La impunitat de l’elit i els feliços subalterns

L’últim diumenge de desembre han començat les vacunacions contra la Covid-19 a l’Estat Espanyol i al País Valencià. Abans d’acabar el 2020 i encara contenint la respiració pel previsible empitjorament de les dades de contagis després del Nadal, malgrat tot, a açò se li comença a veure el final. Serà una llarga davallada, però s’albira per fi.

I davant això em fa gràcia el soroll mediàtic de la dreta tractant de convertir-ho en una mala notícia. De vegades se’ls hi veuen per les costures de la seua propaganda el seu profund despreci al poble, apenes figurant dels seus deliris nacionals. Ho he escrit moltes vegades, però no em cansaré de repetir-ho: la dreta espanyola es poc democràtica perquè és profundament oligàrquica. No sé perquè no s’empra més eixa paraula clàssica: explica tantes coses! Són senyorets...

(L'article complet el trobareu a nosaltreslaveu.com fent clic ací)

I la versió en àudio la trobareu ací:

Un altre missatge del rei

Reconec que soc una d’eixes persones que no poden deixar d’escoltar el missatge del rei per televisió la nit de Nadal. Em sembla fascinant i em genera una mena de gaudi estrany. És una de les vegades en les quals és més evident l’anacronisme i el component mític que implica la monarquia. Un senyor que ocupa el lloc que ocupa per ser qui és i fill de qui és es dirigeix a nosaltres sentint-se legitimat -legalment ho està- per parlar-nos amb paternalisme i condescendència.

 

L’estil, malgrat que un suposa que al llarg de les dècades i el pas del Campetxano al Preparat hi haurà hagut diverses plomes en la seua redacció, negres, se’n deia abans, ai el racisme banal, és prou paregut. Fa una repassada als temes estrella de l’any -la crisi, l’atur, el terrorisme- i un enfilall de llocs comuns de coaching barat parlant de la capacitat d’esforç, de superació i de resistència del poble espanyol davant els problemes de cada any. I el que em sembla més divertit i sempre m’ho ha semblat és que parla del poble espanyol, d’Espanya, dels espanyols -molta Espanya ha d’haver en el discurs, és clar-, des de fora i des de dalt.

 

El rei parla als seus súbdits i súbdites...

  (L'article complet el trobareu a nosaltreslaveu.com fent clic ací)

I la versió en àudio la trobareu ací:

L'àvia del futbolista

L’altre dia vaig veure per televisió el partit entre la S.D. Huesca i l’Alavés. Tenia la televisió posada sense volum i, mentres, estava llegint sentat al sofà i amb la manteta, un dels plaers dels caps de setmana hivernals. Em va cridar l’atenció el gol del Huesca, marcat per un jove jugador, Javi Ontiveros, cedit per cert a l’equip aragonés pel Vila-real. Va ser un golàs. I molt important i treballat, perquè el seu equip havia marcat un altre gol pocs minuts abans anulat per fora de joc i perquè encara no havien pogut guanyar cap partit enguany a la primera divisió.

Però encara em va cridar més l’atenció la celebració del gol. El jugador mostrava a la càmera la seua canellera i es podia llegir al seus llavis “te amo”...

 (L'article complet el trobareu a nosaltreslaveu.com fent clic ací)

I la versió en àudio la trobareu ací:

Vint-i-sis milions

Diu el general Beca Casanova en un grup de Whatsapp amb els seus amigots de la promoció que caldria afusellar vint-i-sis milions d’espanyols i espanyoles. La idea no és nova. El genocidi ideològic ja era defensat per Ramiro de Maeztu al seu llibre Defensa de la hispanidad de 1934: “ha de eliminarse y atenuarse todo lo que hay de no ser en nosotros”, deia parlant de la societat espanyola i de la seua “voluntad de ser”, i Franco (l’”irrepetible” per als militarots del Whatsapp) va posar-lo en pràctica a mesura que anava conquerint territori republicà i en la llarga postguerra. Els fossars del cementeri de Paterna són una prova, però hi ha molt més, com sabem, a tot l’Estat Espanyol.

Supose que no hauria de sorprendre’m que un general en la reserva encara acarone aquest projecte, però reconec que m’ha sobtat i m’ha esgarrifat. També els dubtes i les vacil·lacions del PP  per condemnar-lo i desmarcar-se’n. Supose que el fet d’estar segur de formar part d’eixos vint-i-sis milions de persones que aquest senyor voldria afusellar no m’ha tranquilitzat gens. Això i 

 (L'article complet el trobareu a nosaltreslaveu.com fent clic ací)

I la versió en àudio la trobareu ací:

Quan el vent vaja a favor i enmig del temporal

Últimament estic tornat a veure futbol. Per televisió, és clar, no hi ha cap altra manera de veure’l en aquestos temps de pandèmia. És per a mi oci pur, i, malgrat tot, malgrat l’estranyesa dels estadis buits, estic gaudint-lo. Eixe espectacle a porta tancada només per ser retransmés per televisió està també fent-me enyorar totes les vesprades i les nits passades a Mestalla, el camí cap a l’estadi, l’entrepà en el descans, la posada en acte de la massa, però també de la comunitat. El futbol era un doble espectacle, el del camp i el de la grada, eixa sensació de veure la multitud de la qual formes part. Això és el futbol, ja ho vaig escriure fa molt de temps. Qui només ho veu per televisió i és d’algun equip llunyà i prepotent ni ho ha viscut ni ho viurà.

Per suposat estic seguint el meu equip, el València, i ho estic fent amb una passió que a mi mateix em sorpren. Hi ha quelcom d’èpic en aquest equip literalment format amb mínims... 

 (L'article complet el trobareu a nosaltreslaveu.com fent clic ací)

I la versió en àudio la trobareu ací:

“Mig moros”, mig "hispanics" i els límits de la blancor

A ma casa recorde que de vegades deiem que mon pare i jo érem “mig moros”. Ho déiem simplement perquè teníem la pell més bruna i el nostre bronzejat en arribar l’estiu era més ràpid. Mig moros. No vaig a posar-me a discutir ara sobre si això era micro-racisme o no. De fet, estic segur que no, perquè es deia de veres. Mon pare, de família de llauradors de Paterna, és normal que fos “mig moro”. Això formava part de la nostra cultura popular, de la nostra identitat popular, com l’arrop i tallaetes, els socarrats i les manises, els catxaps (els pastissos de Paterna), l’arnadí, les séquies i la paella al mig de la taula. Les novel·les de Blasco Ibáñez estan plenes de referències a la “sangre moruna” dels llauradors valencians, i, en el seu cas, per a què ens anem a enganyar, el matís racista sí hi és. I classista, tot barrejat, com acostuma a ser el racisme.

Ho vinc a dir perquè de broma, com no donant-li massa importància, assolíem que no érem exactament blancs. Potser per això quan molts anys després vaig anar als Estats Units

 (L'article complet el trobareu a nosaltreslaveu.com fent clic ací)

I la versió en àudio la trobareu ací:

Bana Lekbir

Últimament pense sovint en Paterna, el meu poble, el poble de mon pare i de generacions dels Peris. Seran coses de l’edat, o que vindre a viure a Sollana m’ha fet recordar que soc de poble, perquè la Paterna de mon pare era plenament un poble. Que sí, que ma mare era del Barri del Carme i que jo n’estic molt unit emocionalment, però al remat jo vaig nàixer a Paterna, i tant que cite Max Aub deient que un és d’on estudia el Batxillerat, doncs seguint aquest criteri també soc de Paterna. 

 

Ho vinc a dir perquè en sentir que recomença la guerra entre Marroc i el Front Polisari jo he pensat en les campanyes que cada any portaven xiquets del Sahara a Paterna, he pensat en Rodri i en Conxa, i especialment en Bana Lekbir, un xiquet que venia cada estiu i que acabà quedant-se i que anys més tard trobaria la mort en un accident absurde d’eixos que de vegades passen i ens recorden que continuar vius és entre d’altres coses una qüestió d’atzar. Fer-se gran és també això, revisar records i adonar-se de quants dels seus protagonistes estan morts: que les terres de la mort estan molt més poblades que les de la vida és una cosa que obscurament saps però que és el temps qui definitivament t’ho ensenya.

Per això potser he tingut l’impuls d’escriure el nom de Bana i recordar-lo xiquet i entremaliat en els estius lluminosos de la meua juventut, recordar-lo a ell viu i a nosaltres joves. Però també per mostrar que el conflicte del Sahara amb el Marroc no ens pot agafar lluny...

 (L'article complet el trobareu a nosaltreslaveu.com fent clic ací)

I la versió en àudio la trobareu ací: