Canviar o patir els canvis

 (Aquest text aparegué originalment al Llibret de la Falla Poble de Silla del 2018. Es pot consultar íntegre ací)

Una de les funcions socials de les tradicions és fer-nos sentir que hi ha quelcom d'estable en mig del vertígen de la vida moderna. Per això, malgrat el que podem pensar, el concepte "tradició" és un concepte modern. No els fets tradicionals, sinó aquesta manera de pensar-los. Cal la sensació moderna de que les coses estan en constant moviment, és a dir, que estem constantment perdent coses i incorporant de noves, per valorar les tradicions com aquesta mena d'illa de fixesa. I això no es produeix en la història d'Occident abans del segle XIX. No és casualitat que eixe siga el segle, per exemple, de consolidació de la festa de les falles. Per això mateix, perquè se senteixen com iguals a elles mateixes i com venint des de molt lluny en la nit dels temps, les tradicions estan íntimament lligades a la identitat: tant a la identitat individual (l'educació sentimental, que es diu), com a la identitat col.lectiva (proporcionen sentiment de pertinença). Les falles tornen a ser un exemple excel.lent d'ambdues coses.

Però que les tradicions se sentisquen com invariables, com sembre idèntiques a elles mateixes, no vol dir que ho siguen. Ni tan sols quan diguem que una cosa és "de tota la vida" possiblement ho siga literalment. A poc que tornem la vista arrere, que comprovem com se celebrava una determinada festa fa uns anys, comprovarem diferències, algunes xicotetes, però altres molt grans. El que passa és que el canvis es produeixen de manera gradual, gairebé imperceptible. I això passa en totes les festes. Quan jo era xiquet, per exemple, en ma casa era molt més important el dinar del dia de Nadal que el sopar de la nit anterior. I crec que era així a moltes cases valencianes. Entre d'altres coses perquè la nit de Nadal calia arribar mudat a la missa del Gall. D'un temps a esta part sembla que el sopar de la nit de la Nadal s'ha anat fet més i més important. El mateix es podria dir de les celebracions de les festes importades de Halloween. El que passa és que el canvi -o la incorporació- es fa gradualment i aleshores la temptació de la il.lusió retrospectiva és molt gran.

Si hi ha una festa on aquestes il.lusions són especialment poderoses és en la festa de les falles. Quanta gent -fins i tot quants fallers i falleres- saben que la festa de les falles no tenia fallera major abans de 1929? O que no hi havia ofrena abans dels anys 40 i que la Mare de Déu dels Desemparats no tenia res a veure amb les falles abans d'eixa data? O que les falles es cremaven originalment la vespra de Sant Josep, és a dir, la nit del 18 després d'haver estat plantades només un dia? O que no hi havia mascletades, sinó traques corregudes fins a ben entrat el segle XX.? Algú pot imaginar unes falles sense fallera major, cremant-se el 18 per la nit, sense ofrena i sense mascletades? Molts fallers i falleres sentirien que això ja no eren falles. I, tanmateix, generacions senceres conegueren les falles exactament així. Això eren les falles per a ells. I eren tan falles com són les de hui en dia per a nosaltres.

Per això, són freqüents aquesta mena de ficcions retrospectives. Recorde per exemple que, en l'adaptació televisiva que es va fer fa uns anys de la novel.la de Vicente Blasco Ibáñez Arroz i Tartana, la protagonista, interpretada per Carmen Maura, apareixia vestida de fallera en la cremà de la falla, un fet que resulta absolutament anacrònic.

És a dir, encara que les falles -que les tradicions en general- són sentides com a immutables i per això mateix són resistents al canvi, la realitat és que els procesos històrics i socials no deixen de produir canvis en elles, i eixos canvis, per molta resistència que es faça, acaben per ser imparables, per ser una conseqüència lògica del mateix transcurs del temps. I crec que caldria ser-ne molt conscient per obrar en conseqüència. És a dir, si les falles van a canviar com qualsevol esdeveniment històric, seria molt convenient que els fallers i les falleres ens plantejàrem en quin sentit volem que canvien, i, el que em sembla encara més importants, que el col.lectiu fos una mica més tolerant pel que fa a les diferències entre comissions falleres o entre pobles i ciutats.

Per exemple: és ben sabut que molts falles consideren que les falles anomenades "innovadores" no són falles o són menys falles que les falles "tradicionals", la qual cosa a poc que s'analitze de prop no té cap sentit. Per una banda, algunes de les falles "innovadores", per exemple les de Giovanni Nardin, que per cert planta en la meua, Ripalda, Beneficència i Sant Ramon, del barri del Carme de València, encara que tenen formes no exactament figuratives que s'acosten a la avantguarda històrica expressionista, estan fetes íntegrament de fusta. Mentrestant, algunes de les falles "tradicionals", que els fallers més conservadors consideren falles de tota la vida, estan fetes de poliexpan, de suro blanc, i en molts casos tenen fins i tot estructures de ferro. Per tant, si invertim el criteri, serien molt més falles les de Giovanni Nardin que aquestos enormes homenatges a la química i als materials sintètics.

Però, d'altra banda, fins i tot la construcció de ninots en cartró-pedra es va començar a generalitzar als anys 50 del segle XX. Abans els ninots estaven fet de fusta, palla, cera i roba. I les falles del segle XIX eren en la seua major part falles escenari, amb un cadafal i una única escena representada per ninots al damunt. Crec que la conclusió és clara: una falla ha d'expressar una idea, generalmente satírica, i s'ha de cremar la nit de Sant Josep. Això és una falla. Les respostes estètiques dels artistes han canviat al llarg del temps, i és molt bo, i molt propi de la nostra època a més, que les falles del segle XXI siguen diverses estèticament (i plurals ideològicament).

Un altre tema interessant és el paper de la dona en la festa. Ja hem vist que abans de 1929 no existia la figura de la fallera major. De fet, en les dècades anteriors, la presència de la dona en la festa de les falles era gairebé inexistent. Com es pot comprovar en la descripció que fa Blasco Ibáñez en la novel.la abans esmentada les falles del segle XIX eren una festa bàsicament masculina. La incorporació de la dona es farà empeltant rituals importats de l'alta burgesia (és evident el parel.lisme existent entre l'exaltació o presentació de les falleres majors i els rituals relacionats per exemple amb les Regines dels Jocs Florals) amb altres que recorden la figura moderna de les misses, bàsicament el concepte de concurs de bellesa. És a dir, la societat valenciana dels anys 20 incorporà la dona a la festa utilitzant els codis propis de l'època relacionats amb la inserció de la dona en els espais públics i socials. I l'èxit va ser tan total que va esdevindre tradicional, i fins i tot central a la festa de les falles tal com hui la coneixem.

Però, clar, recordem-ho tot. Les comissions falleres en el moment de la seua configuració com a associacions estables, continuaven sent masculines. Les juntes directives estaven formades únicament per homes. Més endavant es crearan les seccions femenines, amb un delegat en les juntes directives que moltes vegades era també un home. Com em va dir una vegada un veterà de la meua falla, les falles eren una festa feta pels homes en homenatge a les dones. Això és una manera amable de dir-ho. Eren una festa feta pels homes i per als homes, en la qual les dones apareixien en càrrecs simbòlics i passatgers que sublimaven el seu silenci i la seua posició subalterna en la societat. Les dones no eren subjecte de dret en les falles com tampoc ho eren en la societat.

Hui, evidentment, les coses han canviat. Les comissions falleres estan formades per homes i per dones en pla d'igualtat. I també les juntes directives. Fins i tot, ha deixat de ser notícia l'existència de dones presidentes de la seua falla. És normal que aquest canvi afecte la posició simbòlica de la fallera major? Que hi haja falles que no en tenen, o que fins i tot es poguera pensar en figures simbòliques que no foren necessariament femenines? Eixa seria de fet la igualtat real: homes i dones en pla d'igualtat en els càrrecs simbòlics i en els executius. No em sembla gens descabellat. I crec que alguna d'estes coses acabarà per passar. L'existència de falles sense fallera major és en realitat habitual. I crec que no s'acabarà el món. La figura de la fallera major aparegué en la història de la festa en un moment històric concret i es transformarà sense dubtes, i potser desaparega en els termes que hui la coneguem, i no passaria res en eixe cas, les falles seguirien sent falles i els fallers i les falleres del futur tindrien la mateixa relació simbòlica amb les falles en tant que tradició que hi tenim nosaltres.

I en termes pareguts pense respecte a altres temes, com per exemple la famosa proposta de traslladar la cremà al tercer dilluns de març, encara que en aquest cas la resposta siga diferent. És a dir, si els fallers i les falleres decidiren canviar la festa no passaria res, les falles continuarien sent falles, com ho són les de Torís o Montserrat, que no es cremen la nit de Sant Josep. El motiu per canviar la data o no no ha de ser  la suposada immutabilitat de la tradició, perquè ja hem vist que no ho és tal. La qüestió verdaderament important és quina és la implicació d'eixe canvi. Volem fer unes festes en cap de setmana perquè puguen vindre més turistes? És a dir, volem que la festa de les falles siga més una festa per al turisme, integrada en el mercat global de productes turístics de masses i menys una festa per a la pròpia comunitat que ritma el cicle anual amb ella? Eixa és la pregunta vertaderament rellevant. I en aquest cas jo ho tinc clar. Jo no canviaria la cremà de data. No perquè serien menys falles si es canvia, sinó perquè serien altres falles, amb una definició diferent del subjecte de la celebració i també del destinatari. Les falles, a València ciutat al menys, ja estan prou massificades, ja generen prou problemes per aquesta condició massiva, cremant-se cada any el 19 de març. El que cal és més bé una redimensionalització, un tornar a la festa de barri i de comunitat, i menys a l'esdeveniment de masses definit per la seua condició gegantina. És a coses com aquesta al que em referisc quan parle de decidir conscientment cap a on volem que es produisquen els canvis.

Perquè és així. La festa canviarà, tant si volem com si no. Prenim nosaltres el control d'eixos canvis. Que siguen fruit de les nostres decisions col.lectives i no de decantaments cecs. Podrem aleshores aconseguir que les falles siguen més diverses estèticament, menys masclistes i menys influides per la lògica del mercat neoliberal dels productes culturals.