Almudaina (i 2)

El diumenge 28 d’agost de 2016 vaig pujar un text al blog i vaig titolar-lo simplement “Almudaina”. “Ha arribat l'hora del teu cant a Almudaina, que diria el mestre”, començava. I continuava amb optimisme i d’una manera irreflexiva “però no temia el moment”. Potser hauria d’haver-lo temut. O haver pensat dues voltes el que anava a cantar. 

És cert que mentre escric aquest text concebut per al blog, malgrat el temps que el tinc aturat, llegir aquell em dona molta vergonya. Em fa pudor. En 2016 jo no era cap xiquet ja i tanmateix, en llegir-lo ara, l’innocència i la manca de perspectiva que demostra em fa enrogir les galtes sota la barba. Potser haja de ser una mica més comprensiu amb mi mateix. Aquell al remat era el meu cant a Almudaina d’aleshores. No el cant definitiu -quin cant ho és, pot ser el del mestre a València que em servia d’inspiració, però qui més en un moment concret de la vida pot assegurar quin sentit tindrà un espai des del conjunt del l’existència o des d’un altre moment del temps- però sí el cant vertader d’aleshores, el que era aleshores Almudaina en la meua vida, el cantó del ring somniat, rescatat a l’altra banda d’una sèrie de trasbalsaments íntims i en el moment en que iniciava amb pas ferm una nova etapa de la meua vida i -al text també ho posa- concebia plans de reforma de la casa, que, de fet, van començar poc després pel bany, urgent perquè calia solucionar el problema de les canyeries que també esmente.

Si que hi ha al text algunes coses que només estaven en la meua imaginació. Eren projeccions optimistes. No deixava de ser -ho deia explícitament amb cert èmfasi- un text d’amor, i Roland Barthes i Jacques Lacan ja m’havien ensenyat -i per cert també la vida a aquelles alçades- que els enamoraments són bàsicament projecció en un objecte alié de la silueta exacta del que et manca. Hui pense que no sempre (i cal tractar d’encertar) però sí moltes vegades l’amor és una forma del deliri. El que em costa més perdonar-me és que precisament jo, que vaig fer la tesi  doctoral sobre representacions literàries del camp, encara que fos en altra tradició, que em vaig llegir per davant i per darrere El camp i la ciutat de Raymond Williams, acabara caient en la pastoral desproblematitzada. Supose que, com diria Jacques Derrida, conjurar un fantasma és una manera de cridar-lo i ningú no naix impunement a Paterna a principis dels anys setanta.

Bo, així les coses, sembla que ha arribat el moment d’altre cant meu a Almudaina. Però esta vegada el gènere al qual s’adscriu és una mica diferent. I també el to. Però cal completar el retrat. El retrat meu amb eixe poble (ja no li diria “el poble” com aleshores) al fons. Un díptic perfecte, si més no, amb anvers i revers.

La història en realitat és senzilla. Un gir de guió inesperat que de sobte et mostra el que sempre havia estat ahí i no volies registrar perquè et trencava l’enquadrament. Passa com eixos dibuixos que són dues coses alhora: una vegada descobreixes la segona ja no pots deixar de veure-la i ja la voluntat no és prou per tornar a veure només el que veies al principi.

El cas que és que la projectada reforma abastà només el quart de bany. Quedà bonic, això sí. Però la casa necessitava molt més i calia trobar la manera. Encara i així pujàvem de quan en quan. El cantó del ring continuava sent-ho quan se’l necessitava. Després, l’estiu del 2019 no anàrem. Estàvem en plena mudança i el passàrem pintant i endreçant la casa on vivim feliçment a hores d’ara. Després, abans de les següents vacances de Pasqua, esclatà la pandèmia i Almudaina quedà a l’altra banda de tot, del temps i de l’espai. I tardàrem a tornar. I quan ho fèrem va ser perquè un veí ens avisà que la porta de darrere estava oberta.

Ara lamente no haver fet fotos del dia que vaig anar a fer recompte de danys. Vaig entrar per la porta de darrere i vaig sentir eixa sensació que he explicat de vegades en classe a propòsit d’algun relat d’Horacio Quiroga, l’estranyament davant l’espai familiar que de sobte es percep com a alié i inquietant, com si tinguera amenaces ocultes, com si de sobte tot puguera caure sobre tu, el que Sigmund Freud defineix com a sinistre.

El recompte, de manera el més assèptica possible quedaria de la següent manera: en tota la casa excepte la cuina-menjador els cables de la llum estaven arrencats i havien desaparegut. En el pis de dalt fins i tot havien fet un forat en el guix per tal de traure’ls. A més, en eixa visita i en les següents vaig anar fent inventari dels objectes desapareguts: un sofà (en altre moment caldria fer la història de les vides d’eixe sofà), un taladre, un espill… Però el que més em va sobtar i que en aquell moment no vaig ser capaç d’interpretar és que la casa estava completament vandalitzada: botelles buides per terra, tot el que estava al rebost escampat per la taula i taques de pintura blava per totes bandes, per les parets, per les cadires, per les taules -un calaix estava ple de pintura-, per la llavadora, per la nevera. A la porta del congelador hi havia un dibuix fet per la meua filla que ens representava a ella i a mi. També estava completament tacat de pintura. Com un símbol de moltes coses. Tatxat. Com la vida d’abans.

És de veres que hi havia alguna cosa que no encaixava, però aquell dia vaig empassar-me el relat que em va ver algun veí sobre una fantasmagòrica furgoneta blanca (quin clixé) que havia merodejat pel poble, i vaig tornar amb la sensació que la nostra caseta havia tocat fons i que calia fer alguna cosa.

I això férem els següents mesos. I va ser bonic, perquè va ser un projecte que va implicar els meus fills. I trobàrem la manera de financiar la reforma, i buscàrem un obrer, i un electricista, i un pintor i tot semblava anunciar que la casa tornaria a estar com al principi, o millor encara, i que tornaríem al poble, i que hi hauria ocasions per repetir el vell cant a Almudaina, que fins i tot es podria reconstruir el cantó del ring, el refugi de la resta de la vida.

I així, quan estàvem a punt de començar les obres, un dia vam tornar al poble junts, jo i els meus fills. Per llevar d’enmig les restes de la desfeta i deixar la casa preparada per al seu renaixement. I aleshores va ser quan ens va arribar la notícia. Estalviaré detalls i noms perquè no vull ser jo qui tinga els problemes, però les persones que havien entrat a la meua casa, que l’havien saquejada i vandalitzada, no eren els ocupants d’il·lusòries furgonetes blanques sinó que no els calia arribar de cap lloc perquè ja estaven allà. I ens quedà clar per dos vies diferents fins al punt de no deixar lloc al dubte. Primer el relat d’una veïna, després un diàleg encara més aclaridor: “Com esteu?” “Hem vingut a netejar tot el mal que ens va fer la gentola que va entrar en casa”. “No, no eren gentola. Eren xiquets”. Xiquets. Els mateixos xiquets que havien crescut amb el meu fill, que el meu fill havia considerat els amics de la infantesa, amb els quals projectava reprendre el contacte, amb els que mai havia deixat de tindre grups de whatsapp en comù. Xiquets. De bona casa i adherits. Una història vella. No escriuré els seus noms. Potser els vaig escriure en l’altre cant.

Eixe és el gir inesperat que sembla inevitable una vegada s’ha produit. I eixe va ser el vertader colp. També s’assabentàrem que altres cases havien patit intrusions i saquejos. Això de fet ho sabíem. El que quedà clar ara va ser la seua lògica: cases del ravalet. Cases de forasters. Xiquets de bona casa amb un sentit patrimonial de tot el poble. Els vertaders propietaris. Perquè no hi ha prou en haver arribat quasi fa vint anys amb un xiquet menut, o que una altra xiqueta nasquera quan ja teníem la casa a aquell poble. A Almudaina els forasters sempre ho seran i les seues propietats seran precàries, a disposició de l’avorriment, de la mandra, del caprici, de qui encara es considera el senyoret i de qui li riu les gràcies. Decimonònic, és cert. De novel·la de Delibes. O de Blasco Ibáñez. I, tanmateix, cert.

Una de les novel·les del cicle gautxesc que vaig llegir en l’època de la meua tesi doctoral, epigonal i paròdica, Moreira!, de César Aira, presentava el vell heroi recolzat a la paret de la pulperia mentre dictaminava amb la seua èpica rotunditat sentenciosa: “seamos marxistas”. Vaig riure en llegir-lo per primera vegada i em fa somriure cada vegada que ho recorde. Crec que en el fons ho vaig prendre com una broma postmoderna. I ho era. Però ara pense que era molt més: en el centre del mite rural un punt de fuga que és al mateix temps una clau de lectura. Siguem marxistes. Si més no, com a antídot a la romantització, com a escletxa que faça somoure els bastidors i els telons pintats de la pastoral. Això per exemple hauria d’evitar idealitzar pobles que tenien el mateix alcalde des d’abans del 75 i que apareixen en la televisió autonòmica com una curiositat pintoresca i ahistòrica. Perquè potser l’alcalde no és l’únic que haja perviscut. Perquè si jo em farte a explicar i a escriure en les meues columnes setmanals que vivim la segona Restauració Borbònica, que després de la guerra civil i el franquisme no hem tornat a una democràcia a l’estil de 1931 sinó d’abans de 1923, això té conseqüències quotidianes també, que ens afecten directament i ens corquen els cantons dels ring, i el caciquisme no desapareix sinó que es transforma i la societat actual -també, i potser sobretot la societat rural- prové directament dels termes i les conseqüències de la victòria franquista de 1939 i el seu projecte de societat. I al remat els joves senyorets exerceixen de tals. I la impunitat és la mateixa. No són gentola. Són xiquets.

Després d’aquell dia calgué fer un nou recompte de danys, i esta vegada foren molt més profunds. Vaig fer el que mai pensava que faria, i li vaig posar una alarma a la casa, perquè ara ja sabia quin és el perfil real dels okupes, que no és el que diu Susana Griso ni Ana Rosa. I vaig comprovar que el cantó del ring, que “eixe lloc en el marge de les lluites on tornar, o des d'on mirar” i “el quartell general per compartir amb els meus amb el mateix gest amb que es comparteix la vida”, per dir-ho amb les paraules del text de 2016, havia desaparegut per a sempre. Les vegades quan he pujat després m’he sentit més incòmode i més tens que en el centre “de les lluites” quotidianes. I de la part de les famílies dels “xiquets”, amb alguna excepció concreta, només hem rebut silencis incòmodes o converses forçadament jovials, com si no haguera passat res. 

Però el més important, el més dolorós, més encara que l’ensorrament del refugi i la vergonya retrospectiva per no haver sigut prou marxista, ha sigut saber que el meu fill estava passant una d’eixes experiències que ajuden a madurar però que fan molt de mal, la pèrdua de la innocència amb l’experiència de la traïció. I encara pitjor, sentir que ell havia perdut molt més que un refugi il·lusori: havia perdut una part molt important de la infantesa, la felicitat i la llum dels seus estius. Espere que a l’altra banda del dolor puga recuperar-los. La meua filla també va patir, és clar, però el cert és que la seua millor amiga de la infantesa havia deixat d’anar al poble abans que nosaltres. Eixa era una d’eixes coses que no vam saber interpretar en el seu moment.

Després del colp, la reflexió i la presa de decisions, altra vegada col·lectives. Hem fet una bona part de la reforma projectada i hem venut la casa. Estos dies, quan ens diga el notari, es produirà la signatura de la compravenda i Almudaina, eixe poble al qual escrivia en 2016 que havia arrelat, formarà part del nostre passat. Fa unes setmanes anàrem amb una furgoneta i ens duguérem tots els mobles I objectes que volem conservar. Quan vam eixir del poble vam fer sonar el clàxon i vam sentir que ja el deixàvem arrere. Adéu-siau, turons, per sempre adeu siau, que diria Bonaventura Carles Aribau.

Però, al remat, allunyar-se es sense dubte condició necessària per a retrobar els bons records, els passejos, les lectures a la fresca i a la piscina. Posant-los en context però sabent que eren reals perquè nosaltres els sentírem com a reals. Perquè era la nostra realitat. I perquè la vall, perquè els camins i el precís blau del cel d’aquells dies eren objectivament bonics. Tot l'altre, la pintura sobre el dibuix d’una xiqueta, és també real, però no pot ser, no ha de ser, tot. Sense innocència, però sense auto-punició.

No vull deixar d’escriure que hem rebut escalf i solidaritat de persones del poble. Tampoc, és clar, diré els seus noms, que ara ja sé com funcionen les coses. Però cal saber que ells i elles també existeixen i també són d’Almudaina. Com diu una cançó que m’he posat una i altra vegada durant els mesos del duel un poble com eixe “si vol pau que sigui justa / l’haurà de guanyar amb suor”. Però l’existència d’aquesta gent fa que si més no siga possible. Per a nosaltres és massa tard, però cal pensar que altra Almudaina és possible, com altre País Valencià és possible. Són com són i no com ens agradaria que foren, però això no vol dir que no pague la pena continuar vivint, continuar la lluita i després buscar cantons del ring i marges de les lluites on tornar.

D’Almudaina em porte coses, i no totes fan mal. Tanque els ulls i veig a la meua filla menjant mores i pujant una costera un dia d’estiu. Els torne a tancar i és el meu fill, en la bicicleta, acompanyant-me d’Almudaina a Beniafalquí anada i tornada. Els torne a tancar una vegada més i estic llegint un llibre sentat a la fresca amb el barral al costat amb vi i llimonada. Eixes coses no hi ha senyoret, “xiquet” o gentola que me les puga llevar.