-->
Paraules per a la
presentació del número 23 de la Revista d'Estudis Fallers
Ens tornem a trobar,
esta vegada menys d'un any després, en unes dates que ens semblen molt adients.
Cremades les falles del 2018, en la xarxa associativa de les falles se succeixen
actes que miren cap enrere (tancaments d'exercici, balanços diversos) amb
altres que miren cap endavant (eleccions de presidents i presidentes, de
representants) i ara es quan es comencen a somniar de manera concreta els que
seran els monuments fallers del 2019. Així som els fallers i les falleres, les
valencianes i els valencians: encara estem gaudint d'una primavera i ja estem
pensant en com rebrem la següent. Per nosaltres, obstinadament, l'hivern és un
parèntesi entre dues primaveres.
Per això, esta plenitud
entre abril i maig és un bon moment per presentar la revista. Per això i per
altres coses. Com vaig dir l'any passat és com una una talaia de distanciament
i de perspectiva per desenvolupar la vocació intel.lectual, en el millor sentit
de la paraula. És a dir, per exercitar una mirada que busca entendre, anar a la
profunditat de les coses i dels procesos socials, i no per entrar en la lluita
del camp del poder, sinó desinteressadament. O millor encara, amb interessos
nets i lluminosos com contribuir a retornar al poble el que és del poble:
patrimoni, cultura, auto-estima i orgull: l'alegria de ser valencians (i
valencianes) com diria el tantes vegades citat i sempre tan lúcid i precís
Vicent Andrés Estellés.
També, clar, ens
agradaria que eixe coneixement fóra punt de partida, eina útil, per tractar
modestament que els processos siguen a millor, que la festa popular siga festa
popular, veïnal i de carrer, que és el que són, el que han sigut, el que han
ser, les falles, per continuar sent falles. Però les partides d'escacs no estan
fetes per a nosaltres, encara que s'alegrem quan els jugadors d'escacs juguen
bé, i sobre tot quan no equivoquen el sentit últim de la partida.
Com veureu, un any més,
la nostra revista és interessant, completa i oportuna. Gràcies als seus
minuciosos directors, Jesús Català i Joan Castelló, que estan treballant amb
constància per convertir-la en una revista universitària d'estudis culturals,
en una revista científica amb tots els estàndars acadèmics. Gràcies també a la
portada del nostre company Toni Colomina, amb eixa fallereta sorneguera i
empoderada que ens mira desafiant enmig d'un l'esclat de blau. Gràcies també a
les col.laboradores i els col.laboradors per oferir-nos les seues reflexions,
les seues recerces, les seues pròpies perspectives. I gràcies també a Iván
Esbrí pel seu incansable treball de difusió en xarxes.
Enguany, com recorda
amb erudició i estima el nostre company Ricard Català a les pàgines de la
revista, es compleixen vint-i-cint anys de la mort del nostre president
fundador, d'Enric Soler i Godes. Realment és un orgull i una responsabilitat
molt grans estar a l'alçada del mestre. I també un senyal d'identitat, la
proclamació d'un llegat. Soler i Godes ens relliga amb el valencianisme
històric i amb la lluita per mantindre encesa la flama, quan l'erudició era una
forma de resistència. I ell va saber estimar i valorar la festa de les falles
com a part importantíssima de la cultura valenciana. Que la cultura popular és
patrimoni i identitat ho tenia claríssim, i ell mateix va fer patrimoni amb la
seua tasca d'arxiu. Quantes comissions falleres de la nostra ciutat celebren
els aniversaris de falles a la seua demarcació a partir de les recerces i les
troballes del mestre Soler i Godes!
Mantindre encesa la
flama enmig de la tenebra, enmig de les tempestes de la història, i fer-ho amb
l'estima per la llengua, per la cultura i pel país, amb les armes del rigor, la
honesdetat intel.lectual i l'escriptura: una ensenyança, un llegat, un vell
record que fer divisa, mapa i bandera, com cantarien els xicons i la xicona de
El Diluvi. I en estos vint-i-cinc anys des que ens deixà el mestre algunes
coses han canviat a millor, és cert, i s'ha fet camí, però també hi ha hagut de
tenebres i de tempestes.
Per exemple, encara els
fallers i les falleres, els aymadors de
les glòries valencianes, els fallants, per utilitzar el simpàtic neologisme
de Gil Manuel Hernàndez, topetem moltes vegades amb la incomprensió de la gauche divine, amb la seua barreja d'identitat
i distinció, és a dir, d'una identitat valenciana amb la de classe -la classe
dels senyorets i dels desclassats-, construida a la mesura del seu narcissisme.
Ara comença a no ser cool fer
exhibició d'antifallerisme explícit, però encara trobarem gestos rutinaris, i
altres no tant, quasi una nova versió: els veïns i veïnes que consideren
"soroll" la festa popular, i es converteixen en agent -tal volta
involuntari- no només de gentrificació, sinó també de disolució d'allò
col.lectiu, en militar de fet contra l'ús popular de l'espai públic. Eixa gent
a la qual fins i tot molesta el soroll de les campanes ("La campana
baladreja, / plora i riu com els infants, / pega voltes i més voltes, / té un
sospir de llibertat", Enric Soler i Godes, 1942) completa la pinça
perfecta per al neoliberalisme.
I d'altra banda els
enemics de les enquestes científiques dels quals parlavem ara fa un any,
aferrats a una suposada representativitat de la totalitat d'un col.lectiu que
ni coneixen en profunditat ni estimen, perquè per ells és només moneda de
canvi, capital simbòlic imaginari en la seua lluita pel poder i contra la
consciència de poble, contra la nostra llengua, contra la manera valenciana
d'estar en el món. Per això un dia participen airats en una manifestació
d'ultradreta per tractar de rebentar una manifestació legal en favor de la
llengua en el dia nacional valencià, al dia següent ells, mestres en la
gramàtica dels crits, es continuen reclamant interlocutors per al diàleg i fins
i tot algun càndid o despistat (o despistada) els hi considera, i encara al dia
següent, si pensen que els interessa en les seues estratègies polítiques, fan
xantatge sentimental fins i tot a la Fallera Major de la ciutat a la qual tant
diuen respectar i defensar en les seues actuacions sobreactuades carregades de
testosterona i colps de pit.
Malgrat estes coses, no
vull caure en el victimisme, perquè la flama pot vacil.lar, però està forta i
no perilla. Les falles són cada vegada més plurals, perquè en el fons sempre ho
han sigut. I són també cultura popular i de carrer, recuperació col.lectiva
dels espais públics. És cert que cal evitar determinats excessos que poden mercantilitzar
o reprivatitzar els espais, però no ho és menys que la nostra festa s'exten com
una traca correguda, com un engraellat de trons festius, per cada barri de la
nostra ciutat. I que la continua fent el
poble en cada comissió fallera. Com deia Enric Soler i Godes a uns versos
publicats al Pensat i Fet del 1947: "Ni garbí, ni tramuntana, / ni
núvol que du ruixat, / podran matar la bledana / rialla de la ciutat". Les
falles són una festa total perquè total és l'esclat de la primavera.
L'ADEF mentrestant a la
seua. Observant, estudiant, fent recerca. I fent divulgació, i treballant amb
els col.lectius fallers, que és la nostra forma de fer xarxa, de nomenar la
xarxa i tractar de fer-la visible, de fer cultura en valencià i de fer país,
humilment, persistentment, emocionadament. Per això seguim convocant el Premi
Soler i Godes que enguany ha ampliat el seu abast a totes les comarques
falleres del nostre país. Seguim participant a Lletres Falleres, als seus
Premis (que per cert es lliuren divendres que ve a la Festa de les Lletres
Falleres, gràcies, Lluiso, per la tasca ben feta) i dins d'ella hem continuat
organitzant els tallers de llibrets de falla i poesia satírica (Gràcies, Rubén).
Seguim organitzant amb la Federació de Falles de Gandia la Mostra de Llibrets,
que tindrà lloc dissabte vinent, en un gran cap de setmana de falles després de
falles (gràcies, Pasqual). I hem participat també en l'organització
d'esdeveniments tan emblemàtics com el seminari obert sobre Falles i Cultura
que tingué lloc a la Facultat de Filologia de la Universitat de València ja en
la seua segona edició o el III Simposi Focs Festius a la Mediterrrània que
tingué lloc fa poques setmanes a Gandia i que ens serví per eixamplar la xarxa
i la perspectiva. Molts de nosaltres a més participem al Postgrau del Títol
Propi d'Expert Universitari en Falles i Creativitat de la Universitat de València.
I per suposat hem continuat escrivint en llibrets de falla, i fent xarrades en
casals. Treballant colze a colze, nosaltres a soles, i amb els companys de
viatge que s'anem trobant en el llarg camí, quotidianament poble entre el poble,
perquè això és el que som, poble, falleres, fallers, fallants, aymadors de les
glóries valencianes (ja sabeu que sempre cite als rebesavis Llorente i
Llombart) amb plena consciència d'ésser-ho, del que val i del que significa.
(Fotos de Verónica Pérez Lloret i Luis Fernández)
No hay comentarios:
Publicar un comentario