El cel d’un març sense falles

Entre les referències a les falles que apareixen a l’obra de Max Aub recorde ara una molt concreta. Apareix a Campo de sangre, la segona novel·la del cicle que acabarà per anomenar El laberinto mágico. Un dels personatges habituals, Paulino Cuartero, s’ha vist sorprés a la ciutat de Barcelona pel terrible bombardeig feixista del 18 de març de 1938 i es refugia a una estació del metro. Amb els ulls tancats, mentre sent la remor sorda de les explosions fora i la seua vibració, “se revé niño”. És justament aleshores quan sent, entre la multitud refugiada junt a ell, un valencià que pregunta amb ironia i amargura: “¿dónde están los buñuelos?” Aleshores, el narrador omniscient, com fa moltes vegades, trasllada la seua focalització a aquell anònim company de bombardeig que per un moment presta els seus records i el seu imaginari a aquell enorme fresc coral de la guerra civil. Els lectors i lectores valencians sospitem que alguna cosa hi ha també dels records i de l’imaginari del mateix Max Aub.

Aquell valencià d’una estació de metro de Barcelona en un 18 de març sense falles "en un solo cerrar de ojos vuelve a ver los buñuelos, hinchados, cuscurrosos, redondos, lucientes”. I, a partir d’aquesta paraula que convoca una sensació...  (L'article complet el trobareu a nosaltreslaveu.com fent clic ací)

I la versió en àudio la trobareu ací:

Un príncep blau per al València C. F.

Reconec -i no és cap broma- que en sentir que un personatge anomenat el Príncep de Johor estava interessat a comprar el València C.F., o almenys les accions suficients per esdevenir gestor, vaig pensar que era una notícia fake. Després, en veure que era de veres i conéixer que eixe Johor és un dels estat que formen Malàisia amb la seua pròpia família reial me’l vaig imaginar com una mena de personatge de Xavi Castillo, com el capità moro eixe que diu constantment que “açò ho pague jo”. I aviat vaig descobrir que no era l´únic. I per les xarxes socials també que hi havia qui ho pensava seriosament.

I és que sobtadament van aparèixer experts en Johor i en la Lliga de futbol de Malàisia. I ens contaren que el príncep aquest havia convertit un equip decadent en un campió, i que, per si faltara alguna cosa... (L'article complet el trobareu a nosaltreslaveu.com fent clic ací)

I la versió en àudio la trobareu ací:

La primavera de València

«La primavera de València té / vives i ràpides les cames…» Són uns versos de Vicent Andrés Estellés que sempre pense amb la veu de Joan Monleón en aquell tall, «Primavera popular», del Borumballes falleres, el disc dels Pavesos. I sempre venen a mi en aquestes dates, perquè arriba març a València «i sempre que arriba març / tots sentim com un glop en el cor / l’alegria de ser valencians». I és que «la primavera corre per València amb l’alegria de les traques. Opulenta, en el cel s’obri de nit i obri els jardins de les carcasses. I es torna finalment, a l’hora justa, una creixent selva de flames». O, com diu Maria Beneyto en un altre poema que sempre recorde en aquestes dates, la primavera li donarà a València-mare «ocells de foc i espurna».

En aquesta arribada de la primavera, en aquest març, ens faltaran l’alegria de les traques i la selva de flames i ens faltaran ocells de foc i espurna. A diferència de l’any passat, enguany no tenim ni tan sols la imminència. Crec que des que em vaig apuntar a la meua falla, Ripalda, Beneficència i Sant Ramon, fa ja més de vint anys, mai havia estat tant de temps sense creuar el llindar del seu casal.

I és que no és només que arriba març i no tenim crida ni estoreta a la plaça de l’Arbre, sent això tan trist com és, són les setmanes anteriors, els mesos... (L'article complet el trobareu a nosaltreslaveu.com fent clic ací)

I la versió en àudio la trobareu ací:

La violència policial i la criminalització de les protestes

El dijous passat em vaig acostar a la Plaça de Sant Agustí de la Ciutat de València a la concentració en defensa de la llibertat d’expressió. Per això puc dir que no havia passat res, que la manifestació era absolutament tranquil·la, fins que començaren les càrregues policials. De fet, en el moment quan els antiavalots començaren a prendre posicions encerclant els manifestants ja amb cascos posats i escuts i porres a les mans jo estava xarrant amb un vell conegut que m’havia trobat. Ho vaig contar eixa mateixa nit encara colpit a un fil de twitter. Jo venia de la facultat i portava a la meua motxilla l’ordinador portàtil i vaig aconseguir que em deixaren eixir posant la meua millor cara de boludo, com diuen els argentins, i dient-los que havia d’agafar el tren. A unes xiquetes que ho intentaren quasi a la vegada que jo no les deixaren eixir. “No se puede pasar”, va ser la tallant resposta. El criteri va ser únicament l’edat. Supose que pensaren que jo no era un manifestant. Després se m’acudiren coses que hauria pogut dir per tractar de tirar una mà a aquelles xiquetes. Crec que vaig ser covard i vaig aprofitar l’oportunitat que tenia d’eixir del cordó policial. Després em va donar vergonya. Només puc que desitjar amb totes les meues forces que aquelles xiquetes estiguen bé.

 

El que vull dir és que era evident que els antiavalots estaven prenint posicions per carregar. De fet, pocs minuts més tard encara vaig haver de córrer quan la multitud que fugia de les càrregues arribà al cantó on jo estava. Hi ha vídeos que ho demostren, però vull insistir perquè ho vaig veure. No havia passat res, era una concentració tranquil·la i pacífica, fins que els antiavalots van prendre posicions, van encerclar i van carregar.

 

Per això... (L'article complet el trobareu a nosaltreslaveu.com fent clic ací)

I la versió en àudio la trobareu ací:

Abusos policials a una democràcia “madura i solvent”

 

Un dissabte de febrer de 2021 a l’Estat Espanyol: dos policies han apallisat un home als carrers de Linares, a Jaén, davant la mirada impotent de la seua filla de catorze anys, que encara ha rebut algun colp dels agressors. Eixa nit els antiavalots carreguen durament contra els manifestants que protesten contra l’agressió i arriben a disparar amb foc real. Mentres tant, a Catalunya, el raper Pablo Hasel continua esperant que vinga la policia per dur-lo a presó per les lletres de les seues cançons. Si algun s’atreveix a assenyalar les mancances de la nostra democràcia una bona part dels partits polítics i dels medis de comunicació estatals mostren sobreactuadament el seu escandol. Encara cueja la darrera polèmica en aquest sentit. Tracten d’expulsar a la marginalitat mediàtica el que no és ni molt menys marginal a la societat. En un altre nivell de realitat, la Princesa d’Astúries, la Preparadeta, ha triat institut de luxe. És febrer de pandèmia en la Segona Restauració.

 

A més d’aquesta panoràmica general voldria fer un parell de reflexions... (L'article complet el trobareu a nosaltreslaveu.com fent clic ací)

I la versió en àudio la trobareu ací:

Trens de rodalia de RENFE: l'aventura quotidiana

El passat dijous, 5 de febrer, un dia qualsevol, el servei ferroviari de Rodalies de València de RENFE va suprimir quinze trens. Els he comptat a partir dels avisos que fa al seu twitter. Per experiència sé que probablement hi hagué algun més. Mai és descartable arribar a l’estació i comprovar que el tren que pensaves agafar ha desaparegut de les pantalles sense cap advertència prèvia. I dels retards ni parle, perquè de fet la majoria dels trens van en major o menor mesura amb retard.

 

Els tuits de renfe són lacònics i rotunds. Per exemple: “#VlcC1 Rodalia 8:25h Gandia-Vlc Nord hui suprimit. Següent tren destinació Vlc Nord 8:40h. Disculpen les molèsties”. Així, sense cap explicació. Suprimit. Només falta afegir “por disposición gubernativa” o alguna fórmula semblant. El missatge té la supèrbia arrogant de qui pensa que no té cap explicació que donar, que la gent que podria demanar-la no la mereix.

 

De vegades, el CM té com humorades, i aleshores...

(L'article complet el trobareu a nosaltreslaveu.com fent clic ací)

I la versió en àudio la trobareu ací:

Compte amb el que canteu sobre l'emèrit

Fa pocs dies coneguérem que el raper Pablo Hasel hauria d’entrar en presó, i realment em sembla una notícia molt preocupant. Més encara perquè un dels delictes pels quals se li ha condemnat és “injúries a la corona”. Resulta prou irònic que el rei no puga ésser jutjat faça el que faça i si a algú se li calfa la boca rapejant pot acabar en presó enviat directament ni més ni menys que per l’Audiencia Nacional. Seria fins i tot graciós si no fes por.

 

Fa unes setmanes tinguérem un interessant i gairebé surrealista debat sobre el concepte d’exili i sobre si els exiliats catalans són o no comparables als exiliats després de la Guerra Civil. Les circumstàncies històriques són diferents, i res és comparable a la fugida desesperada carretera amunt amb un dictador genocida a les esquenes dels darrers dies de la guerra civil, però el que està ben clar és que els polítics catalans estan acusats per l’Estat Espanyol de delictes pels quals no poden ser extraditats pels tribunals d’altres països europeus. Ja ha hagut diverses sentències al respecte. Amb la qual cosa podem parlar tranquil·lament sobre les condicions del seu exili i sobre si Carles Puigdemont és un venedor de fum i un mal jugador de truc que s’arrisca massa quan va de farol. Podem. Però que és un exiliat és un exiliat. I que això fa que els condemnats pels mateixos delictes tinguen prou pinta de presos polítics també és veritat.

Però hui voldria fer esment a un altre exiliat, el raper Valtonyc....

(L'article complet el trobareu a nosaltreslaveu.com fent clic ací)

I la versió en àudio la trobareu ací: