 |
| Text de la meua columna Va com va emesa per Ràdio Gandia el 17 de setembre de 2019 |
La darrera setmana els
valencians i les valencianes hem tornat a patir una terrible cadena de
temporals, el que ara s'anomena DANA, abans s'anomenava gota freda i encara
abans ploure moltíssim, que ja se sap
que al nostre país la pluja no sap ploure.
Realment ha sigut
terrible, i les imatges que hem pogut veure, especialment de la comarca de la
Vega Baixa del Segura, han estat esgarrifants, amb la pèrdua fins i tot de
vides humanes.
Per això mateix llegia
l'altre dia a les xarxes socials una discusió sobre si davant de la magnitud de
la tragèdia era o no una frivolitat detindre's a mostrar el nostre malestar per
la manera com una vegada i altra els mitjans s'han referit al País Valencià ja
ni tan sols amb el nom oficial de Comunitat Valenciana, sino com a Levante.
Fins i tot la casa reial espanyola tan sensible com sempre amb els sentiments dels
seus súbdits feia servir l'expressió en el seu tuit de condol.
En efecte, no es pot
comparar res que afecte a les vides de les persones amb una qüestió de noms.
Cada cosa té la seua importància i el seu moment. Però no estic en absolut
d'acord amb que siga una banalitat. I és que com a filòleg sé molt bé que el
nom crea la cosa. O l'esborra o la invisibilitza com és el cas.
Per això, ara que
sembla que pel moment s'han aturat les pluges, i mentre arriba la tardor amb
les seues embranzides, volia assenyalar que parlar de Levante és negar-nos la
nostra condició de poble, la nostra identitat col.lectiva, i definir-nos només per
la nostra posició geogràfica respecte a eixe centre on està el poder, des d'on
parla la casa reial, i des d'on se'ns nega un finançament just.
Levante és la perifèria.
Dir Levante és reduir-nos a una alteritat amorfa. No és casual que el
franquisme tinguera predilecció per esta denominació. El Levante feliz, fèrtil i satisfet, la imatge del qual legitimava
l'expoli, eixe que mai s'ha aturat, que sentim cada vegada que agafem un tren
de rodalies o el tren d'Alcoi, cada que hem de pagar un peatge en l'AP7, cada
vegada que llegim que estem a la cua en la ratio de treballadors públics per
habitant.
Els que ens diuen
Levante són els "fartons de vida llarga" de que parlava Al Tall, els
que ens aparten el plat amb elegància com si no tinguérem fam. Són, en resum,
els hereus dels lladres que entraren per Almansa. Per tot això, que ens diguen
Levante és un insult i un despreci. Que ens diguen Levante és recordar-nos amb
prepotència la nostra subalternitat. Per això, malgrat la pluja, cal protestar
sempre. Si ens acostumem a que ens ignoren com a poble, s'oblidarem de que ho
som i ho deixarem de ser.
Molt bones reflexions Jesús. Què gran eres. Orgull de ser valencià.
ResponderEliminar