Fills del patriarcat i del neoliberalisme

Text de la meua columna Va com va emesa per Ràdio Gandia el 4 de juny de 2019
L'àudio es pot sentir fent clic ací

Esta setmana s'ha parlat molt del suïcidi d'una treballadora d'Iveco després de la difusió d'un vídeo privat i l'assetjament posterior. Realment em sembla esgarrifant fins on pot arribar una certa companyonia masclista, d'homes que poden humiliar una dona fins a fer-li la vida insuportable. Aquesta és la mena de comportaments que els homes amb una certa sensibilitat no podem ni consentir ni deixar passar sense mostrar el nostre rebuig. Ací és on tenim el nostre espai el nostre deure en la lluita feminista.

I eixa és precisament una de les coses que m'impressionen d'aquest fet. Sembla que un home difon un vídeo traint la confiança que en el passat una dona va dipositar en ell i la intimitat que van compartir. I l'entorn no només no penalitza a qui ho envia, sinó que es fa còmplice divertit i cruel i estigmatitza la víctima. És masclista i és repugnant. I ja després apareix un personatge com ara Fran Rivera, mostrant una vegada més l'abast i la profunditat de la cultura de la tauromàquia d'aquest país i el seu biaix ideològic i naturalitza aquest comportament considerant-lo masculí: sí, masculí, de la masculinitat tòxica que cal combatre. Còmplice és qui el difon i còmplice qui el naturalitza. I còmplice cadascun dels malalts que han buscat el vídeo en internet, que sembla, segons he llegit, que han sigut molts.

A més, també em fa molta pena que aquestos fets han esdevingut a l'àmbit del treball. Els qui li feren la vida impossible a aquesta xicona eren companys seus de treball. Sembla que l'únic companyerisme que coneixen és el dels matons, el de la manada, i desconeixen la solidaritat entre companys i companyes, la solidaritat de classe. Són fills del patriarcat, aquesta gentola, però també del neoliberalisme, d'aquesta selva de tots contra tots, d'aquesta competència sense treva entre iguals, en la qual no hi ha companys sinó rivals, i per tant enemics a batre per qualsevol mitjà.

I també m'impressiona la frivolitat amb la qual es parla d'un tema com el del suïcidi. Fa uns anys vaig rebre la notícia de que un antic estudiant meu, dels americans sanots que venen a València a estudiar castellà, s'havia suicidat. Em vaig quedar glaçat. Des d'aleshores parle amb una cura exquisita de les biografies dels escriptors suicides que tinc en el programa (Alfonsina Storni, Horacio Quiroga, Leopoldo Lugones o Alejandra Pizarnik). Mai saps qui t'està escoltant, per quins processos interiors està passant, mai saps si t'escolta algun a punt de trencar-se. I al cap i a la fi, la meua audiència en les classes és limitada. Banalitzar sobre aquest tema en els mitjans de comunicació em sembla d'una irresponsabilitat gairebé criminal

La foto, de Fernando Villar, l'he treta de www.elperiodico,com