Falles i futbol a la revista Pensat i Fet

-->

Aquest article va ser publicat originalment al Llibret de la Falla Tio Pep de València del 2019: El lleó de Mestalla

Com bé demostra la falla del Tio Pep d'enguany les falles començaren a tractar el tema del futbol des de ben aviat. No podia ser d'altra manera: les falles i el futbol eren, allà pels anys vint del segle XX, dos fenòmens culturals urbans i massius i estaven condemnats a trobar-se. L'un era un esport percebut com a modern, encara amb un toc cosmopolita, però ja molt arrelat en capes creixents de la societat. Les falles, consolidant-se com a festa major de la ciutat, estaven estenent-se a tots els barris de la ciutat i completant la seua institucionalització. Eren un fenòmen nítidament urbà, i tradicional en el sentit modern que tenen les tradicions, és a dir, etern retorn imaginari compensador de la rapidesa dels temps als quals tot el que és sòlid s'esvaeix en l'àire, com ja havia diagnosticat Karl Marx. I per això mateix, pel seu caràcter modern, estaven creixent en importància i en presència en la vida social de la ciutat, absolutament compassades al ritme de la seua època. A més, les falles i el futbol compartien un altre tret fonamental: el seu caràcter identitari. La revista Pensat i Fet, per suposat, la dinàmica revista de Josep Sanmartin, Josep Maria Esteve i Victòria i Ramil, anava a ser testimoni de la seua trobada.

No sempre, és clar, va ser amable, precisament pel caràcter importat del futbol. Encara en els versos que acompanyaven l'esbós de la falla Gràcia i En Sanç de l'any 1931 podia llegir-se "Fútbol, boxe, pedestrisme... / Be fa falta un Don Quixot / que acabe en tant d'exotisme". De fet, Francesc Vidal i Roig trobava alguns motius l'any 1924 per cremar-lo: "Un pare fart de gastarse / en botes lo que no vol, / diu qu'eixe joc del futbol / també devia cremarse".

Però la mateixa revista, sempre atenta al pols de la societat valenciana, el mateix any, en la repassada que venia fent a les opinions de diversos representants de la societat valenciana sobre la festa de les falles, inclou l'article: "Lo que diuen de les falles els capitans del futbol". Molina, del Gimnàstic explicita en ell el que les falles i el futbol tenen en comú: "Els artistes, fent art en les falles, aspiren a enaltir el nom de València. Els juadors de futbol, ¡tots!, al vestir els respectius jerseys, no volen més sino que la gloria que alcansar puguen siga tota per a Valencia. I es perque, al fi al cap, falleros i futbolistes portem sanc germana en les venes". Antològica és la contribució de Cubells, el capità del València F. C., en versos molt fallers:

L'any anterior, en el repàs als "Pepes" de diferents àmbits socials, li havia tocat el torn a "els pepes futbolistes". L'article ens ofereix una perspectiva costumista molt interessant del que era en aquell moment el futbol a la ciutat. A la revisió confeccionada per Alarcón es parla de Pepe Llorca, periodista esportiu i jugadors com ara Pepe Dasí i Pepe Pérez, Pereta, del Levante, s'assenyala que el Gimnàstic no té cap Pepe entre les seues files i acaba detenint-se en el València F.C. és a dir "el equip 'Campió'": "el que més pronte mos vé a la memoria es el tio Pepe, el conegut conserje del camp del Valencia, el home fiera per els giquets i pelma pera els socis que volen entrenarse sinse rebut. Gracies a les ganancies que li ha proporcionat la venta de 'sanwiches' i llimonaes s'ha fet sinyoret, despreciant el cárrec de vigilant, i ha fundat un galliner capás d'aplacar la fam de tota una ciutat rusa". Pel que fa als jugadors, esmenta Pepe Llago, "el benjamín del reserva", "la més falaguera esperansa del futbol valencià" i, especialment "la bomba final, la canterella que en sí du la presentació d'eixe Pepet prodigiós, de joc alegre, bonico, de recursos sinse fí, que se diu Marinet", que era en aquell moment "u dels ídolos del públic, que s'entusiasma al vore en ell lo paradògic que resulta sa poca estatura en la altesa infinita de son joc primorós".

A banda d'estes referències es possible trobar altres proves de la unió de les falles i el futbol en aquells anys que ens demostren la seua percepció com a fenòmens contigus fins i tot per les institucions. Per exemple, Antoni Arroyo i Ample, en contar al Pensat i Fet de 1928 la història de la génesi del "Tren fallero", una de les primeres iniciatives ambicioses per potenciar la festa de les falles com a destí turístic, recorda com "per aquells dies, i pagada per lo nostre Ajuntament s'enviá a Murcia i Albacete molta propaganda en motiu del partit de futbol Murcia-Valencia, que va contribuir en gran manera a portar gent a Valencia". Ja als anys 30, un partir de futbol formarà part del programa de Festejos de la recent creada com a tal Setmana Fallera. Per exemple, per al 19 de març de 1933 s'anunciava "A les tres i mitja, en lo camp de Mestalla, partit de futbol entre'l Valencia i el Donostia".

I quan arriben els temps foscos, quan en acabar la Guerra Civil s'impose per tot arreu un nacionalisme espanyol homogenitzador i opressor de la nostra identitat com a poble, les falles i el futbol seran percebuts com a espais potencials de resistència identitària. És curiós i emocionant assenyalar que fins a dos articles demanen durant la dècada dels quaranta que els equips valencians estiguen composats fonamentalment per valencians. Així ho fa Fix a "Parlem de futbol. Orientacions", qui en 1941 es mostra molt d'acord amb "un tema d'actualitat": "aquell que parla de la tornada al regionalisme esportiu […] per a mitigar en el possible algunes conseqüències de l'organització professional". "Així -conclou- quan es parle del València, podrem qualificar amb exactitud als seus titulars de valencians, i llur joc de fútbol valencià". I així ho fa també Donyet en "Aportació esportiva a les falles" en 1943, qui encara afegeix: "conformes en què el jugador siga de producció autòctona, però el tècnic també".

En conclusió, repassar les pàgines de la revista Pensat i Fet ens mostra clarament com per als seus lectors les falles i el futbol eren dos elements molt importants per a la vida urbana de la ciutat de València, dos elements a més que la caracteritzaven com a moderna. Queda clar també que els equips de la ciutat, particularment l'equip campeó, el Lleó de Mestalla, eren sentits com dipositaris de la identitat col.lectiva. Aquest sentiment acompanyà la consolidació del "regionalisme" autonomista fins els anys de la Segona República, i es va replegar com a defensa simbòlica en els anys del nacionalisme espanyol franquista.

Queda demostrat així que "en el camp de l'Algirós / ja començaren a demostrar / que era una bona manera / per a València representar". I que en Mestalla continuaren.