lunes, 5 de mayo de 2014

El tratge (de faller) nou del cacic. Sobre subvencions i xarxes clientelars

Reproduisc a continuació l'article que vaig publicar al llibret de la Falla Na Jordana 2014. Sí, eixa en que es cremaren tants bancs... Encara que les afirmacions sobre l'IVA s'haurien de matisar, tota la resta val tal qual. Crec. Perquè parla de la posició de la festa popular respecte al poder, i sobre la funció que  aquella té per a aquest. A veure què vos sembla...

_________________________



L’últim any, el col.lectiu faller ha rebut notícies molt dolentes. Una, per exemple, la desmedida pujada de l’IVA que, a banda de les gravíssimes conseqüències econòmiques que té per als artistes i les comissions, ve a fer palés que els monuments fallers no són considerats bens culturals, ni artefactes artístics. Un colp doble, aleshores: un en la butxaca; l’altre en l’imaginari.

El 29 de novembre de 2013, a les 12.19 hores, les emissions de Canal 9 eren tallades per la força judicial amb una nombrosa escolta policial. La nit anterior la ràdio pública en valencià havia patit el mateix destí. Les falles perdien així una eina fonamental no ja per a la seua difusió, que també, sino per a la consolidació del camp cultural en la cultura de masses. El que Canal 9 treia o deixava de traure era un tema de conversa ineludible als casals fallers. Enguany, els fallers del Barri del Carme no anem a comentar si el Noticies 9 ha dedicat molt o poc espai a l’Estoreta, o si els nostres xiquets han eixit per la tele o no. Enguany no hi ha dubte que no eixiran. Si sintonitzem Canal 9 en els nostres televisors, la pantalla es mostrarà tosudament en negre.

Quina ha segut la resposta de Junta Central Fallera davant d’aquest allau d’agressions directes e indirectes? Molt tèbia en el primer cas i arrossegada en bona mesura per la pressió de la base; inexistent absolutament en el segon cas, quan no complaent i de recolzament tàcit al tancament.

Això va provocar com jo no havia vist mai el debat sobre el model organitzatiu de la festa. És normal que el màxim dirigent dels fallers siga el regidor encarregat precisament de la festa? És normal que a un estat suposadament democràtic els fallers no tinguen de fet un cap visible, i la seua condició siga de súbdits, d’administrats, i no en cap cas d’interlocutors del poder?

Realment la resposta a aquestes preguntes així plantejades sembla òbvia. I per això, com tinguérem ocasió de comprovar a les Converses Les Falles a La Nau d’enguay, que l’Adef dedicà precisament a aquest tema, els arguments contraris a una refundació de la Junta Central Fallera, a l’autonomització del fallers del poder municipal, es basaven sobre tot en el “realisme”, en les dificultats, en la falta de maduresa del col.lectiu, o en els beneficis que podria representar per als fallers la seua submissió orgànica al poder, arguments tots ells entrellaçats, donat que la “manca de maduresa” prové de l’experiència de 75 anys de minoritat. I una preocupació, de vegades una por, de vegades una amenaça, retroalimentades una a l’altra, la por i l’amenaça, reapareixien ací i allà en forma de pregunta insistent: què passarà amb les subvencions?

I encara que es tractara de respondre amb bones paraules que tenen a veure amb la lletra de la democràcia, a com haurien d’articular-se les relacions entre el poder i la societat civil (les subvencions no són un regal graciós, són una ajuda del govern municipal a activitats d’interés comú financiades amb diners que provenen del mateix poble que les rep), la inquietud persistia. I és que en realitat davant de l’experiència poc poden fer les declaracions de principis, benintencionades però allunyades de les pràctiques polítiques habituals d’una societat com la nostra.

En efecte: a València, a l’Estat Espanyol, el poder es comporta com si fos propietari dels diners dels impostos, com si fos un sobirà pre-modern que cobra tributs als vassalls i no una administració pública dels recursos comuns. Això explica a més la tendència a la comunicabilitat que tenen les arques públiques i els patrimonis privats dels governants. És el vell problema de la concepció patrimonial del poder que l’èlit té en societats tradicionals i oligàrquiques. I no és una qüestió ni de la nostra ciutat ni del tema faller, sinó més profunda i estructural. Ja hem tingut bones mostres de com les subvencions (i les concesions de contractes públics) serveixen per a nodrir una xarxa clientelar, i omplir alguns patrimonis de manera poc neta. És a dir, les decisions del poder que tenen a veure amb la gestió dels recursos públics sempre semblen esperar una contrapartida: uns tratges nous fets a mesura, un dineret per al partit, un maletí negre plé de papers que podrán ser després repartits en sobres... El cas de com es gestionaven les subvencions a ONGs per al desenvolupament en l’època del Conseller Blasco és modèlica en aquest sentit. És modèlica de la perversió del que hauria d’haver sigut la subvenció de polítiques socials.

Aleshores: per què el poder municipal subvenciona els monuments fallers? Perquè els considera una activitat cultural i artística digna d’ésser recolçada? Perquè vol col.laborar en la inversió econòmica que implica i que al seu torn genera guanys turístics per a la ciutat? Si és així, què tindrà a veure que els fallers estiguen disciplinadament administrats pel regidor de torn, o que es dirigisquen al poder polític federats autònomament?

El fet que els fallers tinguen clar que canviar de model organitzatiu podria implicar la pèrdua de les subvencions, i que això es plantege amb naturalitat, sense provocar la menor indignació, demostra fins a quin punt està interioritzat com a normal un model de relació amb el poder més propi del franquisme o del regnat d’Alfons XIII que d’una vertadera democràcia, i com això impedeix el seu profund qüestionament. Els fallers intueixen que la subvenció és el preu de la seua submissió, i pel que sembla estan disposats a pagar-lo. Després diran per tot arreu els tòpics aquells de que les falles són la festa de la sàtira, de l’ingeni popular i eixes coses; però un ingeni popular que accepta en molts casos els límits imposats pel Partit Popular. Ara, quan el partit en el govern es troba en plena descomposició, no tardarem a sentir les advertències: si qualsevol altre partit arriba a governar a l’Ajuntament el primer que farà és retirar les subvencions a les falles, ens diran, fent així explícit i evident el que de mecanisme clientelar han tingut des del principi; els cacics reclamaran als súbdits el vot per continuar dispensant eixes mercés gracioses de sobirà de l’Antic Règim, de governant pseudemocràtic d’un sistema oligàrquic, per continuar repartint molles cap a fora, mentre ells es reparteixen el botí buidant la caixa cap a dins.

Si les subvencions impliquen vendre l’ànima al dimoni, evidentment caldrà plantejar-se renunciar a elles. Perquè si una festa nascuda de la cultura popular es deixa sotmetre i condicionar és que ha venut l’ànima, és que ha renunciat a ser qui és. Paradoxalment crec que lliurar-se de la por a perdre-les permetria redefinir-les, conservar-les sense perdre la llibertat (ni la dignitat). Perquè a la fi es tracta d’una ajuda a una actitivitat econòmica important per a la nostra ciutat, per al País, però sobre tot a un element fonamental de la nostra cultura i de la nostra sociabilitat. El poder no ens regala res, ens ajuda gestionant  botsquen al poder polna que cobn bona mesura pels seus excesos, per l'tats d'. Perqunservar els botsquen al poder polna que cobrecursos que no són seus per a activitats d’interés comú. Tan senzill com això. Tornar la democràcia al seu sentit originari i literal és hui revolucionari. Però és exactament el que cal fer: democràcia, que ja va siguent hora.  I precisament perquè estem en temps de crisi, d’una crisi que han provocat els governants i els poders econòmics en bona mesura pels seus excesos, per l’excesiva codícia en el nodriment de la xarxa clientelar, en el transvassament dels diners públics als comptes privats.

Redefinir les subvencions, tornar a pensar-les, aclarir el seu sentit i la seua funció és repensar la democràcia, aprofundir-la, fer-la esdevindre. És enfortir la societat civil, trencar la dinàmica amo – vassall. Si no, més val que se la queden tota, “que se lo coman todo y acabemos”, com escribia el poeta peruà César Vallejo el 1937. Si rebre-les és el preu de la nostra llibertat, no les volem. Podem fer festa sense ells. Sense ells i per a nosaltres. Com els fallers del segle XIX. Perquè de vegades, avançar és tornar a l’origen.

La foto de la falla Na Jordana 2014 prové de www.facebook.com/najordana
La foto de la falla Almirante Cadarso-Conde Altea prové de h/whattalking.com/picasa/Talavera
La vinyeta prové de rambletamble.blogspot.com.es

No hay comentarios:

Publicar un comentario