Les falles i la poesia

Aquest és el text íntegre que vaig llegir a la presentació del llibret de la Falla El Mocador, de Sagunt, el 2 de març de 2016.

_________________________________

Enguany els amics de la falla El Mocador, de Sagunt, dediquen el seu llibret, és a dir, la seua excel.lent monografia a la poesia a les falles. Valga la redundància, es podria dir. Perquè en efecte les falles estan plenes de poesia. Envoltades de poesia. I vosaltres, amics, ho heu sabut veure molt bé.

Què és poesia? Seria la pregunta inicial. La pregunta a la que han tractat de respondre al llarg dels segles poetes i crítics i teòrics. De fet, com moltes vegades dic als meus estudiants, un dels grans temes de la poesia des del segle XIX ha sigut precisament tractar d'esbrinar, de clarificar i clarificar-se què és exactament la poesia.

¿Qué es poesia? Dices mientras clavas en mi pupila tu pupila azul. ¿Qué es poesia? Y tu me lo preguntas... Poesia eres tú... Quasi ens ix automàtica eixa resposta en plantejar la pregunta. De vegades amb un somriure. Això va escriure Gustavo Adolfo Bécquer en algun moment de la dècada dels 60 del segle XIX. Sembla una banalitat, de tant que s'ha repetit, de vegades amb caxondeo o sentit paròdic. Malgrat tot, amb la seua aparent senzillesa amaga una gran veritat, com totes les coses sàviament senzilles. Perquè la clau de la poesia està fora d'ella. La clau de la poesia està en eixa remor interior que li produia al poeta la mirada expectant de les pupil.les blaves de la seua estimada. La poesia és el sostingut intent de posar-li paraules a eixa remor. I tanmateix, la remor persisteix, com deia Miquel Martí i Pol, perquè el destí de qualsevol paraula és no arribar a dir-la del tot. Rodejar-la apenes. Assenyalar-la. La poesia tracta de posar paraules a allò que essencialment no es pot dir amb paraules.

I què te que veure tot això amb les falles? I vosaltres m'ho pregunteu? Les falles són poesia. I ho són en aquest sentit profund que esmente. Ho són perquè tenen a veure amb eixa remor profunda. Les falles ens parlen de la nostra memòria, de la nostra educació sentimental. Les falles sempre són cifra de les falles de la nostra infantesa, són retorn fantasmàtic d'un original perdut per sempre, la felicitat plena de ser xiquet i valencià en març, de ser xiquet i faller i mirar amb ulls redons i oberts la falla nova en mig de la plaça sota el cel blau i la llum ja quasi de primavera, més bonica encara perquè és la primera llum després de l'hivern, com la primera alegria, suau, indecisa i creixentment ferma que sentim quan arribem a ella des de la tristesa. I eixe toc suau o intens de melancolia banyada de claredat, i eixa nítida sensació de que cada nit de Sant Josep, cada moment que les flames s'enlairen és un repetit moltes voltes, és i no és el de la nit de Sant Josep del 82, del 96, del 2000, una porta d'entrada del temps, un replanell de l'escalada cap a la mort, una treva de la successió, que ens retorna trasbalsats, i estranyament enfortits a la seua evidència implacable, eixa nítida sensació només pot dir-se amb poesia. Només pot apuntar-se amb poesia.

Així per exemple ho va fer Joan Fuster en març de 1948:

Però no és això només. Perquè les sensacions que ens provoquen les falles són complexes, són diverses i simultànies. Les falles són també -sobretot- goig pur, net i clar, alegria de ser poble, de estar junts rebent la primavera. Alegria de ser amb els nostres companys de falla, amb els nostres companys de festa i de somnis, alegria de ser valencians: de ser comunitat, d'estar junts. Les falles són l'expressió de l'alegria d'estar junts. Són, per això, una de les nostres festes nacionals. L'estima a les falles, el goig de les falles és la nostra alegria de ser, de reconèixer-nos, junts, i reiterant els gestos dels nostres avant-passats, i renovant-los, i projectant-los cap a gestos futurs que seran diferents als nostres i malgrat tot -per això mateix- els repetiran. I eixe goig de sentir-se part d'una cadena de persones que celebren la comunitat, que ve de lluny i que va lluny,  una comunitat oberta, una comunitat de portes obertes, perquè és faller qui celebra les falles, qui truca a la porta del casal i ve per quedar-se, eixa alegria que es desborda més enllà d'ella mateixa, també té quelcom d'inefable, i és, com els somnis, matèria de la poesia, de la poesia en valencià que cercarà les paraules que la diguen, i produirà la bellesa, i el llampec de l'emoció al seu intent.

Eixa és la sensació de la que parlava Carles Salvador en aquest poema.

Però la poesia és també les falles d'una altra manera. Les falles varen nàixer unides al vers, a la poesia satírica. Les falles no es poden concebre sense la seua explicació i relació. I la sàtira, en ser les falles, en significar-les, té sempre dos significats -o tres-: el de la seua sàtira concreta, el de renovar la comunitat que riu al seu voltant, i el de significar les falles, la cadena, la cadena infinita de generacions que riuen junts. I inclús un quart significat afegit: eixa actitud nostra fatalistament sorneguera envers la vida, envers les injustícies, envers el temps i el poder que ens passen per damunt, i ens poden fer trontollar però mai caure. I el que precisament ens evita caure és la nostra capacitat intacta de riure. Sí. La poesia satírica, la poesia del poble és també poesia. És també -profundament- poesia.

A això es referia Francesc Andrés Romero a estos versos de les seues "Purnes falleres", publicades al Pensat i Fet de 1930.

"Un valencià cuan té penes,

pera ferles alluntar,

pega fòc a un tròs de traca

i les penes li s'en van".

Per totes estes coses, perquè de totes parla, el llibret de la falla El Mocador reïx en el seu intent d'acostar-se a la poesia i les falles des de molts dels punts de vista possibles, en la certesa de que el seu objecte no pot ser esgotat. Com diu el seu president, Rubén Morte, en les seus pàgines inicials, ho fa amb "els mateixos valors de sempre: humilitat, valencianisme, solidaritat, igualtat, sostenibilitat, innovació i cultura". I amb eixes claus, unides a l'entusiasme, al rigor i a la capacitat de fer xarxa, l'èxit estava garantit. Fan Falla. Fan Mocador.

Poesia eres tu. Des del començament. Poesia són Oriol i Paula, els seus somriures oberts cap a l'any dens de emocions i de significat. I poesia són les explicacions i relacions de les falles, de Salvador Bolufer, Josep de Morvedre i Carles Cano, que renoven el gest al mateix llibret al qual se'n parla. Poesia -metapoesia- és fer memòria de la poesia viva a Sagunt en la persona del Premi Vip d'enguany, en Josep Martínez i Rondan. Poesia són els redolins i les endevinalles de Teresa Cebrian i Fina Girbés o el conte de Joan Isach. I poesia són les aproximacions gràfiques: els esbossos d'Anna Ruiz i Rafa Guillot, les fotografies que ens parlen de la poesia dels cossos, de la comunicació profunda entre els amants que només pot fer-se amb poesia, que sempre que es produeix és poesia, i les interpretacions, simbòliques o el-líptiques dels artistes gràfics que il.lustren el concepte de la poesia. Ortifus, Alberto Silla, Toni Colomina, Roberto Heredia, Marina Puche tracten de dir sense paraules allò que tracta de dir amb paraules el que no hi ha paraules per dir.

Després, la impressionant nòmina de col.laboradors, precedits per les sàvies paraules d'Anna Ballester, que ens recorda que la poesia en realitat és una cosa que més que ensenyar-la als xiquets el que cal fer és evitar que la perden, ells acabats d'arribar al món de la prosa des de les regions vertaderes de la remor i la intuició.

Els 24 articles i poemes numerats assegen el seu tema des d'una pluralitat de perspectives. Nomenar-los és tota una declaració de la força d'aquesta comissió, és a dir, del poder de l'amistat. Josep Palomero, Josep Lluís Doménech, Quino Puig, Miguel Àngel Gascon, Josep Lluís Marín, Gonçal López Pampló, Rafa Solaz, Òscar Pérez, Pasqual Molina, Vicenta Llorca, Josep Vicent Frechina, Jesús Català, Josep Gonga, Josep Maria Martínez Izquierdo, Toni Lluís Martínez, Enric Xavier Ferrús, Lluís Mesa, Manolo Sanchis, Ramón Estellés, Juanjo Medina, Antoni Gómez, Sergi Durbà, Joan Isach, Reme Hervàs, Josep Martínez Rondan i jo mateix parlem de Vicent Andrés Estellés, de Bernat Artola, de Josep Peris Celda, de Carles Salvador, dels premis de Gandia, de música, de poesia satírica, del sainet, de la poesia a la premsa fallera, dels poetes saguntins...

Tot plegat, per tant, un llibret d'història que farà història, una monografia imprescindible per als qui vulguen entendre la relació entre la poesia i les falles i també la història d'eixa relació. Aquest llibret és poesia perquè naix com la poesia. És un intent de respondre a eixa remor de sentiments complexos, subtils, delicats i profunds que ens provoquen les falles. El llibret de la falla El Mocador de Sagunt és, com la poesia, un acte d'amor.

I, per suposat, la presentació d'un llibret sobre poesia només pot acabar que amb poesia. Vull compartir amb vosaltres estos versos de Maria Beneyto, publicats l'any 1953, que reeixen en l'escriptura d'eixa sensació: la poesia com intent bellament condemnat al fracàs de trobar les paraules exactes per nomenar, en aquest cas, la primavera de València, per posar cifra al sentiment. Però, com poesia eres tu, el foc de la falla serà qui tanque el poema, qui escriga al cel de la nit, el poema perfecte.

La fotografia de l'acte de presentació és de Remei Torrent Ortizá