 |
| Aquest article va ser publicat originalment al llibret de la Falla Selgas Tovar de Xàtiva. Es pot llegir fent clic ací |
La revista Pensat i fet va nàixer l'any 1912, fundada en el context
del creiximent de la festa, i també de la seua re-evaluació intel.lectual,
percebuda ara com un element central de la vida de la ciutat de València i en
vies de convertir-se en la seua festa major: un fet cultural de primer ordre,
amb una gran potència social i identitària. Els promotors van ser un grup
d'entusiastes escriptors i dibuixants valencianistes encapçalats per Ricard
Sanmartín, Josep Maria Esteve i Victòria i Ramil. Es tractava d'una publicació
anual que incloia com a element central els esbossos dels monuments fallers que
anaven a plantar-se en les properes festes. Junt a ells, però, apareixien
articles d'opinió, poemes satírics, articles de costums, il.lustracions... tots
ells relacionats amb la festa de les falles. És a dir, convivien en les seues
pàgines les representacions gràfiques dels monuments, textos erudits o cultes,
i textos satírics, o en general marcats com a populars. O, el que ve a ser el
mateix, autors (i creixentment autores) pertanyents a diferents àmbits de la
cultura valenciana (o fins i tot d'altres llocs del nostre domini lingüístic),
alta i popular, que en moltes ocasions per cert eren els mateixos, encara que
signant els seus textos popularitzants amb pseudònim. Tots els textos estaven
escrits sempre en valencià, amb el propòsit afegit de contribuir al creixement
i la normalització del seu ús en la societat valenciana. La revista, al llarg
dels seus seixanta anys d'existència, adaptaria estos gestos als diferents
moments històrics, des d'un autonomisme creixent fins a la resistència
cultural, però sempre amb una marcada voluntat de consolidar, divulgar i estendre
un espai cultural i literari valencià i en valencià.
Els anys de la Segona
República seran en certa mesura els anys daurats d'aquesta revista, tant pel
que fa a les col.laboracions literàries, com per la consolidació del format, i
per la modernitat en la maquetació, en el disseny gràfic, en les portades, i en
els continguts. La pluralitat política i la politització serien
característiques d'eixos anys vertiginosos.
La Guerra Civil, i
especialment la victòria feixista, com en tants aspectes de la nostra cultura,
va ser un moment de trencament absolut i un enorme pas enrere: per la
destrucció del teixit social, pel desballestament del camp cultural valencià,
per la repressió i persecució envers la nostra llengua i, en el cas de la
revista, a més, per la mort d'Esteve Victòria a mans d'un escamot anarquista el
1936.
Malgrat tot, aprofitant
el caràcter folkloritzant que les autoritats franquistes atorgaven
exclusivament a la festa de les falles, la revista es va constituir com un
vertader baluard de resistència cultural: continuà publicant-se íntegrament en
valencià, en tots els nivells de llengua (satíric i popular, però també culte)
i donant cabuda a textos que anaven fins i tot més enllà del que es podia dir
en l'època i aconseguien burlar la censura. Per si de cas, en algun cas
recordaven de pas la seua existència, perquè el lector tinguera clar que el que
estava llegint publicat havia sigut convenientment filtrat, a la falla, al
llibret i a la revista: "La substància de la falla / s’encontra en allò
que calla", escriu Ricard Sanmartín en 1950. I l'any següent, Carles
Salvador, encara que sota el pseudònim de El Fill del Fuster, insistia: "És
el Llibret de la Falla / -pel que diu i pel que calla- / una clara relació, / és
a dir, una contalla /de la falla del cantó".
Repassaré breument
alguns exemples d'esta escriptura en el límit, com ara el famós número de l'any
1945 que esdevingué mític. Eixe any només havien aconseguit autorització per
publicar en valencià els textos en vers, considerats merament folklòrics i
inofensius per les autoritats franquistes i estaven obligats a publicar en
castellà els textos en prosa, com una manera de naturalitzar encara més la
diglòssia de la societat valenciana. La solució? Publicar íntegrament la
revista en vers, començant per l'editorial. que habitualment era un article de
fons. En esta ocasió va ser un poema que podem llegir com una autèntica
declaració d'orgull i d'estima per la nostra cultura:
En la festa i Per
la festa
més bellamEnt
popular
on l'ingeNI es
manifesta
tan glorioSament
preclar,
torna com en Anys
hui a alçar
el seu criT, patri
ressó,
d'optimisme I
tradició,
oferint amb Fe
este dia
una novElla
il.lusió,
com bocineT d'alegria.
El preu va ser que
l'any següent la revista va ser prohibida. Quan tornà a aparèixer a l'any 1947,
ja amb contes i assajos en prosa, s'iniciava amb una altra emotiva declaració
de principis. Emocionen el seu valor, la seua fermesa i la seua dignitat:
Hui com ahir, Pensat i Fet pren vida
reviscolat per Març que tot ho mou
i travessant l'espai com forta eixida
ofrena sa alegria de bell nou.
I ahir com hui, exempt de tot desmai,
com coet volador intermitent,
ruixim de foc enfila per l'espai
i quan sembla que es perd, ix novament.
I s'obri en l'horitzó com gaia flor
per a escampar ses fulles grana i or
Però no és només això.
A la revista sovintegen referències diguem-ne incòmodes per al govern, com ara
el poema anònim, "La falla i la pau" publicat el 1942 on es demana a
la falla valenciana que "Fes eixa drecera / i a ser, puix, dels pobles /salvadora
nau, / i siguen tes flames / la llum de la pau", o aquestos versos
publicats l'any 1943, tambè sense signar, en els quals és impossible no veure
un record per als exiliats, entre els quals hi havia bons amics dels editors i
antics col.laboradors de la revista, com ara Eduard Buil: "Si llarg és,
sempre, el camí / que de València ens separa; / qui a Sant Josép no està ací /
el troba més llarg encara... /¡Tan llarg que no li veu fi!”.
També podem llegir en
les seues pàgines sàtires molt punyents a l'estraperlo: "Tots critiquen
l'estraperlo / perquè en públic dóna to, / però en petit comité / cada ú fa lo
que pot (quarteta anònima de 1943) o l'auca "Una, que en l’orgull de ser /
secrets negocis baralla / i en descobrir-se l’afer / me la planten en la
falla" (signada per Ric -Ricard Sanmartín- i Antón el 1942); o bromes a
propòsit del racionament: “Com l’amic millor un llibre / diuen que és –la culta
gent- / jo d’ells crec que la cartilla... però del racionament” (quarteta anònima
del 1947); o sàtires no menys agudes contra la gent que abandonava el valencià:
"No parles en valencià / per si no el pronuncies bé / i al cine lliges bé
els noms / de tot artista extranger" (quarteta anònima del 1948), o "Per
què si te diuen xurra / et poses tota enfadà?
/ El remei el tens molt fàcil: / parla sempre en valencià" (quarteta també
anònima del 1949) o "L'estranger que al valencià / diu que no parla en
cristià / i ens crida i escampa el poll / està foll" (Àngel Climent, 1951);
i defenses aferrissades del seu ús: "Ha d'estar en valencià / perquè
escrit en castellà / perd sabor i perd tipisme, / i no és cosa, clar està, /de
fer més confusionisme", deia amb contundència "El fill del
fuster" en 1951 parlant de llibrets; o sàtires contra la incipient
especulació urbanística al Barri del Carme arran de la riuada del 57: "Perquè
la gent no s'alarme / per si és d'un negoci el blanc, / Senyor, al barri del
Carme / lliura dels corbs i del fang", (Ricard Sanmartín sota el pseudònim
de Roc, 1958).
També publicaran on puguen
advertències sobre la necessitat de potenciar els sentiments identitaris
valencians, per exemple parlant de futbol: així ho fa Flix en un article
publicat el 1941, en el qual es mostra molt d'acord amb la conveniència de
"la tornada al regionalisme esportiu". "Així -conclou- quan es
parle del València, podrem qualificar amb exactitud als seus titulars de
valencians, i llur joc de fútbol valencià".
També faran gestos més
subtils però no menys significatius. Després que Miquel Domínguez fora cessat com a director del diari Las Provincias pel seu famós discurs del
1958 com a mantenidor de la Fallera Major de València, "Cuando enmudecen
los hombres... hablan las piedras", al qual denunciava l'arraconament
oficial que patia la ciutat de València, l'any 1960 va ser ell qui escriguera
l'editorial de la revista. En ell feia, per cert, un elogi del "pensat i
fet" com a actitud valenciana. és a dir, en la seua interessant lectura,
de fer després de pensar. O l'any 1964, l'immediatament posterior a que Joan
Fuster fos cremat en efígie en la cabalcada del ninot, podem llegir el críptic
i a l'hora transparent editorial titulat "Les falles, els fusters i la
unió dels valencians", on es diuen coses com: "No fora mal que […]
cada moment de la nostra vida estigués presidit per aquell potencial
comunitari, precís a tota obra duradora: agermanant els nostres esforços,
ajuntant-nos tots els qui tenim el denominador comú de valencians, acoblant-nos
entusiàsticament en l'obra del retrobament de la nostra espiritualitat, ben
calafatats perquè no es produesca cap fissura, embeguts de la seriosa
responsabilitat del moment i llençant al foc de les falles tot allò que ens
separa, tot allò que és motiu de disconformitat i tota discussió pueril sobre
coses intranscendents (qüestions de noms, moltes vegades) que ens puga conduir
a la dissociació, a la fracció entre els valencians"...
En resum, el fet que la
revista Pensat i Fet i els seus promotors
no siguen més recordats hui a la nostra societat és una altra prova del nostre
menifotisme quan no directament de la nostra ingratitut i del nostre auto-odi.
Ells foren vertaderament herois en els temps foscos, i saberen, des del món
faller, sostindre la flama de la llengua i de la identitat.
No hay comentarios:
Publicar un comentario