà.


Per suposat estic seguint el meu equip, el València, i ho estic fent amb una passió que a mi mateix em sorpren. Hi ha quelcom d’èpic en aquest equip literalment format amb mínims... 



I la versió en àudio la trobareu ací: