Filòleg, d'esquerres, faller i sentimental

Fa uns dies vaig canviar la meua descripció al perfil de twitter (@perisllorca), per afegir "Filòleg, d'esquerres, faller i sentimental". I sí, en efecte, eixe sóc jo. I tot plegat, en aquesta València nostra no és ni habitual, ni -per a què negar-ho- massa motiu per sentir-se orgullós.

Filòleg i faller, d'esquerres i faller. Crec que hui en dia les coses han canviat una mica, però als meus temps d'estudiant aquesta doble doble militància era un fet que era millor amagar. En la falla, ser filòleg i d'esquerres era per a alguna gent motiu de sospita. Però a la facultat, o als cercles esquerrans, ser faller era una garantia de fatxerio o d'alguna cosa pitjor. S'havia de citar molt a Foucault -o a Fuster- per fer-s'ho perdonar.

Crec que hui les coses són una mica diferents. Però no del tot. Precisament a twitter, fa uns dies, em vaig veure embolicat en una polèmica amb un contumaç esquerrà antifaller que em va recordar vells temps. Encara estem així, vaig pensar. Encara estem en estes.

Sempre he pensat que l'antifallerisme de l'esquerres era simplement la versió cosmopolita del classisme. Sí, ho sé, és de veres que les falles van ser utilitzades com a força de xoc per la dreta més reaccionària i populista. Gil Manuel Hernàndez ho explica molt bé a un llibre imprescindible (Falles i franquisme a València, Afers, 1996). És normal, de fet. El franquisme les havia refundat a imatge i semblança del seu projecte social: associacions populars, vinculades a la identitat i organitzades a una xarxa piramidal que era controlada des de l'ajuntament. Per a això va crear la JCF el 1939. Tot això ho sé bé.

Però també sé altres coses. Algunes més o menys erudites, llegides als llibres, com el caràcter genuinament popular de les falles del segle XIX i principis del XX, o la diversitat i la modernitat de les falles dels anys 30. Sé que la voluntat controladora del poder polític i econòmic -del feixisme- és directament proporcional al seu arrelament en l'imaginari social dels valencians. Per això, perquè el poble les sentia com a pròpies és perquè varen ser intervingudes des de dalt.

Però intervingudes i tot, continuaven essent societats populars, amb les virtuts i els defectes d'una societat sotmesa a un dictador terrible, educada pels seus aparells doctrinaris. I de portes a dins del casal, entre altres coses, eren una illa de sociabilitat popular a una ciutat creixent, i element integrador de milers i milers d'inmigrats arribats d'altres llocs d'Espanya. Sí. A les falles es mengen tramussos i cacaus i es juga al truc. Encara es fa. I crec que molt bé que fan, i per molts anys.

Eixes coses les sé. Però també sé altres. Per exemple que un dels últims records nítids que tinc de mon pare és la cremà de la falla de la Plaça de l'Àngel de 1982. Ho he contat moltes voltes. Una d'elles, entrevistat per una estudiant nord-americana, es pot trobar ací, al seu blog. Fins i tot vaig escriure un relat fantàstic tractant de reflexar el significat profund -i mític - d'aquest record. El podeu llegir ací. Mencionar-ho em val per mostrar que les falles són entranyables, formen part de la memòria sentimental de molts valencians. I tinc molts més records vinculats a les falles: passejos amb ma mare i el meu germà, per exemple, dies blaus i lluminosos amb els companys de col.legi, per exemple.

Per això, en fer-me majoret, sempre em vaig negar a prescindir d'eixe lligam amb les falles.`﷽﷽﷽﷽﷽﷽﷽﷽ent, i element integra records ms, es juga al truclla de sociabilitat popular a una ciutat creixent, i element integra Perquè les sent com una cosa molt meua també. Crec que el fet que el gust per les falles, o la tolerància amb elles, no siga transversal a la nostra societat és una de les proves dels seus dèficits, de la persistència de les ferides obertes pel franquisme, el postfranquisme i la batalla de València. Fallers i antifallers és una forma més de la radical divisió de la nostra trista societat, esquilmada per cert pels perpetus atiadors i administradors de la divisió. Les falles són nostres perquè són patrimoni sentimental del poble valencià, de la gent, de tots. Renunciar a elles és cedir el terreny, és confirmar l'obra dels que sempre s'han acostat a elles per manipular-les, per acaronar paternals amb una mà el llom de la gent, mentre clavaven l'altra en la caixa.

A les falles es juga al truc i es mengen tramussos, deia abans. I es fan més coses: es monten obres de teatre, per exemple, s'editen llibrets, ens construeixen monuments satírics. Es fan festes, es fa barri. Es teixen lligams. Es fa societat civil. Es creen vincles, identificadors, afectes (i odis, es clar. Però l'odi faller és en molts casos el revers fosc de l'afecte). Una falla és un lloc on es pertany. Una xicoteta opinió pública, també, per a bé i per a mal. Però és un lloc de trobada no virtual resistint la modernització urbana (i les crisis).

Jo no vaig a la meua falla tant com abans. Però sempre torne. I cada vegada que ho faig, sentisc que torne a ma casa, a una de les formes que té ma casa. I això no em passa de la mateixa manera a cap altre grup humà al qual estic inserit. En un temps de relacions humanes líquides, que deia aquell, volàtils, la falla permaneix. Sempre està per si vols tornar. Les falles, crec, són això. I cal no confondre-les amb la bambolla oligàrquica de les falleres majors de la ciutat i del president polític de la Junta Central Fallera. Les falles són cacaus i tramussos al casal, són conversa, són comunitat. No virtual, no complicadíssima teòricament. Són comunitat real, ací i ara.

Per això crec que els antifallers d'esquerres són al cap i a la fi senyorets. D'esquerres, cosmopolites, cultes, el que es vulga, però senyorets. De casta, de voluntat o d'imaginari. O desclassats, que de tot hi ha.

No vull dir. s clar,﷽﷽﷽r. Per col.legiintegrailitants, d'eixos que et miren amb condescendllga, perrmes que tis, es clar. Per col.legiintegraés clar, que a tot el món li hagen d'agradar les falles. Ni tan sols que els hagen d'interessar. Parle dels antifallers militants, d'eixos que et miren amb condescendència i et perdonen la vida.

           

I a més, de la mateixa manera que no és de veres que ser faller implique ser fatxa, tampoc ho és que les falles siguen totes iguals. Els monuments fallers, dic. Cada vegada més hi ha artistes plàstics que pensen les falles com a instal.lacions en el carrer, que entenen el que de radical i (post)modern hi ha -hi pot haver- en aquesta utilització pública de l'espai públic, en aquesta expulsió dels cotxes de les places i dels encreuaments. Eixes falles existeixen també per al que sàpiga mirar. No tot és coentor i gegantisme.

En resum. Em negue a renunciar a les falles. Perquè sí. Sóc faller -i damunt sentimental-. És clar que no només sóc això. Però és una part important de la meua identitat i de la meua memòria. Em negue a renunciar. Em negue a cedir-ho als que només els interessa la cultura valenciana i popular per fer-ne ús populista. Els estaria fent el joc. I damunt jo m'ho perdria. Em perdria el meu casal i la meua gent. I com va dir Vicent Andrés Estellés, el goig de ser valencià en arribar el més de març.

            És de veres que altres falles són possibles. Però és de veres també que una part d'eixes falles possibles ja hi és. I també que les falles seran el que els fallers -i la gent que s'acosta a elles i hi col.labora- facen amb elles i d'elles. Les falles seran tan diverses com els fallers que les composen. I això depen de tots.