Per un moment he estat a punt de tornar a parlar esta setmana sobre Isabel Díaz Ayuso o sobre el Preparat, que els dos ens han donat ocasió, però crec que haguera sonat reiteratiu, perquè haguera sigut glossar noves aventuretes per arribar a les mateixes conclusions: que la presidenta de Madrid és una oligarca furibundament neoliberal amb molta consciència de classe i que al Preparat li agrada, com a molts dels seus precedessors, borbonejar.
Així que he decidit parlar d’altra cosa de la qual porte un parell de setmanes amb ganes: de la tornada a les classes a la Universitat i alguna reflexió relacionada. I és que igual que crec que mai oblidaré el dia que vaig anar a la facultat a replegar uns llibres demanant el pertinent permís allà pel mes de maig, el silenci post-apocalíptic dels corredors, crec que mai oblidaré l’alegria que em va donar veure altra vegada, ni que siga amb mascareta i amb docència híbrida, estudiants a la porta de la facultat i estudiants a les aules. A més, vaig tindre ocasió de participar en la rebuda als estudiants de primer del Grau d’Estudis Hispànics i va ser molt emocionant veure’ls, tan jovenets i jovenetes, amb mascaretes i distància de seguretat omplint de manera saltejada l’espai de l’enorme saló d’actes, amb doble estupor, el que sempre se sent el primer dia a la universitat més l’afegit d’enguany entre protocols COVID-19 i incerteses. Vaig pensar que era una llàstima per ells i elles que fos així, però també, quasi de manera simultània, que era una alegria que encara que fos així ens poguérem trobar.
Les classes híbrides produeixen una sensació estranya, però almenys estàs a la classe, i parles a una part del grup de la classe. (L'article complet el trobareu a nosaltreslaveu.com fent clic ací)
No hay comentarios:
Publicar un comentario