Hivern tancat: refent el mosaic amb mots

Vaig llegir aquest text a Gavina Llibres, de Gandia,  el 8 de juny de 2018 amb ocasió de la presentació del llibre Hivern tancat, de Maria Rosa Sabater i Soliva (Edicions 96, 2018)

Un dels reptes que afronta una dona escriptora és la laboriosa construcció d'una veu pròpia. Un home escriptor també, és clar. Però en el seu cas obra a favor del vent de la cultura patriarcal. Seu és el to no marcat. El seu accent encaixa fàcilment en la posició de subjecte, que, encara que no s'explicite, és habitualment masculina. La literatura occidental -també la nostra- mira moltes vegades amb ulleres d'home, desde la seua posició. Es configura com a subjecte masculí de desig, com a observador desitjant, encara que no ho explicite. Una dona ha de remontar les aigues d'una cultura que la objectualitza. Com va dir fa molts anys Alfonsina Storni amb la seua habitual lucidesa "bajo armadura andamos: si nos sobra / el alma, la cortamos; si no llena, / por mengua, la armadura, pues, la henchimos".

Per això, li cal fundar una posició de subjecte, trencar l'armadura o fer-se'n una a mesura i mirar, i dir, i nomenar, i al mateix temps que eixa veu no adopte els ropatges dels subjectes fàl.lics. Li cal una veu que nomene el seu cos com a cos propi, el seu desig i el seu dolor com a desig propi, com a dolor propi, la forma exacta de les absències com a sentides en pròpia carn. Un subjecte femení de l'enunciació, de la mirada, del desig, específic, rotund, poderós, i amb veu de dona. Eixe subjecte és profundament feminista parle del que parle, pel to, pel gest, per la seua consciència des de la que nomena el sensible i també els racons lluminosos, i els foscos, de la pròpia subjectivitat. "És el jo poètic", diria en una de les seues inimitables aparicions públiques Maria Rosa Sabater. Exacte, eixe és el punt de partida i també el punt d'arribada, la laboriosa construcció d'un jo poètic, fictici, com a tot element literari, i al mateix temps profundament vertader.

I això és el que es trobarà entre les mans qui s'endinse en els poemes d'aquest volum: un jo poètic que parla i que es nomena, que es reconeix, que recorre el mapa minuciós de les seues ferides, que fa inventari d'amargures íntimes, d'allò deixat a banda i a dins en la construcció dels semblants públics. Que nomena el dolor íntim d'un subjecte que va ser objecte deixat caure pel desig de l'altre ("A penes si fa unes hores / has vingut a casa / per dir-me que m'odies"), però que s'alça després, que "refà / el mosaic", que troba en la consciència precisa del dolor i del seu origen ("al cor / el sentiment malaltís / de la culpa"), en les pauses que sap fer en eixa dolorosa autopercepció ("sempre hi ha un moment / per a un bon regal"), renovades forces, per desitjar, per estimar, per viure.

Maria Rosa Sabater i Soliva poeta de Beniopa, poeta de Gandia, del País Valencià, és una veu forta, ferma, que s'enuncia, que s'arrela ("T'he retrobat al Prado"), i que transcendeix ("la vida / ens dóna llibertat de moviments / i podem triar"). Sap que cartografiar l'esquerpa orografia de l'hivern amagat, tancat a pany i clau, és una forma profunda d'alliberament. Per això ens parla, i per això ens arriba el seu missatge, amb versos severs que nomenen ("El temps pot aturar el camí / i rompre's en soca / grossa i seca"), amb comparacions amb resons d'Ausiàs March ("Com la bretxa que fa l'artilleria / en una muralla"), amb col.loquialismes inesperats ("És mà de metge"). Perquè de vegades, aquest jo poètic ens conta històries, ens comença a contar històries, i de sobte, les interromp amb un gest irònic, o distanciat, o amarg, però en qualsevol cas, abrupte: "costa de creure", diu en un d'aquestos trencaments acabant un poema amb una estrofa d'un sol vers. Canvi de ritme de qui ha comprés que l'enunciat de la història l'allibera d'ella, de la remor que l'agita, però que desgranar-la minuciosa la condemna al gaudi, a transitar-la i reviure-la i fer-la tornar en espiral interminable. Poesia al.lusiva, que va al nucli d'amargor del record, i l'allibera, i el fa disoldre's "como una vieja mancha de dolor", que diria Delmira Agustini.

Rosa Sabater, carismàtica, temperamental i brillant en les seues aparicions públiques, ens revela en aquest poemari tota la seua capacitat de lúcid intimisme, de radical introspecció, de continguda i per això certera i profunda emoció.  Rosa Sabater, el jo poètic que amb honestedat i treball ha construit- és una poeta, una veu de dona, que es percep, i es nomena, i mira el seu interior, i mira el món, i els diu, i crea bellesa en la nostra llengua, i es pregunta "per què no modifiquem els mots / i els arranquem el sabor / de la desolació", i renaix, enfortida i lúcida, a l'altra banda del "rectangle / amb tots els angles tancats", obert de sobte pel haver pogut nomenar-lo amb les paraules precises.